Entrevista

GONZALO BOYE.

ADVOCAT

“Europa obrirà l’espai per al retorn de Puigdemont”

L’advocat Gonzalo Boye acaba de publicar el segon volum de la seva trepidant experiència com a coordinador de la defensa del president Puigdemont i els consellers exiliats a Bèlgica

PERILL
“Quan les clavegueres de l’Estat es posen en marxa pot passar qualsevol cosa. Tenen ganes de buscar-me el que sigui, inventat, per poder treure’m del mig”
RETORN DE L’EXILI
“Espanya, arribat un cert moment, haurà d’acceptar les solucions jurídiques que es vagin produint a Europa”
JUDICI A MADRID?
“Tal com tenim plantejada la defensa del president Puigdemont i dels consellers a l’exili, el moment de seure al Tribunal Suprem no el veurem”
LA PREMSA
“A Catalunya hi ha una aproximació més crítica a tots els temes; a Madrid, la uniformitat és més gran”
FALTA D’UNITAT
“Part de l’independentisme va viure allò que va passar després de l’1-O com una derrota, i d’altres ho van veure com el començament d’una cosa molt més profunda“

En l’agenda de Gonzalo Boye sembla impossible que els dies només tinguin vint-i-quatre hores. És la primera impressió que s’extreu llegint el seu últim llibre, Así estan las cosas (Roca Libros). Una narració trepidant de l’últim any i mig com a coordinador de la defensa dels exiliats a Brussel·les en què, paral·lelament a la densitat tècnica i a la profunditat política, hi aflora un perfil personal d’una qualitat humana extraordinària.

Si em permet un comentari frívol sobre l’actualitat abans de parlar del llibre, veient les últimes acusacions llançades sobre vostè, no creu que hi ha la possibilitat que aviat el relacionin amb l’assassinat de Kennedy?
S’està veient que ho estan intentant. L’altre dia em van intentar posar amb un embolic amb la família Pujol, a la qual ni tan sols conec. Crec que tot plegat és molt barroer.
Aquesta sensació de persecució la deixa clara al final del llibre, amb un missatge pessimista en què afirma: “No sé si em deixaran arribar al final.” Està en perill?
Quan les clavegueres de l’Estat es posen en marxa pot passar qualsevol cosa. Més que pessimista, soc realista. És absolutament cert que tenen ganes de buscar-me el que sigui, inventat, per poder treure’m del mig. Però això no és una posició de l’Estat, sinó de les clavegueres de l’Estat.
Les clavegueres van pel seu compte?
Estic convençut que sí, i ho estem veient també en el cas de la persecució a Pablo Iglesias. No tinc el privilegi de ser l’única víctima de tot això, però crec que si no té aturador evidentment aquestes coses es perpetuaran.
La justícia forma part de les clavegueres de l’Estat?
Si parlem de la justícia en termes generals, no. Que n’hi hagi alguns que es prestin a aquestes coses, sí. De fet, això s’ha posat de manifest en diverses ocasions, però crec que, afortunadament, són casos aïllats.
Comparant el llibre que acaba de treure amb el primer, ...Y ahí lo dejo, sembla que ha canviat una mica la seva percepció sobre el moviment independentista. Han passat de ser clients a ser gairebé amics?
El que passa és que amb la gent amb qui treballes cada dia o bé t’acabes odiant o bé estimant, i ells tenen la virtut de fer-se estimar, són gent amable, intel·ligent, amb les idees clares... La relació que es va desenvolupant amb el temps és natural i no podria ser d’una altra manera.
La seva percepció sobre el moviment independentista ha variat en aquests gairebé tres anys?
No, crec que segueix sent la mateixa. Veig que hi ha coses bones i veig que n’hi ha d’equivocades. Tinc una percepció molt clara del tema, crec que hi ha uns drets bàsics que s’estan negant i aquest és el gran error històric que comet Espanya.
Quins serien els errors de l’independentisme?
Un, la falta d’unitat, sens dubte. I l’altre, que de vegades creuen que la resposta de l’Estat no és de la intensitat que és evident que acaba sent.
Aquesta falta d’unitat va emergir, o almenys es va fer evident a ulls de tothom, amb el tema de la marxa a l’exili. Aquesta discrepància entre exili i presó, per concretar-ho en dos conceptes, va més enllà dels partits, no són tots els d’un partit a l’exili i tots els de l’altre a la presó. A què atribueix aquest enfocament diferent depenent de cada afectat?
Crec que són percepcions de la realitat diferents. Uns van viure allò que va passar després de l’1-O com una derrota i uns altres ho van veure com el començament d’una cosa molt més profunda. Per a uns l’1-O va ser el final d’un procés i per d’altres, el principi. I això es reflecteix en les actituds vitals i personals de cadascú.
Si no existís l’exili, quina seria la situació actual del conflicte? Una pregunta que vostè planteja al principi del llibre però que no respon directament, en tot cas tot el llibre és una resposta.
Si no hagués existit l’exili, avui a Europa hi hauria un rumor que a Espanya hi ha uns polítics presos i poca cosa més.
Com valora l’actuació del Departament de Justícia en el tractament penitenciari dels presos polítics?
L’actuació no ha estat la que la gent esperava; no s’han utilitzat tots els mecanismes que el dret penitenciari permetia amb persones que evidentment no presenten cap risc per a la societat, que tenen tot un entorn social, familiar i laboral perfecte i, per tant, crec que tal vegada hi ha hagut una actuació massa tímida amb l’ús dels instruments que el dret penitenciari posa a disposició.
Creu que els presos polítics es penedeixen de no haver marxat a l’exili?
Mai ho he parlat amb ells, però crec que el pitjor que es pot fer a la vida és penedir-se de les decisions que es prenen. Cal viure amb les decisions preses. Pel que els conec, que és molt poc, crec que és gent bastant coherent que sap viure amb les seves decisions.
En relació amb l’estratègia de l’exili, la idea de fons que travessa el llibre és que la previsió i l’anticipació de les accions de l’enemic és bàsica per...
...del rival.
D’acord, doncs l’anticipació de les accions del rival és bàsica per dissenyar aquest puzle que és com vostè defineix el desplegament jurídic. Aquesta anticipació es basa molt en el fet que l’Estat espanyol és sempre molt previsible i, per tant, permet tenir tots els cops que cal tornar preparats.
Els que prenen les decisions són molt previsibles, perquè s’han obcecat amb el tema i perquè tenen una visió molt etnocèntrica del dret que els impedeix veure que moltes de les coses que sostenen no se suporten per enlloc en el dret europeu. I això és molt trist, perquè se suposa que el dret és una cosa viva i la seva interpretació, encara més. Aquí és on hi ha hagut els grans errors, sobretot del Tribunal Suprem. No han sabut posar-se al lloc de l’europeu que interpretarà els fets i el dret. Això és el que els fa previsibles.
El cas és que van passant els mesos i aquesta previsibilitat persisteix. No tem que algun dia corregeixin l’actitud i es tornin més imaginatius, o és impossible perquè va amb el seu caràcter?
Crec que han pres una decisió sobre com jugar les seves cartes i que la mantindran fins al final. La nostra línia de defensa, en canvi, és molt més flexible. Nosaltres fem una anàlisi permanent de la situació, i a partir d’aquesta base anem estructurant les actuacions.
Vostè en el llibre sosté que la defensa asèptica d’un client perjudica el client. El contrari d’asèptic és militant, o hi ha un terme mitjà?
Hi ha un terme mitjà, que és entendre què busca el teu defensat. I més quan defenses un polític. No necessàriament has d’abraçar la seva idea política, ni transformar-te en el seu abanderat, però has d’entendre que hi ha un condicionant de les seves necessitats i que no tot és blanc o negre. I més encara quan es tracta d’uns fets que en la meva opinió no són delictius i que evidentment són de naturalesa política.
En aquesta estratègia d’avançar-se als esdeveniments i de preveure diferents escenaris que segueix vostè, preveient les accions del rival, en algun moment Gonzalo Boye s’ha vist defensant Puigdemont al Tribunal Suprem davant Marchena?
Mai m’ho he plantejat, perquè no crec que aquest moment arribi mai. Però si arriba tindrem la flexibilitat per abordar-ho. Sincerament, però, tal com tenim plantejada la defensa del president Puigdemont i dels consellers a l’exili, el moment de seure al Tribunal Suprem no el veurem. Tenim una posició molt sòlida en l’aspecte jurídic i això ens dona tranquil·litat, i als nostres defensats, també.
En l’àmbit polític això comporta que Puigdemont s’haurà de quedar per sempre a l’exili? Perquè una solució política no es veu per enlloc.
Nosaltres ho plantegem des d’una perspectiva de solució jurídica i, evidentment, Espanya, arribat un cert moment, haurà d’acceptar les solucions jurídiques que es vagin produint a Europa i això generarà un espai en el qual el president podrà tornar.
De quant temps estem parlant. Estem al davant d’un exili llarg?
No ho sé. A mi em sembla molt irresponsable parlar de dates en un tema tan complex. Per a nosaltres, les dates no són una variable, les variables són les accions que farem.
En tot cas, actualment, com veu els exiliats?
El seu nivell de convenciment mai no ha variat, però ara els veig més ocupats que mai, perquè tenen molta activitat política, que és el motiu pel qual van marxar a l’exili. Els veig bé.
En el seu últim llibre, respecte a l’anterior, també hi ha més opinió política, amb algunes frases lapidàries com ara que els anomenats constitucionalistes són “franquistes transvestits”, que si bé Franco va morir el 1975 el franquisme gaudeix de molt bona salut, o que part de l’independentisme no és altra cosa que autonomisme reformat. A que és degut aquest increment del to polític?
Com a ciutadà dono la meva opinió davant del moment polític. D’altra banda, temes com que el franquisme té bona salut tot i que Franco va morir el 1975 és una cosa que qualsevol ciutadà mitjanament informat és capaç de percebre. Ho estem veient dia a dia.
També és molt crític amb la justícia. Com cal reformar la justícia per canviar la percepció de politització?
Crec que cal partir de zero. Sempre es parla que cal modernitzar la justícia. Jo crec que cal agilitzar-la. Cal una reforma integral i també la percepció per part d’alguns jutges que ells no estan cridats a jugar un paper polític. Són pocs, però en posicions molt rellevants, obsedits a jugar cartes polítiques per mitjà de la justícia, i això no pot ser.
Té alguna proposta concreta per a aquesta reforma integral?
Cal replantejar l’accés a la carrera judicial. D’altra banda, la formació dels jutges hauria de ser més assertiva que memorística. I també cal modificar algunes lleis importants, com les processals, la mateixa llei orgànica del poder judicial, que hi hagi mecanismes d’exigència de responsabilitats a jutges i magistrats, que la carrera d’un jutge no depengui de determinats elements exògens diferents de la seva capacitat professional. Crec que tot això és molt important i costa que sigui assumit.
La politització de certs nivells de la justícia en el fons a qui està fent més mal és a la credibilitat de tot el sistema judicial, no li sembla?
