La conversa

MAGDA GREGORI

PERIODISTA I POLITÒLOGA

“He volgut visibilitzar les dones en l’àmbit de la salut”

QUALITAT HUMANA
“La importància de totes aquestes dones és la seva qualitat humana, i això és el que farà que les seves professions continuïn”
ACOMPANYAMENT
“No són superheroïnes, sinó persones que per la seva professió intenten gestionar la incertesa i, sobretot, acompanyar”
Salut! La vida amb elles recull tretze converses amb tretze professionals de la sanitat catalana. Per què només dones? Per visibilitzar-les en un món, el sanitari, que encara està molt masculinitzat?
Sí, és evident que aquesta tria és per visibilitzar-les a elles, però també perquè l’estudi de la medicina sempre ha tingut l’home com a centre. Molts problemes que ens afecten a les dones no s’han tingut en compte. Ho diu molt bé una de les entrevistades, la Lluïsa Garcia-Esteve, que és psiquiatra, quan explica que una de cada deu dones patirà depressió postpart. Ella s’hi dedica des de fa tres dècades, però quan va començar gairebé no hi havia ni bibliografia. I com aquest hi ha molts altres exemples, com el de l’endometriosi [una malaltia inflamatòria que també afecta una de cada deu dones i que sovint és menystinguda]. En definitiva no només les he volgut visibilitzar a elles, també determinades malalties que afecten les dones i que han quedat relegades perquè l’objecte d’estudi sempre ha estat l’home.
El llibre és un circuit vital i s’hi expliquen moltes situacions amb què ens podem veure identificades, com l’embaràs, el part o l’atenció pediàtrica. Però no és un llibre només per a dones...
He intentat fer un recorregut per la vida, i tots, un dia o altre, ens trobem amb aquestes professionals. Intentem no trepitjar un hospital o un centre sanitari i llavors vol dir que tot va bé. Però la nostra salut, fins i tot quan no hi ha cap malaltia, l’hem d’acompanyar, i elles són les que ho fan. Hi pot haver capítols amb què les dones se sentiran més identificades, com quan parla la ginecòloga. Però, per exemple, la llevadora també ens explica que es fan cursos sobre l’embaràs per a mares i pares, perquè al pare també li canvia la vida. Tothom, al llarg de tots els capítols, s’hi pot sentir identificat o haurà viscut alguna situació semblant.
Llegint el testimoni d’aquestes professionals també veiem que la salut va molt més enllà de l’atenció mèdica. Que elles són una xarxa que tenim al darrere, però que nosaltres hem de ser proactius tenint cura de la nostra pròpia salut.
I no només això, sinó que elles cada cop compten més amb nosaltres a l’hora de prendre determinades decisions. D’alguna manera, ens hem d’empoderar nosaltres mateixos per prendre decisions sobre allò que afecta la nostra salut. El llibre també intenta mostrar la tasca d’acompanyament, que sempre hi és. En aquests mesos de pandèmia, s’ha demostrat que tots som molt vulnerables. Elles ho són, i elles mateixes ens diuen que intenten ajudar, diagnosticar i curar, però també tenen dubtes, no són infal·libles. Tal com diu una de les metgesses que entrevisto, no són superheroïnes, sinó persones que per la seva professió intenten gestionar la incertesa, prendre decisions, comunicar males notícies... poden tenir dubtes, però sempre t’acompanyen. No es tracta de desmitificar la professió, però aquestes dones repeteixen sovint que no són àngels de la guarda, sinó professionals. Aquests mesos que se les ha aplaudit tant, elles s’ho han mirat amb una certa distància, saben que no poden fer miracles.
De fet, al llibre apareixen i parlen com a professionals, però també se’ls descriu el caràcter. D’aquesta manera es vol trencar la distància que imposa la bata blanca?
Al final, la professional no deixa de ser la combinació entre la persona i el seu coneixement tècnic i científic. Per explicar la seva professionalitat has de conèixer una mica els dos vessants. La metgessa de família també ho diu molt clarament, que ella és experta a gestionar la incertesa, que de vegades s’equivoca i que ha de demanar disculpes, que no els hem de posar en un pedestal, que el que ensenya la ciència és que contínuament cal posar-se en dubte un mateix. En definitiva, la importància de totes aquestes dones és la seva qualitat humana, i això és el que farà que les seves professions continuïn. Potser en el futur els diagnòstics i les operacions els podran fer els robots, però elles hi seran per cuidar, per acompanyar i en ocasions també per curar. Mostrar la seva visió més directa i impertorbable, que és la que veus quan arribes a una consulta, no és del tot realista, la seva feina va molt més enllà de la imatge que de vegades projecten.
Aquest és un recull d’entrevistes molt transversal, tant pel que fa a les diferents professions com en l’àmbit territorial. Vol ser un reflex del nostre sistema de salut?
