Entrevista

HÉCTOR LOZANO COLOMER

GUIONISTA DE ‘MERLÍ’ I AUTOR DE LA NOVEL·LA DE LA SÈRIE

“El còctel adolescents més filosofia ha funcionat”

EL JOVE HÉCTOR
Vaig escriure la sèrie que m’hauria agradat veure als 16 anys

Conversem amb Héctor Lozano (Sabadell, 1974) un dimarts a mig matí, unes hores abans de la presentació oficial de la seva primera novel·la Quan érem peripatètics (Columna Edicions), el llibre de la sèrie revelació de TV3 Merlí. L’endemà mateix m’explica amb entusiasme, a través d’un correu electrònic, que la presentació ha estat un èxit: “Ja estem a la llista de llibres més venuts!” I això que en algunes llibreries amb prou feines han tingut temps de treure els peripatètics de les caixes. No és estrany, doncs, que aquest Sant Jordi hagi estat un dels autors que més llibres ha signat i venut.

Merlí ha estat també la seva primera creació de sèrie en solitari, tot i que ja fa anys que es dedica a escriure guions per a sèries (Jet Lag, Ventdelplà, Via Agustua, La Riera) i per a programes televisius (La Columna de Julia Otero, TV3; Los Lunnis, Leonart, TVE; Él i ella, Telemadrid). Merlí, el seu projecte personal, ha estat un èxit entre adolescents i més enllà. Va aconseguir que moltes famílies es plantessin juntes durant quaranta dilluns davant del televisor per seguir la història d’un professor de filosofia que revoluciona una classe de batxillerat i que durant tres temporades va emetre TV3, dirigida per Eduard Cortés.

Ara que els hàbits de consum són a la carta –quan puc i em va bé i en diversos suports: tauleta, ordinador, mòbil...–, Héctor Lozano va aconseguir audiències de rècord amb el visionat clàssic de les novel·les per entregues: “El públic de TV3 hi està acostumat, no m’espantava que s’hagués d’esperar una setmana per veure el capítol següent. A mi m’agrada aquesta espera, és una novel·la per entregues.”

Tampoc l’espantava afegir l’ingredient filosofia, i no només com a decorat, a una trama d’adolescents. Reflexionem que potser els adults ens dediquem a penjar etiquetes als més joves sobre el que volen, el que els agrada o els deixa d’agradar sense tenir-ne gaire idea. Héctor Lozano explica que va decidir fer la sèrie que li hauria agradat veure quan tenia 16 anys: “Aleshores m’hauria agradat veure joves que fossin com jo, que parlessin com jo, que es plantegessin les mateixes coses que jo... i ara les preguntes són les mateixes. Em sento connectat amb la gent jove, hi ha qui s’hi sent incòmode, o no tan còmode, a mi m’agrada.” I la generació que ara voreja els 16 ha connectat amb la seva proposta. “A mi m’interessa la filosofia, sobretot quan te l’expliquen de manera planera; m’interessava plantejar temes universals, la reflexió, posar en qüestió coses... i el còctel adolescents més filosofia ha fet que funcionés.” Si una sèrie funcionarà és sempre una incògnita, però Héctor Lozano assenyalava el seu objectiu en el primer capítol quan Merlí Bergeron entra a classe i deixa anar davant d’una colla d’adolescents excitats: “Em dic Merlí i vull que la filosofia us faci trempar!”

No sé si deu haver activat vocacions filosòfiques entre els joves, i qui sap si un gran futur. Li comento que acabo de llegir que a Silicon Valley un dels perfils més buscats, a banda d’experts en intel·ligència artificial, és el de filòsof. Gent, que més que buscar respostes plantegi preguntes. “Ostres! de veritat?”, pel to sembla que el reconforta la notícia. No el veig perquè l’entrevista la fem per telèfon –“és que vaig molt enfeinat, moltes entrevistes, reunions...”, explica quan concretem dia i hora.

LES SÈRIES DELS VUITANTA

Merlí és la sèrie que li hauria agradat veure d’adolescent, però no per això renega de les que va veure aleshores, tot el contrari. I comença a recitar la llista: Las chicas de oro, Dallas, A cor obert, Canción triste de Hill Street, ’Allo ’Allo!, Doctor en Alaska, Urgencias... “Hi ha gent que es pensa que les sèries van començar amb Los Soprano, i no! Els vuitanta i noranta van ser l’època daurada de les sèries, i totes venen d’allà”, reivindica.

Entrem en la història de la seva sèrie novel·la, del professor Merlí (tant impertinent com empàtic), dels peripatètics... “No cal que hi busqueu notes autobiogràfiques”, adverteix, però: “Evidentment hi he deixat anar moltes coses personals a través de molts personatges. Merlí, per exemple, diu coses que jo penso.” I el protagonisme d’en Bruno i en Pol tampoc és casual. “Sí, el Bruno és una mica el meu alter ego, pel tema gai i pel procés de com surt de l’armari, partint de la seva no acceptació. M’hi identifico i m’ha permès poder treure els meus fantasmes.”

