Entrevista

Jordi Armadans DIRECTOR DE FUNDIPAU

Director de Fundipau

Jordi Armadans DIRECTOR DE FUNDIPAU

Lluitar per la resolució pacífica de conflictes no és cap utopia. Des del 1983, Fundipau treballa per aconseguir canvis reals que permetin consolidar la cultura de la pau

CULTURA DE LA PAU
La pau no és només falta de violència. Mentre tinguem un món amb profundes desigualtats, encara que s’hagi avançat en coneixement, no haurem avançat en termes humans
DRETS HUMANS
Cal fer que no siguin només una teoria, sinó un marc real de referència que guiï el funcionament dels estats, les relacions internacionals, les empreses...
EMPATIA
L’empatia és un codi mínim per fer que allò que és inacceptable sigui del tot inacceptable per a tothom. Que no només ho pateixin alguns en silenci
Fun­di­pau fa 35 anys que tre­ba­lla en la inves­ti­gació de con­flic­tes i en cam­pa­nyes per pre­ve­nir-los. El seu objec­tiu és sen­si­bi­lit­zar els ciu­ta­dans i pro­moure can­vis soci­als reals en el marc d’una cul­tura per la pau. Com han de ser aquests can­vis?
La pau depèn de l’absència de la violència física, però va més enllà. També depèn de superar la violència estruc­tu­ral: en la mesura que tenim sufi­ci­ents recur­sos econòmics perquè tota la població mun­dial pugui viure amb dig­ni­tat, i això no passa, estem par­lant de violència estruc­tu­ral, ja sigui per culpa del mer­cat o per les estruc­tu­res polítiques. Les morts per culpa de la fam són morts evi­ta­bles que se suc­ce­ei­xen per com està orga­nit­zat el nos­tre món. Per això, la cul­tura de la pau depèn de la negació de la violència, però també d’una noció de justícia, de lli­ber­tat, de defensa dels drets humans... I per una sèrie de valors, entre els quals hi ha rebut­jar la idea que la violència és ine­vi­ta­ble i que ens hem de pre­pa­rar per resol­dre els con­flic­tes uti­lit­zant-la. Els con­flic­tes s’han d’abor­dar des d’altres paràmetres.
I en el món actual això és pos­si­ble?

Ens tro­bem amb l’este­re­o­tip de pen­sar que la gent que defen­sem la cul­tura de la pau som bona gent, gent de bon cor. Al final, però, la nos­tra no és una pro­posta ange­li­cal, és una pro­posta pràctica que té a veure amb la cons­trucció d’un món millor per a tot­hom. Al cap de l’any tenim cen­te­nars de milers de per­so­nes que moren per culpa de la violència armada, mili­ons de per­so­nes que moren per la falta de drets bàsics com l’ali­men­tació i la salut, tenim refu­gi­ats i des­plaçats, tenim guer­res que estan enquis­ta­des i que pro­vo­quen des­as­tres econòmics i soci­als. Tenim molts fac­tors que fan que la vida de les per­so­nes sigui molt més dura i, per tant, inten­tar solu­ci­o­nar tot això és inten­tar millo­rar les con­di­ci­ons de vida dels habi­tants d’aquest pla­neta. No és una tasca teòrica, abs­tracta o ètica, és una tasca ori­en­tada a fer can­vis reals.

Però la història diu que és difícil...
Tre­ba­llar per la cul­tura de la pau és un repte de molt llarg recor­re­gut. Ara bé, si mirem enrere veu­rem que mol­tes con­ques­tes soci­als que aran tenim assu­mi­des són real­ment recents. La democràcia, que les dones puguin votar, l’abo­lició de l’escla­vi­tud... Ara ens sem­blen molt òbvies, però fa només dos segles no ho eren tant. Els can­vis soci­als sem­pre són lents, però això no vol dir que siguin impos­si­bles. És difícil, però si hi ha volun­tat política i ciu­ta­dana, les coses poden can­viar.
Els opti­mis­tes insis­tei­xen que ara moren menys per­so­nes en guer­res. Els pes­si­mis­tes ens recor­den que tenim armes cada cop més des­truc­ti­ves. En què que­dem?

