El dossier

MANUELA FERNÁNDEZ

Directora de l’Organisme de Protecció i Promoció de la Igualtat de Tracte i la No-discriminació

“Ens reivindiquem com a dones i també com a poble minoritari”

Activista, pedagoga, educadora social i, ara, càrrec de l’administració. La dona gitana du la lluita i la sororitat entre generacions en l’ADN

FRASES FETES
“«Els gitanos no estudien perquè no els interessa.» Disculpa?! «Els gitanos no treballen.» Què?! «És que les dones gitanes...» Prou!”
FEMINISMES
“No cal ser activista per ser feminista, perquè si estàs lluitant per tu, per la teva família i la teva comunitat, pels teus drets, també ho ets”
Potser, tot i la bona voluntat, trepitgem ous en algun moment. No hi ha un nosaltres i un vosaltres, és cert, però els estereotips –el racisme– ho impregnen tot. Cal un treball individual i col·lectiu constant, sense por de reconèixer els paranys mentals. El primer que pot grinyolar: s’ha de parlar d’un feminisme específicament gitano? És a dir, el matís “gitano” és adequat? Des de molt jove, Manuela Fernández ha fet un llarg recorregut personal, sent, per exemple, cofundadora de l’Associació Gitana de Dones Drom Kotar Mestipen. Ara és directora del nou Organisme de Protecció i Promoció de la Igualtat de Tracte i la No-discriminació de la Generalitat. Feminisme amb cognom, doncs?
M’agrada parlar de feminisme gitano, perquè allò que no s’anomena no existeix i es fa invisible. I justament allò que no volem és invisibilitzar cap lluita i encara menys la de les dones gitanes i les dones no gitanes que estan treballant dins del feminisme gitano. Feminisme gitano, sí. Però és que des de fa molt anys, i ara més que mai, no es pot parlar d’un feminisme, en singular. El departament en què treballo es diu Departament d’Igualtat i de Feminismes, en plural. No vol dir que jo no cregui que el feminisme és un, però és una manera de fer palès que el feminisme no és homogeni. Sí, hi afegeixo el “gitano”, però en cap cas vol dir que camini al marge del feminisme global. De fet és una reivindicació perquè aquest feminisme que moltes vegades no ha reconegut les dones diferents ens reconegui i ens validi, perquè formem part del feminisme. De fet, en formem part de fa molt temps, i moltes dones gitanes, moltíssimes, són feministes i no li posen el rètol de “feminisme” perquè no s’identifiquen amb un tipus de feminisme molt concret, blanc, de classe mitjana alta...
El feminisme no és monolític.
Aportem diversitat al feminisme, que és divers o no serà feminisme. De la mateixa manera que es diu que el feminisme serà antiracista o no serà. Té veure amb això, amb el fet que com a dones feministes no podem reproduir les dinàmiques patriarcals i d’opressió cap a altres dones perquè pensem que som millors, superiors o més feministes que les altres.
Què significa, a la pràctica, el feminisme gitano?
És un feminisme de base, en què fem servir el diàleg per transformar. Un diàleg que, a més, és igualitari entre totes, en què teixim aliances amb altres dones no gitanes i especialment amb aquelles amb qui ens identifiquem perquè també pertanyen a altres cultures i sembla que no siguin mereixedores de formar part del feminisme hegemònic. El feminisme gitano té uns valors molt potents respecte al que és la solidaritat, la cultura comunitària. Som dones i som gitanes, i no té cap sentit que avancem en l’assoliment de drets com a dones sense que aquests drets s’estenguin a les nostres famílies, fills, pares, parelles. És un feminisme en què els homes gitanos també tenen un paper, perquè és un feminisme com a poble, reivindiquem com a dones que patim tots els efectes del patriarcat i també com a poble minoritari que porta sis-cents anys a Catalunya i que continua sent discriminat i perseguit. Tota aquesta part comunitària que tenim és molt forta quan li sumem una visió cultural de les relacions intergeneracionals en què les dones gitanes tenim un paper molt important, més que no pas en la cultura majoritària. Hi ha molt diàleg intergeneracional entre les dones. Dins del moviment, en les nostres trobades, hi ha adolescents, mares, àvies. En el feminisme, en general, ara també s’està produint, però abans estàvem parlant de dones d’entre 20 i 40 anys, universitàries, blanques. I no anaven a les manifestacions amb les seves mares, per posar un exemple. Aquesta és una de les aportacions que fem al feminisme hegemònic, tot allò que té a veure amb les relacions intergeneracionals.

