Gitanes: poder transformador

canvi visi­ble

La qüestió de gènere és trans­ver­sal a totes les actu­a­ci­ons, però les dones gita­nes també són pro­ta­go­nis­tes, com veiem, d’actu­a­ci­ons con­cre­tes. “Elles, per exem­ple, estan tenint un paper impor­tant en la pre­venció de la violència domèstica. La soci­e­tat majo­ritària té una imatge de sub­missió, però cada cop hi ha més enti­tats de dones gita­nes que llui­ten con­tra aquesta pro­blemàtica, s’orga­nit­zen per rei­vin­di­car el Dia de la Dona, tenen un dis­curs clara­ment femi­nista... I nosal­tres estem detec­tant, per dir-ho d’alguna manera, que cada cop hi ha més dones que són les que por­ten la nòmina a casa. De forma expo­nen­cial, estan acon­se­guint entrar al mer­cat labo­ral per compte aliè. Aquest canvi és molt visi­ble i està tenint un gran impacte en els fills i filles i en les seves expec­ta­ti­ves edu­ca­ti­ves”, afe­geix García, que des­taca la importància de donar molta visi­bi­li­tat a les dones gita­nes en àmbits de par­ti­ci­pació: edu­cació, ciència, política...

La comu­ni­tat gitana té una càrrega històrica d’este­re­o­tips i sem­bla que no hi hagi diver­si­tat, però n’hi ha molta. “Les dones d’un barri són molt dife­rents de les d’un altre barri o una altra població, i també entre elles. El rol de la dona gitana ha estat asso­ciat exclu­si­va­ment a esposa, mare i cui­da­dora”, explica Bianca Galusca, tècnica d’Igual­tat de Tracte de la Fede­ració Secre­ta­riat Gitano. “Tre­ba­llem molt –afe­geix– el tema de la dis­cri­mi­nació, que té tres parts: pel fet de pertànyer a una ètnia estig­ma­tit­zada, pel fet de ser dona, i pel fet d’estar en una comu­ni­tat tra­di­ci­o­nal­ment amb rols dife­ren­ci­ats. Aquesta és una lluita molt gran.” Des­taca els avenços en incor­po­ració labo­ral i par­ti­ci­pació social, però insis­teix que no es par­teix de la mateixa base. “En la soci­e­tat majo­ritària de fa sei­xanta anys, la dona estava en una situ­ació simi­lar a la que es troba ara la dona gitana. No es pot espe­rar que tots anem al mateix pas, perquè par­tim d’una situ­ació molt dife­rent. Jo sem­pre he vist la dona gitana com el motor de la comu­ni­tat, tot i que encara hi ha molta resig­nació i s’ha d’inci­dir més en el tema de l’edu­cació”, asse­gura.

Per això des del Secre­ta­riat Gitano també es fan pro­gra­mes per vet­llar perquè les nenes aca­bin i seguei­xin estu­dis posto­bli­ga­to­ris i que tin­guin millors opor­tu­ni­tats labo­rals. “Un altre repte és que les admi­nis­tra­ci­ons, tant esta­tals com locals, apos­tin fer­ma­ment no sols per pro­jec­tes específics de dona gitana, sinó també per reconèixer el deure històric que es té cap a la comu­ni­tat, i pro­mo­guin la diver­si­tat en tots els àmbits. Que la diver­si­tat sigui vista com el més natu­ral del món”, afe­geix, men­tre reclama mesu­res legals con­cre­tes per acon­se­guir una inte­gració real i per llui­tar con­tra la dis­cri­mi­nació.

Per a Est­her Fernández, tot i que cada cop més s’estan visi­bi­lit­zant les dones gita­nes i el seu rol emer­gent, no s’ha d’obli­dar que al dar­rere tenen una història de lluita con­tra l’opressió. “El poble gitano ha vis­cut el pri­mer intent de geno­cidi i ha patit més de dues-cen­tes lleis en con­tra. Les dones gita­nes tenen una història de resiliència que fins ara no ha estat escol­tada perquè esta­ven en una posició de sub­or­di­nació. Però sí que és veri­tat que avui estan tro­bant un espai en la soci­e­tat majo­ritària i estan donant a conèixer aquesta història. És impor­tant saber quins èxits han acon­se­guit les dones gita­nes i també quins rep­tes que­den per al futur”, remarca.

