Entrevista

Miriam Hatibi

Consultora de comunicació i portaveu de la Fundació Ibn Battuta

“La societat és diversa, però només es veuen els estereotips”

Una veu honesta i sincera que ha plasmat en el llibre ‘Mira’m als ulls’ la seva aposta pel respecte, el diàleg i la convivència com a eina contra la islamofòbia

MIRA’M ALS ULLS Autora: MÍRIAM HATIBI Editorial: ROSA DELS VENTS Pàgines: 144 Una crida a la convivència, a la diversitat, a la pluralitat i al diàleg.
Míriam Hatibi és una persona molt crítica, també amb ella mateixa. En el seu llibre Mira’m als ulls es qüestiona si aparèixer en els mitjans de comunicació per parlar només de l’islam i d’immigració no és una manera de perpetuar estereotips.
Quan vaig escriure el llibre ja vaig assumir parlar de l’islam. Crec que el més important és que l’única visibilitat de la diversitat no sigui només la negativa. Entenc que no es pot irrompre de cop i esperar poder parlar de comunicació o de tecnologia, perquè la gent no hi està acostumada. De fet, quan he parlat d’alguna altra cosa m’han tret el tema igualment. Sempre hi ha algú que es planteja “i aquesta que fa opinant?” Però és qüestió d’anar-ho normalitzant a poc a poc. D’anar fent entrevistes i d’anar veient gent diferent.
És a dir, que el que veiem en els mitjans sigui un reflex real de la societat...
Exacte, la societat és diversa, però només es veuen els estereotips. Fa poc un company em deia que buscava referents d’origen divers per a un projecte, però només en trobava que parlessin sobre diversitat. No trobava referents més naturals, gent que parlés, per exemple, sobre la seva feina. Ens quedem amb titulars tipus “dones musulmanes que són metges” o “negres que dirigeixen empreses” i això vol dir que encara es posa l’accent en la diferència. En certa manera, és normal, perquè estem en els primers anys d’aquest debat i el que cal és trencar els estereotips i potenciar el diàleg, però no ho podem allargar.
La preocupa molt la construcció de la identitat dels fills dels immigrants?
No m’agrada gens parlar de segona generació d’immigrants, perquè senzillament ja no estem parlant d’immigrants, la condició d’immigrant no s’hereta. I sobre el tema de la identitat és una qüestió complicada i al final tothom té la seva. El que sí que és clar és que si s’ha de definir la identitat d’alguna manera, no es pot fer amb els paràmetres que s’han utilitzat fins ara. Les coses canvien, cada cop hi ha famílies molt diferents, gent d’origen molt diferent... N’hi ha que han trencat amb el seu origen, gent que segueix amb la cultura dels pares però no amb la religió, gent que segueix amb la religió però no amb la cultura... Tot això són formes amb què les persones s’expressen i, per tant, ja no hi ha una etiqueta que puguis aplicar a un grup de gent i quedar-te tan ample.
No s’ha de generalitzar...
No, mai. En el tema polític es veu molt. A una persona amb un llaç groc se li posen una sèrie d’etiquetes que moltes vegades estan fora del fet estricte de portar el llaç o no. Igual com si una persona diu que no va votar en el referèndum de l’1 d’octubre també se li assignen etiquetes que potser tampoc no tenen res a veure amb els motius pels quals no va voler votar. I el problema no és tant posar etiquetes com després no saber-ne sortir. No estar disposat a entendre els matisos.
La millor manera de no posar etiquetes és parlar amb els altres?
Sí, reflexionar i pensar, no des del prejudici, sinó des del coneixement, el diàleg i el respecte. M’he trobat persones que reconeixen que no han parlat mai amb cap persona musulmana. I a Catalunya hi ha una comunitat musulmana molt gran. Potser hauríem de començar per aquí, per una primera conversa. No es tracta només dels mitjans de comunicació o de les pel·lícules, que també són importants, sinó d’establir un contacte. Per això he escrit el llibre, per donar peu a aquesta primera conversa.
Haver d’explicar-se constantment no resulta molt cansat?
De fet, també és un aprenentatge. Quan et fan preguntes estàs obligat a pensar les respostes. A mi m’ha servit molt per conèixer-me a mi mateixa i per aprendre sobre molts temes. M’ha anat molt bé. El que cansa molt és que les preguntes no es facin des del respecte. Quan estàs veient que entres en un debat de forces per veure qui aconsegueix semblar que té la raó. Llavors sí que cansa, però és part de la lluita. No pots lluitar contra la discriminació sense explicar-te.
