El dossier

L’èxode amb ulls de nen

Publiquem el dietari inèdit d’Artur Bladé Font, fill de l’escriptor Bladé i Desumvila, supervivent del ‘Nyassa’, l’últim vaixell que va arribar a Mèxic l’octubre del 1942, quan ell tenia 10 anys i va escriure aquests records

“Vam escoltar un soroll sord. Després vam saber que l’havia produït un submarí alemany”
“Era horrible, feia calor, feia molta pudor, no teníem lloc ni per seure. Hi faltava l’aire”
“Va deixar caure les àncores. Al moll, nois mexicans ens oferien taronges i bananes”

Pròleg

Aquest text és la traducció del francès al català dels meus records de la Guerra Civil, de la fugida a França, dels tres anys d’exili a Montpeller i de la travessia que ens va portar de França a Mèxic. [En aquestes pàgines només se’n reprodueix una petita part, corresponent al relat de la travessia.] Escrits en un mal francès, estan originalment recollits en una llibreta de tapes blaves que la meva família ha volgut batejar amb el nom de Cahier bleu. Molts dels detalls de la fugida a França amb la meva mare formen part del llibre del meu pare L’exiliada (primera part), consignats allí segons els relats que li va fer la meva mare d’aquesta etapa. Qui compari els dos relats comprovarà que no hi ha una coincidència absoluta amb el que jo escric en aquesta llibreta, a banda del fet que jo no consigno mai les dates en què van passar els fets. [...]

Suposo que les diferències entre els dos relats es deuen a errors sobretot en el meu relat, encara que vaig consignar els fets tal com els recordava en escriure els meus records, pocs mesos després d’arribar a França i seguint el consell donat pel pare: si no ho feia, aviat oblidaria totes aquelles peripècies de la meva infantesa. És ben cert que ara no em penedeixo gens d’haver-ho fet.

Malgrat els mals moments que vam passar durant el nostre exili a França, el meu record personal no és gens desagradable. Vaig aprendre una nova llengua i vaig conèixer una nova cultura, de manera que considero el francès la meva segona llengua i França una segona pàtria, malgrat el xovinisme dels francesos, que em desagrada. No puc escoltar La marsellesa sense emocionar-me i el mateix em passa amb l’himne mexicà (per cert, amb música composta per un català de Sant Joan de les Abadesses, Jaume Nunó). A Mèxic, que ens va acollir generosament, el sento, evidentment, com la meva tercera pàtria.

Març del 1942

[Montpeller] Després de dos mesos de vacances ha calgut tornar a l’escola. A mi i als meus amics catalans ens han posat a la classe de 3ème. Ha passat aquest mes i ha començat l’abril.

El meu pare ha rebut un telegrama que ens autoritza a embarcar cap a Mèxic. Ho he contat als meus amics catalans i m’han dit que els seus pares també havien rebut un telegrama semblant.

Plegats, hem anunciat la nostra partida al mestre, que ens ha desitjat un bon viatge, i com que les festes de Pasqua s’apropaven, ens ha donat quinze dies de vacances.

Els pares de Domingo Boronat i Riera ja havien rebut l’ordre d’anar a Marsella per embarcar en el vaixell Maréchal Lyautey. Nosaltres la vam rebre uns dies més tard, de manera que ens vam apressar a fer els bagatges per portar-los i facturar-los a l’estació de Montpeller d’on havia de sortir el tren que ens duria a Marsella. El meu pare, des de Marsella, on havia anat uns dies abans, ens va avisar que ja podíem marxar de Montpeller.

Ens vam acomiadar de la família Labbé, amb la qual compartíem la casa l’Arroumic, a la rue des Cigales, i vam anar a l’estació acompanyats de Marcel Miró, el seu fill, Gérard, la seva mare, Joaquim i Teresa. En Marcel es va encarregar de comprar els bitllets. Ens vam acomiadar de la família Miró, que tan bé s’havia portat amb nosaltres, i vam esperar el tren a l’andana.

El tren anava ple i ens va costar força trobar dos llocs per poder seure. Vam retrobar tota la família Ricard: els pares, el fill gran, una mica més gran d’edat que jo mateix però més petit d’estatura, la seva germana de 8 anys i un germanet de 6 o 7 anys.

