Entrevista

ANTONI SISÓ

President de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC)

“L’atenció primària és el dic de contenció de la covid”

L’atenció primària ha estat i continua sent la punta de llança del sistema sanitari català en la lluita contra la covid-19. Una lluita que ha visualitzat les mancances d’un sistema infrafinançat i amb uns professionals que reclamen poder treballar amb dignitat

REDUCCIÓ
“L’any 1996 les places del MIR a tot l’Estat de medicina general era del 43% del total d’especialitats. Aquest 2021 ens movem al voltant del 28%”
INVERSIÓ
“Arribar al 25% del pressupost sanitari és la fita, però mentre no hi arribem cal anar incrementant l’actual 14,5%”
PROFESSIÓ
“Si com a metges aguantem situacions com les que estem vivint és, primer, pel sentit vocacional i, segon, pels pacients”

Els metges de família han estat i continuen sent els primers professionals sanitaris a atendre els afectats per la covid-19. Han superat amb escreix els límits de la seva feina i, a banda de diagnosticar casos, n’han fet un seguiment, han adaptat la seva manera de treballar a les necessitats canviants de la pandèmia i han dut a terme cribratges i proves de detecció del virus, entre d’altres. Tot això, en el millor dels casos, amb els mateixos recursos que ja no eren suficients abans de la pandèmia. Un any i mig després, i a les portes d’una nova onada de contagis que amenaça de desestabilitzar el miratge d’una normalitat que no és tal, el president dels metges de família alerta que les costures del col·lectiu estan a punt de trencar-se perquè les promeses de millora del sistema no es materialitzen.

