Geografia del conflicte

Guerra. Quanta guerra. Milions de persones viuen en països que pateixen conflictes armats. L’era de les superpotències i de la guerra freda queda lluny, però al seu lloc apareixen nous conflictes.

La inestabilitat provoca que en qualsevol punt del planeta comenci un conflicte de dimensions desconegudes. L’aparició del terrorisme islamista i els atemptats que han sacsejat ciutats com Barcelona, Madrid, París, Londres, Nova York , Brussel·les, Bagdad, Damasc, Mogadiscio o Nairobi han augmentat la sensació d’inseguretat. En qualsevol lloc, a qulasevol hora. L’era de la nova seguretat ja és aquí. Amb l’arribada del president Donald Trump, els Estats Units perden ascendència en l’ordre mundial i aposten per la retirada de les tropes, per exemple de l’Afganistan. Mentrestant, Rússia, aprofita qualsevol conflicte per erigir-se en actor internacional, mostrar el seu armament i tornar a la posició de domini que havia ostentat en èpoques passades. La guerra de Síria, el conflicte amb Ucraïna o la crisi a Veneçuela són algunes de les accions que van en aquesta direcció.

Síria

violència latent

La guerra de Síria es va iniciar el 2011. És un dels conflictes més cruents perquè en aquests anys ha suposat la mort de gairebé 400.000 persones. Més de 6 milions han hagut de marxar del seu país a causa de la violència i 3 milions més són refugiats interns. A hores d’ara, es podria afirmar que el règim de Baixar al-Assad ha guanyat la guerra. Sobre el terreny, els combats s’han reduït de manera notable, però encara hi ha zones on la violència persisteix. És el cas de la província d’Idlib, on grups de rebels afins a l’antiga Al-Qaida continuen lluitant contra les tropes del règim. Durant els darrers dies, s’han intensificat els combats. A la zona del Kurdistan sirià, tot i que la població intenta impregnar-se de certa normalitat, la guerra segueix. Aquest territori continua ocupat per Turquia, per la qual cosa es fa difícil donar el conflicte completament per acabat.

L’espurna de la violència desencadenada el 2011 va ser provocada per les manifestacions en contra del mandatari. Amb els ulls posats a Tunísia i Egipte –els dictadors Ben Ali i Hosni Mubàrak havien abandonat el poder pressionats pels fets coneguts amb el nom de Primavera Àrab–, els revolucionaris van augmentar el to de les protestes. L’exèrcit del règim va respondre amb contundència i es va iniciar una guerra civil. Síria va ser un camp de batalla, on tant l’exèrcit com els opositors van anar guanyant territori, i on els agents exteriors van posar els peus. D’una banda, les potències del Golf (l’Aràbia Saudita i Qatar) donaven suport als rebels, mentre que l’Iran, la Xina, Rússia i les milícies de Hezbol·là donaven suport a Al-Assad. La irrupció d’Estat Islàmic el 2014 a l’est del país va acabar d’enverinar el conflicte. Milers de combatents arribats des de diferents punts del planeta juraven fidelitat al grup d’Abu Bakr al-Bagdadi i s’instal·laven a la zona de Raqqa. Estat Islàmic va arribar a dominar una gran zona de Síria (i també de l’Iraq), on va implantar la versió més restringida de la xaria. La intervenció d’una coalició liderada pels Estats Units va aconseguir derrotar els gihadistes i expulsar-los de la zona.

La intervenció armada de Rússia el 2015 va acabar de decantar la balança cap a l’exèrcit d’Al-Assad, que en aquell moment ja estava molt debilitat després de quatre anys de guerra. Rússia i Síria mantenen excel·lents relacions des de l’època de l’URSS, de manera que l’ajut de Moscou ha estat clau perquè Al-Assad s’hagi pogut mantenir en el poder.

