Entrevista

JOAN B. CULLA

Historiador i autor del llibre ‘la història viscuda’

“M’he fet independentista a cops de pal”

la història viscuda. memòries Autor: Joan B. Culla Editorial: Pòrtic Pàgines: 428 Any: 2019
Com a historiador, se’n deu haver fet un fart, de llegir memòries, però no sé si s’imaginava escrivint-ne unes.
N’he llegit força. És un gènere que sempre m’ha interessat. I quan alguna persona m’ha demanat consell sobre si n’havia d’escriure unes o sobre si tindrien interès, sempre l’animava a fer-ho, i li deia que l’interès o no ja el decidiríem els historiadors. Com a font, em sembla útil, sobretot si estem parlant d’actors polítics. Però vaja, sincerament, quan llegia memòries mai havia pensat a escriure’n unes.
I així, com va sorgir la idea?
La gènesi del llibre és una mica peculiar. El 2013 vaig tenir un problema de salut, el més gros que he tingut fins ara, per sort. Vaig haver de passar tres vegades pel quiròfan i l’any següent em van sotmetre a un tractament de radioteràpia que va ser dur. En aquestes condicions, se’m va ocórrer que potser, com una mena d’autoteràpia psicològica i per passar les hores de manera agradable, podia estar bé recordar i reconstruir els orígens familiars i la meva infància, el que són els primers capítols del llibre. I ho vaig fer i em va anar bé per al cervell Quan em vaig recuperar, ho vaig deixar i em vaig dedicar a altres feines més prioritàries. Després, passat el temps, en un altre moment que no tenia gaire feina, vaig escriure alguns capítols, però sense un propòsit ni uns terminis clars. Quan ja tenia un centenar de folis vaig pensar que estaria bé acabar-ho, i només aleshores vaig agafar un capítol, el que es titula “Polítics de totes les talles” i el vaig enviar a un amic editor. Volia saber què li semblava. Quan em va dir que li havia agradat, li vaig enviar la resta del text i em va dir que l’havia de publicar. Aquesta és la petita història del llibre.
De tota manera, es tracta més d’un llibre de memòries de Joan B. Culla o d’una crònica de la política catalana i europea del darrer terç del segle XX?
En els primer capítols, efectivament, jo soc el protagonista, però arriba un moment que l’interès del llibre rau en el fet que es tracta del testimoni d’un observador. He tingut la sort de conèixer un bon grapat de personatges de la vida pública d’aquest país, sobretot de l’àmbit polític. I l’observador té unes opinions i unes vinculacions amb aquests personatges.
Les ha escrit realment a raig o en tenia algun esborrany?
Com és prou conegut, jo soc historiador, i això marca. Guardar papers és la meva segona naturalesa. Des de l’any 1977, quan torno del servei militar i m’incorporo a la universitat com a professor, guardo totes les agendes. A més, però, des de l’any 1989 escric un dietari bastant minuciós. Actualment n’acumulo més de 31 volums que ocupen una prestatgeria. Sense aquests dietaris, no hauria pogut escriure el llibre. No sé si hauria pogut escriure unes memòries, però en tot cas no s’haurien assemblat gens a aquestes. I segurament no les hauria escrit, perquè la deformació professional fa que em resulti insuportable explicar fets sense precisar la data, el lloc, l’interlocutor, etcètera. Soc molt maniàtic del rigor i de la precisió.
Quan ens descriu les seves arrels descobrim que la seva família era d’extracció popular i catalanista. I això que alguns encara diuen que el catalanisme és una invenció de la burgesia...
Sempre he considerat que això era una teoria sense consistència. L’altre dia, en una entrevista, en Xavier Grasset, un exalumne i amic, em deia que no semblava d’origen de classe treballadora, potser perquè sempre vaig mudat. Vaig fer broma i vaig recordar que Karl Marx mai va dir que els burgesos fossin els que sempre duien corbata. Si tu vols és una coqueteria, però no té res a veure amb els orígens socials. Mai no m’he immutat davant aquesta idea que el catalanisme sigui una qüestió de la burgesia. La universitat de la primera meitat dels anys setanta a la qual vaig arribar, estava canviant molt i hi arribaven fills de gent assalariada, però encara hi havia molta gent de classe mitjana alta. Jo no necessitava proletaritzar-me. Tot el meu entorn de barri eren obrers de fàbrica. No havia conegut una altra cosa.
En un capítol es dedica a rastrejar com es construeix la personalitat social d’un individu. En el seu cas, es va gestar molt més al carrer que no pas a casa?