Dones passives?

Hi ha moltes idees preconcebudes, entre els paios?
Per exemple, la visió de les dones gitanes com a passives, que primer depenen del pare i després del marit. Sempre s’ha dit i és mentida. Al cap i a la fi, els arguments racistes no són gaire creatius. Les dones tenim, des de fa molt temps, una capacitat que expliquen algunes companyes meves. Durant la dictadura franquista una dona no podia tenir diners, obrir un compte al banc. Les gitanes sí que podien. Migraven, travessaven l’Atlàntic, es guanyaven allà la vida i tornaven aquí per fer negocis. Era en els anys cinquanta i seixanta! Però no es té com a exemple d’emprenedoria. Les dones gitanes sempre han estat emprenedores, s’han hagut de buscar la vida per sobreviure. Hi ha dones gitanes que, evidentment, encara no s’identifiquen amb el feminisme, però sí que són feministes. No cal ser activista per ser feminista, perquè si estàs lluitant per tu, per la teva família i la teva comunitat, pels teus drets, també ho ets, i no estic rebaixant el feminisme, al contrari, estic reconeixent que el feminisme no és patrimoni d’un grup social, d’una classe, o d’un grup de població, la majoritària en aquest cas.
Què passa amb els estereotips, fins on ho siguin, de la dedicació a la venda ambulant, de les dificultats per estudiar, o del fet de casar-se molt joves?
El problema és quan això només s’associa a les dones gitanes; pensa que som minoria i que encara hi ha més paies a qui els passen situacions similars. El problema és associar això a tot un grup, ja que això és racista, tremendament racista. A més, és anul·lar tot un seguit de cossos i experiències viscudes que són antagòniques a això que s’està associant amb nosaltres. Vol dir que no passa? No! Jo recordo la tia Emilia, una dona molt gran, molt feminista, que quan anava a la universitat a parlar i li preguntaven si els gitanos són masclistes ella deia “Què, fem un masclistòmetre?” Quin sentit té aquesta pràctica com de competició i antisolidària? Ella deia: “Voleu que us digui que la cultura gitana és masclista?” I el públic reia. I responia: “Doncs sí, sí que ho és, perquè totes ho són! No hi ha cap cultura que no sigui masclista!”
De vegades fins i tot podem ser paternalistes?
Si ets blanca, et pots sentir millor, en la teva consciència, si poses fora de tu el masclisme que tu també vius en el teu dia a dia.
Potser la meva lluita diària –totes la tenim– no està tan lluny, encara que no tingui una expressió exterior tan evident.
El teu lloc a la societat és un lloc de poder, malgrat això que dius. Però pot ser que hi hagi experiències de dones gitanes que no és que no estiguin allunyades de les teves –un teves genèric, s’entén–, és que són millors que les teves.
Segur!
Tant de bo el patriarcat només afectés unes cultures –ja m’entens–, perquè seria molt més fàcil lluitar-hi. Lamentablement no és així. El que té sentit és que com a dones de diferents cultures fem aliances, especialment aquelles que patim opressions estructurals, sistèmiques, per sortir-ne, i ajudar-nos des de la solidaritat, des del diàleg, i no des de mirar qui ho té pitjor, perquè això no porta enlloc.
És fàcil caure en el parany del nosaltres i el vosaltres, mentre es busca la pinzellada “gitana” a tot.
