Entrevista

Salvador Domènech

Pedagog i escriptor

“Malament, si un mestre ja ho sap tot”

El feixisme va ofegar un corrent que hauria fet de l’educació pública catalana una dels més innovadores: la renovació pedagògica. Salvador Domènech n’és un expert

ENSENYAMENT PÚBLIC
“Educació pública i privada, però no concertada. Hem de mantenir els que tenen diners i els que separen nens i nenes?”
FEIXISME
“Els falangistes eren ignorants rígids i, sobretot, estaven ressentits amb tot allò que no eren les seves idees feixistes”
PROTAGONISTES
“A l’Institut-Escola, els nois i noies anaven a classe contents, perquè tenien protagonisme, perquè no hi havia verbalisme, no hi havia llibre de text”
AUTOESTIMA
“Durant el franquisme et deien: “«¡No sirves para nada!»”, “«Mira a fulanito, qué bien lo hace...»” L’escola de l’Angeleta i d’altres no penalitzava l’errada”
Salvador Domènech, doctor en pedagogia, signa Angeleta Ferrer. La força de la renovació pedagògica (Dstoria Edicions, 2020). Domènech és especialista en història de l’educació a Catalunya i, molt específicament, en el període de la Segona República. Ha escrit una obra plena de material inèdit –bona part, testimonis d’alumnes–, que reivindica la tasca d’una innovadora, Angeleta Ferrer (1904-1992). Va encarnar una manera diferent de fer pedagogia, holística, arrelada en les ciències naturals, amb un clar protagonista: l’alumne. Si l’experiència de Institut-Escola del Parc de la Ciutadella no hagués estat escapçada pel feixisme espanyol, Ferrer, amb d’altres, hauria revolucionat l’ensenyament secundari. Ferrer va conèixer ben d’hora l’escola activa, com alumna de l’Escola del Bosc, que dirigia la seva mare, Rosa Sensat (1873-1961).
Coneixem tan poc Angeleta Ferrer per la força que va tenir la figura de la seva mare?
Sí. A més, hi ha una entitat potent, que es diu Associació de Mestres Rosa Sensat, i amb un bon nombre de socis. És clar que a la gent li sonarà el nom de Rosa Sensat. Els sonarà a mestra, i encara que no coneguin la seva vida sabran de qui s’està parlant. L’Angeleta Ferrer, precisament, al cap d’uns anys de la mort de la seva mare es va queixar que ningú n’hagués parlat, del seu traspàs, ni de la seva obra. I de fet, era molt fort. Aleshores, Antoni Riera, docent i amic, exiliat a Suïssa, li va dedicar un article excel·lent a la revista Serra d’Or.
És especialista, en tot això que anem parlant.
M’ho diuen. He fet una vintena de llibre i molts articles. El cas és, però, que si mires l’itinerari de l’Angeleta Ferrer, és tant o més important que el de la Rosa Sensat, i sobretot, pel que va representar l’Institut-Escola de la Generalitat, a la Ciutadella. Ara bé, també cal dir que si l’Angeleta no hagués tingut la mare que va tenir no sé si hagués estat tan bona professional, tan bona professora, amb tantes dots per a la ciències naturals. Ella, l’Angeleta, va anar a l’Escola del Bosc, a Montjuïc. I la Rosa Sensat era una personalitat molt coneguda i reconeguda com a renovadora de l’educació activa.
Però el feixisme va rebentar el projecte educatiu.
Sí, el feixisme va posar fi a tot. És una gran desgràcia. L’Angeleta tenia trenta pocs anys, quan va esclatar la Guerra Civil. Una gran personalitat, amb una mare que la va influir decisivament.
D’aquella escola activa, què ens n’ha arribat?
Pensa que es tractava de centres públics. No hem aconseguit el nivell d’aquella època, en termes generals, és clar. Ara bé, també cal dir-ho: cada dia que passa l’escola pública és millor. Pandèmies, a part, i amb necessitat de més recursos, però millor. Durant el franquisme, en el sector privat hi havia escoles on sí que s’aplicava la pedagogia activa; sota l’ombra del catolicisme podien fer. És el cas de les escoles Virtèlia, per exemple, o Isabel de Villena. Eren catòliques i aquest paraigua que dèiem els donava l’oportunitat de continuar i/o de posar en marxa un projecte.
Complicat, que no els enxampessin.
Una anècdota. Quan venia la inspecció, els avisaven abans, però podia ser que no. Si els avisaven ja sabien, per exemple, que havien de separar els nois i les noies, perquè ho feien mixt. Si tenien alguna cosa penjada ho treien i posaven la imatge d’en Franco i les altres, i a córrer. I si hi anaven per sorpresa, algú hàbilment feia esperar l’inspector a baix, l’entretenia oferint-li un cafè; tenien un codi, unes paraules clau, per comunicar-se.
Es va posar fi a una nova secundària, pública, a Catalunya.
També es van carregar les escoles municipals i el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, com l’Escola del Bosc, entre d’altres. Al Grup Escolar Pere Vila, a l’Arc de Triomf, hi havia, per exemple, Fèlix Martí i Alpera, el millor pedagog a nivell de l’Estat dels anys vint del segle passat.