Milers de nous contagis cada dia durant aquesta setmana. La nova onada de la covid ja és aquí. La capacitat de l’atenció primària és infinita?
No, ni de bon tros. I no ho és també perquè abans de la pandèmia ja partíem d’una situació que no era l’adequada. Sé que això que diré ara no agradarà a certes persones, però és bo recordar que el novembre del 2018, i no fa tant de temps d’això, els metges de família vam participar en una vaga en què es reivindicaven millors condicions laborals. El volum de recursos humans en la medicina de família i en la resta d’especialitats que intervenen en l’atenció primària no ha augmentat de la mateixa manera que sí que ho han fet en altres àmbits sanitaris. I parlem del primer nivell de salut a què s’adrecen els pacients en demanda d’atenció. Una situació que ha empitjorat moltíssim amb l’arribada de la covid-19.
Però encara que sigui amb dificultats, la feina es fa.
Perquè es tracta de professionals amb un nivell de compromís i vocació altíssims al servei de la ciutadania. Això, però, no treu que aquesta situació anòmala amb un volum de feina extraordinari es pugui acabar normalitzant, perquè ningú no pot aguantar tant. Fa quatre anys que soc president de la CAMFIC i sempre poso el mateix exemple. L’any 1996, les places del MIR arreu de l’Estat de l’especialitat de medicina general i comunitària eren el 43% del total d’especialitats. Aquest 2021 ens movem al voltant del 28%. Vint-i-cinc anys després, hem perdut 15 punts percentuals.
No hi ha prou metges?
Aquesta és una pregunta trampa. Sí que hi ha prou metges en general si ho comparem amb les dades d’altres països europeus, però quan hi aprofundim una mica més ens adonem que la medicina de família ha patit un retrocés comparada amb altres especialitats. I això no és gens bo, en especial quan s’ha d’afrontar una crisi com l’actual.
Per què aquest retrocés en l’especialitat?
La falta de professors és generalitzada a la gran majoria d’universitats catalanes. Els alumnes de Medicina arriben a sisè havent tastat moltes especialitats, però gairebé sense conèixer la nostra. I si a això s’afegeix que quan veuen quin pa es dona als CAP, amb feina que no s’acaba mai, amb més tasques administratives i amb molt poc reconeixement professional, doncs l’atractiu de la feina es veu afectat. Ens trobem que fins i tot queden places MIR desocupades. Per tant, és bàsic promocionar aquests estudis i els valors de la professió a totes les facultats, siguin públiques o privades. Tot i això, jo faig de professor a la UB i allà els metges de família estan prou ben representats.
Poc reconeixement? El sanitari va ser dels col·lectius més aplaudits a l’inici de la pandèmia.
No parlo de suport social, que en vam tenir i l’agrairem sempre. Parlo de reconeixement professional en diversos àmbits, tant entre els mateixos col·legues de professió com mediàticament, per posar només dos exemples.
I com es reverteix l’escenari?
Amb inversió. Els hospitals ben bé que en demanen, doncs l’atenció primària també ho ha de fer. El problema és que uns en reben i els altres, no. I perquè el conjunt sanitari rutlli, totes les peces han de funcionar al mateix temps. El nostre model, que amb totes les diferències que es vulgui, s’assembla força al dels països escandinaus o al britànic, necessita que un 25% del pressupost sanitari vagi a l’atenció primària. I no és un percentatge més, sinó fruit de molts anys d’estudis. Ara aquest pressupost és del 14,5%.
El govern ha anunciat inversions en salut mental a la primària per atendre la demanda que s’ha disparat amb la covid-19.
Benvinguda la inversió, però alerta, això no és atenció primària. No podem enganyar la gent redefinint el concepte. Atenció primària vol dir metges de família, infermeres, en alguns casos, no en tots, pediatres i odontòlegs, personal administratiu, auxiliars sanitaris i treballadors socials. Aquí és on cal posar-hi diners, encara que també cal explicar que no hi ha recursos per a tothom. Encara he de veure un trist paper dels famosos ajuts d’Europa, els Next Generation, en què consti un sol euro per a l’atenció primària. Sí que he vist partides per fer carreteres, per construir habitatges i per a l’economia verda. I està molt bé, però s’ha de prioritzar com ens ha obligat a fer aquesta pandèmia. Afrontar una crisi sanitària com la que encara estem vivint reclama descentralitzar i atomitzar la resposta amb una atenció primària enfortida arreu del territori. Una distribució que ja tenim amb 400 CAP, més els ambulatoris, repartits en una xarxa que no s’ha sabut aprofitar.
És obvi que els diners que arribin s’haurien de repartir.
És obvi i espero que sigui així. Perquè si no hi ha recursos suficients per a tothom, potser caldria reformular estructures, com ara que alguns espais hospitalaris passin a l’atenció primària. Estaria bé parlar-ne en profunditat, del model.
Quina força tenen els metges de família per revertir el model sanitari?
La força dels resultats en salut. En aquest moment, no tenim cap pla de salut i ningú no en parla. El que hi havia va caducar el 2020. La Direcció General de Planificació en Salut no es pronuncia sobre el tema. La pandèmia no ho pot justificar tot. Des del pla de Salut és des d’on es duen a terme les polítiques i prioritats sanitàries del país per als quatre o cinc anys següents, i des d’aquestes polítiques i prioritats es despleguen els indicadors de salut. L’atenció primària ocupa el primer lloc quan es tracta d’assolir aquests indicadors i ho aconsegueix des de fa molts anys. I ho fa amb criteris d’eficiència, de control, de detecció... Parlàvem abans de salut mental, doncs el 80% dels trastorns els detectem a l’atenció primària, els tractem i els acompanyem. I sovint comprovem que la malaltia està lligada al context social del pacient, com ara la pèrdua de feina o el maltractament. Com a metges de família estem al lloc ideal per fer aquesta valoració global de la persona. Si volem convertir el sistema sanitari en un sistema hiperespecialitzat passaran diverses coses: la qualitat de vida de les persones no serà millor, provocarem més iatrogènesi a la gent, li farem més mal perquè li farem més proves i comprometrem el sistema perquè dubto que sigui sostenible econòmicament. Està demostrat que l’atenció longitudinal –jo com a metge de capçalera et puc atendre sempre– salva i allarga la vida de les persones. El vincle i la confiança entre professional i pacient és vital, és la força de l’atenció primària.
Què cal per normalitzar la situació?
Arribar al 25% del pressupost sanitari és la fita, però mentre no hi arribem cal anar incrementant el 14,5%. Tenim un personal que fa molts mesos que treballa al mil per mil, amb tensió, amb pocs recursos i amb l’agreujant de l’epidèmia. Aquesta tardor la crispació pot augmentar, sobretot si encara no hem pogut controlar els efectes de la covid i hi continuen havent metges de família que tenen 55 visites al dia. Hem d’actuar contra la feina sobredimensionada, que posa en risc la capacitat del professional, de la incorporació de noves professions com els psicòlegs clínics, els dietistes i els fisioterapeutes i també d’oferir noves places de metges i metgesses. Podem posar-nos d’acord a fer-ho d’una manera gradual, però sempre garantint que es faci i que tot no es quedi només en una promesa política. Finalment, la inversió per modernitzar els centres també és una prioritat, perquè hi ha CAP amb mobiliari preconstitucional!