La influència de la família és per osmosi, per immersió. El meu pare mai em va fer cap míting de caràcter polític o identitari. Vaig ser jo mateix qui vaig anar deduint o intuint coses i em vaig construir una personalitat social. Suposo que totes les criatures són com una esponja. Ara les influències arriben de molts costats, però en aquell moment t’anaves fent una idea del món a partir de les frases que collies dels adults. A mi, més que jugar amb els nens, m’agradava parar l’orella quan conversaven els adults. El meu pare és clar que et parlava de l’afusellament d’en Companys o portava números endarrerits de Serra d’Or a casa. Amb tot això em vaig fer el meu propi còctel.
En el llibre explica que quan va dir al seu pare que volia entrar a la Facultat de Filosofia i Lletres ell li va dir, literalment, que es “fotria de gana”...
El primer anunci de la meva vocació va ser completament infantil. A casa em deien que semblava un “home escurçat”, perquè parlava i em comportava com un adult. Un dia em vaig plantar al davant dels meus pares i els vaig dir que volia ser historiador. La resposta va ser la més absoluta indiferència. Van passar els anys i un dia em vaig revestir de valor i vaig dir al meu pare que volia estudiar filosofia i lletres. Em va contestar: “Què collons és això?” I quan l’hi vaig explicar, va concloure que em fotria de gana.
En el llibre també es detallen alguns elements molt característics de la seva personalitat, com ara l’admiració cap al poble jueu. Hi havia, en aquest i en altres temes, el desig d’explicar-se, de fer-se entendre?
Vaig creure que, tenint en compte que la meva inclinació és molt pública i notòria, no només no podia obviar-la, sinó que li havia de dedicar un capítol. I hi explico, de començament a final, per què vaig agafar aquesta dèria des de l’adolescència, com es va anar desenvolupant, primerament a través de lectures i més endavant de viatges. I com vaig acabar donant la cara als mitjans de comunicació fins a acabar sent acusat per alguns de ser membre del lobby sionista més o menys criminal. En tot cas, no he sentit mai que ningú es justifiqui per ser simpatitzant de la Cuba de Castro o del bloc soviètic al seu moment. Tanmateix, vaig sentir que podia estar bé explicar-ho ordenadament, amb dates i detalls.
També relata la seva visió dels polítics. En general, quina relació té amb els polítics actuals, ara que hi ha hagut una renovació profunda?
Tal com vaig explicar en el llibre anterior, els partits catalans han estat arrossegats per un tsunami. En aquest context també hi ha hagut un pla renove brutal de la classe política, ha pujat gent que en circumstàncies normals encara estaria en una fase de fer mèrits. Amb aquestes figures recentment ascendides, segurament hi tinc menys contacte i menys relació que amb aquella classe política que s’havia començat a forjar en els anys del franquisme i que jo havia anat acompanyant o seguint en paral·lel. Si comparo relacions més o menys franques amb la gent que ara remena les cireres i la gent que les remenava ara fa quinze anys, és evident que és molt menor. Això no em provoca cap depressió, senzillament és llei de vida.
A banda dels noms, si hagués de destacar algun aspecte sobre aquest canvi en la classe política, per quin optaria?
La classe política anterior s’havia cuinat a foc lent, alguns des dels anys cinquanta. Quan va arribar al protagonisme polític, feia més de vint anys que era al foc. Naturalment, ara això és impossible. Ara les coccions són més ràpides i algú fins i tot diria que més precipitades. Ara està de moda, sobretot entre els adversaris del procés, retreure la precarietat de la classe política catalana. Fins i tot gent que havia dit de tot a Jordi Pujol, ara diuen que el troben a faltar. Jo no dic exactament això. Cada època històrica té les seves característiques. És veritat que en algunes persones es troba a faltar un xic més de bagatge, però la presó d’importants dirigents segur que també ha contribuït a accelerar el procés de substitució.
De tota manera, no té la impressió que els lideratges es consumeixen amb molta rapidesa?
Sí, és clar, i això fa més difícil conèixer-los bé. A en Pujol el vaig conèixer el 1983 i encara avui hi segueixo parlant. Això et dona un coneixement molt profund del personatge, però avui és impossible. És bo o és dolent? Abans ens queixàvem que no hi havia renovació i ara, de vegades els mateixos, es lamenten de tot el contrari.
En el llibre fa d’observador, però en un moment determinat va estar a punt de fer el pas a la política de bracet d’Antoni Duran i Lleida.
