Entrevista

Jordi Armadans DIRECTOR DE FUNDIPAU

Director de Fundipau

Jordi Armadans DIRECTOR DE FUNDIPAU

Lluitar per la resolució pacífica de conflictes no és cap utopia. Des del 1983, Fundipau treballa per aconseguir canvis reals que permetin consolidar la cultura de la pau

Fundipau fa 35 anys que treballa en la investigació de conflictes i en campanyes per prevenir-los. El seu objectiu és sensibilitzar els ciutadans i promoure canvis socials reals en el marc d’una cultura per la pau. Com han de ser aquests canvis?
La pau depèn de l’absència de la violència física, però va més enllà. També depèn de superar la violència estructural: en la mesura que tenim suficients recursos econòmics perquè tota la població mundial pugui viure amb dignitat, i això no passa, estem parlant de violència estructural, ja sigui per culpa del mercat o per les estructures polítiques. Les morts per culpa de la fam són morts evitables que se succeeixen per com està organitzat el nostre món. Per això, la cultura de la pau depèn de la negació de la violència, però també d’una noció de justícia, de llibertat, de defensa dels drets humans... I per una sèrie de valors, entre els quals hi ha rebutjar la idea que la violència és inevitable i que ens hem de preparar per resoldre els conflictes utilitzant-la. Els conflictes s’han d’abordar des d’altres paràmetres.
I en el món actual això és possible?
CULTURA DE LA PAU
La pau no és només falta de violència. Mentre tinguem un món amb profundes desigualtats, encara que s’hagi avançat en coneixement, no haurem avançat en termes humans
DRETS HUMANS
Cal fer que no siguin només una teoria, sinó un marc real de referència que guiï el funcionament dels estats, les relacions internacionals, les empreses...
EMPATIA
L’empatia és un codi mínim per fer que allò que és inacceptable sigui del tot inacceptable per a tothom. Que no només ho pateixin alguns en silenci

Ens trobem amb l’estereotip de pensar que la gent que defensem la cultura de la pau som bona gent, gent de bon cor. Al final, però, la nostra no és una proposta angelical, és una proposta pràctica que té a veure amb la construcció d’un món millor per a tothom. Al cap de l’any tenim centenars de milers de persones que moren per culpa de la violència armada, milions de persones que moren per la falta de drets bàsics com l’alimentació i la salut, tenim refugiats i desplaçats, tenim guerres que estan enquistades i que provoquen desastres econòmics i socials. Tenim molts factors que fan que la vida de les persones sigui molt més dura i, per tant, intentar solucionar tot això és intentar millorar les condicions de vida dels habitants d’aquest planeta. No és una tasca teòrica, abstracta o ètica, és una tasca orientada a fer canvis reals.

Però la història diu que és difícil...
Treballar per la cultura de la pau és un repte de molt llarg recorregut. Ara bé, si mirem enrere veurem que moltes conquestes socials que aran tenim assumides són realment recents. La democràcia, que les dones puguin votar, l’abolició de l’esclavitud... Ara ens semblen molt òbvies, però fa només dos segles no ho eren tant. Els canvis socials sempre són lents, però això no vol dir que siguin impossibles. És difícil, però si hi ha voluntat política i ciutadana, les coses poden canviar.
Els optimistes insisteixen que ara moren menys persones en guerres. Els pessimistes ens recorden que tenim armes cada cop més destructives. En què quedem?

Això el que demostra és que no es poden fer anàlisis simplistes. Hi ha més gent que ha accedit a uns nivells de benestar mínims, però també és cert que les desigualtats han augmentat. Hi ha més riquesa, però també hi ha més pobresa. És veritat que hi ha unes condicions mínimes d’habitabilitat millors per a una part de la població, però això no treu que contínuament hi hagi més reptes i més problemes que van apareixent. Se supera un conflicte, però se’n desencaixa un altre. I en el fons hi ha unes variables que hi són sempre. El món pot ser més tecnològic i avançat, podem tenir millors condicions d’higiene, més avenços científics, però hi ha una sèrie de qüestions, com la cultura de la violència, el poder que no és democràtic, l’opressió i les desigualtats socials que hi són d’arrel encara que s’hagin atenuat en alguns aspectes. Mentre tinguem un món amb profundes desigualtats, encara que s’hagi avançat molt en coneixement no haurem avançat tant en termes humans, de consciència i de dignitat, i serem encara molt precaris.

Encara que només sigui per qüestions que ens toquen de prop, com el tema dels refugiats, el terrorisme i fins i tot el canvi climàtic, no està augmentant la consciència ciutadana de la necessitat de fer un canvi?
Sí. Ara hi ha una sèrie de factors que si es miren separadament són molt inquietants, com el creixement de l’extrema dreta, el populisme xenòfob i totes aquestes polítiques insolidàries que estan començant a arrelar en molts llocs del món. D’altra banda, però, també hi ha molta més mobilització i consciència crítica, molt més coneixement del que passa. I una cosa no pot tapar l’altra. Ja no és una qüestió de valoració intel·lectual. En els nostre àmbit concret ho hem vist de manera pràctica. A Fundipau, que ja té 35 anys, durant les primeres campanyes que fèiem de desmilitarització i contra el comerç d’armes vèiem que el ressò que teníem era gairebé nul. Interessava a poquíssima gent. A ningú li importava gaire que Espanya vengués armes. En canvi, ara hi ha moltes persones indignades pel fet que Espanya vengui armes a l’Aràbia Saudita. La consciència crítica és claríssim que ha crescut. Abans no trobaves ni periodistes ni polítics ni diplomàtics que es preocupessin per aquests temes i, en canvi, ara sí que trobem aliats en diversos àmbits. Al final, el coneixement ens permet entendre com va el món. Pots ser molt conservador i molt poc crític, però si coneixes la realitat sabràs que hi ha problemes i que s’han d’intentar resoldre.
Intentar resoldre conflictes de manera pacífica és una qüestió d’empatia?
Hi ha dues coses importants. La primera és conèixer. Pot semblar una ximpleria, però hi ha moltes persones que desconeixen, per exemple, que una cinquena part de la població del món viu en una situació de molta pobresa, o que milions de persones no tenen accés a una cosa tan simple per nosaltres com l’aigua corrent. O per exemple, el tema dels refugiats. Els refugiats ja existien fa tres anys, però el fet que n’arribessin uns quants a Europa va fer que molta gent en fos conscient i veiés que es tracta d’un problema molt greu. Tanmateix, la xifra de refugiats al món sempre és espectacular, no només ara, i no depèn de si arriben o no a les nostres costes. A més, hi ha gent que es preocupa pels refugiats sense pensar en els milions de desplaçats que ni tan sols poden sortir del seu país, que és una situació encara més greu, ni en tots aquells que moren en conflictes, que és encara pitjor. Per tant, d’una banda hi ha un problema de desconeixement, i de l’altra hi ha, evidentment, una falta de sensibilitat i d’humanitat. S’hauria de desenvolupar molt més l’empatia, i no només per altruisme, també per entendre què és el que està passant. Quan nosaltres tenim problemes necessitem, desitgem i volem que hi hagi gent que es posi a la nostra pell i miri d’ajudar-nos. Doncs a les persones que pateixen una situació d’injustícia, de pobresa, d’opressió, de guerra i de violència, els passa el mateix. L’empatia és un codi mínim per fer que allò que és inacceptable esdevingui totalment inacceptable. Que no només ho pateixin en silenci alguns, sinó que tots plegats decidim que és inacceptable per a tothom i que, per tant, s’ha d’erradicar.
Per on hauríem de començar? Què és el més urgent i greu?
Malauradament, hi ha molts factors, però podem dibuixar algunes línies generals. En primer lloc, això que dèiem abans de les desigualtats. Hi ha tanta gent que no accedeix a uns mínims bàsics de supervivència, mentre el món malbarata recursos de manera estúpida, que és realment un crim. Després tenim una quarantena de conflictes armats al món, alguns dels quals ja fa molts i molts anys que estan oberts, fet que demostra la indiferència amb què assistim a aquests conflictes i la falta de capacitat per resoldre’ls. Aquests conflictes armats el que van produint són morts, destrucció, empobriment, refugiats, desplaçats... No és només el problema in situ, que ja és greu, sinó també totes les conseqüències derivades, i abordar aquest tipus de conflictes per buscar-hi solucions també solucionaria totes les conseqüències paral·leles. També s’han complert setanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, i hauríem d’aconseguir que sigui no simplement una teoria, sinó un marc real de referència que guiï els funcionament del estats, de les relacions internacionals, de les empreses... Que no sigui secundari, sinó prioritari. El dia que els Drets Humans siguin un marc real de referència per a tots els poders que mouen el món, les coses podran canviar. El cert, però, és que falta voluntat política per assumir els drets humans, la pau i la justícia com a factors que han de marcar les polítiques, i falta voluntat ciutadana per pressionar els polítics per aconseguir que això sigui així.
Estem parlant en l’àmbit global, però la cultura de la pau es pot aplicar en el dia a dia?
Sí, tot allò que tractem en l’àmbit macro també es pot traslladar a la quotidianitat. De conflictes en l’àmbit personal, sempre en tenim, en el nostre entorn immediat, i hi podem reaccionar de diverses maneres: el neguem, no en volem saber res i amaguem el cap sota l’ala; reaccionem de manera defensiva i agressivament, intentant liquidar l’altre, no en un sentit físic, sinó en el sentit de no voler saber les seves opinions, o mirem de trobar una solució a través del diàleg, d’una certa corresponsabilització en la solució del conflicte, intentant trobar una sortida més o menys viable per a tothom. En el dia a dia tenim moltes opcions per practicar els valors de la cultura de la pau.
Deu convenir, doncs, que la societat no ho posa fàcil si tenim en compte que estem en un món molt competitiu, egoista i consumista...
És clar, per això quan parlem de canviar cap a una cultura de la pau estem parlant d’això, de canviar el model amb què vivim. Estem en una societat on el recurs a la violència, el recurs a la exclusió i a oblidar l’altre són elements molt presents. Conviuen amb els elements de la cultura de la pau, perquè també existeix la cooperació i molta gent que practica la solidaritat i l’escolta activa. Tanmateix, podríem dir que en termes oficials i pràctics la cultura de la violència és més poderosa, té més ressò i més suport. La cultura de la pau, però, és una cultura emergent i està lluitant per generar una esquerda en aquesta cultura global. Nosaltres treballem la cultura de la pau a les escoles, fem exposicions, treballs, dinàmiques... –i és una tasca preciosa–, però sempre diem que l’educació per la pau no s’ha de dirigir només a les escoles. Això és caure en el simplisme de pensar que el món és perfecte i que el que cal és educar bé la mainada. El problema és en el món adult, que té uns valors d’exclusió i d’intolerància molt arrelats, i al final els nens i les nenes són un reflex d’allò que veuen. Si el mitjans de comunicació fan que les mentides siguin creïbles, si els polítics diuen barbaritats racistes..., tot això és una antipedagogia enorme i, per tant, la feina de l’educació per la pau s’ha de dirigir a la societat adulta, que és la responsable de com estan les coses.
Parlem de Catalunya i dels discursos de polítics com Pablo Casado, que ha arribat a dir que els independentistes volen que hi hagi una guerra civil. Es fan servir referències a la violència amb massa lleugeresa?
A casa nostra estem vivint un conflicte polític, però en cap cas un conflicte violent. Aquest conflicte polític fa molts anys que existeix, però ara s’ha fet manifest i visible. Ens afecta en el sentit que hi ha més polarització, més simplificació del discurs, més tensió entre sensibilitats ideològiques diferents i situacions molt dures de repressió, amb empresonats i exiliats. Hi ha una sèrie de factors que fan que la convivència sigui una mica més complicada. Això no és res que no sapiguem, però. I també hem de tenir en compte algunes idees: d’entrada, que el conflicte ja no es pot negar i que no es pot fer veure que no existeix. Reconèixer la realitat és el primer pas. En segon lloc, tothom s’hauria de poder expressar i ser escoltat. S’ha de practicar l’empatia, els independentistes haurien d’escoltar els que no ho són, i a la inversa. Aquesta polarització pot crear un miratge que no s’ajusta a la realitat. Es pot pensar que hi ha una divisió total: un 50% d’independentistes i un 50% que no ho són, i que aquests dos blocs estan enfrontats totalment. I això no és veritat. Hi ha sectors moderats que poden tenir punts en comú, com la convicció que tot això s’ha d’abordar democràticament. En lloc de tendir a aquesta polarització i a la sensació que hi ha dos blocs homogenis que no poden parlar, és bo practicar que hi hagi punts de contacte. Això pot comportar canvis dinàmics i en positiu, a través de l’empatia i d’escoltar-se. Hi ha persones que discrepen moltíssim, però que quan es posen a parlar troben punts de proximitat per evitar que la situació s’enquisti.
La cultura de la por es contraposa a la cultura de la pau?
Quan les societats estan espantades per un suposat factor extern o per algun problema intern hi ha més angoixes, més necessitat de respostes, i es fàcil aprofitar-se’n. L’extrema dreta ho està fent: tots els desajustaments i desequilibris es tradueixen en unes propostes polítiques molt simplistes, molt primàries, que fan veure que aquests partits són la solució. Fan creure que ofereixen ordre, seguretat i mà dura contra tot allò que s’identifica com a negatiu, com a extern. Són unes propostes que des del punt de vista econòmic fan riure perquè no tenen cap mena de solidesa ni de sostenibilitat, però per desgràcia estan arrelant, en part perquè utilitzen i fomenten la por. Això és molt típic: si preguntéssim als europeus quin són els temes que més els preocupen, el terrorisme sortiria segur, i tot i que és cert que existeix i que afecta Europa, és també un problema menor per als europeus i principalment afecta països d’Àfrica i de l’Orient Mitjà. Aquí tenim problemes molt més greus, com la violència masclista, que numèricament és més greu que el terrorisme. La percepció, però, és a la inversa, per tant hi ha hagut una sobredimensió d’aquest discurs de la por contra la gent que ve de fora. I el més trist de tot és que aquestes propostes tampoc solucionen res. S’ha vist que totes aquestes propostes simplistes de l’extrema dreta no donen cap solució als problemes reals. No és que no siguin solucions poc ètiques, és que ni tan sols són solucions.

“Els canvis socials són lents però possibles”

Dos Premis Nobel de la Pau

Jordi Armadans es va fer objector de consciència molt jove, el 1986, als 17 anys. “Si vols la pau, treballa per la pau. Per què has d’aprendre a matar si tu creus que aquesta no és la solució? Al final sempre es tracta que hi hagi una consciència crítica i que aquesta consciència es manifesti per generar canvis. Si fa vint-i-cinc anys ens haguessin dit que el servei militar obligatori deixaria d’existir, ens hauria semblant una utopia.” Armadans ha viscut en primera persona la campanya contra les mines antipersona i la d’abolició de les armes nuclears, en les quals Fundipau ha participat i que van rebre els premis Nobel de la Pau el 1997 i el 2017, respectivament. “Com en el cas de l’objecció a la mili, els impulsors només rebien copets a l’esquena i adjectius d’innocents o d’ingenus, però al final aquells ingenus van ser els que van canviar les coses.”

Incidència política

La feina de Fundipau té dos vessants, d’una banda promoure la cultura de la pau i l’educació en valors i, de l’altra, incidir en polítiques per fer-les canviar, especialment pel que fa a desarmament i control de comerç d’armes. “En un món que dedica 1,7 bilions de dòlars a la despesa militar, és ingenu pensar que tota aquesta maquinària bèl·lica no es farà servir. Ens estem preparant i estem invertint perquè al món hi hagi guerres. També és evident que si es venen armes a països on hi ha conflictes aquestes armes es faran servir i hi haurà més morts, més desplaçats i més refugiats”, insisteix Armadans. Per això, amb aliances internacionals, Fundipau treballa en l’àmbit de la desmilitarització, el desarmament i el control del comerç d’armes. “Si no entenem que al Iemen passa el que passa perquè Europa està venent armes a l’Aràbia Saudita, ens estarem preocupant de manera ingènua pel conflicte sense veure que l’arrel també és aquí mateix.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)