El dossier

MERITXELL RIBA

INFERMERA D’UCI (BARCELONA)

“Se’ns acumulàvem els morts, va ser molt dur”

“No en sabíem gairebé res, d’aquesta malaltia. Els llits improvisats d’UCI s’anaven omplint i ens faltaven tubs de respiració assistida. Se’ns esgotava la medicació i havíem d’improvisar noves fórmules, fent barreges proposades pels anestesistes. Mai havia viscut una situació similar. Les infermeres més veteranes també ens deien que allò que estàvem vivint no era comparable amb cap situació anterior. Al dipòsit de cadàvers no hi cabia més gent. Se’ns acumulaven les bosses de pertinences dels difunts perquè ningú podia venir a recuperar-les. A casa, dormies fruit de l’esgotament, no perquè fos possible desconnectar del dia a dia de l’hospital.” Parla Meritxell Riba, una infermera de 37 anys que el mes de març es va incorporar a l’UCI de l’Hospital Universitari Sagrat Cor de Barcelona per reforçar el servei. Anteriorment, treballava en una consulta de medecina estètica que té la seu al mateix edifici de l’hospital. Quan va esclatar la pandèmia, li van proposar afegir-se al personal sanitari de l’hospital. S’endevinava una situació extrema, inèdita, però encara no s’intuïa la gravetat del cas. “Vaig signar un contracte d’un mes i mig, perquè era molt difícil imaginar el que ens cauria a sobre”, recorda ella. Ja no ha abandonat aquesta feina. De fet, ha renunciat a la feina anterior i ha decidit seguir batallant des de la primera línia de la trinxera.

“El pitjor tràngol va ser el de la primera fase –rememora– perquè ens vèiem superats per tot arreu, i ni tan sols teníem material suficient per protegir-nos. L’UCI va estar sempre plena, i la gent se’ns moria a la porta de l’hospital perquè no hi havia lloc on acollir-los. El personal sanitari ho vam donar tot, però els recursos eren insuficients. Era impossible estar preparats amb previsió, perquè ningú podia esperar una pandèmia d’aquesta dimensió”, relata.

Actualment, aquesta infermera de Badalona segueix parlant de “col·lapse a l’hospital”, però ràpidament puntualitza: “Sortosament, la situació no és comparable amb la de la primera onada, i confiem no tornar-hi mai més.” La Meritxell Riba ha vist morir gent d’edats molt diverses com a conseqüència de la covid: 80 anys, 60, 37... I els ha vist marxar sols, sense la companyia dels éssers estimats. “És una experiència terrible. Agafes la mà d’algú que gairebé no coneixes per mirar de suplir una mancança, la de la família, que és insubstituïble. Un tràngol duríssim”, explica visiblement afectada però conscient que el personal sanitari està tenint un paper fonamental en aquesta crisi. I que s’ha convertit en un exemple de resistència, malgrat que hi ha moltes persones que encara ara tenen seqüeles per la dificultat de l’experiència viscuda. “Encara ara comentem entre nosaltres com van ser aquelles primeres setmanes i no ens ho creiem”, diu.

Es pot treure alguna conclusió positiva d’un tràngol així? Ella ho té claríssim: “I tant que sí. La solidaritat i l’esperit d’equip que tothom ha demostrat dins de l’hospital. Som una pinya i, si s’escau, tots fem de tot. És la millor lectura que en podem fer”, assenyala.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)