Entrevista

Gaspar Hernàndez

Escriptor i periodista

“Sovint faig dejuni de notícies”

No som els budells que fan soroll, ni els pensaments que genera a tota hora la ment. Gaspar Hernàndez parla d’un espai sense pensament, per saber qui som: lliures per essència

La llibertat interior Editorial: Columna, en català, i Diana (Planeta), en castellà Pàgines: 192 (català) i 176 (castellà)
ESPONTANIS
“No anem amb prejudicis, ni amb esquemes previs, que ens fan pensar i actuar d’una determinada manera. [...] Millor fluir espontàniament”
MIRA LA MENT
“La ment racional està preparada per sobreviure, no pas per fer-nos feliços. Si no en prenem distància i no l’estudiem, ens fa ser esclaus”
DESENVOLUPAR
“El treball d’autoconeixement va en aquesta direcció: connectar amb el nostre potencial i que es pugui desplegar. El sentit de la vida és aquest”

Gaspar Hernàndez dirigeix i presenta L’ofici de viure, a Catalunya Ràdio i també a TV3. Aquest mes de maig, va sortir d’impremta La libertad interior, amb el segell Diana, de l’editorial Planeta. Abans, al febrer, va sortir en català, amb Columna. Tenim a les mans un exemplar petit, com per portar a la bossa, molt a mà. De tapa dura, amb una cinta que serveix per saber per on anem, on ens hem quedat mentre rumiem les paraules de l’autor. Parla de la llibertat més radical, i ho fa precisament en un moment històric, nou, que exigeix renúncies, pel bé de la salut, pròpia i dels altres. Ens neguem el desig d’abraçar i hem estat capaços d’ajornar les ànsies de llibertat de moviment. La cinta del llibre que dèiem podria quedar-se dies a la primera pàgina, a la primera frase, del mestre espiritual Nisargadatta, mentre rumiem: “Som lliures aquí i ara, però la ment imagina el captiveri.” Què és, la llibertat interior?

Per mi, la llibertat interior és una experiència i, per tant, s’ha de viure. El que faig en el llibre és explicar-ho, però a través també de la meva experiència i del que he après dels savis al llarg de la història. La llibertat interior és una experiència que és a l’abast de tothom, i és l’única llibertat que ningú no et pot prendre. D’altra banda, la llibertat interior és la més profunda, la més autèntica. I sempre és sinònim de goig. Una pinzellada del que és la llibertat interior: al cap i a la fi, es tracta de connectar amb aquell goig intern i profund que teníem quan érem petits, nens i nenes.

