Entrevista

JÚLIA BACARDIT

AUTORA D’EL PREU DE SER MARE

“La donació d’òvuls no és fàcil ni innòcua”

La periodista Júlia Bacardit fa un retrat exhaustiu del feixuc i complex món de la reproducció assistida, posant llum en els aspectes més foscos i donant veu a les dones que hi han hagut de passar

IMPOSICIÓ
“Hi ha moltes dones que acaben tenint un fill per reproducció assistida perquè és el que la societat marca”
De reportatge a llibre. Com neix El preu de ser mare?
Vaig comentar per Twitter que havia fet un article sobre reproducció assistida que cap mitjà no m’havia volgut publicar. El meu editor, Bernat Roig, d’Apostroph, em va contactar i em va dir si podria transformar el reportatge en un llibre. Va ser tot un repte i m’hi vaig posar.
La inquietud per escriure sobre aquest procés en augment ve de més lluny, oi?
Sí, concretament des que estudiava a la universitat, on em vaig trobar que hi havia molta demanda de donació d’òvuls per part de les clíniques privades que trobaven força resposta en les estudiants. Era una manera relativament fàcil d’aconseguir diners. M’hi vaig sentir atreta i així ho vaig explicar a la meva mare, que és metgessa i m’ho va desaconsellar. Ni era tan fàcil, ni era tan innocu per a la donant. Darrere de l’altruisme hi havia altres aspectes que calia explicar.
Com ara?
El mateix tractament previ a la donació. T’has de punxar hormones entre set i deu dies per estimular els ovaris, perquè t’han d’extreure com a mínim una vintena d’òvuls! A més, hi ha el perill que acabis patint una excessiva estimulació dels ovaris si passes massa vegades per aquest procés. Una situació que pot acabar en una menopausa precoç i amb desajustaments hormonals amb conseqüències psíquiques i emocionals. A més, en cap cas no es pot descartar el risc de mort, perquè et fan una intervenció quirúrgica. No vull exagerar, però tampoc és lícit que tot es pinti de color de rosa.El risc hi és, i les donants han d’estar ben informades del pas que volen fer. Ah!, i pensem que es tracta d’un sistema relativament nou; per tant, encara no ha passat prou temps per saber quines conseqüències pot tenir sobre el cos de les donants aquesta sobreestimulació.
De ser una pràctica més o menys coneguda s’ha convertit en tota una indústria.
La tècnica ha avançat molt en el camp de la reproducció assistida i els èxits a l’hora d’aconseguir embarassos s’han multiplicat. La demanda empeny, perquè, cada cop, les dones volen ser mares més tard, no ho aconsegueixen i fan el pas cap a la reproducció assistida. Són factors clau perquè el sistema es dispari. Parlem d’un negoci en què, sobretot les clíniques, han trobat la gallina dels ous d’or donant resposta al desig de ser mares quan la naturalesa no se’n surt.
L’Estat espanyol s’ha fet un nom com a destinació amb més demanda de dones que venen d’altres països a fer-se un tractament de reproducció assistida. Per què?
La sanitat és de gran qualitat i més barata que en altres llocs. I, sobretot, la llei que regula tot el procés és molt més flexible. Avui dia, el topall de les donacions és de sis vegades per dona, tres per clínica. Però, malgrat que s’està treballant a dotar de més transparència tot el sistema, encara no hi ha un registre únic que permetria tenir un control més gran. Hi ha clíniques que tampoc es posen gaire exigents amb les donats, perquè necessiten els òvuls. Per cert, la llei de reproducció assistida de finals dels vuitanta ja incloïa l’obligació de tenir un registre de donants... que no s’ha fet mai factible.
L’anonimat de les donacions també genera molt de debat. Vostè hi està en contra.
Crec que els nens que neixen de la reproducció assistida han de tenir el dret de conèixer els seus orígens i buscar els seus pares biològics en cas que ho vulguin. Parlem d’un dret que no es respecta, i mantenir l’anonimat de les donacions no té cap sentit. En altres països no és així, i el fet que a l’Estat espanyol es mantingui provoca que més de la meitat de les receptores siguin dones estrangeres. Som una destinació de turisme reproductiu.
Quina és la tipologia de les dones receptores?
De classe mitjana alta, amb estudis superiors i que han anat posposant la maternitat fins al límit i ja no poden quedar embarassades de forma natural. Hi ha molta demandant de l’Estat francès, d’Itàlia i també del nord d’Àfrica. Es busca que el nadó s’assembli tan com sigui possible a la mare. De fet, l’exemple més clar el tenim amb les inseminacions artificials: com a mare soltera, no et pots inseminar d’un donant africà o asiàtic. Es justifica pel manteniment de la raça. També és cert que un dels avantatges d’aquest cribratge genètic és que es garanteix que el semen del donant no tindrà els gens de malalties recessives de la donant d’òvul.
Sona una mica a infant a la carta.
Potser no s’arriba a tant, encara. Però sí que és cert que es pot triar el color dels ulls. El problema de fons és saber quins són els límits a l’hora de ser mare, o si n’hi ha d’haver. Moltes dones acaben tenint un fill per reproducció assistida perquè és el que la societat marca, perquè toca i no perquè tinguin una raó pròpia. Es com l’obligació de complir un somni col·lectiu.
La qüestió és ser mare com sigui.
Aquest és el gran debat. L’obligació social de tenir fills si ets dona. La maternitat no és cap dret. Hi ha el dret de poder ser mare, igual que hi ha el de no ser-ho. Però està més mal vist! És com si a les dones ens diguessin que podem ser tot allò que volem, però sempre mare. I ens trobem amb la paradoxa que als 20 anys podem estar donant òvuls perquè ens paguin 1.000 euros i als quaranta comprant-ne per 10.000!
És molt difícil iniciar un procés de reproducció assistida en la sanitat pública?
Molt més difícil que en la privada. Hi ha llistes d’espera de fins a dos anys i moltes dones no es poden esperar tant de temps, perquè ja han esgotat el seu límit per quedar embarassades. Aquest és un camp adobat per a les clíniques privades.
Tenim clar el risc que pateixen les donants d’òvuls, però també n’hi ha per als infants que en neixen?
Hi havia una certa tendència que nasquessin més infants amb síndrome de Down i amb altres malalties genètiques. També és cert que neixen més bessonades, perquè és habitual implantar més d’un òvul a la receptora per garantir que l’embaràs arriba a bon port. Finalment, els nadons habitualment poden ser de pes més baix i prematurs.
Sorprenen xifres com ara que hi ha 70.000 embrions congelats només a Catalunya.
Les tècniques per congelar els òvuls amb èxit perquè en puguis disposar quan vulguis quedar-te embarassada han evolucionat molt ràpidament. La crioconservació ha generat una reserva impressionant. Parlem d’un problema legal, perquè no és gens fàcil destruir un embrió i han de ser els pares els qui donin permís. També hi ha l’opció d’adoptar un embrió i implantar-se’l, però no és tan habitual, perquè la majoria de persones vol tenir algun vincle genètic amb el seu fill o, si no és així, passen directament a l’adopció d’un infant ja nascut.
Aquest assaig li ha obert més preguntes que no pas n’hi ha resolt?
Crec que es pot estirar de molts més fils que no em pensava al principi, quan vaig començar a documentar-me. Parlem de la venda o no del cos humà, parlem de fins a quin punt es pot triar l’aspecte dels fills, parlem de l’ètica que hi ha d’haver per regular un negoci que se sustenta en la vida humana, parlem dels drets d’aquells que encara no han nascut i parlem de fins a quin punt els nostres desitjos han de ser ordres només perquè la tècnica els pot fer realitat. Jo tampoc ho tinc clar, però allò que sí que em costa d’entendre és que les clíniques facin tants diners amb el que és evident que és una necessitat social. Hauria de ser més fàcil i menys car, precisament en un país on la taxa de natalitat és tan baixa i l’envelliment de la població avança tan ràpidament.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)