Superar la mar­gi­na­li­tat és un objec­tiu, si bé Fernández recorda que la pobresa és un fac­tor que per­se­gueix totes les dones, inde­pen­dent­ment de l’ètnia. Per això els pro­gra­mes que es fan des de la FAGIC estan oberts a totes les dones en situ­ació de vul­ne­ra­bi­li­tat o exclusió social, siguin o no gita­nes. “És cert, però, que la dona gitana està més afec­tada pels deter­mi­nants soci­als i per l’anti­gi­ta­nisme històric. A tots els nos­tres pro­gra­mes el que bus­quem és el seu l’empo­de­ra­ment”, asse­gura.

Fernández insis­teix en la importància d’expo­sar refe­rents històrics de gita­nes que han llui­tat con­tra l’opressió. “Nosal­tres ja teníem al nos­tre voca­bu­lari la paraula soro­ri­tat abans que es comencés a uti­lit­zar, abans dels movi­ments femi­nis­tes actu­als, com una estratègia de super­vivència, d’aju­dar-nos entre nosal­tres”, asse­gura. També parla del femi­nisme romaní com un con­cepte més actual, que comença en els anys vint i trenta del segle pas­sat en l’àmbit inter­na­ci­o­nal. “Com a poble trans­na­ci­o­nal, no tenim un ter­ri­tori geogràfic con­cret, però com­par­tim aquesta història de per­se­cució, de geno­cidi, d’este­ri­lit­zació forçada... I moltíssi­mes dones no la conei­xen. Malau­ra­da­ment, els refe­rents que tenen són dels mit­jans de comu­ni­cació, sem­pre este­re­o­ti­pats. Només cal veure pro­gra­mes com Gipsy Kings que per­pe­tuen aquesta idea estàtica de les dones gita­nes que no és gens real”, afe­geix.

L’empo­de­ra­ment de les dones gita­nes, diu, és neces­sari perquè puguin dei­xar de ser sim­ples con­su­mi­do­res pas­si­ves. “Volem que tin­guin veu i vot i que puguin triar. Que puguin fer-se partícips de tot el seu recor­re­gut vital. Que puguin deci­dir què volen fer i com ho volen fer. En gene­ral, la dona està més empo­de­rada ara que fa vint anys, i evi­dent­ment això es comença a notar en la dona gitana. Però és veri­tat que vivim en una soci­e­tat que lamen­ta­ble­ment con­ti­nua sent racista i dis­cri­mi­natòria”, insis­teix. Una xacra nor­ma­lit­zada i gene­ra­lit­zada que es nota arreu. “Si un arren­da­tari detecta que tens cognoms gita­nos, ja no et voldrà llo­gar un pis. I si no res­pons als este­re­o­tips i a la feina des­co­brei­xen que ets gitana, et poden posar més pegues, fins i tot hi ha casos d’aco­mi­a­da­ment. L’estigma encara exis­teix”, adver­teix Fernández, que recorda que tot l’ima­gi­nari que rebem men­tre crei­xem és, en relació amb els gita­nos, o bé nega­tiu, o bé exòtic i roman­tit­zat. “Se’ns con­tex­tu­a­litza fora de la rea­li­tat”, lamenta.

“Con­tra l’anti­gi­ta­nisme, s’hi ha de llui­tar des del poble gitano i des de la soci­e­tat majo­ritària; hi ha d’haver aquest con­trapès. S’han de fer cam­pa­nyes de denúncia de situ­a­ci­ons con­cre­tes, perquè encara és un pro­blema molt greu”, asse­gura Ramon Vílchez, que recorda que el poble gitano és la mino­ria més rebut­jada per la soci­e­tat. “El pri­mer rebuig és als gita­nos que pro­ve­nen dels països de l’est, i després als autòctons. Si t’arri­ben gita­nos de veïns, l’escala, el bloc i la comu­ni­tat es posen en estat d’alerta, quan altres mino­ries aquest pro­blema no el tenen, o en tenen de dife­rents. I a l’hora de bus­car feina també s’ha de vèncer l’este­re­o­tip que els gita­nos no volen tre­ba­llar, que és fals”, afirma.

Bianca Galusca coin­ci­deix a denun­ciar el tracte dis­cri­mi­na­tori. “Encara que fem molts esforços i hi posem bona volun­tat, hi ha un tre­ball de fons que ha de sor­tir del con­junt de la soci­e­tat. Per exem­ple, ens hem tro­bat el cas de gita­nes joves que es tre­uen el curs de moni­to­res, i el pri­mer que els pre­gun­ten els com­panys és sobre els casa­ments i el tema del moca­dor. Tot això ja hau­ria d’estar més que superat. I la mateixa comu­ni­tat gitana també ha de fer esforços, no s’ha de caure en el pater­na­lisme. La feina ve per les dues ban­des”, cons­tata.

Un exem­ple interes­sant en aquest sen­tit és el cicle sobre cul­tura del poble gitano Amen sam, que s’està fent fins al 29 de novem­bre en catorze ate­neus de diver­sos muni­ci­pis cata­lans. Es tracta d’un pro­jecte comu­ni­tari orga­nit­zat per la Fede­ració d’Ate­neus de Cata­lu­nya, amb la col·labo­ració de la FAGIC i el Depar­ta­ment de Tre­ball, Afers Soci­als i Famílies de la Gene­ra­li­tat.

El pro­grama Amen sam (‘Nosal­tres som’, en llen­gua romaní) inclou acti­vi­tats tan diver­ses com con­cer­tes; tallers de per­cussió fla­menca, de rumba cata­lana i de cuina; expo­si­ci­ons, cinefòrums i xer­ra­des sobre el por­raj­mos (l’holo­caust gitano), la dona gitana i el femi­nisme romaní, i una expo­sició que tracta diver­sos aspec­tes del poble gitano, com la seva història, el seus símbols, l’idi­oma, l’art, la música l’edu­cació, la dis­cri­mi­nació i les per­so­nes gita­nes cone­gu­des. Es tracta d’aju­dar a superar els este­re­o­tips que la soci­e­tat occi­den­tal ha anat cons­truint al vol­tant del poble gitano, inte­grant-los a la vida quo­ti­di­ana de l’ate­ne­isme i, per tant, de l’asso­ci­a­ci­o­nisme català.

FRE PER A LES MILLO­RES

Els orga­nis­mes euro­peus estan asse­nya­lant l’anti­gi­ta­nisme com la prin­ci­pal causa de la len­ti­tud en la millora de les con­di­ci­ons d’aquest poble. “S’hi abo­quen molts recur­sos per inten­tar avançar, però la situ­ació no millora tan ràpid com s’espe­rava. Per això s’han fet anàlisis i s’ha vist que l’anti­gi­ta­nisme, tant en l’àmbit de la soci­e­tat com ins­ti­tu­ci­o­nal, és un fre”, explica Tania García.

És per això que entre les acci­ons pre­vis­tes pel Pla Inte­gral del Poble Gitano té un paper des­ta­cat acon­se­guir una llei d’anti­gi­ta­nisme que reguli infrac­ci­ons i san­ci­ons de manera clara. “Hem de col·labo­rar amb el Depar­ta­ment d’Igual­tat i Femi­nis­mes, però també s’han de fer mol­tes altres coses, com ara cam­pa­nyes de sen­si­bi­lit­zació. Estem for­mant pro­fes­si­o­nals de l’àmbit sani­tari, de l’àmbit d’urgències i hos­pi­ta­lari, pro­fes­sors uni­ver­si­ta­ris... per tal que la seva tasca pro­fes­si­o­nal s’allu­nyi de l’anti­gi­ta­nisme i puguin tre­ba­llar amb la població gitana d’una manera molt més igua­litària”, insis­teix.

efec­tes en la salut

Per a Est­her Fernández, és molt impor­tant que la mateixa comu­ni­tat gitana, i espe­ci­al­ment les dones, puguin iden­ti­fi­car els casos d’anti­gi­ta­nisme. “Està tan nor­ma­lit­zat que de vega­des elles matei­xes no ho iden­ti­fi­quen i no poden llui­tar-hi en con­tra. Per això fem cur­sos, for­ma­ci­ons, xer­ra­des, dinàmiques... I també tre­ba­llem amb dones refe­rents”, explica.

Es tracta de dones que són cone­gu­des per haver aju­dat la seva comu­ni­tat, acom­pa­nyant altres dones o les famílies. Són dones que moti­ven, que fan xarxa i que con­tri­bu­ei­xen a avançar, per exem­ple, en qüesti­ons rela­ci­o­na­des amb la salut. “Els indi­ca­dors de salut més afec­tats tenen a veure amb els deter­mi­nants soci­als. Van a escala en funció de la classe social. Aquest pro­blema està evi­dent­ment rela­ci­o­nat amb l’accés als recur­sos i no afecta només el poble gitano”, insis­teix Fernández.

Segons aquesta res­pon­sa­ble de la FAGIC, en tot el tema de pre­venció en l’àmbit gine­cològic i de vacu­nació infan­til, la comu­ni­tat gitana està al nivell de la soci­e­tat majo­ritària. “Les matei­xes comu­ni­tats han tre­ba­llat moltíssim en aquest àmbit, jun­ta­ment amb les admi­nis­tra­ci­ons i el sis­tema sani­tari. Però sí que ens tro­bem amb els efec­tes i l’impacte de la pobresa energètica, de les fei­nes precàries, del fet de viure en bar­ris estig­ma­tit­zats arran de les polítiques dels anys vui­tanta, quan es van reu­bi­car els gita­nos en bar­ris que no esta­ven en con­di­ci­ons i es va gene­rar un gran aïlla­ment res­pecte a la resta de la soci­e­tat”, asse­gura.

Un con­junt de situ­a­ci­ons que porta a la comor­bi­di­tat, a la suma de diver­ses malal­ties. A la cis­te­lla de la com­pra, mol­tes famílies no hi poden posar ver­dura, carn fresca, peix... i el resul­tat és una dieta poc vari­ada, amb molts hidrats de car­boni, que con­tri­bu­eix a aug­men­tar els índex d’obe­si­tat, la dia­be­tis i el pro­ble­mes car­di­o­vas­cu­lars. “No passa només en la població gitana, passa en gene­ral en la població en situ­ació precària. Per això tre­ba­llem molt el tema dels hàbits salu­da­bles, la vida activa, l’enve­lli­ment actiu, l’esport..., sobre­tot entre els més joves”, des­taca Fernández.

Altres pro­ble­mes de salut que pre­o­cu­pen són els audi­tius i els den­tals. “Ens hi tro­bem molt, gene­ren una des­pesa a part perquè no estan inclo­sos en el sis­tema de salut pública i supo­sen uns diners que mol­tes famílies no poden assu­mir. Per això col·labo­rem amb el Depar­ta­ment de Salut, que faci­lita infer­me­res perquè puguem impul­sar pro­gra­mes de manera comu­nitària”, indica

Es pot man­te­nir la cul­tura gitana i impul­sar la inte­gració social? “Depèn de cada per­sona”, explica Bianca Galusca. “Des de l’experiència que tenim –afe­geix– la gent que ve a la Fun­dació tenen ganes de tre­ba­llar. No ens tro­bem per­fils tan­cats, sinó per­so­nes que volen pro­gres­sar. Quan fem sen­si­bi­lit­za­ci­ons amb els més joves, els dic que no és incom­pa­ti­ble tenir uns estu­dis i una pro­fessió amb el fet de con­ser­var la cul­tura gitana. De fet, per a mi és més que com­pa­ti­ble, perquè com més conei­xes la teva comu­ni­tat, més orgull pots tenir d’allà on vens i fins on arri­bes.”