Com es van prendre l’anunci fet per l’anterior govern de construir cinc hospitals satèl·lit?
Com la constatació, un cop més, que l’atenció primària no és prioritària i que el primer nivell assistencial d’aquest país no rep el tracte que es mereix malgrat que som el dic de contenció de la covid. Aquest, però, no és l’únic cas. El més flagrant és la designació, i sense concurs, de 18 milions d’euros a Ferrovial perquè faci la traçabilitat del virus, quan aquesta traçabilitat l’estàvem fent des de primària! No es pot entendre que es doni aquesta xifra a una empresa que no és catalana, que no és pública i que no es dedica a salut. Imagina’t què hauria pogut fer l’Institut Català de la Salut, que és català, públic i que es dedica a la salut, amb aquests 18 milions d’euros per reforçar una xarxa de recerca de contactes que ja estava funcionant! Nosaltres vam fer números al seu moment i crec recordar que tocaven a dos o tres tècnics per CAP.
La sanitat pública és un dels recursos més usats pels polítics durant les eleccions.
Com les escoles i els serveis socials. Som recurrents, però quan es tracta de complir les promeses les coses es torcen. A l’anterior govern sí que l’hi vaig poder explicar i ara em toca fer-ho a aquest. Acostumo a aplicar una màxima que és que no pots estimar allò que no coneixes, i en aquest país hi ha tres àmbits que desconeixen com treballa i com funciona en concret l’atenció primària. Els primers són els polítics, en general; el segon és la gran economia, la que pren decisions, i el tercer els grups mediàtics, que prioritzen les polítiques informatives. És un fet que no ens coneixen i que només sortim i se’ns fa cas quan fem soroll. Cal revertir aquest desconeixement i que ens posin en valor. Potser llavors ens estimaran.
Us sentiu professionals sanitaris de tercera?
No, de cap manera. La gent que ens ve a veure té molta fe en nosaltres. Al final, si com a metges aguantem situacions com les que estem vivint és primer pel sentit vocacional i professional i, segon, pels nostres pacients. Com a metges de família atenem un espectre molt ampli de persones, des dels més rics als més humils. Jo treballo com a metge assistencial al CAP de les Corts de Barcelona, un centre de referència per a una extensió territorial molt gran que va des del barri de Pedralbes fins a zones limítrofes amb l’Hospitalet de Llobregat. La situació econòmica i social dels meus pacients és molt diferent, però tots ells tenen garantida la meva màxima atenció. Amb una experiència de prop de vint anys puc dir que sovint la gent que menys té és la que més et dona, la que més et reconforta. Per això la nostra obsessió com a professionals és posar la persona al centre de tot, en especial les més vulnerables. Si hi ha un concepte que ens iguala a tots és l’atenció sanitària i, especialment, l’atenció primària.
La vocació es pot acabar girant en contra del professional?
Sí, sobretot en professions com la nostra d’atenció a les persones. En són un exemple el major nombre de baixes de sanitaris que s’han anat acumulant durant la pandèmia. Som humans, no ho oblidem. Tenim casos de CAP amb una vintena de treballadors en els quals han acabat agafant la baixa per malaltia sis o set. A la nostra feina estem acostumats a aguantar millor la pressió que en altres llocs, però la situació que estem vivint des de fa setze mesos és una prova de foc per al més experimentat. L’atenció primària pública d’aquest país està oferint al ciutadà un professional d’altíssima qualitat amb el màxim nivell d’accessibilitat.
Professionals ben qualificats que marxen a la recerca de millors oportunitats.
Malauradament, perquè se senten més ben valorats. Molts països europeus es rifen els nostres metges i metgesses. Recordo que el 2017, en un congrés a Madrid, hi havia dos estands de consultores dels governs d’Irlanda i de Suècia i Dinamarca amb l’objectiu de captar talent que volgués exercir als seus països.
La pandèmia ha capgirat la nostra realitat. En el cas dels metges de família deu haver imposat les visites telefòniques?
Espero que es recuperi aviat la presencialitat, perquè nosaltres com a metges estem acostumats a tenir el pacient cara a cara. Els diagnòstics a distància no són gens fàcils. És cert, però, que els nous sistemes, que tot just s’estaven implementant, n’han accelerat l’arribada i crec que és positiu que convisquin amb els habituals, sempre que tot es faci per millorar l’atenció de la gent.
La variant delta de la covid-19 sembla que no té aturador. S’han disparat tots els indicadors epidemiològics, amb més contagis, més ingressos als hospitals i, de moment, l’únic que es manté estable són els ingressos a les UCI. Que el govern català parli ara de precipitació en la desescalada sona més que mai a excusa?
No crec que sigui una excusa, perquè hi ha molts elements que es valoren a l’hora de prendre una decisió com aquesta. Hem de tenir en compte que els condicionants econòmics i socials han tingut un pes important, i crec que seria bo que s’expliqués a la població sense embuts. Les coses s’han de dir pel seu nom, i si s’han rebaixat les mesures de prevenció per evitar que un determinat sector econòmic s’ensorri, doncs es diu i s’entomen les crítiques que faci falta.
La situació actual s’hauria pogut evitar?
És possible que sí. Flexibilitzar l’ús de la mascareta és una mesura que jo encara no he entès. Pel que fa a l’obertura de l’oci nocturn, és més opinable. I no pas per la subsistència del sector econòmic que hi ha al darrere, sinó per l’existència d’una necessitat social que s’havia d’atendre. Imatges de festes multitudinàries sense mascaretes ni distància de seguretat com les que hem vist a les Balears potser s’haurien hagut de gestionar d’una altra manera.
Focalitzar la culpa en els joves ajuda?
No. La gent, en general, s’ha comportat com ha pogut, i assenyalar un col·lectiu determinat només empitjora les coses. L’actitud ha de ser la de buscar solucions, no la de generar conflictes estèrils. Solucions com la de posar més mans per atendre i diagnosticar els contagis i administrar amb més agilitat les vacunes per aconseguir la immunitat de grup com més aviat millor.
Que el virus ara no provoqui tantes morts fa que la gent li hagi perdut la por?
Sí, segur. Ens hem relaxat i hem deixat de ser prudents. Com més possibilitats de transmissió tingui el virus, més possibilitats de mutar en noves variants, potser no tan mortals, però sí molt més contagioses. Per tant, no ens ha de fer ni por ni mandra fer passos enrere per redreçar la situació. I tornar-nos a posar la mascareta i mantenir la distància de seguretat. És cert que les morts per covid-19 s’han reduït dràsticament, però les hospitalitzacions tornen a pujar. Si el dia 16 de juny hi havia 501 ingressats, el 23 es va passar a 443, però el 30 de juny es va tornar a pujar a 469 i el 3 de juliol es va arribar a 521. Les últimes dades que tinc, encara per confirmar, són de dimarts passat i s’enfilen als 610 ingressats. Els dies que vindran no seran gens fàcils, ho hem de tenir present.