Ens formem en el mateix sistema educatiu, vivim als mateixos barris i pobles. Les persones gitanes no vivim fora del sistema. Ens socialitzem en un sistema que lamentablement encara és paio, que no reconeix la diversitat que té al seu si. Quan el poble gitano parla d’antigitanisme de gènere és que existeix. L’antigitanisme no és una idea, és que hi ha hagut més de dues-centes cinquanta lleis antigitanes durant la història, i també aplicades aquí, a Catalunya. Lleis que l’únic que han perseguit és eliminar físicament o culturalment el poble gitano. I saps què? És molt fort: el que més es feia eren lleis específiques per a les dones, perquè eren les que es rebel·laven. El 16 de maig és el dia de la resistència romaní. Aquest dia es commemora una de les poques rebel·lions que hi va haver al camp de concentració d’Auschwitz i que va ser impulsada per les dones gitanes. Som tot el contrari a la submissió! Les dones gitanes som bàsicament lluitadores, perquè no hem tingut més remei, perquè no hi havia alternativa, hem hagut de sobreviure. Si generéssim un tipus de polítiques i de societat en què no es tractés només de sobreviure, sinó de viure, imagina’t on podríem arribar.
No hi ha límits. Sense ànim de ser poc sensible, just al contrari: parlant del caràcter lluitador de les dones gitanes, des de sempre, hi ha qui es pot plantejar: on són els homes gitanos, doncs?
No té sentit plantejar això, perquè no som a part, som persones, tu i jo som veïnes. Vol dir que la teva i la meva situació són iguals: hi haurà homes molt masclistes que no voldran perdre els seus privilegis i n’hi haurà que són molt feministes i que han fet una revisió i un treball personals impressionants i són aliats de les dones. I això és així siguin gitanos o paios. Una cosa és que jo em diferenciï com a gitana, però no em diferencio com a espècie, som persones i convivim. Si visquéssim en un altre estat, amb uns murs enormes que ens separessin, podríem parlar en altres termes, però això és irreal, i no hi ha ni una persona gitana que ho vulgui, això. L’únic que volem és poder ser amb llibertat. Hi ha gitanos feministes que es fan càrrec de les feines que tradicionalment han fet les mares, hi ha parelles mixtes, hi ha parelles LGTBI. Som iguals, com tothom. El problema està en la mirada.
Per què no s’explica tot això?
Ai! Perquè no tenim el poder! No estem als espais de decisió. Estàs parlant amb la primera persona gitana que té un càrrec polític al govern de la Generalitat. Al 2022! I no hi ha cap persona gitana diputada al Parlament, i que se sàpiga hi ha una sola regidora en un ajuntament a tot Catalunya. És evident que si la nostra realitat no es veu no és perquè nosaltres no vulguem, perquè la minoria som nosaltres. Repeteixo: sis-cents anys i més de dues-centes cinquanta lleis antigitanes. Hi ha un antigitanisme que no s’identifica i que es normalitza. De la mateixa manera que avui dia els homes continuen assassinant les dones malgrat tenir lleis que protegeixen les dones, l’antigitanisme, el racisme institucional, i totes les estructures d’opressió van en la mateixa línia. Ens queda molt camí per fer. I no pot ser que la societat faci recaure la responsabilitat en les víctimes! Si us plau! Però és el que passa, precisament: “Els gitanos no estudien perquè no els interessa.” Disculpa!? “Els gitanos no treballen.” Què?! “És que les dones gitanes...” Ja n’hi ha prou!