És important dir que aquest llibre està plantejat abans de la pandèmia, i des del començament jo tenia dues coses molt clares. D’una banda, havia de ser representatiu de l’àmbit territorial, perquè des d’un CAP petit com el de Sant Vicenç de Castellet, fins a un hospital gran com el de la Vall d’Hebron, les motivacions que mouen totes aquestes dones són les mateixes. Els recursos i les infraestructures potser són diferents, però els objectius que les mouen en l’aspecte professional són els mateixos. Per tant, vaig mirar que hi hagués certa representació territorial. D’altra banda, també volia mostrar que la salut no depèn només de metges i infermeres, i que hi ha molts altres professionals, com la psicòloga, la fisioterapeuta, la terapeuta ocupacional... Hi ha molts altres perfils que ajuden a fer un retrat més real dels professionals de la salut. Com a societat hem classificat el món de la salut com el metge, home, i la infermera, dona, i hem oblidat els altres professionals que també hi són. Segur que si parles amb algú que hagi patit una paràlisi cerebral, una de les primeres persones de qui es recordarà serà el terapeuta ocupacional, perquè és qui l’haurà ajudat realment a recuperar l’autonomia. Era important que el llibre també fos representatiu en aquest sentit.
Com ha afectat la pandèmia el procés d’escriure el llibre?
El vaig començar a treballar a finals del 2019. L’última entrevista que vaig fer abans de la pandèmia va ser el 25 de febrer de l’any passat, el mateix dia que es detectava el primer cas de coronavirus a Catalunya. A partir d’aquell dia, ja no hi vaig poder treballar més fins al setembre, quan vaig tornar a entrar als hospitals. El que ha fet la pandèmia és que ens adonem que tots som vulnerables, un fet que elles, aquestes dones, ja saben perfectament. Un hospital és un lloc de contrastos: pots rebre la millor notícia i també la pitjor. Pots veure néixer i pots veure morir. Aquestes dones ens recorden que la invulnerabilitat no existeix i que les coses poden canviar radicalment d’un moment a un altre, sense que puguem controlar gairebé res. Per autoprotegir-nos intentem mantenir aquestes realitats molt llunyanes i que no ens condicionin, però al final la realitat és la que és. I aquestes dones sempre hi són per acompanyar, hi hagi o no un virus fent la guitza. Durant la pandèmia, hi han continuat havent naixements, problemes cardíacs, depressions... al marge del coronavirus. Elles continuen fent la seva feina amb diferents protocols i més proteccions. I també ens descobreixen que hi ha realitats que no volem veure.
Com quines?
La pediatra oncològica, per exemple, ens parla de la mort infantil. No és un tema del qual es parli perquè no segueix el cicle natural de la vida, però el fet que no se’n parli, que sigui tabú, no vol dir que no existeixi. Per això, al final, amb aquestes dones el que intentes és entendre què és essencial, què és accidental i que és innecessari.
Els últims capítols estan orientats clarament a la mort. Com es tracta aquest tema sense caure en la morbositat?
Aquestes han estat les entrevistes més difícils, no estem acostumats que ens parlin de la mort tan obertament. Però un llibre que fa aquest recorregut vital no podia acabar de cap altra manera. La infermera de pal·liatius ens ho explica i ens diu que encara que la pandèmia ara hagi fet que la mort agafi una embranzida inhumana, ella considera que la seva feina és molt agraïda, perquè intenta que el temps que quedi fins al moment de la mort sigui el més digne possible. Que hi hagi serenitat, que aquella persona es pugui acomiadar... La morfina pot alleujar el dolor físic, però l’acompanyament humà és molt important. Són capítols difícils, perquè són temes dels quals no parlem mai, però fer-ho amb aquestes professionals que s’hi troben cada dia i que ho treballen amb serenitat, d’alguna manera ajuda a pair-ho. Hi ha un exemple que posa la psicòloga quan explica que en la societat actual si a un nen se li mor la mascota de seguida se’n compra una altra per substituir-la i que no se n’adoni. Apartem la qüestió de la mort quan, durant la vida, tots perdrem algú i ens haurem d’acostumar a viure amb l’absència. De la mateixa manera que fa uns anys a les escoles no es parlava de sexe i ara sí que se’n parla, hauríem d’introduir la mort com un element més de la vida. Elles ho expliquen d’una manera tan natural i sense dramatismes que ens fan més fàcil entendre-ho.

.

UN CIRCUiT VITAL

Metgesses, infermeres, psicòlogues, fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals són les protagonistes de Salut! La vida amb elles, (Editorial Fonoll), l’últim llibre de la periodista Magda Gregori. Es tracta d’un recull de tretze converses en què aquestes professionals expliquen com és el seu dia a dia, els reptes de tenir cura i acompanyar pacients en diferents fases de la vida, des del naixement fins a la mort. Un circuit vital en què s’expliquen experiències complicades i també grans alegries, il·lustrat amb fotografies de Jordi Borràs i amb pròleg d’Alba Vergés.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)