Mentre les nostres mares xerràvem, el fill gran, en Jordi, i jo, miràvem embadalits la campinya francesa. Després de tres hores aparegué el mar. Els quatre nens no paràvem de veure aquell mar blavíssim.

Abans d’entrar a Marsella travessàrem un llarg túnel. Trenta minuts en la foscúria i quan en sortírem, el mar estava a tocar. Els passatgers començaren a preparar els seus bagatges i nosaltres els imitàrem. El pare ens havia d’esperar a l’estació i el trobàrem quan acabava d’arribar de l’hotel on havíem de fer nit.

El pare agafà la maleta que portava la mare i pujàrem en un tramvia que ens deixà en una petita plaça i d’allí ens dirigírem a la casa del pare de la Colette, que ens havia convidat a dinar. Mentre la seva mare preparava el dinar, ella, que tenia 6 anys, i jo jugàvem a fer la volta a la taula amb una petita bicicleta, un cop ella, un cop jo. Poc pensàvem que no ens tornaríem a veure mai.

Aquell vespre sortírem amb els nostres amics francesos a fer un tomb per la Cannebière, el magnífic passeig de Marsella, amb els seus arbres enormes i les seves botigues elegants. Crec recordar que vam parar en un cafè.

L’endemà ens vam llevar molt d’hora. Calia preparar els bagatges i anar al moll. Hi havia cua per pujar al vaixell i quan fou el nostre torn l’encarregat ens digué que ja no hi havia lloc i que no podíem embarcar. Ni nosaltres ni els que teníem darrere, que, confosos, es van dispersar.

De sobte vam veure que una de les nostres maletes estava a punt de ser embarcada. La mare va aturar un noi que anava en bicicleta i li va demanar que la recuperés. Els altres bagatges nostres s’havien quedat al moll. Nosaltres i els que també estaven en la mateixa situació estàvem ben consternats. Què havia passat?

Com vam poder, vam recuperar tots els nostres paquets i vam passar la nit a l’Hotel du Cheval Blanc. No hi havia més remei que tornar a Montpeller i així ho vam fer l’endemà. Hi vam arribar de nit. Ens esperava el bon amic del pare, Terré, amb un carret per portar els bagatges i així vam arribar a la casa que havíem deixat dos dies abans. La sorpresa dels nostres amics i veïns, la família Labbé, va ser gran, però vam poder dormir als llits que ja no eren nostres, sinó seus, perquè els hi havíem venut.

L’endemà, els meus amics no es podien creure que hagués tornat.

Havia donat els meus llibres a un company d’escola i els vaig haver de recuperar, ja que les vacances encara no s’havien acabat. Quan vaig tornar a l’escola tots els meus amics volien saber si venia a donar els meus llibres al mestre. Els vaig explicar la nostra aventura i en entrar a classe, vaig donar al mestre la carta que el meu pare li adreçava, en què li explicava el que havia passat.

Quan vaig tornar a casa vaig dir a la mare que no volia tornar a l’escola, que els meus amics catalans ja no hi eren, però la mare no em va fer gens de cas i l’endemà hi vaig retornar.

A l’escola jo anava progressant i moltes vegades vaig ser segon o tercer de la classe. Ens donaven berenar, ja que era ben difícil comprar menjar. Algunes vegades anàvem tots els escolars junts al cinema. Els dijous i els diumenges, dies en què abans anava a jugar a casa del meu amic Domingo, anava a llegir a la Biblioteca Nacional, on acompanyava el meu pare.

Començava l’estiu i la fruita als arbres estava quasi madura. Al nostre jardí pujava al cirerer, carregat de cireres boníssimes, però l’amo de la casa, un estudiant de medicina que es deia Yves Guiguen, m’esbroncava. Quan no hi era, amb la complicitat de la mare, aprofitava per omplir de cireres un cistellet i, a més a més, menjar-me totes les que podia.

Passaven els mesos mentre esperàvem el nou telegrama que ens permetés embarcar-nos cap a Mèxic, país del qual no sabíem gairebé res, llevat del que posava al Petit Larousse Illustré. Per fi arribà. Era a començaments de l’abril del 1942.