SORTIR DELS GUETOS

No fa gaire, un pedagog explicava la seva visita a una escola en un barri amb una situació de vulnerabilitat important. Vaig pensar que potser es referia a un barri com la Mina o Font de la Pólvora, associats a la comunitat gitana. Comentava que la direcció de l’escola va dir-li que tenia com a objectiu que els nens fossin feliços al centre. Ell estava escandalitzat, i deia que l’escola no ha de fer els nens infeliços, és clar, però que l’objectiu principal és donar-los les eines per sortir del gueto.
Feliços? Això és molt greu! És il·legal, i jo ho denunciaria. Si ho hagués sentit m’hauria emprenyat. Continua passant... Avui dia tenim una llei d’igualtat de tracte i no discriminació [Llei 19/2020, del 30 de desembre] que precisament està orientada a erradicar aquesta mena de conductes. Jo soc de la Mina i el meu pare va ser no sé si el primer, però en tot cas dels primers monitors de menjador que hi va haver a les escoles. Aleshores, a la Mina hi havia quatre escoles, amb dues línies. Molts nens. El pare era monitor de menjador d’una d’aquelles escoles. Ell treballava a l’escola, però a mi em portava a un centre educatiu de fora del barri. Et parlo de principis dels anys vuitanta. El pare, com qualsevol pare o mare, volia el millor per a la seva filla i el millor no era l’escola on ell treballava. Imagina’t avui dia.
Lamentable.
Mira, una altra resposta a la pregunta que has fet abans sobre per què no surt a la llum el que passa: el sistema educatiu. El sistema educatiu ha servit perquè les classes treballadores tinguessin un ascensor social i accedissin a millores en les seves vides, quant a feina i participació social i política. Si hi ha tota una comunitat sota mínims, totalment fràgil des del punt de vista educatiu, sense titulacions acadèmiques, o amb titulacions obtingudes seguint el currículum de la felicitat de què parlaves, amb persones que obtenen el títol de l’ESO però que no són capaces ja no d’entendre un article del diari, sinó tan sols de llegir-lo... de què els serveix? Per a què?
Si l’educació no és per sortir del gueto, el que sigui, quina funció té?
A part que el gueto no es crea arbitràriament. Molt poques coses en aquesta vida són casualitat. Hi ha una relació directa entre la segregació educativa i la segregació residencial. I la segregació residencial, d’on ve? No és casualitat tampoc. La meva família va arribar d’Andalusia i va anar a parar al Camp de la Bota. D’allà van anar cap als pisos de la Mina. En part, va ser una sort per a mi que el pare em portés a una escola de fora del barri. Es té la creença que el nivell de les escoles baixa –i per tant es fa el currículum de la felicitat i no un currículum acadèmic d’expectatives– quan s’omplen de població migrant, població gitana... Això és mentida, és just al revés: les expectatives del sistema educatiu dels centres baixen quan l’alumnat forma part d’aquestes comunitats, i això és racisme. A part que avui dia és il·legal. Aquí, les víctimes són els fills de les famílies gitanes, migrants o de les classes ja no dic treballadores, de les classes empobrides.
Al final s’ha d’acabar dient també que el feminisme serà anticapitalista o no serà?
Sí. El capitalisme també genera aquestes dinàmiques. Ens fa competir i ens fem mal entre nosaltres i fa dir allò, que és mentida: “Ens venen a prendre les ajudes!” No és casualitat que la gent ho pensi i ho tingui incorporat. No interessa que, de cop i volta, les classes populars tinguin més fronts en comú i es posin d’acord, perquè som molts. Juntes som molt fortes i els podem tancar el xiringuito que tenen muntat.
En un moment determinat, fa més de vint anys, cofunda l’entitat de dones gitanes Drom Kotar Mestipen. Per què?
Estava a la universitat, a primer, i crec recordar que vam anar a unes jornades que muntava una associació a Palència, i ens van agradar molt. En tornar, el grup de persones amb qui hi vaig assistir vam decidir crear una associació per a dones gitanes, d’àmbits diferents, molt diverses, per treballar en els drets de les dones, especialment pel que fa a l’educació.
I continua en marxa, l’entitat.