Ha fet la sèrie que volia i com volia, “una sèrie amb un toc francès”. Amb temps per escriure i reescriure i donar forma a aquella primera idea que va néixer en una conversa amb un amic seu, professor de literatura castellana en un institut, que li va explicar que tenia un alumne amb agorafòbia. I d’aquí a l’esquelet que havia de ser la sèrie: un professor de filosofia que revoluciona una classe de batxillerat. Un professor amb nom de mag: “No es podia dir ni Joan, ni Josep, havia de ser diferent perquè és un professor atípic, ell és l’Aristòtil! I els seus alumnes, com els deixebles del filòsof de l’antiga Grècia, els peripatètics.” En grec peripatêín vol dir ‘passejar’, que és el que feia Aristòtil amb els seus deixebles mentre conversaven i reflexionaven sobre la vida. Merlí els porta a la cuina.

catalunya i l’argentina

I si la sèrie ho va petar –per utilitzar un terme col·loquial actualment en voga– la novel·la dels peripatètics segueix un camí paral·lel. Quan encara no feia ni una setmana que havia arribat a les llibreries ja s’havia col·locat en les primeres posicions de la llista de llibres més venuts i ja augurava el seu èxit en la diada de Sant Jordi.

Ha connectat amb el públic català –els joves i els no tan joves– i també amb el sud-americà, i de manera molt especial amb l’argentí. “Allà Merlí ha estat un fenomen, potser fins i tot més que aquí!”, comenta sorprès, i ho exemplifica amb la quantitat de missatges i de sol·licituds d’entrevistes que rep d’aquell país, on la sèrie s’ha pogut veure a través de Netflix: “En deu dies m’han fet quinze entrevistes des de l’Argentina, una bogeria!” Per tant no és difícil augurar l’èxit de la versió en castellà de la novel·la dels seus peripatètics, que sortirà al mes de juny.

Merlí ha estat guardonada i nominada a diversos premis i els drets de la sèrie han estat adquirits per Netflix, Canal Plus França, La Sexta, ETB, Movistar i Filmin. I a Alemanya en faran una adaptació. Hèctor Lozano n’està especialment expectant: “La faran els mateixos que van fer l’adaptació de Polseres vermelles. Em farà gràcia veure un Merlí nou, m’intriga com serà.”

Després d’haver firmat una sèrie revelació que arrossega fans, les coses deuen canviar, li comento. “Sí, és clar que m’ha canviat la vida, ara soc «el que ha fet Merlí’!»”, explica divertit. Potser molts no coneixien el seu nom, però serà sempre més el creador de Merlí. i de la colla de peripatètics. Ara ja dona voltes a nous projectes. “Hi ha unes quantes idees, però de moment no tinc cap capítol escrit.” No en dona cap pista. “No puc avançar res, que les idees es roben!”. Haurem d’esperar.

EN DETALL

Preferia una novel·la que una quarta temporada de Merlí?

“Quan l’editora em va trucar i em va proposar de fer la novel·la estava escrivint la tercera temporada de Merlí i tenia clar que seria l’última. No volia cremar la sèrie i allargar-la, i la novel·la em va semblar una bona manera de controlar-ho i, a més, em permetia donar-li un toc nostàlgic.”

Per què en Bruno com a narrador?

“Ell està connectat amb el protagonista i, per tant, amb el món dels adults –és el fill de Merlí– i amb el món dels joves. Té connexió directa amb els dos mons i, a més, em permetia explicar la seva aventura a Roma. M’hauria agradat incloure un capítol a la sèrie sobre l’aventura romana d’en Bruno, però era massa car anar a rodar a Roma, no era factible. I m’havia quedat amb ganes d’explicar-la.”

Què més trobaran, a la novel·la, els fans de la sèrie?

“He pogut entrar amb més detall en les històries dels personatges, sobretot en la seva vida familiar, això m’interessava molt, construir una mica més les seves relacions familiars. M’hauria agradat incloure alguns flashbacks a la sèrie per completar la història dels protagonistes i com que no va poder ser, ho he fet ara a la novel·la.”

Sabrem més coses de la mort de la mare d’en Pol, per exemple.

“Sí, en el llibre ho explico. M’interessava aprofundir una mica en aquests aspectes que en la sèrie no es desenvolupen.”

‘Merlí’ ha tingut també molt èxit a l’Amèrica del Sud...

“Sí, sobretot a Xile i a l’Argentina. Però a l’Argentina ha estat un fenomen. Diria que ha tingut fins i tot més èxit que aquí. Els mitjans argentins m’han arribat a fer quinze entrevistes en deu dies, m’arriben missatges, la gent pregunta pel carrer als turistes catalans...”

En què l’ha canviat ‘Merlí’?

“M’ha canviat la vida! Ara soc «el que ha fet Merlí».”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)