Iemen

l’infern sobre la terra

La guerra que es lliura al Iemen és una de les més oblidades. L’Unicef ha descrit aquest país com “l’infern sobre la terra”. I és que les dades de les Nacions Unides revelen que un nen mor cada dotze minuts. Darrere d’aquest conflicte s’amaga la perenne lluita entre l’Aràbia Saudita i l’Iran. Riad ha protagonitzat bloquejos al país castigant encara més la població civil. Aquesta és una guerra complexa, que neix amb les protestes de l’anomenada Primavera Àrab, i que enfronta els houthis –xiïtes, que tenen el suport de l’Iran– amb el govern d’Abd Rabbuh Mansur Hadi, que té el suport de l’Aràbia Saudita. El màxim apogeu del conflicte va arribar el 2015, quan Riad va entrar en escena per donar suport al govern del Iemen. Actualment, Hadi viu exiliat al país saudita. El país està destruït i gairebé ja no queden dempeus centres hospitalaris per atendre la població civil. El conflicte s’allarga i no sembla que, de moment, hagi de tenir un final. L’arribada del president Trump a la Casa Blanca no ha fet altra cosa que donar més força de la que ja tenia a Riad. El llançament de míssils balístics de factura iraniana en territori saudita ha estat un dels motius pels quals l’Aràbia Saudita continua aquesta ofensiva en un dels països més pobres del planeta. La guerra està provocant que milers de persones hagin hagut de fugir de casa seva. Tot i ser un país d’escassos recursos, el Iemen havia estat tradicionalment refugi de ciutadans somalis i eritreus que fugien de la violència als seus països, fet que provoca que la crisi humanitària encara sigui més greu.

Iraq

marcats per la violència

L’Iraq és un dels països del món que ha patit més violència durant les darreres dècades. De fet, gairebé tota una generació ha crescut amb les diferents guerres que han castigat el país. La guerra contra l’Iran, la guerra del Golf el 2003, la violència sectària (entre sunnites i xiïtes) i la més recent contra Estat Islàmic han provocat milers de morts. Les renovades tensions entre els Estats Units i l’Iran fan témer que el país àrab es converteixi en un nou camp de batalla. I és que en aquest territori encara hi ha desplegats 5.000 soldats nord-americans, i l’Iran continua tenint una potent ascendència sobre l’Iraq per les milícies xiïtes de Mobilització Popular. La Guàrdia Revolucionària iraniana i, de fet, el general iranià Qasem Soleimani, comandant en cap de la brigada de la Força Al-Quds, la unitat d’elit de la Guàrdia Revolucionària, ha estat al camp de batalla al capdavant de les operacions contra Estat Islàmic i és idolatrat per aquests milicians xiïtes.

Conflicte

araboisraelià

el conflicte etern

Els enfrontaments entre israelians i palestins mostren la violència existent que hi ha en aquesta zona des de fa més de mig segle. Els xocs cíclics evidencien que el conflicte està molt lluny de trobar una solució de pau duradora entre israelians i palestins. Durant aquestes més de cinc dècades s’han anat succeint diferents guerres que han suposat la mort de milers de civils. Una de les més virulentes es va produir el 2008, la guerra de Gaza, i va provocar la mort de més de 1.300 palestins. Israel tenia com a objectiu eliminar Hamas. El conflicte araboisraelià, al cor del Pròxim Orient, té difícils esculls per salvar abans d’arribar a un acord de pau: el reconeixement per part d’Israel d’un estat palestí o el retorn a les seves terres dels més de 5 milions de refugiats palestins que han hagut de marxar de casa seva a causa de la violència. La solució dels dos estats, que defensen una gran majoria d’analistes, queda cada cop més desdibuixada.

Líbia

l’imperi del caos

La violència a Líbia no para d’augmentar. L’ONU alertava el mes d’abril passat del risc que esclatés una guerra civil, i és que l’ofensiva del general Khalifa Hafter ja ha provocat la mort de més de 1.000 persones en els darrers tres mesos i 30.000 més han hagut d’abandonar les seves llars a causa dels combats, sobretot a les zones rurals del sud de la capital, Trípoli. Els xocs armats també han afectat greument milers de migrants, majoritàriament subsaharians, que es troben als voltants de la ciutat en espera de poder viatjar a Europa (a través de les màfies) o que han estat reclosos en centres de detenció després d’haver fracassat en l’intent. Líbia viu immersa en el caos, dominada per les milícies i amb un alt nivell de corrupció que ha provocat l’enriquiment de les màfies i la degradació de la qualitat de vida dels ciutadans. La inflació s’ha disparat, hi ha escassetat d’aliments i al país regna una gran sensació d’inestabilitat. La caiguda de Moammar al-Gaddafi va suposar una intervenció militar internacional, en la qual va participar la Unió Europea, que no ha servit per portar la pau al país.

