Farts de pagar
La primera autopista amb peatge va néixer al Maresme fa cinquanta anys i en fa vint que la comarca reclama la gratuïtat d’una via que està més que amortitzada
El 2 de juliol del 1969 s’inaugurava la primera autopista de pagament de Catalunya i de tot l’Estat espanyol: el tram Montgat-Mataró. Cinquanta anys després, els conductors continuen pagant el “privilegi” de circular per una via ràpida que amb els anys i l’allargament del traçat que travessa la comarca del Maresme i continua a la de la Selva ha afegit dos peatges troncals més: a Arenys de Mar i a Santa Susanna i també un grapat d’accessos que obliguen els usuaris a passar per caixa. De fet, circular per la C-32 entre Montgat i Blanes costa avui entre 4,9 euros i 9,86 euros en funció de la tipologia del vehicle. Uns preus elevats, i augmentats cada any, en una via que els més crítics consideren que s’ha amortitzat més de trenta vegades des que es va obrir al públic. Gestionada actualment per Invicat, del grup Abertis, la concessió de la via acaba l’agost del 2021 i, segons s’ha reiterat en diverses ocasions des de la Generalitat, que n’és la titular des del 1995, “no hi haurà una ampliació de la concessió”. Aquestes paraules, però, no poden ser interpretades com que la coneguda com a autopista del Maresme passarà a ser gratuïta com es preveu que ho sigui l’AP-7 a finals d’aquest any, sinó que des del govern es defensa sense manies la “necessitat” de trobar alguna fórmula de pagament que permeti garantir el manteniment d’aquesta via i de la resta de vies ràpides del país i descarta, inicialment, que el cost sigui assumit pels pressupostos catalans. L’anunci de la discutida vinyeta, l’opció que guanya pes als despatxos, ha remogut la ferida en un territori que des de fa prop de vint anys lluita per desempallegar-se del peatge de l’autopista, que considera un greuge afegit a la comarca. Les primeres accions públiques contra el manteniment de les barreres a la C-32 es remunten a finals dels anys noranta, quan la via encara es coneixia com a A-19. Diferents alcaldies de la zona sud del Maresme, sota el paraigua de la Plataforma Trasllat N-II/A-19 Gratuït i amb el suport del Consell Comarcal del Maresme, van defensar la necessitat d’inversió per transformar la carretera N-II en un passeig. Una transformació que comportava derivar el trànsit cap a una autopista gratuïta. Les discussions als despatxos van derivar en concentracions i manifestacions de cert calat que van trobar la seva màxima expressió el juny del 2001, quan en una jornada festiva més de 5.000 persones van tallar la carretera. D’aquell acte en va sortir un manifest i una proposta a la Generalitat perquè atengués les demandes del territori.
LA MORT DE L’ALCALDE
A partir d’aquella primera manifestació, les accions de protesta amb nous talls multitudinaris a la carretera N-II van continuar en el temps, juntament amb l’aparició de noves plataformes ciutadanes com El Masnou 21 i Camí Ral, de Premià de Mar. El debat no afluixava, però la resposta de l’administració no arribava. Malauradament, va ser un fet tràgic el que finalment provocar una reacció en la millora de la mobilitat de la comarca. El 7 de febrer del 2007, l’alcalde de Premià de Mar va morir en un accident de trànsit mentre circulava en moto per l’N-II. Aquell fet, que corroborava els problemes d’inseguretat que tenia la via, va revifar tant les protestes al carrer –es va tallar l’N-II el dia 7 de cada mes durant un any– com les reclamacions polítiques.
L’any 2008, l’Estat va traspassar a la Generalitat la titularitat de la carretera N-II juntament amb el compromís d’una partida de 400 milions d’euros que s’havien d’invertir en la construcció d’unes vies laterals a l’autopista que assumissin la circulació de l’N-II, que es convertiria en un “autèntic carrer”. En aquell acord també es va establir que la denominació N-II es traslladaria a una altra carretera fora de la comarca, al Vallès Oriental. La creació dels laterals va generar noves topades amb els habitants de la zona, que consideraven que l’alternativa a la carretera comportava “trinxar el territori”. La resposta no es va fer esperar i va néixer una nova plataforma, amb el suport d’una vuitantena d’entitats, disposada a aturar els laterals. La Coordinadora Preservem el Maresme es va convertir en l’altaveu de les crítiques a un projecte que, finalment, es va aturar gràcies al canvi de color polític a la Generalitat. Aquella victòria del territori, però, va deixar un gust amarg, perquè bona part dels 400 milions que l’Estat havia promès a la Generalitat per pacificar la carretera N-II encara s’esperen. Paral·lelament, algunes bonificacions per als usuaris de la C-32 havien intentat suavitzar, amb un èxit relatiu, la reclamació històrica de posar fi a un peatge que s’anava allargant en el temps en funció de la construcció de més trams.
LA DECLARACIÓ
Antoni Esteban, un dels impulsors de Preservem el Maresme, recorda que el moment clau de la lluita per millorar la mobilitat a la comarca va arribar amb la signatura de la Declaració del Maresme el 2015. “Totes les forces polítiques i desenes d’entitats representatives de la societat civil van donar suport al document, que va ser ratificat dues vegades al Parlament”, recorda. En el redactat destaca, entre una vintena d’accions per millorar la mobilitat, el compromís exprés de convertir l’autopista C-32 entre Montgat i Palafolls “en la via comarcal dels municipis del Maresme, lliure de peatge el 2016”. Quatre anys després, la realitat no només és una altra, sinó que el futur amenaça d’agreujar-la. “No hi hagut una voluntat ferma de posar fi als peatges a Catalunya, perquè els diferents governs de la Generalitat han estat lligats de mans i peus per l’empresa concessionària, però els usuaris de l’autopista han esgotat la paciència”, afirma Esteban.
TERESA MÁRQUEZ
mtmarquez@lrp.cat
INSUBMISSIÓ ALS PEATGES CATALANS
La cosa va començar com un repte particular, com una manera personal de denunciar l’abús del preu per circular a les autopistes catalanes i va acabar com un dels fenòmens d’insubmissió col·lectiva que més es recorden. L’artífex va ser un veí d’Anglès, Josep Casadellà, que el 29 de març del 2012 va penjar un vídeo al Youtube passant sense pagar pel peatge de l’AP-7. La seva va ser la primera de tres convocatòries multitudinàries que van col·lapsar les vies ràpides i que van donar peu al naixement de la plataforma ciutadana #novullpagar i a la qual grups com ERC, la CUP i Solidaritat Catalana van donar suport. Les accions coordinades es van celebrar l’1 i el 20 de maig i el 17 de juny d’aquell any davant l’estupor dels treballadors de les autopistes, que es van encarregar d’anar apuntat les matrícules i aixecant les barreres davant el col·lapse de vehicles. Durant el 2013, però de manera més esporàdica, desenes de conductors van continuar amb la campanya. El 2014, el Departament d’Interior va xifrar en 100.000 les denúncies a conductors fetes per les concessionàries que, finalment, es van reduir a 6.058 sancions en ferm per les quals es van recaptar 351.843 euros.