A mi em preocupa molt quan els polítics intenten intervenir en la justícia, però també quan els jutges intenten intervenir en la política. Les dues coses trenquen un principi bàsic d’un estat democràtic, que és la separació de poders. Sense anar gens lluny, quan un tribunal està qüestionant les raons d’un polític per nombrar un càrrec de lliure designació, aquest jutge està intervenint directament en una decisió política, i quan un polític intenta designar o influir en un magistrat, està intervenint directament en la justícia. Les dues actituds són tremendament perilloses.
Hi ha un altre poder que no s’elegeix democràticament que és el quart, la premsa. Vostè parla amb un cert dolor del paper de la premsa a l’Estat espanyol.
Soc fill de periodistes, fill de professor de periodistes i d’un periodista que escrivia lliurament en plena dictadura, i ho feia des de l’honestedat professional i assumint els riscos que comportava. Crec que a Espanya moltes vegades el periodisme no compleix amb aquesta funció que té i es doblega massa als designis del poder. No parlo en termes generals, però sí en el cas de premsa molt influent.
Vostè fa una diferència entre els mitjans de Madrid i els de Catalunya. Són molt diferents?
A Catalunya hi ha una aproximació més crítica als temes. A la premsa de Catalunya es veuen articles no només a favor de l’independentisme, sinó també molt crítics amb aquest moviment polític. En canvi, en la premsa madrilenya hi ha una uniformitat molt més gran.
Tenint en compte el monolitisme ideològic a Madrid, no creu que un cert excés d’autocrítica a Catalunya debilita la posició?
Estic convençut que és saludable. Com més autocrítica hi hagi, millor. Em sumo a l’autocrítica, perquè és necessària i útil, i ajuda més que no pas perjudica. Potser en l’àmbit polític debilita, però en l’aspecte humà enforteix.
Pel seu llibre hi desfilen personatges del món de la política amb qui té bona relació però que són molt diferents entre ells. Com es combina l’amistat amb Jaume Asens i Josep Costa o Quim Torra, per exemple.
No faig tests ideològics als meus amics. Tinc amics des de la dreta fins a l’esquerra i hi soc amic per les seves condicions humanes. Provinc d’una família i d’una societat molt transversals, i això és una prova de maduresa democràtica. És a dir, si només soc amic d’aquells amb qui m’identifico ideològicament, la meva ideologia i les meves conviccions cada cop seran més pobres.
Què pensa quan Asens diu que a la política catalana li cal “més Tardà i menys Torra”?
Entra dins del combat polític. Amb els meus amics no soc crític. Soc molt autocrític amb mi mateix, però amb els amics no. En cada un hi trobo coses que per a mi són molt importants. I fixi’s que tant amb Asens com amb Torra hi tinc molta complicitat!
El llibre acaba gairebé en temps real, però la història continua. Què ens espera els pròxims mesos en l’àmbit judicial?
El primer és saber què passa amb el conseller Puig, a l’agost. I al setembre començarem amb el tema dels suplicatoris. Serà una agenda complicada.
En tot cas, al món republicà l’esperen més alegries en aquest terreny?
Espero que sí.
Vostè assegura que ha posat en el llibre “tot allò que s’ha viscut i es pot explicar, que no és tot allò que un sap”. Aquestes sorpreses positives tenen a veure amb aquestes coses que no explica, per exemple relacionades amb els seus viatge a Berlín que deixa coberts d’una certa pàtina de misteri?
Treballo molt a Berlín, i no tot el que hi faig està relacionat amb el procés.
Això vol dir que alguna cosa sí que hi està relacionada?
També ho dic en el llibre: jo valc més pel que callo que pel que parlo.

L’HOME DE L’AGENDA IMPOSSIBLE

El nou llibre de Gonzalo Boye (Viña del Mar, Xile, 1965) està plantejat cronològicament, amb la seva activitat professional, lligada als exiliats catalans, com a fil conductor. Hi alterna moments políticament i judicialment intensos amb altres episodis quasi domèstics que ajuden a emmarcar el personatge en tota la seva dimensió. Amb un to directe, amè i sense contemplacions, l’advocat narra els dos últims anys de la seva vida en primera persona sense pèls a la llengua, amb algunes revelacions sucoses i amb les omissions justes per no perjudicar la defensa dels seus clients. I amb un últim paràgraf inquietant: “A pesar de tot el que s’ha avançat, encara queda camí per recórrer i, en realitat, el més important encara ha d’arribar, però tenint en compte [...] el que hem viscut en els últims mesos i l’experiència que tinc en aquest tipus de situacions, ja no sé si em deixaran arribar fins al final, però que consti, i així ho podran recordar les meves filles, que ho he intentat.” Res en aquest llibre deixa indiferent.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)