Una emigració d’anada i tornada
Algunes consultes són de particulars que volen demostrar orígens catalans per obtenir la doble nacionalitat
Un cop inventariats i digitalitzats els documents, el treball realitzat es posa a disposició dels investigadors que vulguin aprofundir en la història d’aquests casals i de l’exili català a través de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Però a disposició dels particulars. “Aquesta documentació ens serveix molt per a la memòria històrica, però no només això: els ciutadans d’aquells països que puguin aportar un document que demostri que ell o els seus descendents eren catalans, es poden acollir a la dobla nacionalitat”, explica Núria Carreras.
Així, durant l’any 2015 es van registrar 110 consultes de la documentació recollida fins llavors, de les quals 34 eren d’investigadors, mentre que la majoria (76) eren ciutadans particulars que feien recerca sobre el seu passat familiar. Alguns d’ells, explica Carreras, amb la finalitat de demostrar l’origen català per tal d’acollir-se als tractats de doble nacionalitat i poder venir a treballar a la Unió Europea amb tots els drets. Una emigració, doncs, que ha anat en dues direccions.
L’any 2016 es van fer 85 consultes: 24 d’investigadors i 61 de particulars. I durant el 2017 van ser una vuitantena, repartides al 50% entre investigadors i particulars. “No totes són per aconseguir papers, també hi ha particulars que investiguen el seu arbre genealògic o que busquen un familiar que va marxar l’any 1939”, afegeix Carreras.
L’Uruguai, Mèxic, l’Argentina i Cuba han estat els primers casals on s’ha treballat. A partir del 2012, es va començar a enviar la documentació inventariada i digitalitzada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. “A Lloret de Mar la Idània Rodríguez ha fet un treball molt interessant on ha pogut seguir el rastre de l’emigració cap a Cuba durant el segle XIX”, comenta Carreras. Gràcies als documents de la Societat de Beneficència de Naturals i Descendents de Catalunya i del Centre Català de l’Havana, treballats per la cooperant Sara Folch, s’ha posat al descobert el nom de molts lloretencs que van anar a fer les Amèriques, alguns amb més sort que d’altres. El resultat és un monogràfic sobre història local que segueix la història de l’emigració de Lloret.
A més del projecte dels Casals, AsF ha microfilmat i digitalitzat l’arxiu del llegat del bisbe Casaldàliga, format per més de 200.000 documents. També treballen amb l’Arxiu Nacional de la República Sahrauí en la recopilació de la documentació generada als camps de refugiats, amb el risc que aquesta interinitat pugui fer desaparèixer documents, testimonis i la memòria històrica del poble sahrauí.
La filla de Macià
Un dels rastres de la documentació és el de Josefina Macià, una de les filles de Francesc Macià, casada amb el dermatòleg Antoni Peyrí Rocamora. En un primer moment, ells i el seu fill van fugir de l’ocupació franquista travessant la frontera i es van instal·lar en una residència a Montpeller amb altres catalans refugiats. Després, van viatjar a Veneçuela i, finalment, el 1941 es van instal·lar a Mèxic, on es van convertir en membres destacats de la comunitat catalana al país centreamericà. El fill, Antoni Peyrí i Macià, es va convertir en arquitecte amb encàrrecs com el pla urbanístic d’Acapulco i el Palau d’Esports dels Jocs del 1968.