PREGUNTAR I ESCOLTAR PER MILLORAR

La CAMFIC va presentar al juny els resultats d’una enquesta feta a 1.500 professionals d’arreu del territori “amb l’objectiu d’identificar els punts clau per a la necessària transformació de l’atenció primària postcovid”. Els resultats es concentren en l’aplicació de quinze accions que inclouen més comunicació amb la població, la tecnificació dels CAP, el principi de subsidiaritat, l’autonomia organitzativa i la gestió de l’agenda. Més de la meitat dels enquestats van afirmar que havien patit angoixa durant la pandèmia i que l’equip de treball ha estat imprescindible per aguantar.

METGE, PROFESSOR I PRESIDENT

Antoni Sisó és va llicenciar en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona l’any 1995. Va obtenir el doctorat a la mateixa universitat el 2008, amb la qualificació d’excel·lent cum laude. Del 2004 al 2006, va ser director de la revista C@P. El 2007 va entrar com a professor associat del Departament de Medicina de la Universitat de Barcelona, on continua fent classes en l’actualitat. L’any 2009, es va incorporar com a cap del grup transversal d’investigació de l’Institut d’Investigació Biomèdica August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i també com a director d’investigació al Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerra (CAPS-BE), concretament al CAP de les Corts. Especialista en medicina general i comunitària, Sisó va ser nomenat president de la CAMFIC l’any 2017 amb una candidatura en què destacava l’objectiu de reforçar les vocalies territorials “per donar una millor resposta adequada a les necessitats de cada territori”. També va posar l’accent a potenciar científicament la publicació de la revista de la societat i a impulsar els àmbits acadèmics i d’investigació de l’atenció primària a Catalunya. La seva presència als mitjans de comunicació, per transmetre la situació que viuen els metges de família, s’ha fet habitual arran de la pandèmia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)