Entrevista

SUSANA DE LA CRUZ

ACTIVISTA I DEFENSORA DE DRETS HUMANS

“A Chiapas la justícia és simulada”

Susana de la Cruz és una lluitadora incansable. El seu activisme comença quan el seu germà és empresonat sota tortura. Des de llavors, denuncia la persecució que viuen els indígenes a Mèxic

CÀSTIG
“El meu germà va entrar a la presó amb 22 anys i en va sortir als 40 per un crim que no havia comès. La seva declaració es va fer sota tortura”
ACCIÓ
“Sis presos van iniciar una vaga de fam que va durar 135 dies, però no van rebre cap resposta del govern”
REALITAT
“Hi ha zones cafeteres on els agricultors han de treballar de nit per culpa de la violència”

Susana de la Cruz és una defensora dels drets humans mexicana. La seva lluita s’inicia el 2007, després que el seu germà fos torturat i empresonat de manera arbitrària durant tretze anys. Ara impulsa accions de defensa jurídica i política per la llibertat de persones indígenes empresonades injustament. És originària de San Cristóbal de las Casas, Chiapas. Rep La República al CaixaForum Macaya de Barcelona, on va participar en un acte per conèixer el projecte “Ciutats catalanes defensores dels drets humans”, que cada any acull activistes.

En què se centra la seva tasca?
Soc membre d’un col·lectiu de presos en lluita. Acompanyem sis casos, tres dels quals són perquè la fiscalia fabrica delictes a través de l’ús de la tortura. Una tortura va des d’ofegaments, asfíxia amb aigua, amb bosses de plàstic o amb corrents elèctrics en diferents parts del cos. També poden ser cops. És el mecanisme que utilitzen les autoritats per a la fabricació de culpables. El que fan és amenaçar la víctima, els diuen que tenen localitzada la seva família, que els mataran si ells no assumeixen una responsabilitat. Els fan firmar un full en blanc o els demanen certa quantitat de diners de la qual no disposen, així que l’única opció que els queda és firmar. Es fan declaracions falses amb delictes que ells no van cometre. Passen molts anys entre reixes. Aquests són els casos que acompanyem, per exemple, el de dos germans de San Cristóbal de las Casas. Són indígenes, estan acusats d’un homicidi qualificat i detinguts des del 2011. L’altre cas és el de Marcelo Ruiz Gómez. També està acusat d’homicidi, té una sentència de trenta-tres anys i en fa dinou que està pres i separat de la família.
Aquestes detencions i condemnes tan dures que explica quin objectiu tenen?
A Chiapas, la fiscalia funciona de dues maneres. D’una banda, detenen persones innocents, vulnerables, persones que som indígenes perquè no tenim accés a la justícia. Els nostres drets són violentats i trepitjats. Després, no tenim recursos econòmics per pagar una defensa adequada. Tampoc coneixem la llengua amb què se’ns parla. Nosaltres, la majoria de població indígena, parlem tzotzil o tzeltal, i a l’hora de les detencions tot és en castellà. Molts no l’entenen i no els posen un traductor, com aquests companys, que no en van tenir un.
I què acaba passant?
Per a les autoritats, la població indígena són les persones més vulnerables, les que no tenen accés a la justícia, i per això les detenen. S’aprofiten d’aquesta condició i al final el que fan és una neteja social. La justícia és simulada, perquè no existeix. No la compleixen com ha de ser. I també hi ha la detenció de les persones que nosaltres anomenem presos polítics, que són persones que defensen el territori, la terra. Defensen els drets humans a les poblacions. Aquest és el cas del senyor Cristóbal, que està detingut, no sentenciat, des del 2019. Està a la presó acusat d’homicidi. Entre els pobles d’Aldama i Chenalhó hi ha un enfrontament per un territori des de fa molts anys, i el govern no aplica mesures perquè hi hagi pau en aquest territori de Chiapas. A Aldama hi ha molta violència, i el govern el que fa és implantar bases paramilitars. Hi ha molts trets, és una de les zones amb més violència del país, i això ha provocat desplaçaments forçats. Hi ha grups armats, enfrontaments i el que fa la població és marxar de casa seva perquè no s’hi pot viure. Se’n van cap a les muntanyes, cap a zones on tenen familiars. Hi ha mesures cautelars dictades pel Tribunal Interamericà de Drets Humans, com ara la protecció de la vida o de la salut i garanties de seguretat.
Són bases paramilitars del govern...
Sí, és el govern el que les imposa. Això fa que hi hagi enfrontaments constants. Des que ha començat l’any són dotze els defensors del territori que han estat assassinats. Van segrestar dues persones, que han estat vuit dies desaparegudes, i els que cometen aquestes accions són persones de perfil paramilitar, pagades per l’estat. A més, com que tot és a través del govern, el que fa és no complir. Aquestes mesures cautelars no s’apliquen i les persones no poden tornar a casa seva. Hi ha molta gent a les muntanyes, i la vida és molt difícil allà. Hi ha organitzacions com Càritas que estan al territori, i aquesta institució els porta menjar, però la violència és tal que una de les germanes va rebre un tret a la cama. Entre aquesta gent que necessita ajuda hi ha gent gran, nens i dones embarassades. Hi ha falta d’aliments i falta d’accés a la salut. No entenc per què les autoritats no hi intervenen, aquesta població indígena és la més vulnerable de Chiapas. A Aldama qui feia pública tota aquesta situació, qui acompanyava els desplaçats forçats, les agressions dels paramilitars era el senyor Cristóbal. A ell el van detenir sortint de la feina, el van torturar –no hi sent d’una orella a causa dels cops–. És una persona gran. El que fan les autoritats és inventar delictes i posar la gent a la presó.
Darrere de tota aquesta pressió del govern hi ha els grans projectes econòmics?
Sí, els dos activistes de Chilón que van ser detinguts estaven en contra del megaprojecte que volen fer al territori tzeltal. El seu empresonament va ser conseqüència de la seva lluita. Els posen el llacet al coll perquè no segueixin fent aquestes coses, ja que en qualsevol moment et tornen a tancar. Com també hi ha el projecte del tren maia, una gran infraestructura, que passaria a arrasar hectàrees de reserves. Només amb l’inici dels treballs, a Campeche, ja s’han trobat zones de gran valor arqueològic que es perdran. La gent del territori s’ha alçat contra el projecte perquè creuen que no els portarà cap benefici. Hi ha molts apicultors que es dediquen a la producció de mel que temen que això mati les abelles.
Tota aquesta violència i repressió del govern va lligada a l’anterior lluita zapatista?
Sí, ve del mateix. Amb l’alçament del 1994 el que va fer el govern va ser ubicar totes les zones d’indígenes zapatistes i instal·lar-hi aquestes bases militars per impedir que es tornessin a alçar. Ha estat com un pretext que quedessin allà des del 1994 fins a l’actualitat, per exercir aquesta opressió al territori i a tota la zona indígena. Hi ha una lluita entre Aldama i Chenalhó, una lluita entre indígenes pel territori, però amb l’excusa que es vol posar ordre, la violència encara ha augmentat més. A Aldama, on la majoria de cultius són de cafè, ja no es pot cultivar la terra per culpa de la violència. Han d’entrar de nit per fer la feina i tenir ingressos per poder subsistir. Hi ha molts trets, de nit i de dia. Aquesta violència fa que hi hagi bales perdudes i que tot i que estiguis dins de casa et pugui tocar un tret. Són imatges impactants. Dones plorant els seus fills, homes assassinats davant dels seus fills. És tanta la violència que hi ha a Chiapas...
Amb l’arribada del president López Obrador esperaven un canvi?
No ha passat. Des del seu mandat ha augmentat la violència. La quarta transformació que tant es deia en campanya, que protegiria les persones més vulnerables, indígenes... estem veient que és el contrari. La violència augmenta amb aquesta implementació de la guàrdia nacional a tot el territori. Ja no és només en zones indígenes, sinó també en zones cèntriques. Surt un govern i n’entra un altre, però els patrons són els mateixos que els anteriors. Persisteixen les mateixes violacions i la mateixa corrupció. Encara que canviïn les autoritats, el president, tot continua igual. Van pujant nivells i escalant...
La seva lluita comença amb el cas del seu germà.
Al meu germà el van acusar d’homicidi qualificat el 2007. Va ser també torturat, va ser el primer cas que vam conèixer. Han estat tretze anys de lluita. El meu germà va estar desaparegut durant tres dies. No sabíem on era, ho preguntàvem a la fiscalia i res. El meu pare tenia contacte amb un advocat i llavors pagant diners i amb un advocat ens van dir que sí que el tenien. A la tarda el vaig poder anar a veure: tenia tot el nas inflat perquè l’havien pegat i ens van dir que podria sortir. “Ei noi, no era a tu a qui buscàvem”, li van dir. “Ara firmaràs i et deixarem marxar.” Vaig sortir d’allà i al cap d’una estona el meu germà sortia emmanillat de mans i peus. Va ser un impacte. Va sortir custodiat per dos agents, van obrir la camioneta i se’l van emportar. No sabíem on el portaven. També passa que els advocats d’ofici encara enfonsen més els casos.
Què vol dir?
Ho fan més difícil i complicat. Per exemple, a San Cristóbal hi ha mil presos i només quatre advocats d’ofici. Com poden defensar els casos? No porten una defensa adequada. Al meu germà també l’acusen d’un delicte d’extorsió quan ja estava detingut. El van sentenciar a onze anys pels dos delictes i un advocat d’ofici li va dir: “Demana l’empara per sortir i no haver de passar tant de temps tancat, perquè tu ets innocent.” Ell no volia i l’advocat hi va insistir.
I què va passar?
El resultat és que li van augmentar la sentència: a vint-i-cinc anys per homicidi i a cinc més per extorsió.
...
En comptes d’ajudar-lo, l’advocat encara el va enfonsar més. La sentència total són més de trenta anys. Van revisar el cas i va passar d’homicidi simple a homicidi qualificat. El meu germà va entrar a la presó amb 22 anys i en va sortir als 40 per un crim que no havia comès. Li van demanar uns diners que no tenia i li van fer firmar uns papers en blanc.
Com va canviar la seva vida?
El meu germà és el gran. Nosaltres, les quatre germanes, vam haver de deixar d’estudiar per poder pagar els advocats. Hi va haver una època que es va desesperar per la corrupció d’alguns advocats. No ho fan tots, però alguns es beneficien de la desesperació, del dolor. La que patia més era la meva mare, per això ens va dir que lluitaria ell.
Què va fer?
Sis presos es van organitzar i el 15 de març del 2019 van fer una acció com a últim recurs d’exposar la seva pròpia vida amb una vaga de fam que va durar més de 135 dies. Només ingerien aigua i mel. Aquest era el seu únic aliment. Van ser els pitjors moments, perquè va arribar un punt que ja no aguantaven: vomitaven i orinaven sang i van haver de ser traslladats d’urgència a hospitals. Tots els presos que van fer la vaga de fam havien estat víctimes de tortures.
I com va respondre el govern?
Els primers dies ens vam reunir amb ells, ens van dir que revisarien tots els casos, però durant tot aquell temps el governador Rutilio Escandón mai hi va ser present. Ens vam adonar que al govern ja li anava bé la situació dels presos, perquè no hi havia resposta. La revisió dels expedients mai es va produir. L’única cosa que es va obtenir durant la vaga va ser molta repressió i assetjament per part de les autoritats. Els jutges anaven a visitar els presos i els demanaven que abandonessin, que els donarien la llibertat. A un dels companys li van dir que ho deixés, ell es va confiar i va dir que sí. Ho va fer públic, però va arribar la data i no el van alliberar. Segueix a la presó.
I com es va acabar la vaga?
En veure que no obtenien resposta del govern, que estaven disposats a deixar-los morir i que havien de ser ingressats a l’hospital, els nois van decidir fer un pas enrere, que no vol dir abandonar. Van aixecar la vaga i van muntar un campament a l’aire lliure, no es deixaven tancar. Tres d’ells segueixen en aquest campament.
I el seu germà?
A ell el van alliberar. Després d’un temps va haver de marxar als EUA per les amenaces que rebia. A més, el 2019 un representant de l’administració ens va dir que el meu germà hauria hagut d’estar en llibertat des del 2016!
Com?!
Sí. Ens van dir que s’havia perdut el document... És tanta la corrupció.
El cas dels sis presos en vaga de fam va tenir ressò mediàtic?
Sí que va sortir, però no va arribar a l’àmbit internacional. El que passa a Mèxic es queda a Mèxic. No és visible. I aquest és un altre dels obstacles; passen coses en diverses parts del món i totes aquestes notícies arriben a Mèxic, però el què passa a Mèxic no arriba a altres llocs. Quan ho visibilitzes et maten. Hi ha molts periodistes desapareguts.

el cas de jonny ronay

Susana de la Cruz ha patit una dura experiència amb l’empresonament “injust” del seu germà. Fa poc temps es va produir la detenció de Jonny Ronay. A De la Cruz se li trenca el cor quan parla d’aquest cas. Ronay té només 21 anys i una condemna de trenta-un per un homicidi i un delicte de robatori que increïblement va perpetrar quan ja era a la presó pel primer delicte. Una acció que es va produir en un altre estat i per la qual ja hi havia dues persones detingudes. “Amb aquest cas tenim molts sentiments: ràbia, enuig, també tristesa. Les proves van ser obtingudes sota tortura. A la primera detenció, arbitrària, el fiscal va ordenar-ne l’alliberament perquè va considerar que era innocent. Quan anava ser alliberat, sortint de la fiscalia, van tornar a presentar una ordre de detenció en què l’acusaven d’homicidi”, explica l’activista.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)