El racisme s’atribueix al desconeixement, però en teoria estem en una societat superinformada. Hi ha alguna cosa més de fons?
Una cosa és tenir molta informació i l’altra que aquesta informació sigui correcta. I la informació també s’ha de saber interpretar. A més, en els casos d’islamofòbia es barreja la cultura, la religió, la classe... I al final el racisme és un tema molt complex, no afecta només com ens relacionem les persones entre nosaltres, també és part d’una estructura institucional i d’una història colonial, en la qual una sèrie de cultures i de països han estat sotmesos per altres considerats superiors. I tot això no es pot obviar. Des dels moviments socials es fa molta feina, però encara hi ha una part institucional i una part de discurs molt important, molt arrelat a la cultura, a la difusió del coneixement i al mateix sistema econòmic. Per exemple, quan perceps a uns com a consumidors i a d’altres com a productors també estàs potenciant la idea que no som exactament iguals.
En el llibre es parla de la diferència entre integració i assimilació, però no creu que en realitat ens anem assimilant tots en un model consumista deshumanitzador?
Sí, i molt més del que ens pensem. Però això ho podem considerar normal. Tothom intenta ser diferent, però tots tenim les mateixes estructures, tots tenim els mateixos instints i ens movem pels mateixos impulsos. Quan parlo d’assimilació no em refereixo que de manera natural els éssers humans ens anem assemblant més, perquè en general quan hi ha un canvi tots tirem cap a aquest canvi. El problema de l’assimilació és quan el canvi és imposat, quan et diuen que has de ser de determinada manera per poder encaixar. Jo puc ser igual que els altres en alguns aspectes i puc voler ser diferent en altres, i això no vol dir que no m’estigui integrant. L’assimilació se centra molt en una sèrie d’aspectes que han de ser iguals, i aquest és el problema. Les persones comparteixen moltes coses i tenen diferències en moltes d’altres, i això seguirà sent així. Amb una base que és sobretot la de l’espai públic i l’espai compartit, amb unes normes en les relacions que s’han de respectar, a partir d’aquí és decisió de cadascú, agradi més o menys, com viure la seva pròpia vida.
En una societat cada cop més laica, s’ha sentit qüestionada pel fet de ser musulmana o pel fet de jove i musulmana?
M’ho han dit en alguna ocasió, que sorprèn veure una persona jove interessada en el tema religiós. En el cas del catolicisme, ara fa la sensació que no hi ha gaires joves catòlics perquè es compara amb la situació de fa cinquanta anys, quan tothom era catòlic per una qüestió de context. Com que la gent ha deixat de practicar, bé per una qüestió cultural, bé perquè queda lluny de les normes imposades, sembla que la religió s’estigui perdent. Però en realitat a Catalunya hi ha molts joves catòlics, com també n’hi ha de jueus i que practiquen altres religions. És veritat que no són la majoria, però hi són. No ens ha de sorprendre, en tant que tenim una societat diversa en què la religió cada cop més deixa de ser una qüestió cultural per passar a ser una qüestió espiritual. Al mateix temps, la gent jove que es defineix ara com a creient, segurament tindrà una relació molt més forta amb la religió que la gent jove de fa cinquanta anys.
Mira’m als ulls no parla tant de l’islam com del respecte a la diversitat.
Quan es parla de minories, veus que les lluites contra la discriminació es toquen moltíssim. En general, es tracta d’una majoria intentant imposar la seva visió, intentant negar unes minories amb diverses excuses. Sortir d’aquest esquema és molt important. Amb el llibre volia que gent amb diferents sensibilitats s’hi pogués sentir identificada. Empatitzar és bàsic per a la convivència. Sobre les religions segurament no ens posarem tots d’acord. Però el debat és important. Segurament, hi ha gent no religiosa que em diria que la islamofòbia se soluciona no mostrant la meva part musulmana en públic. És a dir: practica la teva religió a casa i ningú et dirà res. I també hi ha musulmans que m’ho diuen: deixa el tema, intenta assemblar-te més i ja està. Però al final no és una qüestió de l’islam, és una qüestió de diferències i de respecte. No podem basar una societat que en diem madura i culta en un model en què tots pensem igual o ens movem dins d’allò políticament correcte, perquè llavors quan hi ha alguna fricció veiem que hi ha coses que no estan prou treballades. I si ara no ens parem a pensar què fem amb la diversitat que tenim, d’aquí a cinquanta anys serà més difícil.
