Entrevista

JOAN SALICRÚ

PERIODISTA

“Els que van provocar la guerra han guanyat el relat”

Joan Salicrú és periodista i un apassionat de Bòsnia i Hercegovina. Explica que les diferències ètniques es van amplificar per justificar el conflicte

Bòsnia. La guerra que no ens van explicar Editorial: ’APOSTROPH Pàgines: 140 Preu: 16 euros
SITUACIÓ
“En el transcurs de la guerra, s’acaben creant tres exèrcits més o menys homogenis: un de musulmà, a Sarajevo, un de croat, a Mostar, i el serbobosnià, que ocupa la resta del territori”
TENSIÓ
“El gros de policies serbobosnians que eren allà quan es produïa la matança de Srebrenica segueixen sent policies”
LLUITES
“La religió era l’únic element objectiu que donava diferenciació entre aquestes comunitats, tot i que l’índex de religiositat era molt més baix”
REALITAT
“Si avui vas a Bòsnia, la tesi que t’explicaven s’ha acabat complint. I ho ha fet a força d’inflar-ho durant els darrers 25 anys ”
Per què no ens van explicar aquesta guerra?
Sé que la tesi té un punt de provocació. Si avui vas a Bòsnia, la tesi que t’explicaven realment s’ha acabat complint, però ho ha fet a força d’inflar-ho, d’insistir. Si et dediques durant 25 anys a escampar aquest missatges d’odi i confrontació, i si a les comunitats afectades ja els va bé, ho acaben comprant i realment hi acaba havent una divisió total. En els fons, és com es construeixen les identitats. Hi ha una pel·lícula, i també obra de teatre, L’onada, que mostra un experiment que fa un professor d’institut dels Estats Units. Hi ha dues classes: a una part de l’alumnat els dona una identitat, un logo, una estètica... Es crea una identitat. L’experiment acaba malament perquè se li’n va de les mans. La metàfora de la pel·lícula alerta que la identitat es pot crear. Et fa sentir d’alguna cosa, una pertinença. I si s’extrema molt pot acabar en violència en contra de l’altre.
I com era la vida a Bòsnia abans de la guerra?
Hi ha una altra lectura, que no és la que faig jo, que assegura que hi havia un tap (la dictadura de Tito) i que tots aquests sentiments nacionals estaven reprimits. En el moment que obres l’olla, explota. Hi ha el testimoni d’una noia que vivia a Sarajevo i quan comença la guerra no entén què passa, no sap a quin bàndol pertany. Imagina si havia calat la idea que eren bosnians, d’una forma ciutadana, sense vincular-se a una ètnia concreta, que hi havia nens que havien nascut en aquest cosmos que no sabien identificar de quina ètnia venien ells mateixos, perquè, en aquest cas, això volia dir preguntar-se quina era la religió de la família, quan la majoria de famílies no eren religioses. És un detall connotatiu, perquè és evident que no només li passava a aquesta noia, que era sèrbia, ortodoxa. Per tant, hi va haver un moment que es van adonar que eren al lloc equivocat i que havien de marxar perquè ja no casaven en aquesta nova composició. Si algú és incapaç de tenir clara la seva identitat, com es pot argumentar que ens hem de matar perquè som diferents? Allà estaven tan fusionats, almenys a les ciutats, que havien deixat la traçabilitat ètnica tan enrere que s’havia esvaït i només persistia en les festes tradicionals, viscudes com la gent no creient viu el Nadal aquí. La pertinença era molt feble, difuminada. Fins a quin punt això s’havia generalitzat, estava tapat i en el moment que hi ha el canvi de règim es destapa? És el debat que plantejo. Per exemple, els matrimonis mixtos en ciutats com ara Sarajevo parlen molt bé d’això: gairebé eren el 50%. Hi havia una gran barreja entre la gent.
Assegura que la guerra de Bòsnia continua sense explicar-se bé.
Ara es compleixen els 30 anys de l’inici de les guerres iugoslaves, la de Croàcia i la d’Eslovènia. Just l’altre dia, feien un reportatge a La Sexta i deien que l’exèrcit serbobosnià estava format per paramilitars, gent sonada, vinguda de Sèrbia, de Romania, de Grècia... Això no és veritat. En el primer moment, el que passa és que l’exèrcit iugoslau ocupa unes parts del territori de Bòsnia i Hercegovina majoritàriament poblades per serbis amb soldats que majoritàriament són serbis. És una invasió estrangera, perquè el nou estat ha estat reconegut per l’ONU. Des del 6 d’abril fins el 12 de maig, el que hi ha és la invasió d’un país tercer, perquè Bòsnia s’ha independitzat. Belgrad això no ho pot permetre i ocupa tot el territori on viuen els serbis per impedir que aquesta república se separi (o que, almenys, els serbis es quedin en una Iugoslàvia més petita). Al cap d’un mes, la comunitat internacional els alerta i el que fan és canviar els uniformes, el nom, treuen els oficials no serbis... Així que només es queden oficials serbis a comandar aquest exèrcit. Però no deixa de ser l’exèrcit iugoslau, l’exèrcit de Belgrad. Al principi, el que hi ha és el món de Sarajevo i de les ciutats que han declarat la independència, sense el suport de la majoria dels serbis (de Bòsnia), que lluita per mantenir aquesta independència.
Qui s’hi oposa?
L’exèrcit iugoslau, que al cap de quatre dies es canvia el nom i es diu exèrcit de la República Srpska, perquè no sembli que és una intervenció estrangera. Passen a ser anomenats com un exèrcit propi, però allò és un tros de l’exèrcit iugoslau que es queda a Bòsnia.
I qui són els que estan a favor de la independència de Bòsnia?
Bàsicament, els musulmans i els croats, perquè els serbis, majoritàriament, des del primer moment boicotegen el referèndum.
Són el 33% que no van a votar.
Tot i que també hi ha molts serbis que es queden a Sarajevo. Hi havia 40.000 serbis, de 430.000 habitants. Molts també es van quedar. L’exèrcit iugoslau entra i ocupa el 70% del territori i ho fa amb un exèrcit com qualsevol dels que hem conegut. El govern de Sarajevo no vol entrar en aquesta lògica bèl·lica, però, des del moment que l’exèrcit iugoslau ataca, es comença a generar informalment un exèrcit. És aquella imatge d’un home vestit de carrer amb un kalàixnikov als carrers de Sarajevo disparant contra els franctiradors. Però no hi ha un exèrcit pròpiament constituït. Aquest, l’Armija, s’anirà construint durant els primers mesos de la guerra.
Qui són i com s’armen?
Bàsicament, són musulmans. Iugoslàvia tenia un sistema de defensa en què hi havia un exèrcit federal, que és el que acaba ocupant una part de Bòsnia, però també tenia una estructura que es deia de la defensa territorial, el que volia dir que cada república tenia unes bases d’armament i un cos que podia mobilitzar per atacar, i això lligava amb el socialisme autogestionari. Si hi ha una invasió de l’URSS, que és el que els preocupava, hi havia l’exèrcit federal i tot un altre cos més inserit en cadascuna de les comunitats locals que podia respondre. Aquesta defensa territorial sí que havia quedat a Sarajevo. Per tant, no hi havia un exèrcit propi del govern, però sí que hi havia armes, fàbriques amb armament i un personal que van agafar i van fer seu. Van desmantellar una estructura de l’època iugoslava i la van convertir en l’embrió de l’exèrcit. Tot això, sumant-hi voluntaris i la policia, va acabar fundant un exèrcit, però que era molt limitat. Aquí dintre, i aquesta és també la gràcia, hi ha serbis, croats i musulmans. És veritat que sobretot són musulmans, però qui liderava la defensa de Sarajevo, en Jovan Divjak, que es va morir fa poc, era un serbi nascut a Belgrad.
És impactant, si més no.
Fixat’t la paradoxa. Defensa Sarajevo i la Bòsnia multiètnica. El líder que defensa això és un senyor que ha nascut a Belgrad i enfront seu, a les muntanyes, té l’exèrcit de què forma part (perquè ell havia anat a Sarajevo perquè formava part de l’exèrcit iugoslau); davant té el antics companys d’armes. Hi havia, doncs, una divisió ideològica, no ètnica. És d’origen serbi, però defensa que una cosa és el seu origen i l’altra és que ell viu a Bòsnia i que el seu país ha decidit independitzar-se, i es queda lluitant amb els seus compatriotes. L’exèrcit federal, per tant, passa de ser de tots els iugoslaus a ser un exèrcit proserbi.
I què acaba passant?
El tros d’aquest exèrcit que es reanomena i acaba sent de la República Srpska té enfront l’Armija, aquest exèrcit multiètnic que és sobretot a Sarajevo i a les ciutats. Però aquest exèrcit també s’acaba dividint, perquè cauen en aquesta pendent del nacionalisme: els croats n’acaben marxant. Llavors, ja comencem a tenir una confrontació de tres, perquè efectivament hi ha l’exèrcit serbobosnià que procedeix de l’exèrcit iugoslau, l’Armija, en què queden sobretot musulmans, i, finalment a la zona de Mostar, l’exèrcit, ara sí, pròpiament croat. Aquí sí que ja és quan es va configurant aquest escenari de tres comunitats. És veritat que, en el transcurs de la guerra, s’acaben creant tres exèrcits més o menys homogenis: un de musulmà, a Sarajevo, un de croat, a Mostar, i un de serbobosnià, que ocupa la resta del territori. Això porta a tres realitats polítiques. L’agost del 1995, quan hi ha hagut la massacre d’Srebrenica per part de l’exèrcit serbobosnià, tot i que això se sap més tard, la pressió internacional ja és molt forta i l’OTAN acaba bombardejant els serbobonians, els fa reduir les seves posicions i això acaba portant una mena d’equilibri, una mena de taules, que és com ha quedat el país ara. El 51% per a la federació, que és la zona de musulmans i croats, i el 49% de la República Srpska, que és el mateix que hi havia el 1995. Ara, han juxtaposat els exèrcits i, fins i tot, han intervingut a l’Iraq com a exèrcit de Bòsnia i Hercegovina; però és una juxtaposició dels tres que hi havia.
I com s’organitzen políticament?
Hi ha aquestes dues comunitats que formen una mena de confederació. Quan parlem de política internacional, ara mateix al món, Bòsnia i Hercegovina és l’únic que té aquest model, perquè Suïssa, encara que tingui el nom, no ho és. Hi ha dos ens totalment separats; el govern central comú que hi ha té molt poques atribucions. En té en el tema de migracions, que ara és un gran embolic, perquè Bòsnia és la porta d’entrada a la Unió Europea. Per tant, entre la frontera croata i Bòsnia, és el lloc on arriben molts immigrants. Justament, aquesta competència, que és una patata calenta, la té el govern central. Però bé, per a quasi tota la resta, les dues entitats funcionen separadament. Cadascú fa la seva.
És a dir que croats i musulmans viuen per una banda i els serbis viuen per una altra?
La gent ha acabat comprant aquest discurs de les tres comunitats i tothom s’ha anat replegant a la seva zona. Sobretot els serbis (crec que són el 92%) viuen a la República Srpska. Hi ha molt pocs musulmans. A Srebrenica, els qui van quedar. L’altra zona del país no és tan homogènia, però està dividida en cantons, de manera que també tenen uns altíssims poders; perquè, en realitat, els croats i els musulmans no volen compartir el poder. Cadascú té la seva policia. Les competències en educació, que és un aspecte molt sensible, es decideixen també en aquests cantons. A les grans ciutats, hi ha més diversificació, però molt enrere respecte del que hi havia abans. Mostar és una ciutat que segueix dividida, perquè un tros és de musulmans i l’altre és dels croats; de serbis també n’hi havia i ara no hi són. Hi ha alguns llocs on les comunitats han desaparegut del mapa. Hi ha intercanvis de casa. Els qui van promoure la guerra s’han sortit amb la seva. No hi ha matrimonis mixtes. Fins fa quatre dies, encara hi havia situacions brutals, com ara que, a Mostar, les ambulàncies d’un costat no anaven a recollir pacients de l’altre. No sé si dir que la situació és tensa, però viuen totalment segregats.
I per on passa la solució?
A diferència de la Guerra Civil, allà només fa 25 anys d’això. Una cosa són els criminals de guerra que s’han jutjat; molts, a la vora de 120. S’ha fet una bona feina. Però el gros de policies serbobosnians que eren allà quan es produïa la matança de Srebrenica (això ens ho van explicar l’agost passat) segueixen sent policies. Els fills, o els descendents, o els familiars de gent que ha perdut éssers estimats en la massacre es troben persones que sabien que eren allà i que van fer veure que no veien el que estava passant, o que directament hi van participar. És molt bèstia. La solució que han trobat és que tothom estigui una mica segregat, que cadascú vagi a la seva. És una mala solució, però és una solució. I amb l’educació també passa el mateix.
Què ha passat?
Cadascú explica la seva pel·lícula. Explica la història des del seu punt de vista. I amb la llengua, el mateix. Tornant a L’onada, la pel·lícula del principi, què és el que genera identitat? La religió era l’únic element objectiu que donava diferenciació entre aquestes comunitats, tot i que l’índex de religiositat era molt més baix, encara que ara ha augmentat moltíssim. Per exemple, en el cas musulmà, els únics que han posat diners per reconstruir han estat els països islàmics; per tant, van tots a la mesquita a pregar, perquè els n’han construïdes moltes! Tota aquesta zona de la península aràbiga (l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units) hi ha apostat molt fort. Han comprat moltes propietats allà perquè per a ells també és una mena d’entrada a Europa, de tenir una casa a Europa, en un lloc molt barat.
I amb la llengua?
S’ha artificialitzat, perquè és la mateixa llengua. Si poses en el Google Translate un text que t’han dit que està en serbi, el traductor moltes vegades et diu que és croat. Vaja, que és evident que no hi ha gran diferenciació. El que han fet en aquest cas, sobretot els croats, ha estat buscar nous vocables i artificialitzar la llengua. Tot això amb el suport del govern de Croàcia. A més, hi ha un element de desestabilització raríssim: tots els croats que viuen a Bòsnia tenen ciutadania europea. Són habitants de Bòsnia i Hercegovina, però tenen passaport croat. Poden votar en les eleccions europees i tenen la doble nacionalitat.
I ara quin és el futur d’aquest país?
El futur és aconseguir que no entrin un altre cop en conflicte i que ingressin a la Unió Europea, que és l’únic ens que els pot dir que està bé que tinguin el poder descentralitzat però que hi ha d’haver polítiques que es facin conjuntament. Ara mateix, no compleixen la majoria dels estàndards que els demanen. La meva opinió és que, al final, la Unió Europea els deixarà entrar pel simple fet de gestió migratòria, perquè allà té un forat negre, entre Grècia, que és UE, i Croàcia, que també ho és, que Brussel·les preferirà acabar engolint.

Dues escoles, una teulada

El sistema educatiu “és una guerra amb altres armes”, explica Salicrú. Hi ha tres currículums educatius en funció de l’ètnia a què pertany cada infant. Aquest sistema rep la denominació anglosaxona Two schools, one roof (‘Dues escoles, una teulada’). “Nens de dues ètnies diferents que van a a la mateixa escola però que són separats i que estudien un currículum educatiu diferent”, assegura el periodista, que explica que, fins i tot, estan separats a l’hora del pati. “També hi ha escoles multiètniques, com és el cas del districte Brcko, al nord, que a la pràctica funciona com un ens independent (no és ni Federació ni República Srpska) i on els infants van a la classe junts, però no és el més habitual al país”, assenyala Salicrú.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)