“Ens reivindiquem com a dones i també com a poble minoritari”

M’agrada par­lar de femi­nisme gitano, perquè allò que no s’ano­mena no exis­teix i es fa invi­si­ble. I jus­ta­ment allò que no volem és invi­si­bi­lit­zar cap lluita i encara menys la de les dones gita­nes i les dones no gita­nes que estan tre­ba­llant dins del femi­nisme gitano. Femi­nisme gitano, sí. Però és que des de fa molt anys, i ara més que mai, no es pot par­lar d’un femi­nisme, en sin­gu­lar. El depar­ta­ment en què tre­ba­llo es diu Depar­ta­ment d’Igual­tat i de Femi­nis­mes, en plu­ral. No vol dir que jo no cre­gui que el femi­nisme és un, però és una manera de fer palès que el femi­nisme no és homo­geni. Sí, hi afe­geixo el “gitano”, però en cap cas vol dir que camini al marge del femi­nisme glo­bal. De fet és una rei­vin­di­cació perquè aquest femi­nisme que mol­tes vega­des no ha reco­ne­gut les dones dife­rents ens reco­ne­gui i ens validi, perquè for­mem part del femi­nisme. De fet, en for­mem part de fa molt temps, i mol­tes dones gita­nes, moltíssi­mes, són femi­nis­tes i no li posen el rètol de “femi­nisme” perquè no s’iden­ti­fi­quen amb un tipus de femi­nisme molt con­cret, blanc, de classe mit­jana alta...

Apor­tem diver­si­tat al femi­nisme, que és divers o no serà femi­nisme. De la mateixa manera que es diu que el femi­nisme serà anti­ra­cista o no serà. Té veure amb això, amb el fet que com a dones femi­nis­tes no podem repro­duir les dinàmiques patri­ar­cals i d’opressió cap a altres dones perquè pen­sem que som millors, supe­ri­ors o més femi­nis­tes que les altres.

És un femi­nisme de base, en què fem ser­vir el diàleg per trans­for­mar. Un diàleg que, a més, és igua­li­tari entre totes, en què tei­xim ali­an­ces amb altres dones no gita­nes i espe­ci­al­ment amb aque­lles amb qui ens iden­ti­fi­quem perquè també per­ta­nyen a altres cul­tu­res i sem­bla que no siguin merei­xe­do­res de for­mar part del femi­nisme hegemònic. El femi­nisme gitano té uns valors molt potents res­pecte al que és la soli­da­ri­tat, la cul­tura comu­nitària. Som dones i som gita­nes, i no té cap sen­tit que avan­cem en l’asso­li­ment de drets com a dones sense que aquests drets s’esten­guin a les nos­tres famílies, fills, pares, pare­lles. És un femi­nisme en què els homes gita­nos també tenen un paper, perquè és un femi­nisme com a poble, rei­vin­di­quem com a dones que patim tots els efec­tes del patri­ar­cat i també com a poble mino­ri­tari que porta sis-cents anys a Cata­lu­nya i que con­ti­nua sent dis­cri­mi­nat i per­se­guit. Tota aquesta part comu­nitària que tenim és molt forta quan li sumem una visió cul­tu­ral de les rela­ci­ons inter­ge­ne­ra­ci­o­nals en què les dones gita­nes tenim un paper molt impor­tant, més que no pas en la cul­tura majo­ritària. Hi ha molt diàleg inter­ge­ne­ra­ci­o­nal entre les dones. Dins del movi­ment, en les nos­tres tro­ba­des, hi ha ado­les­cents, mares, àvies. En el femi­nisme, en gene­ral, ara també s’està pro­duint, però abans estàvem par­lant de dones d’entre 20 i 40 anys, uni­ver­sitàries, blan­ques. I no ana­ven a les mani­fes­ta­ci­ons amb les seves mares, per posar un exem­ple. Aquesta és una de les apor­ta­ci­ons que fem al femi­nisme hegemònic, tot allò que té a veure amb les rela­ci­ons inter­ge­ne­ra­ci­o­nals.

Per exem­ple, la visió de les dones gita­nes com a pas­si­ves, que pri­mer depe­nen del pare i després del marit. Sem­pre s’ha dit i és men­tida. Al cap i a la fi, els argu­ments racis­tes no són gaire cre­a­tius. Les dones tenim, des de fa molt temps, una capa­ci­tat que expli­quen algu­nes com­pa­nyes meves. Durant la dic­ta­dura fran­quista una dona no podia tenir diners, obrir un compte al banc. Les gita­nes sí que podien. Migra­ven, tra­ves­sa­ven l’Atlàntic, es gua­nya­ven allà la vida i tor­na­ven aquí per fer nego­cis. Era en els anys cin­quanta i sei­xanta! Però no es té com a exem­ple d’empre­ne­do­ria. Les dones gita­nes sem­pre han estat empre­ne­do­res, s’han hagut de bus­car la vida per sobre­viure. Hi ha dones gita­nes que, evi­dent­ment, encara no s’iden­ti­fi­quen amb el femi­nisme, però sí que són femi­nis­tes. No cal ser acti­vista per ser femi­nista, perquè si estàs llui­tant per tu, per la teva família i la teva comu­ni­tat, pels teus drets, també ho ets, i no estic rebai­xant el femi­nisme, al con­trari, estic reco­nei­xent que el femi­nisme no és patri­moni d’un grup social, d’una classe, o d’un grup de població, la majo­ritària en aquest cas.

El pro­blema és quan això només s’asso­cia a les dones gita­nes; pensa que som mino­ria i que encara hi ha més paies a qui els pas­sen situ­a­ci­ons simi­lars. El pro­blema és asso­ciar això a tot un grup, ja que això és racista, tre­men­da­ment racista. A més, és anul·lar tot un seguit de cos­sos i experiències vis­cu­des que són antagòniques a això que s’està asso­ci­ant amb nosal­tres. Vol dir que no passa? No! Jo recordo la tia Emi­lia, una dona molt gran, molt femi­nista, que quan anava a la uni­ver­si­tat a par­lar i li pre­gun­ta­ven si els gita­nos són mas­clis­tes ella deia “Què, fem un mas­clistòmetre?” Quin sen­tit té aquesta pràctica com de com­pe­tició i anti­so­lidària? Ella deia: “Voleu que us digui que la cul­tura gitana és mas­clista?” I el públic reia. I res­po­nia: “Doncs sí, sí que ho és, perquè totes ho són! No hi ha cap cul­tura que no sigui mas­clista!”

Si ets blanca, et pots sen­tir millor, en la teva consciència, si poses fora de tu el mas­clisme que tu també vius en el teu dia a dia.

El teu lloc a la soci­e­tat és un lloc de poder, mal­grat això que dius. Però pot ser que hi hagi experiències de dones gita­nes que no és que no esti­guin allu­nya­des de les teves –un teves genèric, s’entén–, és que són millors que les teves.

Tant de bo el patri­ar­cat només afectés unes cul­tu­res –ja m’entens–, perquè seria molt més fàcil llui­tar-hi. Lamen­ta­ble­ment no és així. El que té sen­tit és que com a dones de dife­rents cul­tu­res fem ali­an­ces, espe­ci­al­ment aque­lles que patim opres­si­ons estruc­tu­rals, sistèmiques, per sor­tir-ne, i aju­dar-nos des de la soli­da­ri­tat, des del diàleg, i no des de mirar qui ho té pit­jor, perquè això no porta enlloc.

Ens for­mem en el mateix sis­tema edu­ca­tiu, vivim als matei­xos bar­ris i pobles. Les per­so­nes gita­nes no vivim fora del sis­tema. Ens soci­a­lit­zem en un sis­tema que lamen­ta­ble­ment encara és paio, que no reco­neix la diver­si­tat que té al seu si. Quan el poble gitano parla d’anti­gi­ta­nisme de gènere és que exis­teix. L’anti­gi­ta­nisme no és una idea, és que hi ha hagut més de dues-cen­tes cin­quanta lleis anti­gi­ta­nes durant la història, i també apli­ca­des aquí, a Cata­lu­nya. Lleis que l’únic que han per­se­guit és eli­mi­nar física­ment o cul­tu­ral­ment el poble gitano. I saps què? És molt fort: el que més es feia eren lleis específiques per a les dones, perquè eren les que es rebel·laven. El 16 de maig és el dia de la resistència romaní. Aquest dia es com­me­mora una de les poques rebel·lions que hi va haver al camp de con­cen­tració d’Auschwitz i que va ser impul­sada per les dones gita­nes. Som tot el con­trari a la sub­missió! Les dones gita­nes som bàsica­ment llui­ta­do­res, perquè no hem tin­gut més remei, perquè no hi havia alter­na­tiva, hem hagut de sobre­viure. Si generéssim un tipus de polítiques i de soci­e­tat en què no es tractés només de sobre­viure, sinó de viure, ima­gina’t on podríem arri­bar.

No té sen­tit plan­te­jar això, perquè no som a part, som per­so­nes, tu i jo som veïnes. Vol dir que la teva i la meva situ­ació són iguals: hi haurà homes molt mas­clis­tes que no vol­dran per­dre els seus pri­vi­le­gis i n’hi haurà que són molt femi­nis­tes i que han fet una revisió i un tre­ball per­so­nals impres­si­o­nants i són ali­ats de les dones. I això és així siguin gita­nos o paios. Una cosa és que jo em dife­renciï com a gitana, però no em dife­ren­cio com a espècie, som per­so­nes i con­vi­vim. Si visquéssim en un altre estat, amb uns murs enor­mes que ens sepa­res­sin, podríem par­lar en altres ter­mes, però això és irreal, i no hi ha ni una per­sona gitana que ho vul­gui, això. L’únic que volem és poder ser amb lli­ber­tat. Hi ha gita­nos femi­nis­tes que es fan càrrec de les fei­nes que tra­di­ci­o­nal­ment han fet les mares, hi ha pare­lles mix­tes, hi ha pare­lles LGTBI. Som iguals, com tot­hom. El pro­blema està en la mirada.

Ai! Perquè no tenim el poder! No estem als espais de decisió. Estàs par­lant amb la pri­mera per­sona gitana que té un càrrec polític al govern de la Gene­ra­li­tat. Al 2022! I no hi ha cap per­sona gitana dipu­tada al Par­la­ment, i que se sàpiga hi ha una sola regi­dora en un ajun­ta­ment a tot Cata­lu­nya. És evi­dent que si la nos­tra rea­li­tat no es veu no és perquè nosal­tres no vul­guem, perquè la mino­ria som nosal­tres. Repe­teixo: sis-cents anys i més de dues-cen­tes cin­quanta lleis anti­gi­ta­nes. Hi ha un anti­gi­ta­nisme que no s’iden­ti­fica i que es nor­ma­litza. De la mateixa manera que avui dia els homes con­ti­nuen assas­si­nant les dones mal­grat tenir lleis que pro­te­gei­xen les dones, l’anti­gi­ta­nisme, el racisme ins­ti­tu­ci­o­nal, i totes les estruc­tu­res d’opressió van en la mateixa línia. Ens queda molt camí per fer. I no pot ser que la soci­e­tat faci recaure la res­pon­sa­bi­li­tat en les vícti­mes! Si us plau! Però és el que passa, pre­ci­sa­ment: “Els gita­nos no estu­dien perquè no els interessa.” Dis­culpa!? “Els gita­nos no tre­ba­llen.” Què?! “És que les dones gita­nes...” Ja n’hi ha prou!

Feliços? Això és molt greu! És il·legal, i jo ho denun­ci­a­ria. Si ho hagués sen­tit m’hau­ria empre­nyat. Con­ti­nua pas­sant... Avui dia tenim una llei d’igual­tat de tracte i no dis­cri­mi­nació [Llei 19/2020, del 30 de desem­bre] que pre­ci­sa­ment està ori­en­tada a erra­di­car aquesta mena de con­duc­tes. Jo soc de la Mina i el meu pare va ser no sé si el pri­mer, però en tot cas dels pri­mers moni­tors de men­ja­dor que hi va haver a les esco­les. Ales­ho­res, a la Mina hi havia qua­tre esco­les, amb dues línies. Molts nens. El pare era moni­tor de men­ja­dor d’una d’aque­lles esco­les. Ell tre­ba­llava a l’escola, però a mi em por­tava a un cen­tre edu­ca­tiu de fora del barri. Et parlo de prin­ci­pis dels anys vui­tanta. El pare, com qual­se­vol pare o mare, volia el millor per a la seva filla i el millor no era l’escola on ell tre­ba­llava. Ima­gina’t avui dia.

Mira, una altra res­posta a la pre­gunta que has fet abans sobre per què no surt a la llum el que passa: el sis­tema edu­ca­tiu. El sis­tema edu­ca­tiu ha ser­vit perquè les clas­ses tre­ba­lla­do­res tin­gues­sin un ascen­sor social i acce­dis­sin a millo­res en les seves vides, quant a feina i par­ti­ci­pació social i política. Si hi ha tota una comu­ni­tat sota mínims, total­ment fràgil des del punt de vista edu­ca­tiu, sense titu­la­ci­ons acadèmiques, o amb titu­la­ci­ons obtin­gu­des seguint el currículum de la feli­ci­tat de què par­la­ves, amb per­so­nes que obte­nen el títol de l’ESO però que no són capa­ces ja no d’enten­dre un arti­cle del diari, sinó tan sols de lle­gir-lo... de què els ser­veix? Per a què?

A part que el gueto no es crea arbitrària­ment. Molt poques coses en aquesta vida són casu­a­li­tat. Hi ha una relació directa entre la segre­gació edu­ca­tiva i la segre­gació resi­den­cial. I la segre­gació resi­den­cial, d’on ve? No és casu­a­li­tat tam­poc. La meva família va arri­bar d’Anda­lu­sia i va anar a parar al Camp de la Bota. D’allà van anar cap als pisos de la Mina. En part, va ser una sort per a mi que el pare em portés a una escola de fora del barri. Es té la creença que el nivell de les esco­les baixa –i per tant es fa el currículum de la feli­ci­tat i no un currículum acadèmic d’expec­ta­ti­ves– quan s’omplen de població migrant, població gitana... Això és men­tida, és just al revés: les expec­ta­ti­ves del sis­tema edu­ca­tiu dels cen­tres bai­xen quan l’alum­nat forma part d’aques­tes comu­ni­tats, i això és racisme. A part que avui dia és il·legal. Aquí, les vícti­mes són els fills de les famílies gita­nes, migrants o de les clas­ses ja no dic tre­ba­lla­do­res, de les clas­ses empo­bri­des.

Sí. El capi­ta­lisme també genera aques­tes dinàmiques. Ens fa com­pe­tir i ens fem mal entre nosal­tres i fa dir allò, que és men­tida: “Ens venen a pren­dre les aju­des!” No és casu­a­li­tat que la gent ho pensi i ho tin­gui incor­po­rat. No interessa que, de cop i volta, les clas­ses popu­lars tin­guin més fronts en comú i es posin d’acord, perquè som molts. Jun­tes som molt for­tes i els podem tan­car el xirin­guito que tenen mun­tat.

Estava a la uni­ver­si­tat, a pri­mer, i crec recor­dar que vam anar a unes jor­na­des que mun­tava una asso­ci­ació a Palència, i ens van agra­dar molt. En tor­nar, el grup de per­so­nes amb qui hi vaig assis­tir vam deci­dir crear una asso­ci­ació per a dones gita­nes, d’àmbits dife­rents, molt diver­ses, per tre­ba­llar en els drets de les dones, espe­ci­al­ment pel que fa a l’edu­cació.