No importa l’exterior

En el llibre, dedica temps a comentar quins són els entrebancs que se’ns presenten per ser lliures interiorment.
Començo parlant de com ens afecten la ment racional, els pensaments... i poso un exemple que tots hem viscut, d’una manera o una altra. Segur que podem fer present aquell moment, en unes vacances, de tenir al voltant un paisatge idíl·lic. Davant de la bellesa, teòricament, ens hauríem de sentir lliures del tot, però, en canvi, estem preocupats pel futur, per la feina... tenim pors. La llibertat interior, com a experiència, ens connecta amb alguna cosa molt profunda, que tots sabem què és, però que ens és molt difícil d’expressar amb paraules. Això fa que escriure aquest llibre també m’hagi suposat un repte.
La llibertat interior és una llibertat que no té a veure amb el context?
Al nostre país, durant molt temps, moltes persones han associat la llibertat a la independència política. També ens passa, per exemple, que la llibertat s’associa a moments de la vida, com ara les vacances o la jubilació. En el llibre, precisament, he volgut parlar d’una llibertat que no té res a veure amb l’exterior i que es pot viure fins i tot dins d’una presó, com explico al pròleg.
Els nens tenen capacitats il·limitades, fins que es fan grans. Els suposa anar renunciant a ser ells mateixos, a la seva llibertat, per encaixar i ser estimats?
El gran referent del llibre és el psicòleg Antoni Blay Fontcuberta, que ja fa anys que ens va deixar. Ell deia que la criatura comença a perdre aquesta llibertat per l’acció dels adults, a partir dels tres o quatre anys. “Això no es fa, això està bé, això està malament...”, se li diu. I la criatura s’adapta a nosaltres per tal de ser estimada; però quan fa això està renunciant, sense voler-ho, a una bona part de la seva llibertat.
D’acord, però, a vegades, tot i voler estar despresos d’allò que facin o diguin els altres, en les relacions de parella o amb els fills, bé s’hi ha d’actuar, perquè objectivament hi ha comportaments que afecten negativament, o no?
La llibertat interior s’entén sempre en el moment present. El que reivindico és no actuar segons els mecanicismes a què fas referència: “Com que tinc aquesta mena de relació amb aquesta persona, aleshores acostumo a actuar així.” És un mecanicisme que ens fa ser molt reactius. L’autor Blay Fontcuberta ho comparava amb la màquina de tabac: si tens unes monedes, tens tabac, si prems un botó, tens el tabac d’una determinada marca...
No ens fa feliços, actuar així. Però el cas és que repetim el mateix comportament, tot i que no ens funcioni, una vegada i una altra.
Et converteixes en una mena d’autòmat; no ets lliure d’escollir com vols actuar. Hi ha un exemple clarificador, sobre l’almoina, la caritat. Si preguntes algú si fa caritat, hi ha persones que diuen que sí i n’hi ha que diuen que no. La resposta ideal, per mi, seria: “Ho sabré quan m’hi trobi.” És a dir, en aquella circumstància ho sabré, perquè cada circumstància ens demana un tipus d’actitud i la meva opció és viure-ho moment a moment.
Viure en present?
Sí, fluint amb allò que la situació em demana, i això, per mi, és ser coherent amb la nostra autenticitat. Per mi, és molt important l’autenticitat i viure-ho tot des del moment present. Per tant, no anem amb prejudicis, ni amb esquemes previs, que ens fan pensar a actuar d’una determinada manera davant d’un tipus de situació. és molt important Millor fluir espontàniament. És el que Antoni Blay Fontcuberta anomenava el “jo experiència”. Ja no estem en la idea de com hauria de ser una situació, sinó que la vivim des del jo experiència, cosa que descol·loca molt les persones del nostre entorn, que ens coneixen, perquè passem a ser imprevisibles. Benvingut, el fet de ser imprevisibles, si va lligat a l’autenticitat! Aleshores, som autènticament lliures.