El meu pare tornà a Marsella per obtenir els passaports. La mare preparà novament les maletes i esperàrem. Quan arribà el telegrama del pare dient-nos que ja podíem marxar vam repetir tots els adeus als amics i agafàrem el tren, sense saber exactament què passaria aquesta vegada.

A l’estació de Marsella ens esperava el pare, la mare de la Colette, que es deia Margot, i la Colette. Vam anar a casa seva a deixar la maleta que portava la meva mare i després vam sortir a buscar un hotel per passar la nit. Vam dormir bé i després d’esmorzar vam anar al moll on es trobava el mateix Maréchal Lyautey, de mala memòria.

El moll estava ple de la gent que havia d’embarcar i que esperava els bagatges que havien de venir de l’estació. Va arribar el darrer camió amb els bagatges, però els nostres no hi eren.

El pare va protestar a l’encarregat, que li va dir que els nostres bagatges segurament no havien sortit de Montpeller. El pare va demanar aleshores a la mare de la Colette que mirés de recuperar els bagatges, si és que arribaven, però la mare va tenir una altra idea: anar a l’estació del tren i mirar si estaven en algun magatzem. Pujaren en un taxi i em deixarem amb la Colette i la seva mare, al moll, davant del Maréchal Lyautey.
Després de mitja hora aparegueren els pares en un taxi ple de maletes. Les havien pogut recuperar. Estaven molt contents, tot i que no havia estat gens fàcil recuperar-les. És a dir, havien hagut de pagar allò que a Mèxic en diuen mordida.

Vam passar la duana i finalment vam poder embarcar al Maréchal Lyautey. Ara sí que marxàvem…

Ens van acompanyar, escala avall, cap al lloc que havíem d’ocupar, juntament amb els altres refugiats, és a dir, el nivell més baix del vaixell. Allò era horrible, feia calor, feia molta pudor, no teníem lloc ni per seure. Hi havia gent que menjava com si fossin porcs, asseguts a terra. Hi havia nens que ploraven, faltava l’aire per respirar. Per les protestes dels pares ens van donar finalment tres llocs en un espai situat més amunt, prop d’un ull de bou per on entrava la brisa del mar.

El menjar era dolentíssim, però la mare es va espavilar i unes quantes vegades els cuiners de segona i de tercera classe ens portaven bones coses que menjàvem en una taula situada en un corredor de la classe turista, enfront de les cuines. També ens donaven aigua i vi.

Els banys que ens corresponien eren molt bruts, però la mare va aconseguir que ens deixessin utilitzar els de segona classe.

Quan vam passar davant de Barcelona, quasi tots els catalans que anaven al vaixell es van posar a cantar L’emigrant, cant trist que explica la partida de la pàtria sense esperança de tornar-hi.

Després de cinc dies de navegació vam arribar a Orà, port del Marroc francès. Es veien molts àrabs, vestits amb robes molt llargues de diferents colors.

A la popa del vaixell podíem veure molts joves banyant-se a les aigües brutes del port.

Feia calor, a Orà, però en arribar la nit, anàrem al pont de proa on feia més fresca. A mitjanit es presentaren alguns mariners amb una guitarra i començaren a cantar unes cançons melancòliques de totes les regions d’Espanya. El cel es veia tot ple d’estels i es veien petites llums roges i verdes que es reflectien sobre l’aigua.

Vam estar només un dia, a Orà, abans de partir cap a Casablanca. En passar per l’estret de Gibraltar vam escoltar algunes canonades. Un petit vaixell guardacostes ens acompanyà fins al final de l’estret, on vam veure molts dofins que s’entretenien saltant prop del vaixell. Vam passar davant Tànger i finalment vam arribar a Casablanca. Es veia la ciutat molt blanca i molt bonica, retallada sobre l’horitzó, sense muntanyes.

Vam desembarcar i després de passar la duana, uns camions ens van portar a una platja on hi havia una casa molt gran, amb el nom d’Ocean Plage, en forma de fortalesa, on vam trobar gent que ja s’hi havia instal·lat. Hi havia també cabanes per descansar després del bany i ens vam instal·lar en una d’aquestes cabanes amb una família amiga dels pares. Aquesta família tenia una nena de la meva edat i un nen de 9 anys amb qui anàvem a la platja cada matí que vam estar allí.