En va quedar, doncs, poca cosa, més aviat testimonial.
Testimonial en el sentit que el règim franquista no ho sabia. Perquè fins i tot alguna escola, com la del Parc del Guinardó, van continuar treballant igual, de portes endins. Quedava a la muntanya i tothom va callar. Més endavant, des de l’Ajuntament van enviar personal falangista, i bé…
Una llàstima...
Doncs sí. Però l’Angeleta Ferrer era una persona vitalista i intel·ligent i això va fer que les veiés a venir; no la van convèncer, com no ens convenceran a nosaltres. Hi ha una història poc coneguda i és que va ser la persona que va posar el nom del poeta mossèn Cinto Verdaguer a l’actual Institut Verdaguer, a la Ciutadella. Ella, que era ràpida i lúcida, va pensar que no es podia deixar que els feixistes hi posessin el nom que volguessin, i va prendre la iniciativa. I com que Verdaguer era capellà, ho van acceptar! Tots aquells pedagogs, els que no estaven perseguits –tot i que després l’Angeleta també va tenir el seu plec de càrrecs corresponent–, es van poder quedar, amb altres companys, fins a finals de juny del 1939. Després, a ella la van obligar a anar a Madrid, la van castigar dos anys allí, traient-li la càtedra…
L’argument?
Per formar part de l’Institut-Escola, també per ser seguidora del seu director, el doctor Josep Estalella… Tot plegat és la paranoia de l’analfabet, de la persona que té odi.
I després de la purga?
Va estar setze anys a l’Institut de Reus, que ara es diu Salvador Vilaseca. Més tard a Mataró, acabant la seva vida laboral a l’Institut Infanta Isabel de la Verneda. Tothom en deia excel·lències, d’ella. És clar, si era una persona renovadora pedagògicament ho seria tant en una època favorable com en una que no ho era, abans de la guerra i amb el feixisme. No ho podia fer de la mateixa manera, és lògic. No podia sortir al parc com era habitual, o d’excursió; fer aquelles sortides que ella utilitzava per ensenyar, d’aquella manera tan pedagògica, amb la implicació de l’alumnat.
Doncs sí, llàstima d’ignorància…
Els falangistes eren ignorants rígids i, sobretot, estaven ressentits amb tot allò que no eren les seves idees feixistes. Sabem que Franco no tenia pressa per acabar la guerra, per aixafar més el poble…
Ferrer era una dona d’empenta, amb les seves pròpies conviccions. I no es va casar jove, per l’època.
Tenia molta empenta. Era una dona independent, però en aquella època estar casada li donava més facilitats per a segons quines activitats. Curiosament, no era religiosa, però després s’hi va tornar, en casar-se amb Alexandre Satorras. Ja ho veus, es va adaptar a allò que tenia al voltant, sense renunciar a les seves idees.
El primer llibre que recordo era Un rètol per a Curtó. Estava ple de l’esperit de la renovació pedagògica. Fa pensar que ens hem perdut moltes coses.
Era un sistema que funcionava!
Què en queda, d’aquesta llibertat de fer, per part del mestre, i de decidir, de l’alumne? Cal un entorn amb una implicació important, vocacional, diríem.
És que era així. De debò. De vegades m’he trobat gent que em diu que si en faig panegírics, d’aquella època, i no, no faig en panegírics ni m’invento res. M’he documentat de fonts directes, escrites i orals.
Doncs requeria molta entrega.
Imaginem què pot cobrar un mestre que acaba de començar, posem per cas que siguin 2.000 euros... La Generalitat o el Patronat Escolar, l’Ajuntament, els pagava el doble, aleshores. On s’ha de signar? Seria com cobrar uns 50.000 euros ara.
Reconèixer el paper dels mestres per la via dels fets, començant pel sou.
Als països del nord d’Europa són els més ben pagats. Per què? Si algú s’ho pregunta, l’argument és ben fàcil: aquest nen o aquesta nena que estem ensenyant demà serà polític, metge... Aquests futurs professionals sortiran dels seus mestres.
La responsabilitat és enorme.
En l’època de l’Institut-Escola, els nois i noies anaven a classe contents, perquè tenien protagonisme, perquè no hi havia verbalisme, no hi havia llibre de text. Hi era, però per consultar-lo, com una enciclopèdia. No es posaven notes, aspecte que es comença a reivindicar per alguns docents.
Però no per aprendre’l com un lloro.
Això mateix! Jo vaig desaprendre com un lloro, fins i tot la lletra petita dels llibres de text. I a l’Institut-Escola hi podia anar tothom, és clar que sí. Els que no hi entraven es queixaven, i els mestres que no hi podien ser, se sentien molestos. És lògic. La idea era que l’experiència s’escampés per tot arreu, però el feixisme ho va tallar.
Fa l’efecte que cada vegada es carrega els docents amb més responsabilitats. Però no sembla que es correspongui amb més prestigi social.
A l’escola franquista, l’autoritat s’obtenia per la via autoritària, pel càstig: tots callats, quiets al pupitre, que ningú es giri. Ara hauria de ser que el prestigi es guanyés per la mateixa honradesa, pel saber fer, per la mateixa dinàmica del treball compartit. Per a l’alumnat de la renovació pedagògica no anar a l’escola era un càstig.
Com s’ho feien, per engrescar-los?
Els feien sentir part activa del seu propi projecte i els mestres esdevenien una mena de primus inter pares, ‘els primers entre iguals’. L’autoritat se la guanyaven per l’ascendència educativa.
I la idea era que els recursos públics anessin a l’escola pública.
De fet, ara, a Alemanya, el 95% dels centres d’ensenyament obligatori de primària i secundària són públics. I en el cas de Suècia, ho són el 98%. Educació pública i privada, però no concertada. Hem de mantenir els que tenen diners i els que separen nens i nenes?
L’escola no es pot fer càrrec de tot: els pares sabem, en el fons, que als fills, els hem d’acompanyar. I que els crits no serveixen de gaire.
El sentit comú és la millor guia per educar. És el que et fa pensar: “La mascareta me la puc treure perquè estic assegut menjant, si no, me l’he de posar.” El sentit comú és el que et diu que passis quan està verd el semàfor. I acompanyes els fills i els dius: “Passeu per aquí, i tot i així, encara que estigui verd, vigileu que els cotxes frenin.” Tot s’aconsegueix acompanyant-los.
Una altra cosa que se’ns oblida és dir-los com estem de contents quan aconsegueixen petites fites.
L’autoestima...
L’Angeleta Ferrer ho sabria fer.
El que no feien era comparar. Durant el franquisme, et deien: “¡No sirves para nada!”, “Mira a fulanito, qué bien lo hace...” L’escola de l’Angeleta i d’altres no penalitzava l’errada, perquè és la millor manera d’enfocar la via científica, la de l’assaig-error. Intel·ligent és aquell que sap on ha d’anar i més intel·ligent encara és el que sap on no ha de tornar. Ells ho sabien. Explicaré el meu cas de família treballadora. El meu germà va decidir estudiar medicina. I la mare, amb tota la bona fe, em deia si jo no volia ser metge, també. El cas és que jo, de petit, xocava contra el memorisme i vaig patir molt, molt. Aquelles poesies que ens feien aprendre! Era horrorós, un malson. I pensar que hauria de saber-me tota l’anatomia, els medicaments... No. Saps quan vaig tenir una autoestima correcta? Quan em vaig poder riure de mi mateix. Quan vaig aconseguir ser doctor. Amb 37 anys. Si no hagués aconseguit ser doctor, sempre hauria tingut allò a dins. En el moment que vaig obtenir el doctorat, vaig saber que, acadèmicament, no em podien passar la mà per la cara.
L’escola mai hauria de destruir l’autoestima!
Els que servien, cap amunt i aquells a qui els costava, més enfonsats. Era així, jo ho he sentit a classe: “Eres una mierda, no sirves para nada, serás basurero.” I pobret, el que quequejava. Recordo un company, que li deien: “No sabes hablar, no sirves ni para leer.” Tot allò ho tinc molt present.
Novament, ben diferent de Ferrer.
En aquelles classes tothom aprenia. Els primers que aprenien eren els mestres, amb la interacció amb els alumnes. Malament, si un mestre ja ho sap tot, creu que ho sap tot. En aquella interacció es feia veure als nens com aconseguir els conceptes per ells mateixos, no perquè ho digués un llibre. Com? Fent, dibuixant, anant al bosc, tocant una planta, experimentant... Per què aprèn el mestre? Perquè entre ells va sorgint allò que es diu pluja d’idees. Els infants aporten idees sorprenents, en les quals ni hi havies pensat. Era una llavor que llançaves al terra i allò fluïa i floria. De l’altra manera, era a cops de bastó i el que se’n sortia, se’n sortia.
En la represa democràtica, es podria haver recuperat el model de l’escola activa, però no es va fer.
No. Havien passat quaranta anys, d’aquells projectes pedagògics; els va semblar d’una altra època. El president, Jordi Pujol, i d’altres, van anar a escoles de renovació pedagògica, a l’escola Isabel de Villena, per exemple. La va crear la Carme Serrallonga, que era professora de l’Institut-Escola. Eren elits. Potser havien anat al Pere Vergés, de Badalona. En Pujol va pensar, sobretot, en la llengua catalana, i per això va començar la immersió lingüística, no ho oblidem. Però què passa amb l’ensenyament? No n’hi ha prou amb la immersió. I la metodologia? De fet, si tens un sistema pedagògic interessant, desenvolupar-lo en català encara serà més atraient per a l’alumne, perquè els no catalanoparlants aprendran allò que fins ara no han conegut en la seva llengua materna.

ANTIFEIXISTA A MORT

Doctor en pedagogia i màster en Assessorament Psicopedagògic per la UB. A part d’escriure, fer conferències i formar formadors, Salvador Domènech (Barcelona, 1955) ha exercit trenta anys com a psicopedagog a l’EAP (equip d’assessorament i orientació psicopedagògica) de Sabadell, dedicant hores i hores d’atenció a les necessitats dels alumnes i les seves famílies. És pare de tres filles i un escriptor empedreït: La nena del no a la guerra (Dstoria Edicions, 2019); La guerra amb ulls d’infant (Editorial Gregal, 2017); Tres memòries i un naixement (amb la seva filla Ona) (Pagès Editors, 2014)... Coneixedor al detall del present i del passat de la pedagogia, no se li escapa tot allò que el franquisme ens va prendre, però mira cap endavant. No s’enreda amb frases del tipus “si no fos...” “Vaig estar a la clandestinitat, per tant, seré antifeixista fins a la mort. I abans de morir-me voldria veure l’Estat català. Tot això que parlem seria realitat si tinguéssim els recursos per a l’escola pública, per a la sanitat... Em nego a pensar que ens comportaríem tan gasivament com Madrid.”

CUIDAR DEL PROPI JARDÍ

Mentre xerrem –també llegint el llibre dedicat a l’Angeleta Ferrer–, coincidim que l’escola i la família han d’anar bracet, si es vol que els fruits siguin saborosos. L’ensenyament i la paternitat/maternitat són una feina –amorosa segur–, però feina. Requereixen estratègia, disciplina per aplicar-les, coherència. Una perseverança per posar límits que els fills potser no valoraran fins que siguin pares... I paciència empàtica quan sembla que els alumnes/fills ens porten al límit. A cadascú, però, li toquen unes competències. Tot i les dificultats de la societat actual, de la falta d’ajut per a la conciliació, Domènech comenta: “Si tenim fills, hem de ser conseqüents.” Per exemple, si es parla de valors –una paraula que de tant fer-la servir sembla que perdi significat–, la font principal hauria de ser la família. “L’escola educa, però la família forma. Ho sabem, hi ha pares que diuen: «És que a l’escola fan el que volen!» I no. Jo, quan tenia entrevistes amb pares m’hi estava hora i mitja, dues hores, amb cada cas, si calia. Deien això, «fan el que volen a l’escola», i potser després descobries que aquells nens veien pornografia a casa. Els pares en veien i es pensaven que els fills eren a l’habitació... i no, estaven ben atents al que passava!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)