Això el que demos­tra és que no es poden fer anàlisis sim­plis­tes. Hi ha més gent que ha acce­dit a uns nivells de benes­tar mínims, però també és cert que les desi­gual­tats han aug­men­tat. Hi ha més riquesa, però també hi ha més pobresa. És veri­tat que hi ha unes con­di­ci­ons mínimes d’habi­ta­bi­li­tat millors per a una part de la població, però això no treu que contínua­ment hi hagi més rep­tes i més pro­ble­mes que van apa­rei­xent. Se supera un con­flicte, però se’n des­en­caixa un altre. I en el fons hi ha unes vari­a­bles que hi són sem­pre. El món pot ser més tec­nològic i avançat, podem tenir millors con­di­ci­ons d’higi­ene, més avenços científics, però hi ha una sèrie de qüesti­ons, com la cul­tura de la violència, el poder que no és democràtic, l’opressió i les desi­gual­tats soci­als que hi són d’arrel encara que s’hagin ate­nuat en alguns aspec­tes. Men­tre tin­guem un món amb pro­fun­des desi­gual­tats, encara que s’hagi avançat molt en conei­xe­ment no hau­rem avançat tant en ter­mes humans, de consciència i de dig­ni­tat, i serem encara molt pre­ca­ris.

Encara que només sigui per qüesti­ons que ens toquen de prop, com el tema dels refu­gi­ats, el ter­ro­risme i fins i tot el canvi climàtic, no està aug­men­tant la consciència ciu­ta­dana de la neces­si­tat de fer un canvi?
Sí. Ara hi ha una sèrie de fac­tors que si es miren sepa­ra­da­ment són molt inqui­e­tants, com el crei­xe­ment de l’extrema dreta, el popu­lisme xenòfob i totes aques­tes polítiques inso­lidàries que estan començant a arre­lar en molts llocs del món. D’altra banda, però, també hi ha molta més mobi­lit­zació i consciència crítica, molt més conei­xe­ment del que passa. I una cosa no pot tapar l’altra. Ja no és una qüestió de valo­ració intel·lec­tual. En els nos­tre àmbit con­cret ho hem vist de manera pràctica. A Fun­di­pau, que ja té 35 anys, durant les pri­me­res cam­pa­nyes que fèiem de des­mi­li­ta­rit­zació i con­tra el comerç d’armes vèiem que el ressò que teníem era gai­rebé nul. Interes­sava a poquíssima gent. A ningú li impor­tava gaire que Espa­nya vengués armes. En canvi, ara hi ha mol­tes per­so­nes indig­na­des pel fet que Espa­nya ven­gui armes a l’Aràbia Sau­dita. La consciència crítica és claríssim que ha cres­cut. Abans no tro­ba­ves ni peri­o­dis­tes ni polítics ni diplomàtics que es pre­o­cu­pes­sin per aquests temes i, en canvi, ara sí que tro­bem ali­ats en diver­sos àmbits. Al final, el conei­xe­ment ens per­met enten­dre com va el món. Pots ser molt con­ser­va­dor i molt poc crític, però si conei­xes la rea­li­tat sabràs que hi ha pro­ble­mes i que s’han d’inten­tar resol­dre.
Inten­tar resol­dre con­flic­tes de manera pacífica és una qüestió d’empa­tia?
Hi ha dues coses impor­tants. La pri­mera és conèixer. Pot sem­blar una xim­ple­ria, però hi ha mol­tes per­so­nes que des­co­nei­xen, per exem­ple, que una cin­quena part de la població del món viu en una situ­ació de molta pobresa, o que mili­ons de per­so­nes no tenen accés a una cosa tan sim­ple per nosal­tres com l’aigua cor­rent. O per exem­ple, el tema dels refu­gi­ats. Els refu­gi­ats ja exis­tien fa tres anys, però el fet que n’arri­bes­sin uns quants a Europa va fer que molta gent en fos cons­ci­ent i veiés que es tracta d’un pro­blema molt greu. Tan­ma­teix, la xifra de refu­gi­ats al món sem­pre és espec­ta­cu­lar, no només ara, i no depèn de si arri­ben o no a les nos­tres cos­tes. A més, hi ha gent que es pre­o­cupa pels refu­gi­ats sense pen­sar en els mili­ons de des­plaçats que ni tan sols poden sor­tir del seu país, que és una situ­ació encara més greu, ni en tots aquells que moren en con­flic­tes, que és encara pit­jor. Per tant, d’una banda hi ha un pro­blema de des­co­nei­xe­ment, i de l’altra hi ha, evi­dent­ment, una falta de sen­si­bi­li­tat i d’huma­ni­tat. S’hau­ria de desen­vo­lu­par molt més l’empa­tia, i no només per altru­isme, també per enten­dre què és el que està pas­sant. Quan nosal­tres tenim pro­ble­mes neces­si­tem, desit­gem i volem que hi hagi gent que es posi a la nos­tra pell i miri d’aju­dar-nos. Doncs a les per­so­nes que patei­xen una situ­ació d’injustícia, de pobresa, d’opressió, de guerra i de violència, els passa el mateix. L’empa­tia és un codi mínim per fer que allò que és inac­cep­ta­ble esde­vin­gui total­ment inac­cep­ta­ble. Que no només ho patei­xin en silenci alguns, sinó que tots ple­gats deci­dim que és inac­cep­ta­ble per a tot­hom i que, per tant, s’ha d’erra­di­car.
Per on hauríem de començar? Què és el més urgent i greu?
Malau­ra­da­ment, hi ha molts fac­tors, però podem dibui­xar algu­nes línies gene­rals. En pri­mer lloc, això que dèiem abans de les desi­gual­tats. Hi ha tanta gent que no acce­deix a uns mínims bàsics de super­vivència, men­tre el món mal­ba­rata recur­sos de manera estúpida, que és real­ment un crim. Després tenim una qua­ran­tena de con­flic­tes armats al món, alguns dels quals ja fa molts i molts anys que estan oberts, fet que demos­tra la indi­ferència amb què assis­tim a aquests con­flic­tes i la falta de capa­ci­tat per resol­dre’ls. Aquests con­flic­tes armats el que van pro­duint són morts, des­trucció, empo­bri­ment, refu­gi­ats, des­plaçats... No és només el pro­blema in situ, que ja és greu, sinó també totes les con­seqüències deri­va­des, i abor­dar aquest tipus de con­flic­tes per bus­car-hi solu­ci­ons també solu­ci­o­na­ria totes les con­seqüències paral·leles. També s’han com­plert setanta anys de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans, i hauríem d’acon­se­guir que sigui no sim­ple­ment una teo­ria, sinó un marc real de referència que guiï els fun­ci­o­na­ment del estats, de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, de les empre­ses... Que no sigui secun­dari, sinó pri­o­ri­tari. El dia que els Drets Humans siguin un marc real de referència per a tots els poders que mouen el món, les coses podran can­viar. El cert, però, és que falta volun­tat política per assu­mir els drets humans, la pau i la justícia com a fac­tors que han de mar­car les polítiques, i falta volun­tat ciu­ta­dana per pres­si­o­nar els polítics per acon­se­guir que això sigui així.
Estem par­lant en l’àmbit glo­bal, però la cul­tura de la pau es pot apli­car en el dia a dia?
Sí, tot allò que trac­tem en l’àmbit macro també es pot tras­lla­dar a la quo­ti­di­a­ni­tat. De con­flic­tes en l’àmbit per­so­nal, sem­pre en tenim, en el nos­tre entorn imme­diat, i hi podem reac­ci­o­nar de diver­ses mane­res: el neguem, no en volem saber res i ama­guem el cap sota l’ala; reac­ci­o­nem de manera defen­siva i agres­si­va­ment, inten­tant liqui­dar l’altre, no en un sen­tit físic, sinó en el sen­tit de no voler saber les seves opi­ni­ons, o mirem de tro­bar una solució a través del diàleg, d’una certa cor­res­pon­sa­bi­lit­zació en la solució del con­flicte, inten­tant tro­bar una sor­tida més o menys via­ble per a tot­hom. En el dia a dia tenim mol­tes opci­ons per prac­ti­car els valors de la cul­tura de la pau.
Deu con­ve­nir, doncs, que la soci­e­tat no ho posa fàcil si tenim en compte que estem en un món molt com­pe­ti­tiu, ego­ista i con­su­mista...
És clar, per això quan par­lem de can­viar cap a una cul­tura de la pau estem par­lant d’això, de can­viar el model amb què vivim. Estem en una soci­e­tat on el recurs a la violència, el recurs a la exclusió i a obli­dar l’altre són ele­ments molt pre­sents. Con­vi­uen amb els ele­ments de la cul­tura de la pau, perquè també exis­teix la coo­pe­ració i molta gent que prac­tica la soli­da­ri­tat i l’escolta activa. Tan­ma­teix, podríem dir que en ter­mes ofi­ci­als i pràctics la cul­tura de la violència és més pode­rosa, té més ressò i més suport. La cul­tura de la pau, però, és una cul­tura emer­gent i està llui­tant per gene­rar una esquerda en aquesta cul­tura glo­bal. Nosal­tres tre­ba­llem la cul­tura de la pau a les esco­les, fem expo­si­ci­ons, tre­balls, dinàmiques... –i és una tasca pre­ci­osa–, però sem­pre diem que l’edu­cació per la pau no s’ha de diri­gir només a les esco­les. Això és caure en el sim­plisme de pen­sar que el món és per­fecte i que el que cal és edu­car bé la mai­nada. El pro­blema és en el món adult, que té uns valors d’exclusió i d’into­lerància molt arre­lats, i al final els nens i les nenes són un reflex d’allò que veuen. Si el mit­jans de comu­ni­cació fan que les men­ti­des siguin creïbles, si els polítics diuen bar­ba­ri­tats racis­tes..., tot això és una anti­pe­da­go­gia enorme i, per tant, la feina de l’edu­cació per la pau s’ha de diri­gir a la soci­e­tat adulta, que és la res­pon­sa­ble de com estan les coses.
Par­lem de Cata­lu­nya i dels dis­cur­sos de polítics com Pablo Casado, que ha arri­bat a dir que els inde­pen­den­tis­tes volen que hi hagi una guerra civil. Es fan ser­vir referències a la violència amb massa lleu­ge­resa?
A casa nos­tra estem vivint un con­flicte polític, però en cap cas un con­flicte vio­lent. Aquest con­flicte polític fa molts anys que exis­teix, però ara s’ha fet mani­fest i visi­ble. Ens afecta en el sen­tit que hi ha més pola­rit­zació, més sim­pli­fi­cació del dis­curs, més tensió entre sen­si­bi­li­tats ideològiques dife­rents i situ­a­ci­ons molt dures de repressió, amb empre­so­nats i exi­li­ats. Hi ha una sèrie de fac­tors que fan que la con­vivència sigui una mica més com­pli­cada. Això no és res que no sapi­guem, però. I també hem de tenir en compte algu­nes idees: d’entrada, que el con­flicte ja no es pot negar i que no es pot fer veure que no exis­teix. Reconèixer la rea­li­tat és el pri­mer pas. En segon lloc, tot­hom s’hau­ria de poder expres­sar i ser escol­tat. S’ha de prac­ti­car l’empa­tia, els inde­pen­den­tis­tes hau­rien d’escol­tar els que no ho són, i a la inversa. Aquesta pola­rit­zació pot crear un miratge que no s’ajusta a la rea­li­tat. Es pot pen­sar que hi ha una divisió total: un 50% d’inde­pen­den­tis­tes i un 50% que no ho són, i que aquests dos blocs estan enfron­tats total­ment. I això no és veri­tat. Hi ha sec­tors mode­rats que poden tenir punts en comú, com la con­vicció que tot això s’ha d’abor­dar democràtica­ment. En lloc de ten­dir a aquesta pola­rit­zació i a la sen­sació que hi ha dos blocs homo­ge­nis que no poden par­lar, és bo prac­ti­car que hi hagi punts de con­tacte. Això pot com­por­tar can­vis dinàmics i en posi­tiu, a través de l’empa­tia i d’escol­tar-se. Hi ha per­so­nes que dis­cre­pen moltíssim, però que quan es posen a par­lar tro­ben punts de pro­xi­mi­tat per evi­tar que la situ­ació s’enquisti.
La cul­tura de la por es con­tra­posa a la cul­tura de la pau?
Quan les soci­e­tats estan espan­ta­des per un supo­sat fac­tor extern o per algun pro­blema intern hi ha més angoi­xes, més neces­si­tat de res­pos­tes, i es fàcil apro­fi­tar-se’n. L’extrema dreta ho està fent: tots els desa­jus­ta­ments i dese­qui­li­bris es tra­du­ei­xen en unes pro­pos­tes polítiques molt sim­plis­tes, molt primàries, que fan veure que aquests par­tits són la solució. Fan creure que ofe­rei­xen ordre, segu­re­tat i mà dura con­tra tot allò que s’iden­ti­fica com a nega­tiu, com a extern. Són unes pro­pos­tes que des del punt de vista econòmic fan riure perquè no tenen cap mena de soli­desa ni de sos­te­ni­bi­li­tat, però per desgràcia estan arre­lant, en part perquè uti­lit­zen i fomen­ten la por. Això és molt típic: si pre­guntéssim als euro­peus quin són els temes que més els pre­o­cu­pen, el ter­ro­risme sor­ti­ria segur, i tot i que és cert que exis­teix i que afecta Europa, és també un pro­blema menor per als euro­peus i prin­ci­pal­ment afecta països d’Àfrica i de l’Ori­ent Mitjà. Aquí tenim pro­ble­mes molt més greus, com la violència mas­clista, que numèrica­ment és més greu que el ter­ro­risme. La per­cepció, però, és a la inversa, per tant hi ha hagut una sobre­di­mensió d’aquest dis­curs de la por con­tra la gent que ve de fora. I el més trist de tot és que aques­tes pro­pos­tes tam­poc solu­ci­o­nen res. S’ha vist que totes aques­tes pro­pos­tes sim­plis­tes de l’extrema dreta no donen cap solució als pro­ble­mes reals. No és que no siguin solu­ci­ons poc ètiques, és que ni tan sols són solu­ci­ons.

“Els can­vis soci­als són lents però pos­si­bles”

Dos Premis Nobel de la Pau

Jordi Armadans es va fer objector de consciència molt jove, el 1986, als 17 anys. “Si vols la pau, treballa per la pau. Per què has d’aprendre a matar si tu creus que aquesta no és la solució? Al final sempre es tracta que hi hagi una consciència crítica i que aquesta consciència es manifesti per generar canvis. Si fa vint-i-cinc anys ens haguessin dit que el servei militar obligatori deixaria d’existir, ens hauria semblant una utopia.” Armadans ha viscut en primera persona la campanya contra les mines antipersona i la d’abolició de les armes nuclears, en les quals Fundipau ha participat i que van rebre els premis Nobel de la Pau el 1997 i el 2017, respectivament. “Com en el cas de l’objecció a la mili, els impulsors només rebien copets a l’esquena i adjectius d’innocents o d’ingenus, però al final aquells ingenus van ser els que van canviar les coses.”

Incidència política

La feina de Fundipau té dos vessants, d’una banda promoure la cultura de la pau i l’educació en valors i, de l’altra, incidir en polítiques per fer-les canviar, especialment pel que fa a desarmament i control de comerç d’armes. “En un món que dedica 1,7 bilions de dòlars a la despesa militar, és ingenu pensar que tota aquesta maquinària bèl·lica no es farà servir. Ens estem preparant i estem invertint perquè al món hi hagi guerres. També és evident que si es venen armes a països on hi ha conflictes aquestes armes es faran servir i hi haurà més morts, més desplaçats i més refugiats”, insisteix Armadans. Per això, amb aliances internacionals, Fundipau treballa en l’àmbit de la desmilitarització, el desarmament i el control del comerç d’armes. “Si no entenem que al Iemen passa el que passa perquè Europa està venent armes a l’Aràbia Saudita, ens estarem preocupant de manera ingènua pel conflicte sense veure que l’arrel també és aquí mateix.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor