Entrevista

GEMMA GEIS

CONSELLERA DE RECERCA I UNIVERSITATS

“La recerca ha de ser al centre del projecte de país”

Gemma Geis estrena una conselleria de nova creació que intenta donar més presència estratègica al món universitari de Catalunya

INVERSIÓ EN RECERCA
“El finançament públic de la recerca no és una despesa, és una inversió que retorna amb escreix” EL PARTIT “El president Puigdemont és l’aglutinador de Junts per Catalunya”
REPTES UNIVERSITARIS
“Cal millorar el relleu generacional en la recerca i també apostar pel mecenatge en col·laboració amb el sector públic”
EFICÀCIA EN LA GESTIÓ
“Hem mantingut directors generals que ja hi eren, perquè més que la política prioritzem l’eficiència”
FUGA DE TALENT
“La investigació està internacionalitzada. El problema no és que marxi talent, sinó que no tingui altre remei que marxar”
GOVERN DE COALICIÓ
“Vull pensar que hem après dels errors i que ara estem tots compromesos
amb el govern”
COMPROMÍS POLÍTIC
“Jo soc de país i no de partit. Formo part de Junts, però el meu partit és Catalunya”

Gemma Geis (Girona, 1979) és consellera de Recerca i Universitats després d’haver fet recerca durant anys i d’haver sigut vicerectora d’una universitat, una característica, l’experiència, que no sempre és prou valorada a l’hora de nomenar càrrecs polítics de responsabilitat.

Després dels primers cent dies de govern, ja deu haver pogut copsar l’estat del sector universitari català. Quin és el seu diagnòstic?
Durant aquests cent dies, l’actitud ha estat d’escoltar, de molta proximitat, de crear aquesta aliança de país que cal en el terreny del talent, la innovació, la recerca i la transferència de coneixement, per tal que tot això estigui al centre. També és veritat que no m’ha sorprès gaire el que m’he trobat. Segurament m’he trobat problemes més agreujats, i seria mala consellera si venint d’aquest sector em sorprenguessin les demandes que hi ha. He confirmat bastant la radiografia que ja tenia, i això ens permet avançar en l’aplicació de les polítiques que cal impulsar.
Quines seran aquestes línies?
Bàsicament, són dues. El tema del talent, és a dir com assegurem que en l’àmbit de la investigació tot el coneixement que hi ha al país, que és molt, tingui un relleu generacional. Això té relació directa amb una altra demanda, que és l’atracció de talent, la retenció de talent i la recuperació del que ha marxat. Tot això està relacionat. Si fas polítiques de relleu generacional, automàticament estàs en més bona disposició de retenir i d’atraure talent. I encara hi ha una tercera línia, que és la necessitat de millorar les infraestructures, infraestructures científiques i en general.
Per fer això hi ha prou recursos econòmics? I n’hi ha prou amb recursos?
Al país que tenim al cap alguns, el que ens cal és la independència. Amb totes les eines pròpies d’un estat, el salt que podria fer el país en l’àmbit de la societat del coneixement seria impressionant.
Quines són les eines que no tenim?
En el mentrestant falta més finançament. També cal denunciar les polítiques de recentralització, tant en l’àmbit científic com en el tema dels fons Next Generation, aquest cafè per a tots que de vegades hi ha. Quan les universitats de Catalunya competeixen en igualtat de condicions a Europa, són les que aconsegueixen més fons europeus i, de vegades, en l’àmbit espanyol, no. Falta més finançament i també millor, un millor finançament de les universitats públiques i dels centres de recerca. Perquè el finançament públic de la recerca retorna amb escreix els diners gastats. No és una despesa, és una inversió. Amb la pandèmia ho hem pogut veure. La recerca que es transfereix a la societat, en salut, en transició energètica, en la lluita contra el canvi climàtic, tot això és fruit d’una inversió pública necessària.
Ha parlat de la fuga de talent. És necessàriament dolent exportar talent, o el problema és que no es compensa atraient talent de fora cap aquí? Perquè el talent que volta, eixampla la mirada, aprèn a fora i en algun moment torna amb tot el bagatge acumulat, i això és positiu, no?
El món de la investigació catalana està totalment internacionalitzat. Els investigadors i les investigadores fan estades de recerca a l’estranger, tenen relacions internacionals que milloren la seva formació com a investigadors. El problema és que aquesta gent de vegades ha de marxar per força, no perquè vulgui, sinó perquè aquí no té l’alternativa perquè les condicions laborals no acompanyen. Això ja no és internacionalització, sinó fuga de talent. Hem de garantir que la gent que vulgui desenvolupar la tasca investigadora en aquest país ho pugui fer. I aquelles persones que volen marxar durant un temps i tornar, és clar que ho han de poder fer.
Catalunya és un país atractiu per atraure talent científic i universitari?
Crec que sí, el que passa és que els països de la Unió Europea i els de primera línia en l’àmbit mundial, en general, estan invertint molt en recerca i innovació. I, per tant, nosaltres no només hi hem d’invertir, sinó que hem d’escurçar al màxim la diferència per mantenir-nos al nivell. No podem perdre pistonada. Cal una decisió de país per invertir al màxim en aquestes polítiques. Cal que les infraestructures del país siguin de primer nivell.
N’hi ha prou amb el finançament públic? O, dit d’una altra manera, tot ha de ser finançament públic?
Hem de treballar en el tema del mecenatge. Desacomplexadament ha de ser possible el finançament públic, perquè el país creu en la recerca, però a més a més, i amb la pandèmia s’ha vist, la col·laboració publicoprivada funciona. I això no vol dir que no hi hagi d’haver retiment de comptes i límits.
Per què hi ha aquestes reticències en alguns sectors a la inversió privada, quan en l’àmbit internacional avançat funciona sense problemes?
No ho sé. Jo no ho veig malament sempre que es mantingui el concepte de servei públic, garantint drets fonamentals i els aspectes més socials i de drets.
Un mecenatge privat pot condicionar les línies de recerca, enfocant-les a interessos empresarials?
Les empreses han vist que invertir en recerca porta a solucions més ràpides.
Però recerca bàsica no és el mateix que recerca aplicada.
Crec que tothom –i les empreses també– té clara la necessitat de reivindicar la recerca bàsica. Perquè sense ser bons en recerca bàsica és molt difícil ser potents en recerca aplicada. El mecenatge en totes les seves derivades ha de ser possible i treballarem per enfortir-lo.
La universitat catalana està envellida. Ho dic perquè en els anys noranta es va produir una eclosió universitària que va permetre l’entrada i l’estabilització de professorat i investigadors, i la consolidació del sistema, i ara sembla que s’hagi produït un tap generacional.
Les taxes de reposició que marca l’Estat dificulten la renovació. I quan vas a veure els rectors, es queixen de la mitjana d’edat del professorat.
Són els mateixos rectors que substitueixen jubilacions amb professors associats.
Bé, perquè les places temporals i les places permanents depenen de les taxes de reposició, i aquí el govern espanyol ha sigut molt intransigent. Els rectors el que voldrien és que s’eliminessin les restriccions en la reposició, perquè podrien treure places consolidades, places permanents. Si s’eliminés la taxa de reposició, els rectors disposarien de molts més instruments per garantir més bones condicions i la renovació generacional.
La taxa de reposició és la ràtio que determina el nombre de treballadors que es poden incorporar a l’administració pública en funció de les baixes produïdes. Per als que no hi estem familiaritzats, em pot explicar com funciona?
Això afecta tota la funció pública. En el món universitari vol dir que si, per exemple, se’t jubilen vint professors, només et deixen crear dues places a temps complet i indefinides, perquè no et permeten reposar el cent per cent dels funcionaris. Això fa molts i molts anys que funciona així. La taxa de reposició ha arribat a ser zero, o d’un 10%. I això no només afecta el professorat, sinó també el PAS, el personal de servei, que és molt important. El tècnic de recerca, el bibliotecari... I és aquí on anem a parar a les figures temporals, als associats...
Això no perjudica la qualitat universitària, a banda de causar una gran precarietat laboral?
Va en perjudici de garantir la solidesa de la cadena de transmissió de coneixement, perquè bloqueja el relleu generacional, eternitza els interinatges. La mitjana d’edat amb què un professor aconsegueix estabilitzar-se és molt alta.
Anant a l’altra banda, que és la dels estudiants, vostè va començar fort, amb un anunci de rebaixa del 40% de les taxes dels màsters públics.
Ja s’ha aprovat i s’executarà. Ho vam treballar amb el Consell Universitari. I també hem augmentat quasi en 10 milions el pressupost dels SGR, la convocatòria d’ajudes de suport a les activitats dels grups de recerca, que afecta no només l’àmbit més científic i tecnològic, sinó també les humanitats.
Tota aquesta planificació i inversió es pot fer perquè el món universitari ha aconseguit tenir una conselleria pròpia? Ara és més fàcil que quan depenia d’Empresa i Coneixement?
Sense desmerèixer qui hi havia abans, ara el contacte amb el sector és molt més senzill i més directe i, per tant, es pot actuar amb més diligència. Crec que una de les meves tasques és deixar consolidat aquest espai més enllà del dia que jo plegui.
No sé quan trigarà a plegar, però sí que és cert que el seu càrrec ara l’ocupa una persona, vostè, que ve del sector. En aquesta dinàmica de repartiment de càrrecs del govern actual, especialment baixant un graó fins al nivell de direccions generals, això és poc habitual. Es premia excessivament la gent de partit i poc la formació específica i l’expertesa per al càrrec?
Haver sigut vicerectora d’una universitat és sens dubte un avantatge. Quan parles amb un rector, parles el mateix llenguatge. Conec les dificultats de les universitats perquè hi he treballat. Jo no hauria assumit un càrrec per al qual no m’hagués vist mínimament capacitada.
Amb tants canvis de govern i redistribució de conselleries, tot i que els partits que governen són els mateixos, hi ha la sensació que és difícil consolidar polítiques a mitjà o a llarg termini.
A la meva conselleria hem mantingut directors generals que ja hi eren, perquè crec que havien fet bona feina. He escoltat i he pres aquestes decisions en funció de les necessitats de la comunitat universitària i del país. Als que som del món acadèmic, més que la política pura i dura, els valors que ens guien són els de la bona preparació i l’eficiència. Tenim molt clars els eixos que volem treballar.
Són uns eixos prou sòlids per tal que quan arribi algú altre, fins i tot si és d’un altre partit, es puguin mantenir, o es tornaran a canviar?
Jo crec que sí. Crec que només n’hi ha un que dependrà de qui vingui després, que és preparar el país per a la independència. Aquest possiblement no, però hi estic compromesa, perquè em sembla que en un país independent la recerca, la transferència de coneixement i la innovació han d’estar al centre. I això pot atraure molta gent.
L’ensenyament universitari no està massa enfocat al mercat laboral?
No només el mercat ha de determinar els estudis. Quan hi ha finançament públic l’ocupabilitat com a resultat dels estudis és important, pel que demana la societat. Però també hi ha un equilibri amb aquells estudis amb menys ocupabilitat però que concorden amb el model de desenvolupament del coneixement del país i de la formació de la ciutadania.
Les dobles titulacions en què es barreja un grau tècnic amb un d’humanístic són una bona via?
L’especificitat dels estudis és un valor amb vista a trobar feina, però també ho és la transversalitat. Estudis d’economia i filosofia, per exemple, els trobo molt interessants. O enginyeria electrònica i organització i gestió d’empreses. Les universitats ja fan els seus processos per repensar graus i màsters per adaptar-se a les necessitats del mercat, però també al dret, que personalment reivindico, del coneixement en general.
A l’accés al coneixement en català? O al final acabarà sent certa la frase atribuïda a Adolfo Suárez que no es pot ensenyar química en català? Ja n’ha parlat amb la consellera de Cultura, que ha anunciat un gran programa de normalització lingüística?
N’hem parlat amb el conseller d’Educació. Tinc una demanda de les facultats d’Educació perquè els alumnes hi arriben amb un nivell molt baix de català. El català és la llengua vehicular de les universitats de Catalunya, i aquest és el mandat que tenim. Ara ho estem treballant amb el Departament d’Educació i quan es faci aquest pla de xoc més general, hi treballarem. Però el meu compromís amb la llengua és tan ferm, que no he esperat per posar-m’hi en el meu àmbit. Treballem per garantir rebre la docència en català, per enfortir el català en la recerca, per enfortir la Xarxa Vives d’Universitats, desacomplexadament. I em consta que els rectors de les universitats hi estan fermament compromesos. És compatible fer una recerca internacional amb l’ús de la llengua catalana. Col·laborarem, naturalment, amb totes les conselleries, però ja hem començat a actuar.
Diu que ja s’ha reunit amb el conseller d’Educació, que és dels seus socis d’ERC al govern. Com estan les relacions entre socis?
Estem molt centrats a fer la feina que ens toca. Hem viscut la pandèmia i he fet campanya electoral visitant molta gent d’àmbits molt diversos. I de tot el que he vist i m’han dit no me n’oblido. I per això toca governar tan bé com sigui possible, amb totes les limitacions que hi ha, però arremangant-se. Com a independentista no renuncio a res, però al govern hem de treballar amb un bon marc de govern de coalició.
El govern Aragonès està més cohesionat que el govern Torra?
L’anterior legislatura va ser molt complicada, amb presos, exiliats, la pandèmia... I ho va ser molt per a tothom. Vull pensar que tots hem après dels errors i voldria que les persones independentistes continuïn la lluita cadascú de les seves posicions però compromesos amb el govern. Tenim un deure de millora constant. Aquests tres anys de baralles i discussions no crec que hagin enfortit l’independentisme. El que hem d’intentar és arribar a consensos de país i a sumar estratègies des de mirades diferents. Jo soc de les que vull sumar.
Respecte de la taula de diàleg, per exemple, les mirades no són excessivament diferents?
Forma part de l’acord de govern. A Junts som escèptics respecte a la taula, no hi creiem gaire, perquè no hi ha elements motivadors, però no ens n’hem aixecat mai.
De fet, no se sap qui s’hi asseurà per part de Junts.
Aviat se sabrà. En definitiva, el nostre escepticisme és total, però nosaltres volem sumar sempre que això no vagi acompanyat d’una desmobilització o de pèrdua de l’objectiu que tenim amb el 52% dels vots.
Llançar la pilota del referèndum endavant, com ha fet el president amb la data del 2030, és engrescador i mobilitzador?
Crec que un 52% és un motiu per prémer l’accelerador amb prou legitimitat democràtica, que cal mantenir votació rere votació.
Abans que el referèndum, en tot cas, segur que hi haurà l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, i ERC i Junts no sumen prou. Anirem un altre cop cap a uns pressupostos prorrogats?
Crec que, en l’àmbit pressupostari, podem trobar prou punts de trobada amb la CUP. Per la banda d’Universitats, amb aquesta voluntat de consens que intento aplicar sempre, treballarem perquè això sigui possible. Crec que el país necessita uns pressupostos aprovats i un full de ruta independentista clar. I aquest últim punt, per cert, ultrapassa l’espai estricte del govern, hi ha altres espais on s’ha de debatre.
Vostè ara està a l’espai de govern, però fa quatre anys ni tan sols es dedicava a la política. Com ha viscut el canvi personal i com ha canviat la seva visió de la política?
Intento tenir els peus a terra. Aquest estiu, per exemple, m’he dedicat a estar amb la meva gent, amb aquells que em truquen i volen quedar amb mi no perquè soc consellera. Això em blinda bastant en la meva manera d’entendre la política. Sembla menor, però no ho és tant, perquè és molt fàcil allunyar-se’n. Jo soc de país i no de partit. Formo part de Junts, però el meu partit és Catalunya. En tots aquells escenaris de buscar el màxim consens i estendre tots els ponts possibles, jo hi seré, perquè forma part del compromís amb què vaig entrar en política. La meva mirada estratègica és que hem de preparar-nos des del govern per avançar cap a la independència i crec que és possible fer-ho.
I la vida de partit, com la porta?
La vida de partit no és el meu fort. A mi m’agraden les persones i al meu partit hi ha moltíssimes persones que venien d’una tradició política d’abans i d’altres que han fet el salt, com jo. I jo connecto amb les persones. Quan més em connecto amb el partit és quan estic amb la gent, i a Junts hi ha gent que treballa moltíssim, molt compromesa, des del més absolut anonimat.
Remant tots en la mateixa direcció? Perquè intueixo una certa falta de cohesió interna.
Es rema més en la mateixa direcció del que sembla. I hi ha menys fricció de la que sembla. L’àmbit de Junts és de suma, de molta transversalitat. Crec que estem fent un camí cap a respectar tot aquest pluralisme, però perseguint tenir la màxima força com a partit per ser una bona marca política per assolir la independència del país. En molt poc temps hem nascut, hem crescut, ens hem organitzat, hem anat sumant gent i cada mes que passa som més forts.
L’aglutinador de Junts continua sent el president Puigdemont?
Sí, crec que el president Puigdemont és l’aglutinador de Junts per Catalunya. I crec que els presos també tenen un paper important. Amb molta generositat ens han ensenyat moltíssimes coses i els tenim a disposició per demanar-los consell. El meu compromís polític és amb el president Puigdemont, i en aquests anys s’ha enfortit encara més.
Durarà més de dos anys, el govern del president Aragonès?
No soc bona fent vaticinis. El que m’agradaria és que, d’aquest govern, l’independentisme en sortís reforçat.

la capitana del vaixell

Afirmar que Gemma Geis i Carreras (Girona, 1979) pilota el vaixell universitari català no és només una metàfora, ja que la conselleria actualment ocupa l’edifici originari de la Compañia Transmediterránea. Sota l’espectacular claraboia de vitrall en forma de casc de vaixell invertit que presideix la planta més noble de l’edifici monumental situat a la part baixa de la Via Laietana, la planificació pública d’aquest sector estratègic està dirigida per una experta en la matèria. Doctora en dret i especialista en dret administratiu, Geis ha sigut investigadora i encara forma part d’un grup de Recerca en Dret Urbanístic, ha sigut vicerectora de la Universitat de Girona i també coneix en la pròpia pell les dificultats per obrir-se camí enmig de la precarietat actual de la docència universitària. Envoltada d’un nucli dur d’origen majoritàriament gironí, l’accés a aquest càrrec ve precedit d’una legislatura com a diputada de Junts per Catalunya i per dues victòries electorals folgades com a cap de llista per Girona, on el seu partit, feu del president Puigdemont, obté les diferències més clares respecte d’Esquerra.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)