Diu que no li agraden els currículums amb foto. Què pensa de la discriminació positiva?
Tots tenim els nostres prejudicis, que de vegades es basen en els primers segons de contacte. Al final els equips de recursos humans tenen la responsabilitat de saber que hi ha un biaix i que s’han de prendre mesures per evitar-ho. Igual que jo no puc contractar una persona pel fet que sigui més maca, tampoc no puc contractar-la només pel fet que sigui més blanca. En l’entorn professional, hem d’intentar lluitar contra tot això. Però fins que no passi això, necessitem discriminació positiva, sobretot en grans empreses, on costa més justificar que no hi hagi més diversitat. En entorns petits sempre pots pensar que entre deu o vint persones s’ha donat la casualitat que no n’hi hagi cap d’origen divers. Però quan estem parlant de milers de treballadors, per estadística n’hi ha d’haver. Hi ha sectors que estan molt racialitzats, igual com n’hi ha d’altres que estan molt feminitzats. Per això és important la discriminació positiva, per arribar a la igualtat i, a partir d’allà, ja es podrà començar a treballar d’una altra manera.
També hi ha discriminació política...
Quan ho expliques, molta gent se sorprèn que els immigrants no tinguin dret a vot, encara que faci dècades que visquin aquí i que paguin els seus impostos. I encara se sorprenen més en saber que els fills dels immigrants tampoc el tenen si no han pensat a demanar la nacionalitat espanyola. Al final, la qüestió del vot acaba sent una eina política entre estats: si jo deixo votar els teus, tu deixes votar els meus... Però no deixa de ser indignant. I s’ha de tenir en compte que per demanar la nacionalitat d’aquí de vegades perds la teva d’origen. I et pots acabar quedant literalment sense veu ni vot.
Reconeix que la preocupa molt la gent més jove. Quin missatge els voldria transmetre?
Que segueixin, que hi ha molta feina a fer, però que s’ha de fer. Veig molts joves que estan desanimats, que es troben en situacions de discriminació que no entenen i això fa que el seu plantejament de futur sigui diferent. Invertir en el futur depèn del retorn que n’esperis, i si el retorn és molt baix, segurament no hi invertiràs tant com una altra persona. Al final s’ha d’entendre que els canvis ja arribaran.
Una part del seu llibre molt colpidora és la llista d’atacs a musulmans que no tenen ressò en els mitjans. Al mateix temps, veiem sovint que quan un musulmà comet un atemptat de seguida es destaca que és musulmà, però quan és un blanc qui dispara contra centenars de persones es tracta d’un desequilibrat...
Hi ha estudis que diuen que els atemptats comesos a Europa per part de Daesh tenien un 500% més de possibilitats de tenir ressò mediàtic que qualsevol altre tipus d’atemptat. Les coses passen i s’han d’explicar, però no totes s’expliquen igual, i no totes es cobreixen igual, sobretot quan hi ha tot el circ mediàtic al voltant, que moltes vegades no és necessari. I moltes vegades comenten els fets persones que no tenen cap tipus de coneixements.
Ho va viure en primera persona l’estiu passat. La neguiteja el primer aniversari dels atemptats del 17 d’agost?
Se n’haurà de parlar necessàriament. Ha passat un any, però encara hi ha persones que ho estan passant molt malament. El que em fa por és que quan es comenci a parlar del tema no sigui amb un debat ric, amb un debat de fons. Per exemple, en tot aquest temps s’ha treballat molt als instituts i a les escoles. En canvi, hi ha mitjans que ja estan trucant només per saber el contacte dels familiars dels nanos, s’està buscant gratar en llocs que no porten enlloc. Però segurament, per desgràcia, no tindrà tant ressò aquesta feina de formació que s’està fent en instituts. Per exemple, l’Alcorà va ser escrit en àrab i en un context molt concret. No es pot pensar que simplement llegint-lo es podrà interpretar fàcilment. No se’n pot fer una lectura literal. I, per exemple, molts dels joves que han nascut aquí amb famílies que provenen del Marroc parlen marroquí o amazic, i això no ajuda a entendre l’Alcorà. Si no hi ha una traducció en condicions, si no hi ha material en condicions, és molt més fàcil manipular els joves, ja que tens el control de la seva interpretació.