A mi també em va sorprendre. En aquell moment (2011) jo tenia una relació correcta amb el dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya, no pas estretíssima. Vaig tenir la sort de disposar d’un mes sencer per donar moltes voltes a la seva oferta. I d’una sensació inicial d’afalac vaig passar a un refredament. Era un canvi de vida indiscutible que m’arribava quan em trobava a les portes dels 60 anys, sense cap ànim de fer carrera política llarga. A més, des de molt jovenet vaig entendre que no estava fet per rebre ordres ni per sotmetre’m a una disciplina de grup parlamentari. I en Duran tenia fama d’exercir una autoritat de ferro. Després, tampoc em sentia especialment identificat amb l’ideari d’Unió, ni en l’aspecte de moral, ni de costums, ni de res. Passat el mes, doncs, se’m va ocórrer una coartada que va ser treure-li el tema del sou. Em vaig escudar en aquest tema.
En els capítols sobre pantalles i diaris, parla d’un munt de relacions esberlades. Quina li ha dolgut especialment?
En general, sempre he polemitzat amb persones que ja sabia que es trobaven als antípodes de les meves idees, com ara Juan Carlos Girauta o Javier Nart. L’evolució d’aquelles persones amb qui me les he tingut m’ha vingut a donar la raó.
En el darrer capítol es desfoga a gust contra el diari El País. Es tracta d’una carta de comiat en diferit o més aviat d’una crònica sobre la deriva espanyolista d’alguns diaris?
Potser és una mica les dues coses. Em venia de gust fer un capítol monogràfic per explicar la meva relació amb aquest diari. I en aquest capítol remarco que durant molt temps va ser magnífica, perquè ambdues parts sabíem què pensàvem cadascú i se’m respectava. En Lluís Basset, fins mesos abans del divorci, em deia que era una peça bàsica dins l’opinió del diari. Jo ja interpretava que els permetia donar una imatge de pluralitat, que era, en definitiva, l’os panda del zoològic. El que passa és que d’ençà que va començar el procés, la diferència de fons entre la sensibilitat nacional del diari i la meva s’anava aguditzant. Jo els demanava que fossin conscients que no eren l’edició catalana de La Razón i els insistia a seguir una línia més ponderada. No me’n vaig sortir.
En la seva trajectòria també s’hi pot sentir reflectida tota aquella gent que, com diu, no era independentista però se n’ha acabat fent.
Precisament en una sobretaula amb la cúpula madrilenya del diari El País a Madrid els vaig dir: “Jo m’he fet independentista a cops de pal.” A mi m’han empès a ser-ho. Fa vuit o deu anys no ho era. No perquè estigués en contra de la independència, sinó perquè creia que a Catalunya no hi hauria mai ni una majoria ni una massa crítica suficient a favor. Tenia la impressió que si això no havia estat possible en els anys trenta, els anys vint o els anys deu del segle XX, menys ho seria en el primer tram del segle XXI, quan vivim massa bé per arriscar-nos a una aventura que ja es veia que seria complicada. Però, és clar, jo no vaig comptar amb tot el sentiment d’humiliació que una bona part de la societat catalana, entre la qual m’incloc, va anar experimentant des del segon mandat de l’Aznar i seguint per la sentència de l’Estatut. En això vull dir que l’independentisme té, al meu entendre, una base molt més emocional que no pas econòmica. L’Estatut del 2006 és un intent de blindar i d’ampliar una mica el que ja es té, i la sentència del Constitucional ens diu que això no és possible, que l’única cosa blindada és la Constitució.
Es tracta d’un llibre de memòries, però s’atreveix a fer algun vaticini?
La meva impressió és que estem en una mena d’empat. L’Estat no té la capacitat ni els mitjans per esclafar l’independentisme, que ha demostrat una resiliència notable. A més, les mesures repressives de l’Estat no fan res més que enfortir-lo o motivar la gent que es podia sentir desmotivada o refredada. D’altra banda, a curt termini no veig que l’independentisme tingui la capacitat per posar l’Estat contra les cordes. Això és molt difícil sense haver aconseguit d’una manera clara més del 50% dels vots. Però vaja, es fa difícil fer vaticinis. No soc fatalista, però fàcil no serà. En una tertúlia poc després de l’11 de setembre del 2012, ja vaig dir que no seria un camí de roses.
31 VOLUMS DE DIETARI
31 VOLUMS DE DIETARI
“Sense disposar d’un dietari, no sé si hauria pogut escriure unes memòries, però en tot cas no s’haurien assemblat gens a aquestes”
EL PAS A LA POLÍTICA
EL PAS A LA POLÍTICA
“Vaig disposar d’un mes sencer per donar voltes a l’oferta de Duran i Lleida per entrar a la política. I d’una sensació inicial d’afalac vaig passar a un refredament”
CANVIS EN ELS POLÍTICS
CANVIS EN ELS POLÍTICS
“La classe política anterior s’havia cuinat a foc lent. Ara les coccions són més ràpides i algú fins i tot diria que precipitades”

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

VIURE LA HISTÒRIA

PERE BOSCH I CUENCA

L’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) ha tingut una trajectòria intensa, tant per les relacions que ha teixit al llarg de la seva vida com pel fet d’haver esdevingut un dels observadors més aguts de la política catalana. Acaba de publicar unes memòries, La història viscuda (Pòrtic, 2019). En el llibre, escrit amb un estil àgil i incisiu, ben característics de l’autor, apareixen bona part dels aspectes que formen part del microcosmos de Joan B. Culla, des de la seva col·laboració en els mitjans de comunicació i el seu sorollós trencament amb el diari El País fins a la seva coneguda dèria (en paraules seves) per Israel. En total, dotze capítols que retraten la personalitat de Joan B. Culla, però també la del país.

PERIODISME I HISTÒRIA

PERE BOSCH I CUENCA

Joan B. Culla s’ha mogut sempre entre el periodisme i la història. Finalment, es va decantar pels estudis d’història, però la seva trajectòria ha estat molt marcada per una intensa mirada i implicació periodístiques. A banda de les classes que fa a la Facultat de Periodisme de la UAB, apareix assíduament en tertúlies, i fins i tot ha dirigit alguns programes de televisió, com Memòria popular, a TVE, i Segle XX, al 33. Ha publicat una dotzena llarga de llibres, en bona part centrats en els partits catalans i en el conflicte israelianopalestí. En el darrer, El tsunami, analitzava els canvis produïts en els partits catalans els darrers anys.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.