Afganistan

el poder dels talibans

L’Afganistan és un país que encadena pràcticament quatre dècades de violència ininterrompuda. Gairebé 11.000 persones van perdre la vida durant el 2018 en un escenari cada cop més inestable. Més de mil eren nens. Els talibans són, a hores d’ara, més forts militarment que el 2001, i algunes fonts revelen que dominen gairebé la meitat del territori davant d’un govern, presidit per Ashraf Ghani, cada cop més debilitat i qüestionat. La inestabilitat creix i alguns analistes temen que hi hagi un repunt de la violència durant aquest 2019. Precisament, aquest ha de ser l’any en què les tropes nord-americanes abandonin el país. El president dels Estats Units, Donald Trump, continua amb la seva política de replegament i vol que els 14.000 soldats que són a l’Afganistan tornin a casa. Des del 2001, Washington s’ha gastat 875 milions de dòlars a mantenir els soldats en aquest país asiàtic, després de l’atac a les Torres Bessones. El magnat no vol que l’Afganistan es converteixi en un nou Vietnam. Kabul s’ha convertit en una de les ciutats més insegures del planeta. L’any passat, la meitat dels atemptats suïcides es van produir a la capital. La sensació és que hi ha un rebrot de la violència i les xifres parlen per si soles: 65 atacs suïcides durant el darrer any i 143 bombardejos aeris atribuïts a les forces governamentals. La marxa de les tropes nord-americanes serà una nova prova de foc per al país, immers en una guerra sectària que des de fa divuit anys –quan els Estats Units van engegar l’operació Llibertat Duradora– ha provocat la mort de 147.000 persones.

Somàlia

l’ombra d’al-shabab

Al-Shabab és una organització terrorista vinculada a Al-Qaida. En els darrers anys, ha aconseguit el control de les zones rurals de Somàlia, després de ser expulsada de la capital, Mogadiscio. En aquest país, els Estats Units han incrementat el nombre de personal militar desplegat, i els atacs aeris sobre posicions d’Al-Shabab. Només el 2018, n’hi hauria hagut, almenys, 47. Els atacs aeris causen la mort d’un gran nombre de civils, la qual cosa s’ha convertit en un factor utilitzat pel grup terrorista en la seva propaganda dirigida al reclutament de nous membres.

La violència desplegada, tant pels islamistes com pels Estats Units, ha provocat una greu crisi humanitària. A més dels centenars de morts, més de 2,6 milions de persones han hagut de fugir de casa seva. Paral·lelament, el finançament als programes d’ajudes ha disminuït en els últims anys, de manera que ni tan sols cobreixen les necessitats bàsiques dels afectats. De fet, Somàlia és un estat fallit. “El més fallit de l’Àfrica”, segons dades de The Fund for Peace en l’índex que analitza els problemes dels anomenats països febles i fallits.

.

República Centreafricana

territori desconegut

La República Centreafricana, un país d’uns 4,6 milions d’habitants, viu un complicat procés de transició des que el 2013 els rebels de la milícia Séléka (musulmans majoritàriament) van derrocar el llavors president, el cristià François Bozizé. Aquest aixecament militar va desencadenar, en un principi, una onada de violència sectària entre musulmans i cristians –amb milers de morts i centenars de milers de desplaçats– que es va acabar transformant en un conflicte en què intervenen desenes de grups armats. La majoria del territori està controlat per grups armats El mes de febrer passat, el govern centreafricà va signar un acord de pau amb catorze grups rebels per intentar disminuir la violència que pateix gran part del país des de fa més de cinc anys.

Entre els punts destacats de les negociacions destaca el compromís del govern de no perseguir judicialment els líders rebels i el pacte per formar un executiu d’unitat nacional amb representació dels grups armats. Tot i que les parts van prometre respectar la pau, els atacs amb víctimes mortals s’han seguit produint al país.