Sí, i jo encara hi participo. És una associació petita, que funciona sobretot a través de voluntariat i que fa activitats molt interessants, com unes trobades d’estudiants gitanes que ja fa vint anys que s’organitzen. És una trobada de dones de totes les edats, com et comentava abans. És una trobada de feminisme. Sempre es feien en centres educatius, però les últimes les estem fent a les universitats. Per exemple a la Universitat de Barcelona, abans de la pandèmia. Després l’hem fet a la Universitat Rovira i Virgili... A l’última trobada, la tardor passada, es va tractar el tema del sistema educatiu. Es fa una ponència, grups de treball, conclusions. És un exemple molt potent que ens està dient que sí, que tenim un seguit de problemàtiques, no perquè vulguem sinó perquè hi són, però ens focalitzem a veure com podem superar part d’aquestes situacions a través de l’educació, juntes i amb altes expectatives.
Si mira enrere, han passat més vint anys des de la fundació de l’entitat. Quins canvis s’han produït de l’activisme d’aleshores a l’activisme actual?
Entre els canvis que em criden l’atenció, i que són positius, perquè els negatius encara hi són, és que hi ha moltes més persones amb titulacions acadèmiques, que van a la universitat, amb graus superiors. Quan jo començava n’hi havia poquetes, i feien treball social, dret, antropologia... Ara s’ha diversificat molt. Es fa molta feina perquè cada any hi hagi persones gitanes que arriben a la universitat. A la trobada de la tardor hi havia una àvia que començava treball social! Estem més preparades, tenim més eines per impactar. El fet que jo tingui una bona feina, que sigui funcionària, té un impacte en mi mateixa i en la meva família i també té un impacte en la imatge que tota la societat té del poble gitano, i fins i tot nosaltres mateixos, perquè de prejudicis en tenim tots.
Els avenços són notables, doncs.
Sí. També m’interessa molt la xarxa. Quan van aparèixer internet i les xarxes socials dèiem que eren “molt gitanes” perquè tothom hi té accés, no té fronteres, com nosaltres, com el poble gitano. Dona veu a moltes persones que sense les xarxes no en tindrien, i influencien, generen debat. Les xarxes poden generar un impacte negatiu, però quan és positiu, es multiplica. Les xarxes gitanes internacionals estan més reforçades, més valorades, més reconegudes. Avui dia hi ha persones gitanes joves que aconsegueixen arribar als mitjans, que els dediquen espai. És així perquè tenen molta potència en xarxes, en campanyes.
Aquestes joves posen llum sobre una realitat en aquests aparadors enormes que són les xarxes. La projecció pública és fonamental.
Sí, sobretot perquè no tenim veu. No tenim ningú als informatius, ni al Parlament... Ara hi ha tres persones gitanes al Congrés dels Diputats a Madrid i es dona el cas que s’ha tirat endavant una proposició de llei per incorporar l’antigitanisme al Codi Penal. Això hauria passat sense ells? Ha passat res durant els anys de democràcia? No, oi? Han hagut de ser allà, presents físicament, per aconseguir-ho. Tenir presència als espais és molt important, i les xarxes ens ho posen més fàcil, sense necessitat d’haver d’invertir-hi gaires diners.

Toca una reparació real

Té diversos títols, començant pel d’educadora social (Universitat Ramon Llull). És pedagoga (UB), i diplomada en Estudis Avançats en Ciència Política i Dret Constitucional amb Suficiència Investigadora per la UB. Ara treballa en el seu doctorat. La temàtica té a veure amb la manera com les estructures socials i les institucions reprodueixen l’antigitanisme i el masclisme, amb la idea d’erradicar-los. “Cal una reparació per part de les institucions públiques i polítiques, després de segles d’oblit i de lleis antigitanes. Una manera de reparar és obligar que les institucions polítiques fomentin la diversificació de la seva composició. I a l’administració, què vol dir que tothom sigui paio? Alguna cosa falla. Han de ser proactius i incorporar la veu de les persones gitanes arreu. S’ha de reparar i no de manera simbòlica, sinó material i pràctica. No ens compensaran l’intent de genocidi, però sí que es pot restituir la dignitat en l’àmbit públic i polític.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)