Sí, i jo encara hi par­ti­cipo. És una asso­ci­ació petita, que fun­ci­ona sobre­tot a través de volun­ta­riat i que fa acti­vi­tats molt interes­sants, com unes tro­ba­des d’estu­di­ants gita­nes que ja fa vint anys que s’orga­nit­zen. És una tro­bada de dones de totes les edats, com et comen­tava abans. És una tro­bada de femi­nisme. Sem­pre es feien en cen­tres edu­ca­tius, però les últi­mes les estem fent a les uni­ver­si­tats. Per exem­ple a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, abans de la pandèmia. Després l’hem fet a la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili... A l’última tro­bada, la tar­dor pas­sada, es va trac­tar el tema del sis­tema edu­ca­tiu. Es fa una ponència, grups de tre­ball, con­clu­si­ons. És un exem­ple molt potent que ens està dient que sí, que tenim un seguit de pro­blemàtiques, no perquè vul­guem sinó perquè hi són, però ens foca­lit­zem a veure com podem superar part d’aques­tes situ­a­ci­ons a través de l’edu­cació, jun­tes i amb altes expec­ta­ti­ves.

Entre els can­vis que em cri­den l’atenció, i que són posi­tius, perquè els nega­tius encara hi són, és que hi ha mol­tes més per­so­nes amb titu­la­ci­ons acadèmiques, que van a la uni­ver­si­tat, amb graus supe­ri­ors. Quan jo començava n’hi havia poque­tes, i feien tre­ball social, dret, antro­po­lo­gia... Ara s’ha diver­si­fi­cat molt. Es fa molta feina perquè cada any hi hagi per­so­nes gita­nes que arri­ben a la uni­ver­si­tat. A la tro­bada de la tar­dor hi havia una àvia que començava tre­ball social! Estem més pre­pa­ra­des, tenim més eines per impac­tar. El fet que jo tin­gui una bona feina, que sigui fun­cionària, té un impacte en mi mateixa i en la meva família i també té un impacte en la imatge que tota la soci­e­tat té del poble gitano, i fins i tot nosal­tres matei­xos, perquè de pre­ju­di­cis en tenim tots.

Sí. També m’interessa molt la xarxa. Quan van aparèixer inter­net i les xar­xes soci­als dèiem que eren “molt gita­nes” perquè tot­hom hi té accés, no té fron­te­res, com nosal­tres, com el poble gitano. Dona veu a mol­tes per­so­nes que sense les xar­xes no en tin­drien, i influ­en­cien, gene­ren debat. Les xar­xes poden gene­rar un impacte nega­tiu, però quan és posi­tiu, es mul­ti­plica. Les xar­xes gita­nes inter­na­ci­o­nals estan més reforçades, més valo­ra­des, més reco­ne­gu­des. Avui dia hi ha per­so­nes gita­nes joves que acon­se­guei­xen arri­bar als mit­jans, que els dedi­quen espai. És així perquè tenen molta potència en xar­xes, en cam­pa­nyes.

Sí, sobre­tot perquè no tenim veu. No tenim ningú als infor­ma­tius, ni al Par­la­ment... Ara hi ha tres per­so­nes gita­nes al Congrés dels Dipu­tats a Madrid i es dona el cas que s’ha tirat enda­vant una pro­po­sició de llei per incor­po­rar l’anti­gi­ta­nisme al Codi Penal. Això hau­ria pas­sat sense ells? Ha pas­sat res durant els anys de democràcia? No, oi? Han hagut de ser allà, pre­sents física­ment, per acon­se­guir-ho. Tenir presència als espais és molt impor­tant, i les xar­xes ens ho posen més fàcil, sense neces­si­tat d’haver d’inver­tir-hi gai­res diners.