Sense vot, sense veu
El sufragi universal no ho és tant, d’universal. A Catalunya, un 15% de la població major de 18 anys no pot votar perquè no té la nacionalitat. D’altres, com els catalans a l’estranger, tenen aquest dret reconegut, però exercir-lo és molt complicat
RACISME INSTITUCIONAL
Mentre des de les institucions es fan campanyes contra la xenofòbia, la negació del dret a vot és una de les mostres més evidents i visibles de racisme institucionalCEDIR EL VOT
Des de fa tres anys, joves fills de migrants demanen a persones que no tenen interès en les eleccions que els cedeixin el votQue tothom tingui dret a votar és un èxit de la democràcia i un mecanisme indispensable dels sistemes polítics moderns. A la pràctica, però, el sufragi universal a Catalunya i a l’Estat té limitacions. La més flagrant és impedir el vot de les persones residents, però que no tenen la nacionalitat espanyola. D’altres són el resultat de traves complexes i del desinterès per resoldre-les, com passa amb el vot exterior. I d’altres tot just es comencen a solucionar o a debatre, com el vot de les persones amb discapacitat intel·lectual i el vot dels joves entre 16 i 18 anys.
“Quan es parla de sufragi universal, la primera pregunta que ens hauríem de fer és: universal per a qui?” Ho planteja Paula Rossi, tècnica del servei d’atenció i denúncies de SOS Racisme. És argentina i fa cinc anys que viu a Catalunya, on ha participat i participa en diferents col·lectius ciutadans, està informada de la realitat catalana, paga els impostos que li toquen i compleix amb totes les obligacions que té qualsevol altre ciutadà. Però com que no té la nacionalitat espanyola, no pot votar. “Es vincula el dret a vot amb la decisió sobre quina persona té entitat o té legitimitat per decidir com funciona l’estat. El sufragi només és universal per a aquells que es considera que hi poden tenir dret. Les persones migrades, pel fet de ser-ho, queden anul·lades de la vida cívica d’un país, d’una ciutat, d’una comunitat... I no només les persones migrants, sinó també les persones filles d’estrangers que han nascut aquí però que no tenen la nacionalitat”, explica mentre recorda que a l’Estat espanyol la nacionalitat, i per tant la ciutadania, no s’adquireix per naixement, sinó per sang. Així, els fills dels migrants, encara que hagin nascut aquí i tinguin aquí la seva vida, han de demanar que se’ls reconegui que són ciutadans espanyols, i el procés és complicadíssim i llarguíssim, poden passar molts anys (i unes quantes eleccions pel mig) fins que ho aconsegueixen. Aquesta és la hipòcrita paradoxa: mentre des de les institucions es fan campanyes contra el racisme, la negació del dret a vot és una de les mostres més evidents i visibles de racisme institucional. I afecta molta gent.
“L’Estat et diu clarament que tu no vals, que la teva veu no mereix ser escoltada, que no et mereixes poder decidir. A Catalunya, més del 15% de les persones no poden votar, però hi ha alguns municipis on el percentatge arriba al 30%. El racisme institucional apareix no només per vetar el dret a vot; hi ha ajuntaments visiblement racistes de localitats on hi ha un alt percentatge de persones que no poden votar. I això reforça encara més els missatges racistes”, argumenta. En definitiva, el que demostra el dret a vot és bàsicament a qui es pot considerar ciutadà i a qui no. “Una de les nostres lluites és aconseguir que la ciutadania deixi d’estar relacionada amb la nacionalitat i que estigui vinculada a la residència” explica Rossi.
VOT X TOTHOM
SOS Racisme és una de les més de setanta entitats catalanes que a finals del 2017 van posar en marxa la Plataforma Vot x Tothom, amb l’objectiu de reivindicar el dret a vot de les persones estrangeres com una condició imprescindible per poder consolidar una democràcia real i una societat justa i igualitària. “Que no hi hagi el dret a vot reconegut fa que siguin més susceptibles de ser vulnerats altres drets”, assegura Paula Rossi. Recorda altres manifestacions de racisme institucional: la no regularització de les persones estrangeres, la buroexclusió (l’exclusió a través del sistema burocràtic), el perfil ètnic en les actuacions policials... “Negar el vot és una pota més d’aquesta situació en què l’Estat diu quines persones valen i quines no”, assegura. En aquest mateix sentit, des de la plataforma Vot x Tothom s’alerta que els discursos assistencialistes i paternalistes encara no estan superats, segreguen la població estrangera i la redueixen a ser objecte passiu. “Cal revertir una situació de vulneració de drets que s’està donant des de fa dècades. Les persones estrangeres han de tenir reconegut el seu dret a ser subjectes polítics actius, dotant d’eines el seu rol d’agents transformadors de la societat”, reivindica el manifest d’aquesta plataforma.
