Entrevista

Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat

“Aquest judici és el més important de la història jurídica d’Europa”

Ha estat un any intens i, sovint, dolorós. L’advocat Jaume Alonso- Cuevillas relata aquest any llarg, des que el 7 de setembre del 2017 un alt càrrec de la Generalitat, exalumne seu, el va trucar i li va preguntar: “Vols defensar el govern?”

Jaume Alonso-Cuevillas és ara una cara coneguda més enllà de l’àmbit jurídic i acadèmic del qual forma part. Des de fa un any ha entrat a casa de molts catalans i ens ha instruït, a través dels mitjans dels comunicació i de xerrades per tot el territori, sobre com funcionen les euroordres, el procés penal i els complexos conceptes jurídics. Proper, irònic i didàctic, ha estat una peça clau, juntament amb el seu col·lega Gonzalo Boye, per entendre què passava a Brussel·les i quina sort podien córrer el president Puigdemont i els consellers Comín, Serret, Puig i Ponsatí a l’exili.

En quin moment es va integrar a la defensa del govern català?
Va ser el 7 de setembre del 2017, després dels plens de desconnexió. Jo no militava enlloc i tampoc coneixia el president Puigdemont, només ens havíem saludat en una ocasió. A mi em va trucar Cesc Esteve, director del gabinet jurídic de la Generalitat de Catalunya, que havia estat alumne meu. Em va preguntar si volia defensar el govern. D’entrada, em vaig quedar impactat. Em va dir que m’ho pensés i que l’endemà amb tornaria a trucar perquè li donés una resposta. Evidentment, ho vaig compartir amb la família i els meus col·laboradors i l’endemà vaig dir que sí, que assumiria la defensa. Em van citar l’11 de setembre al Palau i allà em vaig reunir amb el president i tots els consellers. Els vaig comentar que caldria que fóssim més advocats, que no podia ser jo sol. Aquell va ser el primer contacte. Una gran responsabilitat, però econòmicament un xic ruïnós [riu].
Tenia la percepció que estava davant d’un cas tan greu?
No, en aquell moment no pensava en tot el que ha derivat. Tinc la percepció, efectivament, que serà un assumpte de gran impacte. A la primera querella, la que van presentar davant el TSJC, ja s’acusava de malversació, que vol dir penes de presó. Ja era un pas més respecte al 9-N, però encara parlàvem de regional. Estàvem a casa, al Tribunal Superior hi pots anar en moto. Ara és una altra cosa, estem a la Champions.
Quan va tenir la sensació que la cosa es podia complicar?
Evidentment quan van empresonar els Jordis, tot i que ja hi va haver una alerta abans, quan va sortir Méndez de Vigo després de les manifestacions del 20 de setembre i va fer servir la paraula “tumulto”. Als advocats això ja ens va alertar i sabíem que allò volia dir sedició. I va arribar la primera querella per sedició. Al principi encara hi havia la convicció aquella del “no s’atreviran”. I sí, es van atrevir, i van empresonar els Jordis, i després encara van elevar més el to i la querella següent ja va ser per rebel·lió, l’empresonament del govern… i tota la resta.
Vostè i Boye es van convertir en el nexe entre l’exili i el país. Es coneixien amb Gonzalo Boye?
A Boye el vaig conèixer el 2 de novembre, jo defensava els clients del PDeCAT –aleshores ja s’havia decidit que Van den Eynde portaria els d’ERC– i Boye va comparèixer assumint la defensa de Comín i Serret i el van fer fora perquè li van dir que no representava res. Al cap de pocs dies, vam tenir una reunió a Brussel·les –ell havia contactat amb l’advocat Christophe Marchand i el seu equip i nosaltres amb Paul Bekaert– tots els advocats i tots els exiliats. Una reunió esperpèntica, perquè anàvem canviant del francès a l’anglès. I en Boye sempre va amb aquestes cigarretes electròniques i és tot un xou, perquè les va carregant, canviant... i com que el que els explicàvem als advocats belgues era tan inversemblant i en Boye anava fumant allò… crec que en aquella primera reunió es van pensar que fumàvem grifa o alguna cosa semblant. Des d’aleshores, en hem anat tractant molt. D’alguna manera, ell ha assumit la defensa exterior i jo he fet la funció de coordinació entre la defensa exterior i la interior. El pes de les euroordres la portaven els advocats europeus, els belgues i després els alemanys i els escocesos.
Aquell 2 de novembre el govern era conscient que ingressarien a presó?
Aquell primer viatge el vaig fer amb els consellers Turull i Forn i les seves dones, amb el meu cotxe. I ells portaven la bossa feta. Ens arribaven informacions contradictòries, perquè hi havia un sector del govern espanyol que era partidari de no fer màrtirs i posar fiança, retirar passaports, etc. i un altre, el sector Aranzadi, més dur. I sempre tens aquell bri d’esperança i penses que no seran tan bèsties.
Ha dit el govern espanyol... Ells ho dirigien?
Sí, he dit el govern. Dirigien la fiscalia. La querella ja estava interposada, però al final depenia molt del que demanés la fiscalia, i sabíem que ens havia tocat una magistrada, Carmen Lamela, que té fama de seguir acríticament el que li demana la fiscalia. Per tant, el tema era si la fiscalia demanaria presó o no. I ho va fer, excepte per a Santi Vila, per qui va demanar fiança.
La perspectiva d’una presó provisional tan llarga hi és o encara hi ha el convenciment que no s’atreviran?
Jo la tenia des de la querella per sedició, els empresonaments dels Jordis i després la querella per rebel·lió, que es presentava amb aquell document del fiscal titulat Mas dura será la caída i les proves de so en la roda de premsa del fiscal general amb l’“un, dos, tres, a la cárcel” i pel clima que vam viure el dia 2 de novembre a l’Audiencia Nacional, totes les percepcions assenyalen que és un càstig sense pal·liatius i que serà molt dur. Després van entrar nous advocats que van tenir un bri d’esperança quan la causa va passar al Suprem. Van pensar que si en bandera hivia possibilitats... Però no, el Suprem va ser molt pitjor. Des del primer moment vam tenir clar que era una causa política i que la repressió seria brutal. De fet, la presó ha estat molt llarga, però és que això no és el més greu, el més greu són els anys de presó que estan demanant.
No té cap esperança que hi hagi una sentència absolutòria?
Com a jurista hauria de dir que sí, però com a ciutadà que veu la realitat en tinc poques. Perquè veus el clima de Madrid… La querella és surrealista, tant per la interpretació que fa dels fets com del dret. I primer pots pensar que això és només l’escrit de la fiscalia que acusa, però després ve un magistrat que compra absolutament el relat i ho tradueix en un acte de processament. I després ve la sala d’apel·lació que ho confirma tot amb tanta o més duresa. El discurs de la fiscalia, de l’advocacia de l’Estat… de tothom és duríssim.
Rebel·lió i sedició o hi ha altres opcions? Una conspiració per a la rebel·lió, per exemple, per intentar justificar penes menys greus?
Continuaríem estant en el terreny de la injustícia. No es donen els elements del tipus penal per a cap d’aquests delictes, i si no hi són, dir et poso rebel·lió però no consumada, en grau de temptativa, de conspiració… és que tampoc no hi ha violència ni aixecament, no hi és. Històricament hi havia un delicte de sedició impròpia, quan no concorria l’aixecament i es va despenalitzar fa molt anys. Hi va haver entremig el delicte de convocatòria il·legal de referèndum i també es va despenalitzar. Com a molt podríem discutir si hi va haver una desobediència o no. Fins al 9-N s’entenia que la desobediència al Tribunal Constitucional no tenia efectes penals, i l’havia desobeït tothom! Començant pel Suprem, la fiscalia, el govern espanyol… Tothom.
Com serà aquest judici?
Intentaran ser impecables amb les formes, perquè són conscients que se’ls observarà. Tindrà una dosi de consum intern, de demostrar davant del conjunt d’Espanya que la justícia espanyola, que l’estat de dret, actua, que es dona càstig als dissidents, als colpistes…, però a banda d’això com que són conscients que hi haurà una gran observació internacional intentaran, i Marchena és una persona educada, ser exquisits en les formes. L’exquisidesa, però, diria que s’anirà deteriorant a mesura que avanci el judici, perquè tenen molta pressa a acabar abans de la campanya de les municipals i les europees. I tinc la intuïció que la fiscalia ha demanant molts testimonis i proves perquè després el tribunal pugui semblar equànime retallant-ne tant a les acusacions com a les defenses. Hi haurà una gran retallada.
Aquest és el motiu de la disgregació de la causa entre el Suprem i el TSJC?
Sí, això també. I perquè de cara a l’opinió i els observadors internacionals era molt incòmode per al tribunal estar jutjant una gent que l’única cosa que va fer va ser formar part de la mesa d’un parlament i haver admès a tràmit una votació. Incomoditat que tindran igual amb la presidenta Forcadell; de fet a ella l’estan imputant perquè era presidenta de l’ANC, i llavors la posen com a “cabezilla del golpe”.
Ara sentim a parlar de si la defensa ha de ser política, tècnica... Com ho veu?
Algú ja ha encunyat el terme defensa mixta. No és només una defensa política de “nego el tribunal”, “nego...” . La defensa tècnica forma part de la defensa política, en aquest cas la tècnica s’ha de mantenir, entre altres coses, perquè estem parlant a dues vinyetes vista. M’ha agradat molt l’expressió que ha fet servir la gent d’Òmnium, que en lloc de referir-se a l’escrit de defensa ha dit que presentaven l’escrit d’acusació, d’acusació contra l’Estat. Perquè a aquest judici hi hem d’anar a acusar l’Estat.
Aquí no es discuteixen uns fets, que tots els coneixem, sinó la seva interpretació.
Sí, com s’interpreten jurídicament, i políticament i amb sentit comú.
Han denunciat nombroses irregularitats en la instrucció. I vostè hi ha afegit ara el nomenament de Llarena. El van triar per instruir la causa?
Acabem d’enllestir l’informe i el passaré en primer lloc a les defenses per decidir què fem o si el reservem per a les qüestions prèvies del judici. El problema és la poca transparència en el sistema de repartiment de les causes. El del jutjat 13 era diferent perquè les normes que regeixen als jutjats d’instrucció no estan publicades i hi ha hagut un cert desori en tot plegat. En el cas del Suprem, la norma és clara i està publicada, però tampoc hi ha un portal on es pugui seguir amb transparència si s’aplica correctament i has d’anar causa per causa. Tanmateix, resulta que no hi ha una relació de causes a cap lloc, i llavors has d’anar al centre de documentació del CGPJ i agafar resolució per resolució del Suprem i anar construint el puzle de totes les causes per mirar qui n’era el ponent, i això hem fet. Hem fet un informe de més de cent folis. I la conclusió és que no es va seguir el torn preestablert.
Ens han explicat que tot acabarà a Estrasburg, al Tribunal de Drets Humans. Per a què servirà, després d’anys d’espera, a part de per tenir una victòria moral?
Estrasburg pot ser una victòria moral d’una força política importantíssima, podria suposar la llibertat dels presos si no estan lliures en aquell moment, una condemna moral per a l’Estat importantíssima i una solució per als presos. Però l’emancipació de Catalunya no dependrà ni arribarà gràcies a Estrasburg, arribarà per la via política, europea, si som capaços de crear les condicions perquè Europa obligui l’Estat espanyol a acceptar un referèndum o a acceptar l’emancipació de Catalunya.
Per quina via?
El procés polític català és irreversible, hi ha 2.300.000 persones que han votat opcions independentistes i va en augment, perquè cada vegada hi ha més gent escandalitzada amb la demofòbia i la manca de drets i llibertats. Hi ha enquestes que situen els partidaris de la independència entre un 55 i 60%, però com que no ens deixen comptar-ho no ho acabem de saber. Tot això ve acompanyat d’una gran crisi institucional de l’Estat, començant per la monarquia, seguint pel poder judicial, l’exèrcit, la policia, els serveis secrets… I tot s’agreujarà per una gran crisi econòmica, quan ben aviat comencin a pujar els tipus d’interès i l’Estat es vegi incapaç no només de pagar el deute, sinó els interessos del deute. A Espanya li ve un escenari econòmic a curt termini gravíssim, i això provocarà una intervenció econòmica de debò. Europa li posarà condicions. Recordem que a Itàlia van canviar el primer ministre. Quan la troica s’hi posa, s’hi posa.
Tornant a Estrasburg, el tribunal dirà si s’han vulnerat drets, però es pot pronunciar sobre el dret d’autodeterminació i avalar-lo?
És difícil que ho faci de manera expressa, però potser ho pot fer indirectament, a través del que en diem tècnicament un obiter dicta, com un afegitó, un incís en algun raonament, però no crec que es posi en aquest jardí. Estrasburg es pronunciarà sobre el que se li plantegi, i se li plantejaran aspectes tant de vulneració de garanties, processals, com de vulneració de drets polítics, que hi ha una vulneració flagrant amb la no investidura de Puigdemont, Sánchez i Turull.
Estrasburg tampoc dirimirà en si hi va haver rebel·lió o no, doncs.
No, però pot dir algunes coses, així de passada. De manera clara, el tribunal que s’ha pronunciat sobre el tema de la rebel·lió és el de Schleswig-Holstein.
En quina mesura afecta aquesta resolució alemanya al judici del Suprem.
Dins de la justícia espanyola, és com aquell acudit que diu que hi ha un boig en contra direcció per l’autopista, i ell pensa que els bojos són tots els altres. Espanya viu en una situació d’autarquia judicial. Per tant no la tenen en compte per a res, és més Puigdemont gairebé ni apareix, ni se’l menciona en l’escrit d’acusació, l’ignoren. Però sí que la resolució de Schleswig-Holstein tindrà un pes important a Estrasburg, pel que ha dit i per la contundència amb què ho ha dit.
I com afectarà la sentència de l’1-O al president Puigdemont i a la resta d’exiliats?
No els afectarà. Dins del sistema jurídic espanyol estan en situació de rebel·lia processal i, per tant, no estan jutjats i continuaran en aquesta situació fins que, diu l’expressió jurídica, “sean habidos”, per tant fins que puguin ser detinguts i jutjats. Però quan hi hagi sentència cursaran noves euroordres, i quan ho facin, un factor que tindrà molt de pes serà precisament la sentència que ha dictat Schleswig-Holstein.
En tot el procés quin paper ha jugat el Tribunal Constitucional?
Ha jugat el paper d’instrument polític al servei del poder constituït. No té cap credibilitat. L’espectacle d’un divendres a la tarda quan els magistrats marxaven a la Sierra o no sé on i la vicepresidenta trucant-los, reunint-se d’urgència i traient una resolució a les deu de la nit quan ningú els ho havia demanat… no té cap credibilitat. El conflicte ve del Constitucional, que és el que va retallar l’Estatut –i des del punt de vista del dret constitucional comparat és insòlit que un tribunal polític pugui retallar una norma que ja ha estat votada en referèndum–, i el que va declarar que no es pot transferir la competència per fer un referèndum, quan la Constitució ho permet… El problema no és la Constitució, són els guardians de la Constitució. El Tribunal Constitucional ha estat una eina per impedir l’autodeterminació de Catalunya.
No s’acaba d’entendre que tanta irregularitat pugui quedar impune.
Si no ho entenem gairebé els juristes, com ho ha d’entendre la ciutadania.
Les clavegueres de l’estat han existit sempre, a tots els estats i a totes les èpoques. I en el cas de l’espanyol, la utilització del poder per reprimir la dissidència sembre ha existit. El procés ens ha ajudat a despullar aquest Estat, i està provocant, per exemple, que rellegim coses que van passar al País Basc i casos com el de la Núria Cadenas, que en aquell moment molta gent devia pensar: “Alguna cosa deu haver fet.” El que passa ara ha afectat el govern legítim de Catalunya, i ens ha agafat amb una època amb més mitjans per comunicar-ho. I ara tots els ciutadans catalans han fet un màster de dret, vaig a fer xerrades i les preguntes que em fan, i ho dic de veritat, són de segon de màster perquè tothom ja ha après què és una euroordre, la jurisdicció, la competència… A la Juan Carlos seria un doctorat, això.
Potser pensàvem que un tribunal de justícia no traspassaria certes línies?
Quan parlàvem que la justícia estava polititzada pensàvem en casos que afavorien la Gürtel, Casado, etc. Ara, però, tenim el cas més important de la història d’Espanya i de la història jurídica d’Europa. Quan va començar a passar tot, el debat a les tertúlies i a la premsa, se centrava en si existia o no un dret a l’autodeterminació. Recordo que en un moment vaig parlar amb el conseller Jordi Turull i li vaig comentar que havíem d’introduir en el debat la vulneració de drets fonamentals que s’està produint i li vaig portar l’argumentari perquè ell ho pogués explicitar. Va tenir dubtes sobre si seria massa tècnic, avorrit, si la gent ho entendria. I jo li deia: “És que tenim tanta raó, ho hem d’intentar.” I un dia vaig anar al 3/24 i a partir d’aquí vam començar a sortir els advocats a explicar-ho. Des de llavors, el debat es dirigeix als conceptes jurídics. En el cas del 9-N es parlava més de política que de dret. Aquest canvi ha estat substancial per despullar l’Estat.
I ara ja parlem de judici polític, judici estratègic...
Ja estem a segon de màster! El judici polític és aquell que se segueix per motivacions polítiques, no es respecten les garanties processals fonamentals, en què els càrrecs són desproporcionats, els fets estan distorsionats… Recomano molt el llibre Jo acuso de Benet Salellas, ell s’inspira en el llibre de Jacques M. Vergès, que n’és el gran teòric, però el Benet l’actualitza. I una altra cosa és el judici estratègic, que és aquell que (sigui per motivacions polítiques o no) deliberadament provoques per una causa més petita per crear jurisprudència i que després permetrà canviar les coses.
Sempre han dit que hi ha una bona coordinació entre els advocats de l’exili i els de l’interior. Continua així?
Al principi ens va agafar tot a contrapeu, anàvem desbordats, però des del primer moment tenim un xat de tots els advocats i la col·laboració és absoluta, independentment de si un defensa un d’esquerra, un de la CUP o un del PDeCAT. Entre els advocats ens hem facilitat informes, documents, informació… Tant de bo els partits tinguessin la mateixa entesa que tenim els advocats.
Com els afecten per a la defensa les desavinences entre partits.
No hi ha problema, al revés, en alguna ocasió hem ajudat que els partits es posin d’acord en algun tema. Entre advocats tot és fantàstic.
En la defensa a l’exili col·laboren amb una llista extensa d’advocats. Com es paga tot això?
Sí, són molt bons, i molt cars! Es paga amb els fons que s’han anat recaptant. Afortunadament tenim un país molt solidari, amb gent que ha anat contribuint i s’ha anat pagant.
L’ha sorprès aquesta solidaritat.
Vaig a fer xerrades a molts llocs i veig la gent molt implicada. Per això dic que tot això és irreversible. Des de la gent que es limita a portar un llaç fins a la que va a actes a sentir un advocat a les vuit del vespre, i això es de nota! No crec que passi a cap país d’Europa. I gent que va cada setmana o cada dia a les presons, en Joan Bonanit que no està mai sol, cantaires, sopars grocs… De vegades et trobes gent que està farta de tant llacet i tant sopar groc i que reclama passar a l’acció, i jo sempre els dic que no saben què significa per als presos i exiliats que hi hagi tot un poble mobilitzat d’aquesta manera.
La seva ja no és només una implicació professional en aquest procés...
S’ha anat produint una evolució. Jo no tenia cap militància política. Una inquietud política sí, vaig ser degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona i aquest és un càrrec parapolític, és evident. L’operació seducció, no sé qui la va dissenyar, però ha estat un fracàs absolut. Cada vegada hi ha més gent que està escandalitzada i no vol saber-ne res. I veient la resposta judicial, la policial, el rei trucant a empreses… Tot això fa difícil tornar enrere. L’única opció és marxar i això ha estat una evolució racional i emocional simultàniament.
Enfrontar-se amb l’Estat, professionalment té uns costos?
No és agradable, té costos. Al despatx és curiós que els assumptes que van arribant són de clients de perfil unionista, els altres més aviat deuen pensar que estic molt enfeinat i deuen dir “no el molestem”. Sí que és cert que les simpaties d’alguns jutges que abans tenia ara no les tinc, però també és cert que els jutges val més que et respectin que no pas que et tinguin simpatia.
Advocat, catedràtic de dret processal, economista, i ara sona com a candidat a les europees.
De moment no hi ha res de les europees, però si és per portar la causa catalana a Europa hi estaria disposat.
També intervindrà en el cas de l’atemptat de Barcelona.
Sí, al meu despatx representarem la família del Xavi, el nen de Rubí mort en l’atemptat a la Rambla. Em van presentar el Javier Martínez, el pare del Xavi i em vaig oferir a ajudar en el que pogués. La voluntat és fer un crowdfunding per poder cobrir les despeses dels desplaçaments a Madrid durant un judici que serà molt llarg, també. S’esta enfocant tot a partir dels terroristes morts, però cal veure què hi ha al darrere. Hi ha molts interrogants encara, i el paper del CNI, els serveis secrets, no queda clar. Aquí l’objectiu és saber què va passar, saber la veritat i anem a buscar la responsabilitat civil de l’Estat.
Estudiava economia quan va defensar la junta de Laporta de la demanda de Rosell, que van guanyar.
Sí, vaig començar als 50 anys i la vaig treure tota amb matrícules:
quinze 10, quatre 9,5 i un 9. I el treball de final de carrera també va ser un 10. Això de l’estudi és com la musculatura, tinc un gran hàbit d’estudi, perquè no he deixat mai d’estudiar: la tesi, les oposicions a catedràtic… i ho fa més fàcil. Sempre m’havia interessat l’economia, i des del primer moment ja vam veure que tot el procés de la junta del Barça era un truc comptable, i per entendre millor allò que intuïa i per poder-me expressar més bé, hi havia d’aprofundir. I va sortir aquesta ocasió, de posar-me a estudiar economia i ho vaig fer. I llavors no tenia cap pressió, només la de competir amb el meu fill gran, que aleshores estudiava físiques a Munic, a veure qui treia millor expedient.
I ara també fa de comunicador.
Comunicador ho soc de sempre perquè soc professor, i és molt important. Per ser professor has de ser coneixedor de la teva matèria, però has de ser didàctic. Has de fer un sobreesforç perquè s’entengui i ningú se t’adormi als tres minuts.
D’aquí ve la seva ironia?
Sempre dic que no sé si soc més professor o pallasso.
A Twitter interessa el que explica. Supera els cent mil seguidors. Recorda quants en tenia abans de l’octubre del 2017?
No, però eren pocs, tres mil potser. El meu compte anava pujant, i al principi potser no era prou conscient que molta gent estava pendent del que piulava perquè era l’advocat del president.

SUSANNA OLIVEIRA

soliveira@lrp.cat

L’advocat del president

Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961), fill i germà de juristes –el seu pare va fer un viratge a la saga familiar de metges– té el que s’anomena una dilatada carrera professional en el món de l’advocacia i a la universitat com a catedràtic de dret processal. Quan entro al seu despatx per fer l’entrevista atén una trucada en relació amb la nota d’una alumna –un 7–. I abans no acabem la conversa l’estan esperant els de la productora Mediapro per a un nou documental.

Fa d’advocat, dona classes a la universitat, va ser el degà més jove del Col·legi d’Advocats de Barcelona, president de la Federació Europea de Col·legis d’Advocats, es va posar a estudiar economia als 50 anys –tot matrícules d’honor– quan defensava la junta del Barça de Laporta de la demanda de l’aleshores president Rosell, i ara ja li coneixem les seves dots de comunicador.

És proper i irònic, l’habitant més entusiasta de Sant Esteve de les Roures –el poble imaginat per la Guàrdia Civil–. S’ha fet familiar, a través dels mitjans de comunicació, des d’on ens ha traduït els conceptes jurídics del procés i ara el seu nom sona per a les eleccions europees. Des de fa un any llarg, però, és sobretot l’advocat del president Puigdemont i el seu compte de Twitter s’ha multiplicat i suma més de cent mil seguidors.

“Va ser dur veure el govern a la presó, rere un vidre”

Triï tres moments d’aquests mesos. El moment més dur?
El més dur sens dubte, quan van empresonar el govern. Tot el que va passar de l’1 al 3 de novembre. Quan vam rebre la citació, el viatge cap a Madrid, la compareixença a l’Audiencia Nacional, aquella espera interminable, l’ordre de presó... Quan l’endemà els vaig anar veure, és probablement el moment més dur... Aquella imatge quan encara anaven amb vestit, sense afaitar, sense corbata, sense cordons a les sabates, sense cinturó... el govern darrere un vidre, horrorosa aquella imatge. També vaig veure Puigdemont a la presó, però potser ja venia vacunat perquè hi havia vist la resta del govern, a la presó.
El més transcendent?
Aquest encara ha d’arribar, que serà quan fem efectiva la República. Del que ha passat fins ara, però, diria que és la resolució de Schleswig-Holstein.
I el més satisfactori?
Hi ha moltes coses. Faig un balanç de tot allò positiu malgrat la duresa de tot plegat. I és que pel camí he conegut molta gent meravellosa, des dels polítics de primera fila, com el president Puigdemont i la seva família, els consellers, el president Torra, fins a altres persones… Lluís Llach, per exemple. Però també parlo de mossos, el mosso que ens va acompanyar l’1 de novembre cap a Madrid i amb qui he fet una gran amistat; els mossos que estan a la casa la República quan tenen vacances, canviant-se torns amb companys; activistes diversos, gent que fa llaços, que fa bufandes, gent que canta… He conegut tanta gent meravellosa! Els advocats tenim la mala fama que ens hem guanyat a pols durant generacions i gratifica veure que la professió ha recuperat prestigi amb tot això, veure que la gent t’anima pel carrer...

“Puigdemont és un home fort, llest, un estratega”

Com va ser la primera trobada a Bèlgica amb el president?
Doncs, tal qual ho van parodiar al Polònia, i estic al·lucinat perquè jo no n’havia explicar res i dubto que el president ho expliqués. Però va ser tal qual. Un petit apartament, el president assegut al seu llit i jo en una cadira de fusta al costat d’un escriptori. Impressionava. Com també m’impressionava quan anava a veure’l al Palau i en arribar havia de deixar el meu telèfon mòbil, el meu i el seu!, perquè el guardessin mentre durava la trobada. Tot això impressiona.
Com el veu?
M’impressiona la seva fortalesa, és un home fort. I la seva capacitat d’anàlisi. És molt llest. Té una gran capacitat de canviar l’escenari quan una cosa està encallada, és capaç de reenfocar les coses. És un gran estratega, un líder amb carisma.
S’ha proposat Puigdemont com a testimoni al judici…
Sí, algunes defenses ho demanen. Veurem si el tribunal ho accepta.
Pot resultar estrambòtic que aparegui, per videoconferència suposo, davant del tribunal que el considera un fugitiu.
Sí, aquí no vindrà això, ho tenim clar. Però això que el tribunal el considera un fugitiu… Si la justícia espanyola el considera responsable d’uns delictes tan greus, i el té processat i sap on és –i si no ho sap els ho dic: Avenue de l’Avocat, 34. Waterloo. Bèlgica. Codi postal: 1410–, aleshores la seva obligació és perseguir-lo. Per tant la situació és del tot insòlita i anòmala. Es tracta d’una persona que creuen que a comès un delicte gravíssim, castigat amb penes més greus que un assassinat, i no dic que una violació perquè es veu que estan de rebaixes ara, i saben on és i no el persegueixen. Com s’entén? S’ha fet un ús estratègic de les euroordres que està molestant molt les justícies europees.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)