Per tant, s’hauria d’explicar millor?
Sí, necessitem més teòlegs que parlin català i castellà, que expliquin les coses en el context d’aquí. Necessitem que hi hagi més publicacions, però no sobre una perspectiva concreta, sinó tenint en compte que la teologia és molt rica. S’hauria de buscar que l’accés a la teologia no fos tan complicat. Ara mateix hi ha molt pocs llibres editats i pocs imams que puguin parlar d’aquests temes. N’hi ha que fan molt bona feina, però encara s’ha de treballar. Però és cert que en l’últim any hi ha hagut un canvi. Durant l’últim ramadà, que es va fer entre maig i juny, hi ha haver molta activitat d’obertura a les mesquites, molta activitat interreligiosa... Això és molt ric i ajuda molt.
Quin creu que és un dels pitjors prejudicis que s’ha de trencar?
Un dels més estesos és que les dones musulmanes som submises. És evident que dins de l’islam hi ha una lluita important contra el patriarcat, però són precisament les dones les que l’estan fent i no se’ls reconeix. Per exemple, les dones de l’Aràbia Saudita començaran a conduir ara, després que algunes hagin acabat a la presó durant vint anys de reivindicació. Però, en canvi, veiem les dones saudites com unes dones mantingudes pels marits i que només es preocupen d’anar de compres. També hi ha moltes coses que ara mateix la lluita feminista està entenent i s’està apropiant, però que, en canvi, no les reconeix associades a països de majoria musulmana. Per exemple, quan en un d’aquests països hi ha un autobús només per a dones, s’ataca molt. En canvi, quan aquí hi ha unes festes i es fa un autobús només per a dones perquè és un espai segur, ho aplaudim. Per què no s’aplica la mateixa vara a tot arreu? Un altre exemple: una perruqueria musulmana que només atén dones i que té les finestres tapades. Rep crítiques segur, però després et trobes moltes dones que t’expliquen que voldrien perruqueries més discretes i que la gent del carrer no les veiés amb els rul·los. És a dir, un gimnàs només per a dones és la revolució feminista; una xerrada només per a dones, també; un espai que no sigui mixt també... Es veu molt bé aquí, però en altres països no, perquè són considerats inferiors. Evidentment, a tot arreu s’ha de continuar treballant molt per millorar la situació de la dona, només faltaria, i s’han de mirar les raons que porten que hi hagi, per exemple, un autobús que només sigui per a dones. I buscar solucions. Però aquesta crítica tan completa contra qualsevol cosa relacionada amb l’islam i la qüestió de gènere no és justa. Hi ha el prejudici que les dones musulmanes no són capaces de res, que no són capaces d’estudiar ni de tenir una carrera professional. A les xarxes s’ha dit de mi: “Aquesta noia val molt, però espera’t que es casi, es quedarà a casa amb els fills.” I et preguntes: “Per què?” Després veus que una noia musulmana amb vel va a buscar feina i no l’hi donen. No l’hi donen perquè es pressuposa que no podrà tenir una carrera professional perquè es quedarà a casa? Doncs trenquem aquest prejudici.

Activista per la convivència

Nascuda fa 25 anys a Barcelona i criada a Bellpuig, aquesta analista de dades filla de pares marroquins es va posar sota el focus mediàtic després dels atemptats de l’estiu passat per deixar clar que l’islam i el terrorisme no tenen res a veure. Activista en favor de la diversitat i contra la islamofòbia, acaba de publicar el llibre Mira’m al ulls. No és tan difícil entendre’ns, en què parla sense embuts del racisme i la intolerància, tan evidents com subtils, que impregnen la nostra societat. Hatibi, que va estudiar International Business Economics a la UPF i que té un màster en Internacionalització per la UAB, repassa en el llibre algunes de les seves vivències i fa una crida a encetar un diàleg basat en l’honestedat i el respecte.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)