De moment, ja s’ha aconseguit que catorze ajuntaments catalans aprovin mocions instant el govern espanyol i la Generalitat a fer els canvis legals necessaris per ampliar el dret a sufragi actiu i passiu a totes les persones estrangeres residents i en tots els comicis electorals. Entre aquests ajuntaments hi ha els de tres de les cinc poblacions amb més habitants: Barcelona, Badalona i Terrassa.
Ara per ara, però, la llei és estricta: només poden votar aquells que tinguin nacionalitat espanyola, amb l’excepció de les eleccions municipals, en les quals el cens s’amplia als ciutadans de la Unió Europea i als de dotze països amb què hi ha convenis de reciprocitat: Noruega, l’Equador, Nova Zelanda, Bolívia, Colòmbia, Xile, el Perú, el Paraguai, Islàndia, Cap Verd, Trinitat i Tobago i Corea del Sud. Ara bé, el fet de vincular el vot a la nacionalitat fa que passin coses tan estranyes com que molts llatinoamericans que no han trepitjat mai territori espanyol ni català, però que han aconseguit la nacionalitat espanyola perquè són descendents d’emigrants que van marxar a Amèrica, tinguin dret a votar (i el més probable és que no l’exerceixin).
En canvi, en el cas dels migrants sovint es fa servir la “justificació” que no coneixen la realitat del país, encara que faci dècades que hi viuen. “No se’ns considera prou instruïts per poder votar. Això no és excusa, i encara menys amb els fills dels migrants, que han nascut i viscut sempre aquí”, lamenta Rossi. A ella li sobten encara més aquestes flagrants desigualtats pel fet que a l’Argentina el vot és obligatori. “Som molt conscients que hem de ser part de la vida política del lloc on vivim, per això no entenc que jo no pugui votar aquí i que al mateix temps aquí hi hagi gent que decideixi no exercir aquest dret”, manté.
abstencionistes generosos
L’abstenció, però, es pot convertir en una aliada dels residents privats de votar a través d’una interessant iniciativa ciutadana, sorgida a les xarxes socials gràcies a l’empenta de joves fills d’imigrants. En les eleccions al Congrés dels Diputats de l’abril del 2019, Safia Elaaddam, nascuda a Tarragona fa 25 anys, va penjar a Instagram una foto explicant que no podia votar. “Havien passat unes eleccions en les quals jo no havia pogut participar i feia temps que tenia aquesta idea al cap. Vaig explicar el meu cas, fent demanda d’altres testimonis i dient a la gent que podia votar que també hi participés”, explica. El seu missatge es va viralitzar ràpidament i va començar a rebre respostes tant de persones que, com ella, no podien votar –algunes després de dècades de residir a l’Estat– i també de ciutadans amb dret a sufragi que no estaven interessats en les eleccions i li oferiren aprofitar el seu vot.
“Vaig pensar que si tanta gent me l’oferia a mi, també el podrien oferir a altres persones en la mateixa situació”, explica. Així va néixer la campanya Votar és un dret, per posar en contacte abstencionistes amb persones sense la nacionalitat que sí que volen votar. “Ha funcionat en totes les eleccions, però en les que ha tingut més èxit és en les eleccions generals, on 2.000 persones vam poder votar gràcies a la cessió de vots”, afegeix. Fins i tot van arribar a contactar amb ella residents a l’estranger que tenen dret a vot, però que queden aclaparats perquè votar des de fora és molt complicat. Aquesta, però, és una altra problemàtica (vegeu la peça de les pàgines 16 i 17) i la campanya Votar és un dret està pensada per als migrants i els seus fills.
Com la Safia, hi ha molts joves que han nascut aquí i que tenen moltíssimes dificultats per aconseguir la nacionalitat. Ella la va demanar tot just complir 18 anys, i encara l’espera. “Hi ha un retard i una burocràcia infinita al darrere que fan que sigui gairebé impossible arribar al final”, lamenta. Una nova mostra de racisme institucional contra el qual es lluita amb la visibilització i la sensibilització.
“Al final, la nostra campanya també vol denunciar una realitat, una injustícia. Nosaltres també tenim dret a elegir qui volem que ens representi i poder contestar els discursos d’odi que s’estan estenent i que donen ales al racisme”, diu. És evident que si els migrants tinguessin dret a vot, partits que utilitzen la immigració amb alarmisme com a estratègia electoral s’ho haurien de pensar dos cops. “Hi ha tanta llibertat amb el discurs d’odi perquè saben que nosaltres no hi podem fer res. Alguns partits veuen que poden fer aquest tipus de discurs i així guanyar vots, i no passa res perquè com que nosaltres no podem votar, els és igual”, afegeix Elaaddam, que és educadora social, filòloga, i activista a les xarxes com a @hijadeinmigrantes.
La tasca de visibilització també és molt important per a Paula Rossi, que està convençuda que el vot estranger no tindria un impacte decisiu per canviar l’escenari polític, excepte, potser, als municipis on hi ha més percentatge d’immigració. “Negar el dret a vot és una posició política i una voluntat política. És una situació que es podria solucionar molt fàcilment si realment es volgués”, remarca. “La meva participació en aquesta societat està acotada a pagar els meus impostos i a ser una «bona migrant», però votar no ho puc fer, ni tampoc podria ser votada. Els migrants estem relegats a actuar des del marge, mai des de la pròpia veu”, insisteix.
què en diuen els partits?
Els de la dreta espanyola, res, només parlen de la immigració per insistir que cal regular-la o bé, en el cas de Vox, amb missatges clarament xenòfobs per captar el vot racista. Pel que fa al PSOE, en les eleccions generals del 10 de novembre del 2019, Pedro Sánchez va anunciar que faria canvis legals per permetre votar els estrangers en les eleccions municipals, sense necessitat que hi hagués cap conveni de reciprocitat. De moment –i ja han passat unes eleccions municipals– no se’n sap res més, d’aquell anunci.
En aquelles eleccions JuntsxCat va incloure en el programa temes d’immigració (defensa dels drets humans, tancament dels CIE, atenció a menors no acompanyats...), però cap referència específica al dret a vot. ERC, per la seva part, proposava un genèric “reconèixer el dret a vot a tota la ciutadania”. Més concrets van ser En comú Podem, proposant regular el dret al sufragi mitjançant la via legal, a partir d’una reforma de la LOREG, així com la modificació constitucional per permetre el dret a vot actiu i passiu en totes les eleccions per a les persones estrangeres a partir d’un any de residència. Ara bé, qui més s’ha posicionat en aquest sentit és la CUP, que sempre ha defensat el dret a vot dels migrants. De fet, aquesta formació s’ha trobat amb membres de les seves candidatures rebutjats per la Junta Electoral pel fet de no tenir nacionalitat espanyola, una circumstància que sempre han aprofitat per denunciar la discriminació que suposa aquesta situació. En definitiva, i tal com diu Safia Elaaddam, “quan unes persones tenen un dret però moltes d’altres no en poden gaudir, aquest dret es converteix en un privilegi”.
DRETS RECUPERATS
Un dels col·lectius que ha aconseguit veure reconegut el seu dret a votar és el dels discapacitats intel·lectuals. A finals del 2018, el Congrés espanyol va aprovar per unanimitat reformar la LOREG per permetre recuperar el dret a vot restringit com a conseqüència d’una resolució judicial d’incapacitació. Fins llavors, quan les famílies demanaven aquestes incapacitacions, automàticament es considerava el dret a vot suprimit. Després de molts anys de reivindicacions s’ha recuperat, tot i que la Junta Electoral Central permet a interventors i apoderats anotar les dades d’aquells que considerin que no voten de forma “conscient, lliure i voluntària”.
PODER VOTAR A PARTIR DELS 16 ANYS
L’octubre passat, el Senat va tombar, amb els vots del PSOE, el PP i Ciudadanos, una proposta d’ERC per reformar la llei electoral rebaixant l’edat per votar dels 18 als 16 anys. A part d’Esquerra, tenia el suport d’EH Bildu, JuntsxCat i el grup Izquierda Confederal, però els seus vots no van ser suficients. A Catalunya ja fa temps que les Joventuts d’Esquerra Republicana fan campanya per aconseguir aquest objectiu. “No tenim dret a vot, però sí que tenim responsabilitats penals, dret a treballar, obligatorietat de pagar impostos, ple consentiment en tractaments mèdics, dret al matrimoni i és el final de l’educació obligatòria. Si tenim aquestes obligacions i aquests drets, per què no podem votar?”, plantegen. A part d’eliminar una paradoxa evident, els arguments per rebaixar l’edat a què es pot votar també se centren en una millor implicació dels joves en el món de la política, i en la defensa dels seus propis interessos, per tenir veu, per exemple, a l’hora de decidir polítiques educatives. En diversos països ja es pot votar als 16 anys, com a Alemanya, Àustria, Nicaragua, el Brasil, l’Equador, Hongria, Eslovènia, Noruega i l’Argentina. A casa nostra, els joves d’entre 16 i 18 van poder votar en la consulta del 9-N.