Sudan

del Sud

el país més jove del món

Des de fa sis anys, la violència i els enfrontaments han obligat milions de persones a fugir del Sudan del Sud. Es tracta d’una greu crisi humanitària. La violència ha causat almenys 10.000 morts i 4 milions de desplaçats, així com centenars de milers de refugiats en països veïns, segons càlculs de l’ONU. La missió de l’ONU al Sudan del Sud (UNMISS) assenyalava fa poques setmanes que s’han comptabilitzat 30 atacs a llogarets, 104 assassinats de civils i 187 segrestos en aquests primers sis mesos a la zona d’Equatòria.

El Sudan del Sud es va independitzar el 2011 i des del 2013 s’hi han viscut nombroses onades de violència. Els habitants del Sudan del Sud fugen a Etiòpia, Kenya i Uganda i altres es desplacen a diverses zones del país. La disputa entre el president, Salva Kiir, i el seu antic vicepresident Riek Machar, ha provocat una guerra civil al país més jove del món. Kiir, que pertany a la tribu dinka, i Machar, que és nuer, representen els dos grans grups ètnics del país; el poder ha estat fins ara en mans dels dinka. Les dues parts van arribar a principis d’agost de l’any passat a un acord que va ser ratificat al setembre i que preveu una transició cap a la formació d’un govern d’unitat nacional que posi fi al conflicte.

Colòmbia

en procés de pau

El 2019 està sent un any complicat a Colòmbia. Les necessitats humanitàries avui, segons l’ONU, són més grans que les que tenia el país el gener de l’any passat.

Els homicidis han augmentat: han passat d’11.831 el 2017 a 12.311 el 2018. El conflicte s’ha reactivat i la migració ha crescut acceleradament: Colòmbia va passar de tenir 38.892 veneçolans el gener del 2016 a tenir-ne més d’1 milió el desembre de l’any passat.

La situació és de calma tensa. El govern d’Iván Duque haurà de redoblar els esforços si no vol que la violència segueixi repuntant a les zones de conflicte. Així ho recomana l’ONU en un informe recent sobre les “necessitats humanes” a Colòmbia. Hi ha hagut un augment del 300% d’artefactes improvisats, i cada quatre dies desapareix una persona, segons dades de la Creu Roja. En aquest moment, 7 milions de persones necessiten assistència per diferents conseqüències del conflicte armat.

Mèxic

la violència que no cessa

Els assassinats a Mèxic van assolir xifres de rècord en els primers mesos del 2019. La violència no cessa i es van registrar 8.493 homicidis, 9,6% més que en el mateix període del 2018, segons dades del Secretariat Executiu del Sistema Nacional de Seguretat Pública. L’any amb més assassinats, des que es va crear el registre el 1997, va ser el 2018: 33.369 persones van morir en homicidis. El rècord d’assassinats coincideix amb els primers mesos de govern d’Andrés Manuel López Obrador, que ha atribuït a l’herència rebuda i a la gestió dels anteriors presidents el fet que la violència no hi hagi disminuït. Les últimes dades sobre els assassinats han revelat que la regió més violenta és l’estat de Guanajuato (a l’oest del país). Allà les disputes entre el càrtel Jalisco Nova Generació i el càrtel de Santa Rosa de Lima van provocar la mort de 947 persones en el primer trimestre del 2019, segons dades oficials. La configuració dels càrtels mexicans va més enllà del tràfic de drogues, que els va popularitzar en una altra època, i s’ha estès a la diversificació de crims, com ara l’extorsió i el segrest.

Myanmar

un èxode que no s’atura

L’ONU xifra en uns 723.000 els rohingyes que van fugir de la violència de Myanmar fa més d’un any, però el nombre podria ser molt més elevat. Actualment, els combats entre l’exèrcit del país i l’exèrcit rebel d’Arakan, a la zona de l’estat de Rakhine, s’han intensificat. Aquesta comunitat, perseguida per ser de religió musulmana en un país de majoria budista, va haver de fugir per la repressió de l’exèrcit de Myanmar, i a hores d’ara estan refugiats a Bangladesh. Tot i viure a Myanmar durant generacions, els rohingyes continuen sent tractats al país com a immigrants il·legals. En la dècada del vuitanta, se’ls va retirar el dret a la ciutadania. A més, se’ls nega l’accés a la salut i a l’educació. El retorn dels rohingyes a la seves terres es preveu complicat, sobretot, a causa de la falta de seguretat.