Després del dinar que ens donaven en una terrassa amb diverses taules, tots els nens anàvem a passejar a la platja on hi havia moltes roques. Una vegada vam trobar sobre una duna de sorra un cap d’estruç i una mica més enllà, sobre la sorra de la platja, els pulmons d’aquest estrany ocell.

Mentre dinàvem a la terrassa, al costat de la casa gran, molts àrabs venien a oferir sabates, pintes, moneders i altres objectes de cuir. Volien sobretot canviar-los per roba, ja que aquesta mancava molt a Casablanca. Anaven bruts, descalços, miserables, amb turbants rojos al cap. Es mostraven respectuosos, però produïen una certa inquietud perquè no tenien escrúpols per robar.

Quan anàvem a passejar a la platja trobàvem petxines molt boniques i sentíem el soroll del mar quan ens les apropàvem a l’orella. Hi havia també dins la mar moltes herbes verdes amb què jugàvem. Amb la sorra mullada fèiem castells envoltats de muralles per protegir-los del mar, però quan la mar venia forta els castells s’ensorraven i a poc a poc desapareixien. Ens agradava enfarinar-nos amb la sorra i després entrar al mar per netejar-nos.

Vam passar cinc o sis dies en aquell lloc. Algunes tardes anàvem a dinar a Casablanca en un bon restaurant. Finalment, ens van anunciar l’arribada del vaixell que ens havia de dur a Mèxic. Els camions ens portaren al port i després de passar la duana pujarem al vaixell, que era portuguès i es deia Nyassa. Un cambrer ens acompanyà, a la meva mare i a mi, a una cabina de segona classe. El pare havia d’anar en tercera classe. A la nostra cabina hi havia quatre lliteres, dues per a nosaltres i dues per a dues senyores, però com que no es van presentar, el pare venia a dormir amb nosaltres. Teníem també dos lavabos, un armari, un ull de bou que donava al mar, un ventilador i un petit sofà.

Després de tocar la sirena, el vaixell va sortir de Casablanca. El mar estava una mica agitat, i el Nyassa semblava pujar i baixar sobre l’aigua. Poca estona després de la sortida la meva mare i jo estàvem completament marejats. Vam baixar a la cabina per gitar-nos a les lliteres.

Quan vam sentir el senyal per anar a sopar la mare va tocar un timbre i un cambrer, vestit de blanc, ens va portar el nostre sopar. Ens vam quedar dos dies al llit malgrat les ganes que jo tenia d’aixecar-me i d’anar a jugar amb els meus amics. La segona nit, ja una mica tard, vam escoltar un soroll sord que anava augmentant d’intensitat i que, de sobte, s’aturà. En l’estat mig inconscient en què estàvem no en vam fer cap cas. Després vam saber que aquell soroll l’havia produït un submarí alemany que ens havia aturat. La gent s’havia espantat molt i no sé per què no ens va enfonsar. Després, però, que els oficials del vaixell portessin uns documents als alemanys, ens van deixar marxar.

El tercer dia ens vam llevar la mare i jo. Ja estàvem en alta mar.

Cada matí anava amb els meus amics a banyar-nos amb l’aigua d’una gran aixeta que hi havia en un dels ponts. Un antic boxador [Josep Gironès], que havia estat campió de boxa d’Europa, ens donava classes de gimnàstica. Cada dia feia més calor i el quitrà entre les fustes del pont es fonia i amb ell fèiem boletes que llançàvem al mar.

Un dia trist i boirós vam veure les illes de la Trinitat. L’endemà, un dia calent però clar, un petit guardacostes anglès ens va dirigir cap al port. Els anglesos, vestits amb pantalonets curts, van pujar el mateix dia per inspeccionar els bagatges, que vam haver d’obrir amb molta recança. El clima de la Trinitat era molt variable. De vegades feia molta calor, altres vegades plovia torrencialment. Quan feia calor, a l’ombra podíem estar a 42 graus i al sol encara més. Després de cinc dies en aquest clima infernal, partírem cap a Mèxic.

Abans d’arribar a Veracruz, port fundat per Hernán Cortés, vam veure una flota americana i un avió va fer que el vaixell fes voltes per veure si hi havia un submarí alemany amagat a sota. Després d’aquest petit incident, vam continuar la nostra ruta. A la popa del Nyassa podíem veure alguns taurons que ens seguien, però a poc a poc els vam perdre de vista.

A la nit ja vam poder veure la llum del far de Veracruz. Sobre el pont de primera classe, la gent ballava el tiroliroliro, una dansa portuguesa molt popular. Els meus amics i jo no paràvem de llançar serpentines als balladors. A les 6 van manar als nens que anéssim a dormir, però no vam fer cas i vam continuar jugant.

L’endemà, quan em vaig llevar, el vaixell entrava al port. Vaig avisar els meus pares que ja havíem arribat. Ens vam vestir i vam fer les maletetes de mà que portàvem a la cabina.

El vaixell va deixar caure les àncores. Al moll hi havia molts nois mexicans que ens oferien taronges i bananes. Vaig fer un senyal a un noi, li vaig tirar deu cèntims francesos i em va retornar una banana que vaig compartir amb els meus pares.

Sobre el pont hi havia uns voltors negres que venien a menjar les restes que hi havia. Després d’una visita mèdica, per anar a buscar el nostre equipatge vam passar per un pont de fusta col·locat entre el Nyassa i el gran magatzem on estaven els nostres bagatges.

Vam baixar per un ascensor mentre transportaven les nostres maletes cap al tren que ens havia de portar a la capital. Des del moll vam dir adeu al Nyassa, que immòbil sobre el seu llit d’aigua semblava un monstre adormit.

Vam pujar en un tramvia amb una olor estranya i nova. Vam sopar en un restaurant amb en Terré, l’amic del meu pare, i després vam anar plegats cap a l’estació perquè s’apropava l’hora de marxar.

A l’estació hi havia molta gent, coneguda i inconeguda, que pujava al tren. Quan va ser el nostre torn ja no hi havia lloc, encara que després d’una estona vam trobar dos llocs on ens vam instal·lar. Al cap de poca estona el tren començà a bellugar-se i es va sentir el soroll de les rodes de la màquina i del vapor que sortia amb força per la xemeneia. Eren les 10 de la nit. Quan estava a punt d’adormir-me el tren es va aturar. Per la finestra vaig veure que arreglaven una roda. Després em vaig adormir profundament sobre un petit sofà que hi havia rere la porta del nostre vagó.

Quan em vaig despertar ja era de dia i el tren passava per una plana on s’aixecava una muntanya que em va semblar un volcà extingit. La meva mare va comprar taronges a un venedor ambulant i vam menjar aquelles taronges verdes que ens van semblar molt bones i molt fresques.

El tren es va aturar en una petita estació on hi havia un bar. Vam baixar del tren la mare i jo per anar beure una tassa de cafè amb llet, però com que el tren ja xiulava per continuar la marxa vam haver de tornar sense poder pagar les begudes. I com nosaltres, molta gent.

Vam veure passar petits pobles indígenes, planes, muntanyes i camps poc cultivats. La mare va tornar a comprar taronges: 3 per 25 cèntims. De sobte, vam passar davant d’un cementiri molt trist, sobre un turó i a les 12 vam entrar a l’estació de Mèxic capital. Veient-la tingué una gran decepció, perquè em pensava que arribaríem a una estació moderna i el que tenia davant era l’estació de Balbuena, vella i bruta.

Aquesta primera impressió no gaire agradable desaparegué en veure la multitud que ens esperava. Els catalans que ens havien anat a rebre, arribats temps abans a Mèxic, portaven una bandera catalana i ens donaven una acollida emotiva. Havíem arribat a un nou país on una nova etapa de la nostra vida estava a punt de començar.

Era el 17 d’octubre del 1942.

De benissanet amèxic

CARLES RIBERA

Artur Bladé Font (Benissanet, 1932) és fill de la llevadora Cinta Font i d’Artur Bladé i Desumvila (1907 - 1995), un dels grans escriptors costumistes de la Catalunya contemporània i probablement el millor cronista de l’exili del 39.

Bladé fill va viatjar amb la seva mare a França a finals de la Guerra Civil, per retrobar el pare, que havia creuat la frontera mesos abans.

Instal·lats els primers anys a Montpeller, els Bladé van salpar cap a Mèxic amb el Nyassa el 1942, quan ell tenia 10 anys. Al país americà hi va construir un perfil propi allunyat del món de les lletres que conreava el seu progenitor. Llicenciat en bioquímica a Mèxic l’any 1956, doctorat a Kansas (1960) i postgraduat a l’École Normale Supérieure de París (1961), va desenvolupar una brillant carrera professional tant en el món de la recerca pública com en l’empresa privada a Mèxic, l’Estat francès i Catalunya, on es va establir a finals dels anys seixanta. El seu prestigi professional va fer que fos reclutat pel govern de la Generalitat el 1982 per començar les polítiques públiques de recerca, amb diversos càrrecs fins que es va jubilar com a subdirector general de Recerca a principis d’aquest segle.

Des d’aleshores, s’ha dedicat a reivindicar l’obra del seu pare impulsant, juntament amb l’editorial Cossetània, la publicació de les obres completes de Bladé i Desumvila.

El dietari d’Artur Bladé i Font, com explica ell mateix en el pròleg, no inclou només la travessia, sinó que narra tota la peripècia d’un nen dels 6 als 10 anys, des de la fugida de Benissanet fins a Barcelona, la travessa a peu de la frontera amb la mare per retrobar el pare i la vida d’exiliats a Montpeller amb la convivència amb els locals i els altres exiliats. Un petit fragment de la primera part de les memòries de Bladé Font va ser publicat, juntament amb els testimonis escrits d’altres exiliats, el febrer passat en el número 37 d’aquesta revista. El relat de la travessia de l’infant Artur Bladé Font es pot contrastar amb el dietari del seu pare sobre el mateix viatge (De França a Mèxic. Dietari de Viatge, Duxlem), un exercici comparatiu que permet veure la diferència entre la mirada d’un nen i la d’un adult sobre uns mateixos fets.

El pare escriptor

Carles Ribera

Al pare d’Artur Bladé i Font se l’ha arribat a definir com el Josep Pla de les Terres de l’Ebre, una comparació benintencionada però injusta, perquè Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 - Barcelona, 1995), va conrear un estil personal que no necessita comparacions i que el situa com una de les grans veus ebrenques, juntament amb Jesús Moncada i Sebastià Juan Arbó. Nascut a Benissanet, va estudiar magisteri, tot i que no va arribar a acabar els estudis, i va col·laborar en diversos mitjans escrits abans i durant la República.

En l’etapa republicana va ser home de confiança del polític d’ERC i conseller del govern de Companys Martí Rouret i va treballar com a funcionari de la Generalitat. Durant la Guerra Civil, va servir al cos de Sanitat i acabat el conflicte es va exiliar inicialment a França, on va cursar alguns estudis d’art, història i filosofia a la Universitat de Montpeller. Com s’explica en aquest mateix reportatge, va arribar a Mèxic l’octubre del 1942 amb la seva dona, Cinta Font, i el seu fill, Artur, i en aquell país va desenvolupar diverses feines, entre les quals la de periodista.

Retornat a Catalunya el 1961, es va centrar en l’escriptura i va publicar textos de caràcter memorialístic, costumista i de temàtica històrica, una obra d’envergadura que des del 2007 ha estat aplegada en les obres completes que ha anat publicant l’editorial Cossetània en onze volums, tot recuperant una obra dispersa en editorials com Selecta, Pòrtic i Dalmau Editors. Estudiosos com Albert Manent, Sam Abrams i Xavier Garcia Pujades també han reivindicat la figura de l’autor. La principal distinció rebuda en vida va ser la Creu de Sant Jordi, que li va ser concedida el 1984.

De la seva obra destaquen poderosament els quatre llibres de l’anomenat cicle de l’exili, especialment els dos volums de L’exiliada. Uns textos en què Bladé i Desumvila conjumina perfectament la memòria personal, un ric anecdotari i el retrat col·lectiu de l’èxode. L’editorial Duxelm també ha publicat De França a Mèxic: dietari de viatge, un llibre que relata exactament el mateix viatge narra el seu fill i que surt a la llum per primer cop en aquestes pàgines de La República.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor