Entrevista

CARME MARTÍ ESCRIPTORA I BIÒGRAFA DE NEUS CATALÀ

“La Neus va ser una professora de democràcia”

RESISTÈNCIA
RESISTÈNCIA
Davant d’aquella maldat extrema, també hi va haver moments per recuperar el somriure, l’esperança de viure, la dignitat
REPTE
REPTE
Va dedicar tota la vida a recuperar la memòria per evitar que aquell intens patiment i mort quedés enterrat com els cossos de les seves companyes

“De la Neus, impressionava la seva força, tan física com especialment moral, la seva lluita ferma en defensa de la llibertat i el seu compromís amb la memòria de totes les deportades.” Carme Martí (Montblanc, 1972) es va convertir en biògrafa de Neus Català l’any 2012, gràcies a l’excel·lent relat novel·lat titulat Un cel de plom. Pagesa del Priorat, comunista, republicana, infermera de guerra, actriu amateur, membre de la resistència, deportada, antifeixista, presonera al camp de concentració nazi només per a dones de Ravensbrück i posteriorment a Flossenbürg... Neus Català era tot això i molt més, segons Martí, amb qui parlem poques setmanes després de la mort de Català als 103 anys. Catalunya la va acomiadar amb un funeral d’estat, com corresponia a una lluitadora per la democràcia i, encara que de manera esporàdica, en l’àmbit popular el seu record continua vigent transmetent-se en espais públics dedicats o estudis puntuals sobre la seva vida. L’enyorada Montserrat Roig la va descobrir a principis dels setanta quan, a la recerca de testimonis per al que va ser el seu llibre Els catalans als camps nazis (1977), va constatar que en aquells espais de tortura també hi havia hagut dones. “Vam ser doblement oblidades, com a espanyoles i com a dones”, es va lamentar davant Roig una Neus Català que va dedicar tota la seva vida a recuperar la memòria històrica per evitar que l’intens patiment i la mort quedessin enterrats com els cossos de les seves companyes. La llarga trajectòria vital de Neus Català va permetre a Carme Martí forjar una amistat més enllà del temps invertit en la redacció de la biografia. Recorda que la va descobrir a través del llibre de la Montserrat Roig, però que no va ser fins setze anys després que hi va poder parlar cara a cara. “La vaig entrevistar en qualitat de dona pagesa i em va respondre que es passava la vida parlant de camps d’extermini i que estaria encantada de fer-ho del tros”, indica.

Va ser en aquella conversa, farcida de records d’infantesa i d’adolescència, quan Carme Martí va comprovar de primera mà que Neus Català ja havia forjat part de la seva personalitat tossuda molt abans de convertir-se en deportada. “Em va explicar que malgrat que estimava la terra on havia nascut, molt aviat va tenir clar que volia marxar, que les seves inquietuds no tindrien mai resposta als Guillamets”, assegura. De fortes conviccions comunistes, republicanes, antifeixistes i feministes, Neus Català s’hi va mantenir fidel tota la vida, convençuda que la seva lluita era la correcta i que el camí escollit no es podia desfer. “Va defensar el dret d’un mateix sou per a les dones davant el patró quan només tenia 15 anys, va organitzar políticament el jovent del seu poble i es va fer càrrec d’una colònia de 182 infants orfes refugiats que, posteriorment, va acompanyar a l’exili”, enumera l’escriptora com a exemples clau dels primers anys. Vinculada a la resistència francesa, va ser descoberta i capturada pels nazis, que la van traslladar al camp de concentració. “Hi va sobreviure durant quinze mesos en unes condicions deplorables, però no es va permetre defallir”, diu. Ni en els pitjors moments? “En una de les converses em va confessar que els primers dies al camp van estar a punt de matar-la, però passat el tràngol es va prometre que se’n sortiria”, afirma Martí. I ho va fer, malgrat la gana, els càstigs, el fred, el cansament extrem, els cops, la mort de les companyes. “A la Mimí, l’Hélène i la Simone les han clavat per la gola d’un ganxo de carnisser i les han deixat agonitzant”, es narra en un dels episodis més crus, que acaba així: “Amb l’ànima rebentada i en el més absolut silenci, sortim cap al taller a fer el torn de nit.”

Davant d’aquella maldat extrema, però, també hi va haver moments per recuperar el somriure, l’esperança de viure, la dignitat. Carme Martí recorda les petites victòries de les empresonades per celebrar el Nadal o per fer broma per intentar esborrar l’horror del dia a dia. “Quan li entreguen el vestit de presonera també li donen unes sabates que li van molt grosses. La primera reacció de la Neus és imitar en Charlot davant les altres companyes, perquè esgarrapar moments de felicitat es convertirà en una necessitat, gairebé com respirar”, diu l’autora. Neus Català va dur a terme fins i tot accions de sabotatge a la fàbrica d’armament on va ser obligada a treballar, malgrat que ser descoberta li hauria suposat una condemna a mort com ho havia estat per a altres companyes. “Va tenir el coratge de secundar una vaga de fam davant l’estupefacció dels comandos del camp que, sorprenentment, van accedir a millorar el menjar que donaven a les presoneres”, rememora Carme Martí. Un petit triomf, però imprescindible per aguantar.

La història de la Neus, però, no va acabar quan va ser alliberada. En aquell temps amarg va perdre el primer marit, l’Albert, també mort en un camp de concentració, però va mantenir intacta la memòria: “Ho he de recordar tot, per poder-ho explicar tot”, diu que repetia sovint. Va tornar a casa, a una Catalunya vençuda per la Guerra Civil, a una llar que tenia poc a oferir-li i amb un futur incert i gris. No s’hi va quedar gaire temps. “Va ser llavors quan es va fer fotografiar amb l’uniforme de Ravensbrück, per deixar constància d’un passat que havia de fer present dia a dia”, afirma Martí.

Amb només 30 anys, va enfilar una nova vida marcada per un passat massa feixuc. Va marxar a Suïssa, va treballar en diferents oficis, va refer una salut delicada i es va tornar a enamorar. D’en Fèlix, un militant comunista, professor accidental i orador excel·lent. “La Neus explicava que l’únic moment en què es va sentir derrotada del tot va ser quan es va haver de menjar un cargol, vençuda per la gana i, ho contrastava amb una particular victòria, quan va quedar embarassada malgrat les condicions insalubres del camp. Una victòria inesperada i total contra l’horror viscut”, assenyala l’escriptora. La darrera part de la vida va estar marcada per l’activisme i el compromís polític: “Va ser una professora de la democràcia.” L’exili es va allargar trenta-set anys i, un cop va tornar, van arribar els reconeixements. Va rebre la Creu de Sant Jordi (2005), la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona (2014), la Medalla d’Or i la Medalla Centenària de la Generalitat (2015) –coincidint amb la commemoració del seu centenari i amb els 70 anys de l’alliberament dels camps nazis–, el Premi Alternativa 2006 d’EUiA i el Premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat (2007), entre d’altres.

La lectura recuperada d’Un cel de plom permet apropar-se al personatge, a l’heroïna, però també a la dona tossuda i valenta que no es va doblegar davant la por i el dolor. “Recordo que em va explicar que un dia va rebre una pallissa d’una de les guardianes del camp perquè havia robat una goma negra i mentre rebia els cops, les puntades de peu i les fuetejades responia cridant amb els pitjors renecs que havia sentit dir al seu pare”, diu Carme Martí, que destaca que no li van poder prendre la goma.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)