Hi ha moltes presons

Suposo que deixar-nos portar pel que va passant no és el mateix que fluir. En tot cas, tenim moltes presons mentals. Com desfer-nos-en?
Convido tothom a pensar: “Què és el que m’empresona?” I, a poc a poc, anar desmuntant, anar traient allò que creiem que som i que no som en realitat. Per exemple: som els nostres noms? El país on vam néixer? La nostra professió? Ja veiem que no, no ho som. Si anem traient aquestes capes, com les d’una ceba, arribarem al nostre nucli, i des d’allí podrem actuar amb coherència, per ser lliures.
Déu n’hi do. Per més que ens ho expliquin, no deixa de sorprendre com la ment ens fa la guitza.
És que no som la nostra ment. En parlo, en el llibre. Dic que de la mateixa manera que no som els sorolls del nostre estómac, tampoc som els pensaments que ens ronden pel cap. Si puc observar els meus pensaments és perquè no soc els meus pensaments. Hem nascut i crescut en una societat que dona molta importància a la ment racional, que està preparada per sobreviure, no pas per fer-nos feliços. Si no en prenem distància i no l’estudiem i analitzem al llarg del dia, ens fa ser esclaus. Per mi, és la primera causa de falta de llibertat interior. La ment racional és un tresor, la joia de la corona de l’espècie humana, però ben utilitzada. Gràcies a ella podem tenir aquesta entrevista, o preparar les vacances, però no ser feliços.
Prendre consciència és el primer pas cap a la llibertat?
El treball inicial consisteix a prendre consciència al llarg del dia. No cal res més que adonar-nos de quina mena de pensaments passen pel nostre cap en determinades situacions, què en diem a nosaltres mateixos... El sol fet d’adonar-nos-en ja ens fa molt més lliures.
I després?
Hi ha un següent pas, que és el que practico i que m’ha fet guanyar cotes de llibertat extraordinàries: escoltar la meva ment com qui escolta de fons la veu d’un locutor de ràdio, pesat, que no calla, que xerra les 24 hores del dia. Per mi, el secret és sentir-lo com si sentissis ploure. A poc a poc, t’hi vas fixant més i et vas instal·lant en l’espai que hi ha entre pensament i pensament, en un nivell molt profund de consciència.
Un estat meditatiu.
Sí. Et vas fixant en l’espai entre pensaments, encara que sigui per uns segons. A poc a poc et vas adonant que aquests espais entre pensaments es poden fer més grans. Per exemple, quan riem som feliços, perquè no pensem, i aquest és un moment, un espai, entre pensaments. Quan alguna cosa ens meravella i ens quedem sense paraules és un altre espai sense pensaments.
En aquest espai hi ha pau?
Sí, perquè els pensaments vindrien a ser els núvols que tapen el cel. Hi ha pau, però no solament una pau que és sinònim de tranquil·litat. Hi ha una pau alegre que connecta amb allò que dèiem al començament, el goig. És una pau feliç.
Una pau creativa, doncs. Fa falta, per viure sense apartar-se del món, amb plena consciència i a ple rendiment.
Exacte. La meditació és només una eina per accedir a l’essència del que som de debò i té molt a veure amb la pau i l’alegria; per tant, no té res a veure amb l’avorriment, ni és ensopit. Al contrari! És energia, és amor, intel·ligència. Potencialitats que Antoni Blay Fontcuberta ens convidava a desenvolupar.
És una sort que la professió periodística l’hagi portat a conèixer, de primera mà, tantes persones sàvies, a tots nivells.
M’ho prenc com un gran regal de la vida, tenir accés a moltes persones que m’interessen personalment, a través del vincle professional. Em sento privilegiat i molt agraït. Suposo, també, que si hagués estat crític musical, gràcies al periodisme tindria la sort de conèixer grans cantants!
En el llibre, fa referència a la importància de no deixar que els nostres sentits s’embrutin amb alguns continguts que ens ofereixen els mitjans de comunicació. És recomanable fer una mica de dejuni d’informació?
Sí, sens dubte, i ara més que mai. Ho hem vist aquests mesos de crisi sanitària, que hi havia molta por precisament per un consum excessiu de mitjans de comunicació. Els mitjans hem fet la nostra feina, és clar. Ara bé, els usuaris, oients, lectors i espectadors hem de fer la feina de posar filtres. Si no és així, les conseqüències ja les sabem. Hi ha hagut una por que en algunes persones ha arribat a ser malaltissa. Benvinguda sigui la por, perquè gràcies a ella no vam col·lapsar els serveis d’urgències. Però els qui han viscut tota la crisi des de la por... En bona part, es pot evitar fent un consum selectiu dels mitjans de comunicació. Sovint, faig dejuni de notícies.
Amb la pandèmia han emergit molts que es presenten a si mateixos com a professionals del benestar interior i ofereixen els seus serveis. Com podem destriar el gra de la palla?
Hi ha com un supermercat de l’espiritualitat. A través d’aquest llibre [La llibertat interior] i del programa L’ofici de viure (a TV3 i Catalunya Ràdio), procuro donar a conèixer els noms dels que treballen amb rigor. Com saber destriar el gra de la palla? No puc donar consells generals, però sí que puc explicar com ho faig jo: aplico el mateix criteri dels periodistes quan escollim les fonts que mereixen confiança, credibilitat. És el mateix. Entenc que costa, perquè en aquest mercat espiritual hi ha qui comença a fer cursos quan tot just ha rebut una formació de cap de setmana. La manera de destriar també és anar a les editorials de prestigi, les bones, on hi ha autors sòlids.
Com ajudar els nens perquè descobreixin el camí de la llibertat interior?
Sobre el camí amb els nens, a través dels meus mestres, he après que els primers que l’hem de fer som els adults. Els nens faran el que vegin fer als pares. Dit això, he de dir que trobo a faltar més agosarament en el nostre sistema educatiu per educar des del ser, en majúscules, i no des del tenir. Per educar la mainada perquè tinguin més connexió amb allò que realment són i no omplir-los de continguts estèrils. És cert que cada vegada hi ha més mestres que estan en aquest camí, que també valoren l’educació emocional.
Parla i em fa pensar que tot plegat és difícil de viure quan estem plens de soroll al voltant i al propi interior.
S’està produint un canvi de paradigma i, cada vegada, hi ha més gent que vol viure d’una altra manera, encara que no sàpiga exactament com. Hi ha d’haver una altra manera de viure. I és cap aquí, cap a aquesta altra manera de viure que apunten moltes de les qüestions de què estem parlant. Hi ha qui aquesta altra manera de viure la troba a través del ioga o de la meditació, canviant de lectures, modificant els seus hàbits... El que és clar és que tenim al davant un sistema que s’està esfondrant, literalment, des de molts àmbits i molt diferents. I la nova manera de viure no pot sorgir de la repetició o d’un canvi aparent, com de passada, del que ja hem viscut. Ha d’anar al fons, a l’arrel. Per anar a l’arrel hem de descobrir qui som autènticament i, com explico en el llibre, aquest és el missatge de la llibertat interior: no som les persones que ens pensem que som. Hi ha alguna cosa més de fons. I si no ho descobrim, acabem vivint com en una mena de somni, una mena d’il·lusió, totalment desconnectats.
Sovint tenim plans, projectes o, si més no, volem deixar de viure en certs espais, físics o no. Però apareix la por de fer canvis, de perdre les persones, el control de certes situacions, l’aparent seguretat que tenim... Per què, tanta por?
La pandèmia ha contribuït a accentuar aquesta por. La meva invitació és en la línia que comentàvem: saber discernir en quin moment la por ens està sent útil i en quin moment ja ens impedeix volar. Quan passa això, cal fer un treball d’autoconeixement per veure quina és la por necessària, imprescindible, per no prendre mal, i quina és la por que m’està impedint connectar amb aquesta autèntica llibertat interior, amb l’essència del que soc, per desenvolupar les meves potencialitats. En el llibre explico que hem vingut aquí, al món, a desenvolupar les potencialitats, de la mateixa manera que la flor floreix, igual que un animal té clara quina és la seva potencialitat i la desenvolupa i no té cap dubte. El pomer no té cap dubte que els seus fruits seran pomes i es desenvolupa tot el que pot, i més, amb molta abundància i creativitat. En el nostre cas, el treball d’autoconeixement –a què al·ludeixo en el llibre i en els programes de televisió i ràdio–, va en aquesta direcció: connectar amb el nostre potencial i que es pugui desplegar. El sentit de la vida és aquest.
Una vida profitosa.
El psiquiatre xilè Claudio Naranjo deia que el sentit de la vida d’una tomaquera era fer tomàquets. Es tracta dels seus fruits. I es tracta dels nostres fruits. Per això és tan important fer el treball d’autoconeixement, i per això s’hauria d’ensenyar a fer-lo a les escoles. Si no hi és, aquest treball, les persones fan el contrari del que hauria de ser i moltes passen per aquesta vida sense haver desplegat els seus potencials, que no tenen a veure necessàriament amb grans fites, ni molt menys. Però, malauradament, hi ha qui passarà per aquesta vida completament desconnectat de si mateix o fent el contrari del que estava destinat a fer. Per això insisteixo tant en la necessitat d’aquesta recerca personal i en el paper que han de jugar les escoles, perquè aquest treball és el més important.

L’ofici més important: viure

Hernàndez, nascut a comarques de Girona el 1971, és periodista i escriptor. L’any 2009, va guanyar el premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la El silenci (Destino) i el premi Ciutat de Barcelona pel programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio, segons el parer del jurat, per la seva “innovació i rigor”. Ha escrit les novel·les La terapeuta (Columna, 2014) i La dona que no sabia plorar (Columna, 2018), el llibre d’assaig L’ofici de viure bé (Columna, 2009) i el dietari espiritual No soc d’aquest món (2016). Al llarg dels anys, Gaspar Hernàndez s’ha convertit en un divulgador de referència en matèria de psicologia i nova espiritualitat. Un divulgador de capçalera per a milers de persones. El programa L’ofici de viure, a Catalunya Ràdio, té la seva correspondència, en la versió televisiva, a TV3. Sent com és la vida la protagonista, Hernàndez ha parlat, darrerament, de temes complexos, amb uns programes especials sota el títol genèric de L’ofici de (sobre)viure. Ha abordat qüestions tan punyents com ara els dols que no s’han pogut fer en el confinament i la necessitat del comiat.

Hernàndez, nascut a comarques de Girona el 1971, és periodista i escriptor. L’any 2009, va guanyar el premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la El silenci (Destino) i el premi Ciutat de Barcelona pel programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio, segons el parer del jurat, per la seva “innovació i rigor”. Ha escrit les novel·les La terapeuta (Columna, 2014) i La dona que no sabia plorar (Columna, 2018), el llibre d’assaig L’ofici de viure bé (Columna, 2009) i el dietari espiritual No soc d’aquest món (2016). Al llarg dels anys, Gaspar Hernàndez s’ha convertit en un divulgador de referència en matèria de psicologia i nova espiritualitat. Un divulgador de capçalera per a milers de persones. El programa L’ofici de viure, a Catalunya Ràdio, té la seva correspondència, en la versió televisiva, a TV3. Sent com és la vida la protagonista, Hernàndez ha parlat, darrerament, de temes complexos, amb uns programes especials sota el títol genèric de L’ofici de (sobre)viure. Ha abordat qüestions tan punyents com ara els dols que no s’han pogut fer en el confinament i la necessitat del comiat.

Coratge de ser

La introducció al seu llibre, Hernàndez la titula “El coratge de ser lliures”. I allí explica que el seu és un text que no es pot encasellar: té molt de diari personal i molt d’assaig. I s’hi veu el periodista i l’home vol practicar allò que predica. Expressa la seva profunda admiració pel psicòleg Antoni Blay Fontcuberta, però també pel mestre Jiddu Krishnamurti i per Viktor Frankl. Aquest últim, psiquiatra i presoner dels nazis, va afirmar que, fins i tot als camps de concentració, més enllà dels límits del que es pot suportar, es podia mantenir encara la capacitat d’elecció, “un reducte de llibertat, d’independència mental”. És la llibertat radical, interior, de decidir com afrontar el que la vida ens presenta.

La introducció al seu llibre, Hernàndez la titula “El coratge de ser lliures”. I allí explica que el seu és un text que no es pot encasellar: té molt de diari personal i molt d’assaig. I s’hi veu el periodista i l’home vol practicar allò que predica. Expressa la seva profunda admiració pel psicòleg Antoni Blay Fontcuberta, però també pel mestre Jiddu Krishnamurti i per Viktor Frankl. Aquest últim, psiquiatra i presoner dels nazis, va afirmar que, fins i tot als camps de concentració, més enllà dels límits del que es pot suportar, es podia mantenir encara la capacitat d’elecció, “un reducte de llibertat, d’independència mental”. És la llibertat radical, interior, de decidir com afrontar el que la vida ens presenta.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)