Entrevista

Joe Brew

Analista de dades

“Per mi, és una qüestió de democràcia”

Aquest nord-americà establert a Catalunya és un popular activista a les xarxes en el debat sobre el conflicte polític català, i utilitza els coneixements i les eines de l’anàlisi de dades per intentar arribar a la veritat objectiva

DIÀLEG
DIÀLEG
“Com pot ser un govern del diàleg aquell que es nega a parlar amb el seu adversari polític?”
SILENCI
SILENCI
“Em sorprèn el silenci de molts demòcrates espanyols i europeus”
FUTUR
FUTUR
“La independència és inevitable, és només qüestió de temps”
CONEIXEMENT EXTERIOR
CONEIXEMENT EXTERIOR
“Gairebé tots els americans amb qui parlo saben què va passar l’1 d’octubre i associen la paraula ‘Catalunya’ amb independència”
Com és que un nord-americà de Florida com vostè ha acabat vivint a Catalunya?
La meva història és típica: em vaig enamorar d’una catalana. Els Estats Units són un país de 330 milions d’habitants, amb una gran homogeneïtat cultural, i vaig quedar fascinat per aquest petit país, amb la seva llengua i la seva cultura pròpies.
Havia sentit a parlar de Catalunya?
Sabia que existia. Vaig viure a Granada amb dos companys de pis catalans, i els sentia parlant en aquella llengua indesxifrable. De vegades escoltaven rock català, l’existència del qual em sorprenia... Tot plegat no encaixava amb la meva idea d’un país amb la seva pròpia llengua dins d’Espanya, que té una concepció d’estat nació tan forta. Em fascinava això, i em continua fascinant. La simple curiositat em va portar fins al món d’aquest país on hi ha gent que no toreja, ni balla flamenc, gent que trenca els estereotips que tenia com a nouvingut. Després, em vaig casar amb una noia de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, un bon motiu per aprendre la llengua. I tenim dos nens meitat catalans.
Vostè mostra un coneixement molt ben documentat sobre Catalunya i té molts seguidors a les xarxes socials.
Soc radicalment favorable a la democràcia, i em sembla que la resposta de l’Estat espanyol a una petició legítima és una mirada curta, cruel i poc efectiva, cosa que m’obliga a parlar sense parar d’aquest tema, perquè no és una qüestió d’independència –la qüestió de la independència crec que s’hauria de decidir entre els catalans–, sinó una qüestió de democràcia, i tothom té el deure de defensar-la, sigui ciutadà de Catalunya, d’Europa o del món. No fa gaire, el ministre de l’Interior turc va justificar la destitució de tres polítics electes kurds dient que només feien el que fa Espanya amb Catalunya, i això reforça la meva motivació.
Expliqui’m més coses sobre els seus projectes i com treballa amb les dades.
Com que les eines per visualitzar, processar i analitzar dades són les mateixes, aplico els coneixements i les eines que tinc en la meva vida professional a la meva vida personal per poder entendre el que passa al meu voltant. Ara tinc una família catalana i miro cap a Catalunya. Depenent de quin diari llegeixes, obtens una narració o una altra. No vull adoptar aquesta falsa equidistància de dir: “Probablement la veritat està entre les dues parts”, sinó que vull entendre què és objectiu i cert, i per això m’agrada fer allò que els científics anomenen “hipòtesi de prova”, és a dir, presentar una hipòtesi i reunir dades per confirmar-la o rebutjar-la. Per exemple, que els catalans són supremacistes racials o ètnics o que hi va haver violència l’1 d’octubre dirigida a la policia: mireu les dades i veureu que és el contrari. Ara bé, malgrat aquesta realitat objectiva, hi ha nou persones a la presó i mitja dotzena a l’exili per haver protagonitzat una suposada rebel·lió violenta. De manera que quan la vostra experiència personal contradiu tantes coses respecte del que passa al vostre voltant, cal anar a les dades, que és l’única cosa que ofereix objectivitat.
Què us ha sorprès més de la vostra investigació?
Em sorprenen un munt de coses, constantment. L’elevada freqüència de la paraula diàleg entre els líders socialistes, per exemple. La repeteixen sense parar, tot i que no hi ha diàleg. Com pot ser un govern del diàleg aquell que es nega a parlar amb el seu adversari polític? Em sorprèn el silenci de molts demòcrates espanyols i europeus. Ara mateix, al Parlament Europeu hi ha tres escons buits, de manera que representa alguns europeus, no pas a tots. Al meu parer, qualsevol decisió presa pel Parlament Europeu, quan tres dels seus membres electes estan privats de votar, no és una decisió legítima. Això crea una institució tòxica, i ara mateix el Parlament Europeu no és representatiu. Em sorprèn que tota la narració de la supremacia catalana sobrevisqui, perquè no hi ha dades que la demostrin. Les dades mostren que els catalans són molt proimmigració, també que els catalans independentistes són més proimmigració que els catalans antiindependentistes. I el tema de la violència: és una realitat objectiva que la gent que està acusada mai no ha comès, ni demanat, ni avalat, ni acceptat cap acte de violència. No podeu posar algú a la presó per violència quan no hi ha violència. Això és evident a partir de qualsevol anàlisi bàsica de les dades. La pràctica totalitat de l’1 d’octubre va girar al voltant de la violència policial contra els electors, aquesta és la realitat.
La sentència del judici és a la cantonada. Com veieu els propers esdeveniments d’aquesta tardor?
Em sorprèn constantment com en són, d’absurdes i de desconnectades de la realitat, les accions de l’Estat espanyol des de l’inici d’aquest conflicte polític. Per tant, el que vull pensar és que hi haurà una sentència raonable que suposarà una amnistia o que no provarà cap delicte. M’agradaria creure que Pedro Sánchez s’adonarà que el lideratge de veritat vol dir en alguns casos acceptar l’inevitable, que la majoria dels partits polítics espanyols no vulguin tenir Catalunya captiva i que la vulguin part d’Espanya per la seva voluntat, i no per obligació. Per tant, m’agradaria que aquesta tardor hi hagués, finalment, un desenllaç de tot això. Probablement, però, això no passarà: el fet que els presos estiguin encara en presó preventiva suggereix que estaran condemnats per crims de violència, sedició o rebel·lió. Malgrat no haver comès ni demanat cap acte violent. De quina manera hi reaccionaran els catalans, no n’estic segur. Seria un error acceptar les condemnes com a legítimes, i va ser un error acceptar la presó preventiva com a legítima. Crec que aquestes van ser accions il·legítimes preses per l’Estat contra gent que no va cometre cap crim violent. I també crec que els catalans han estat condicionats els últims dos anys i s’han acostumat a la repressió. Ara ja sembla normal, però és així com funciona l’opressió, és així com Franco va sobreviure com a dictador durant quaranta anys, perquè els espanyols s’hi van acostumar, mentre que la resta d’Europa estava creixent en democràcia i mercat lliure. Només ho comento perquè és un exemple recent de com la gent accepta nivells molt alts de repressió, i sense dur a terme gairebé cap acció efectiva. Per tant, la meva part pessimista diu que ja hem acceptat les accions il·legítimes contra els nostres polítics electes, i que ara simplement hem de viure amb això. I la meva part més optimista diu que qualsevol sentència que els condemni per un crim només serà una espurna per a més conflicte pacífic, no violent. I el conflicte és bo, en el sentit que és productiu, que t’acosta més a una solució. Els últims dos anys no han estat productius, ningú no ha estat a prop d’una solució política –esperant el judici–. Crec que una mica de tensió és necessària, que pot ser una bona cosa en el sentit que pot forçar la gent a passar a l’acció, i vull que quedi clar que estic parlant d’una acció no violenta, d’un conflicte pacífic.
L’any passat va predir que la independència de Catalunya seria inevitable.
Ho mantinc, em sembla obvi. Només utilitzant una mica d’història, ¿podria pensar algun exemple de país on la meitat de la població d’una àrea gran volgués la independència i tres quarts de la població volgués l’autodeterminació i no ho aconseguís? Quasi no n’hi ha, d’exemples. I ara podem pensar en un centenar de llocs que sí que ho van aconseguir: qualsevol excolònia britànica, francesa, portuguesa, espanyola, en un moment donat, ho va aconseguir, i l’Europa de l’Est també és un bon exemple. Quan la gent vol la independència, generalment l’aconsegueix. Hi ha exemples de camins violents o pacífics cap a la independència, però hi ha pocs exemples –potser el Tibet– de llocs on la gent ha aspirat a la independència durant molt de temps i no l’ha aconseguit. Per tant, o Espanya convencerà la majoria dels catalans de no voler la independència –i no he vist cap acció en aquest sentit– o com que la majoria dels catalans volen la independència, ho aconseguiran. Aquests semblen els escenaris obvis, i el segon sembla molt més probable. Pel que fa a les dades, hi ha un element demogràfic molt important a Catalunya, i em sorprèn que la gent no el comenti més: hi ha un percentatge més alt de gent gran, de més de 60 anys, nascuda en altres zones d’Espanya, que de joves. A mesura que la gent gran vagi morint, seran substituïts per gent nascuda a Catalunya o a l’estranger. Això tindrà un efecte obvi en les tendències de vot. Entre la gent gran que viu a Catalunya, però que va venir originalment d’Andalusia o d’Extremadura, hi ha un suport molt baix a la independència. Entre la gent jove catalana que va néixer fora d’Espanya, el suport a la independència és més gran, i entre els joves catalans nascuts a Catalunya, el suport és molt més gran. La generació que s’oposa a la independència serà substituïda per una altra que hi està molt a favor. Si no es canvia d’opinió, el nombre de la gent oposada a la independència baixarà, i el dels que estan a favor pujarà. Només és una qüestió de temps.
Quina impressió teniu del govern socialista comparat amb el del PP?
Que és igual d’incapaç. Si vols resoldre el tema català, ha de ser a través d’un referèndum. És l’única manera de tenir legitimitat reconeguda de totes les bandes i, ara per ara, les dues parts pretenen tenir la majoria. Simplement s’ha de fer i, basant-se en el resultat, trobar una solució. Però la posició socialista sobre el referèndum, en paraules de Pedro Sánchez, és “no és no, mai és mai”. És una manera molt absurda de resoldre un tema polític. Han repetit la paraula diàleg tantes vegades... Ara bé, què significa això quan et negues a trobar-te amb els líders dels partits adversaris? La paraula diàleg, així, no té cap sentit.
Com veieu el tema de la llibertat d’expressió a Espanya?
Quan penses en el cas de Valtònyc, que va ser condemnat a tres anys de presó per les lletres d’unes cançons, el silenci dels demòcrates espanyols i dels seus dobles estàndards són tan decebedors... Quan la gent s’adona que l’Estat espanyol està disposat a prendre accions legals per la lletra d’una cançó o per una protesta tranquil·la i pacífica, en què cap persona ha pres mal, en contra de drets fonamentals, això té un efecte sobre la societat. Ja no cal dir, perquè salta a la vista, que la llibertat d’expressió està en perill. Quina mena de seguretat d’estat se sent amenaçada per les lletres d’unes cançons? Quina mena d’estat les pot veure com una amenaça violenta a l’ordre? Aquests actes no són propis d’un estat fort, confiat i segur, que se sent còmode i a gust amb la legitimitat de les seves institucions. La raó per la qual Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són a la presó després de participar en una suposada rebel·lió violenta és perquè l’Estat se sent insegur, i principis bàsics com la llibertat d’expressió i la llibertat de manifestar-se estan en perill.
Com es veu el tema català als Estats Units?
Gairebé tots els americans amb qui parlo saben què va passar l’1 d’octubre i associen la paraula Catalunya amb independència. De fet, em sorprèn amb quina freqüència em pregunten: “Ja són independents?” “Ja són un país nou?” Tot i que la gent no segueix la situació de prop, la impressió és que alguna cosa ha passat. I sentir parlar de presos polítics i d’exili és un xoc per a ells.
Teniu la intenció de continuar vivint aquí?
Per la meva feina, viatjo molt a països en vies de desenvolupament, però la meva base és a Catalunya. És una societat molt oberta, i m’hi trobo molt a gust i com a casa. Seguiré molt involucrat i compromès en la qüestió del dret a l’autodeterminació, perquè crec que és una qüestió de democràcia. Per mi, és molt important que els meus nens visquin en una societat democràtica, on es respectin plenament els principis democràtics, com la representació i la llibertat d’expressió i de protesta.

Ciència de dades, un camp emergent

“Faig molta ciència de dades, que és una combinació d’estadística i d’informàtica que tracta grans dades i múltiples fonts i les combina. Soc científic de dades, que vol dir que agafo dades de diverses fonts i intento donar-hi sentit. Professionalment, treballo més aviat en els camps de la salut pública, amb anàlisi de dades sobre la malària i la tuberculosi, i ho faig sobretot en països en vies de desenvolupament: Moçambic, el Nepal i altres països d’Àsia... En aquests casos, intentem entendre aquestes malalties, com actuen sobre una població, com se’n produeixen brots... a partir de l’estudi de moltes fonts de dades. Tinc una empresa i fem consultoria, tot i que no només en salut pública. Fem projectes sobre economia, força de treball, drets laborals, visualització de dades... Ens centrem sobretot en bons projectes socials.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)