Entrevista

JOSEP COSTA

ADVOCAT I EXVICEPRESIDENT PRIMER DEL PARLAMENT

“Deixem de demanar unitat, no n’hi haurà”

Josep Costa ha deixat la política institucional convençut que les picabaralles entre partits independentistes són tan naturals com irresolubles

LA BATALLA EUROPEA
“Des del primer dia va quedar clar que Europa no tindria presos polítics per encàrrec d’Espanya”
LA UNITAT DELS PARTITS
“Els partits són la causa del bloqueig. Entre anar endavant i anar enrere el punt mitjà és no fer res”

Josep Costa, exvicepresident primer del Parlament, ha tornat a l’activisme. Forma part, com a advocat, de la defensa dels exiliats i ha deixat la política institucional amb el convenciment que la gent i l’activisme social han de marcar el camí als partits. Vol ser una veu lliure sense la incomoditat de les etiquetes. La setmana passada va plantar el tribunal on havia de declarar per desobediència i espera una possible detenció. Parlem amb ell després d’un divendres convuls per la detenció i l’alliberament del president Puigdemont, quan encara hi ha moltes incògnites sobre l’operació de l’Alguer.

Saben quin paper pot haver jugat la policia espanyola en la detenció del president Puigdemont?
El que sabem és que a l’aeroport hi havia molta policia de paisà i, en tot cas, no tenim la certesa d’on eren tots ells ni si n’hi havia d’espanyols. No tinc informació contrastada. El que és segur és que hi ha hagut una altíssima responsabilitat del govern espanyol en el que ha passat. Va ser el govern espanyol qui va enganyar el TGUE dient que les euroordres estaven suspeses i que no hi havia risc que els eurodiputats fossin detinguts, i és per això que, a partir d’aquesta informació falsa, el tribunal europeu va denegar les mesures cautelars per innecessàries.
I tenen alguna explicació de per què s’hauria reactivat l’euroordre a l’Alguer i, en canvi, no abans a França o en altres països de la UE?
Les euroordres s’emeten des d’un estat cap als altres vint-i-sis de la UE, i només l’estat emissor les pot deixar en suspens amb efectes a tot Europa. Un estat que no és el que l’ha emès la pot deixar en suspens al seu territori; per exemple a Bèlgica, que ha paralitzat de moment el procediment, ja tenen una anotació al sistema informant que l’euroordre està executada i que no s’ha de tornar a activar. En el cas de França, amb tota seguretat, està desactivada per garantir els viatges a Estrasburg dels eurodiputats.
Els advocats del president heu parlat sense embuts d’una detenció il·legal.
Sí, la il·legalitat la comet el Suprem, perquè va en contra de la suspensió del procediment i en contra de la immunitat del president. El TGUE va dir que no se’ls podia detenir i creiem que el que diu el Tribunal de la Unió Europea és més vàlid que el que diu el Suprem. Una detenció per error és il·legal, una detenció sense motivació és innecessària i desproporcionada, i senzillament il·legal. El document que ha emès el Suprem en què diu que l’euroordre està vigent i en què reclamen l’entrega del president deixa tot el muntatge al descobert, posa en evidència que el govern espanyol ha mentit i és la prova de l’intent d’aconseguir l’extradició de manera fraudulenta. És una prova d’una irregularitat que nosaltres, fins ara, denunciàvem a partir de sospites; ara, però, tenim el document que ho demostra.
Hi ha una guerra entre el Suprem i el govern espanyol?
Es pot interpretar de moltes maneres, però em sembla que el Suprem no ha enganyat ningú. Teníem l’absoluta convicció que el jutge Llarena, si tenia la més mínima oportunitat de fer detenir el president Puigdemont, ni que fos amb un abús de dret, no s’estaria de fer-ho. Justament per això vam intentar explicar davant el TGUE la nostra desconfiança amb el Tribunal Suprem i les euroordres. I quan l’advocacia de l’Estat va afirmar que les euroordres estaven suspeses ja vam advertir que no hi havia cap evidència d’això. Entre altres coses perquè a l’eurodiputada Clara Ponsatí se li va disparar l’alerta del sistema policial en un viatge recent. En aquell moment, tot va ser més senzill, perquè es va identificar amb el passaport diplomàtic del Parlament Europeu i va poder justificar que teníem les mesures cautelars del TGUE. Va ser abans que les aixequessin per innecessàries. Però va quedar clar que les alertes estaven vigents en el sistema policial de l’espai Schengen.
Quines conseqüències jurídiques i polítiques tindrà aquesta detenció del president Puigdemont a l’Alguer?
És una demostració que el Tribunal Suprem juga fora de la llei i és una prova més que és una persecució política. El Suprem està en rebel·lia respecte al dret europeu i tenen aquesta obsessió per aconseguir la detenció del president Puigdemont a qualsevol preu.
Dilluns vinent, 4 d’octubre, el president Puigdemont compareixerà en el procés d’extradició de l’Alguer. El fet que ja hi hagi un altre procediment obert a Bèlgica, ara suspès, com afecta?
Tot això planteja preguntes noves, però és evident que és una situació que té punts insòlits. Aquesta dualitat de procediments és una de les coses que s’haurà d’aclarir. Perquè si Itàlia decidís que s’ha de fer una extradició i Bèlgica que no, quina seria la decisió bona? I això cal tenir-ho clar abans i no després.
Si l’euroordre i el procediment estan suspesos o no ho estan, com manté Llarena, és la qüestió que haurà de decidir el tribunal de Sàsser...
La dualitat de procediments, d’entrada, sembla lògic que es plantegi a Sardenya per tenir clar si es pot continuar amb la causa a Itàlia i, a banda d’això, hi ha el tema de si l’euroordre està suspesa o no. De moment, tothom pensa que sí menys el Tribunal Suprem. La discussió sobre l’extradició encara no s’ha fet, divendres només es va resoldre sobre la qüestió personal del president, la seva llibertat.
Ja han demanat les cautelaríssimes al TGUE per intentar que retornin plenament la immunitat als eurodiputats?
Divendres passat les teníem redactades i argumentades sobre el supòsit que estava detingut, però ja ens van quedar desactualitzades en el moment que va quedar en llibertat. Ara ho hem de reenfocar per prevenir una futura extradició i entrega.
Aquesta dualitat de criteris entre el TGUE i el Suprem, què vol dir, que el Suprem va per lliure?
Que Espanya no és Europa des d’un punt de vista jurídic, cosa que fa temps que estem dient. La justícia italiana s’ha decantat d’una manera molt clara per les lleis europees en detriment de les interpretacions imaginatives del jutge Llarena. El fiscal italià, i no només la jutgessa, van basar la seva argumentació en la resolució del TGUE que deixa constància que les euroordres estan suspeses, i per això va demanar que es deixés el president Puigdemont en llibertat.
Inicialment, van demanar d’ajornar la vista, però finalment es va fer. Què va passar?
No ens van fer cas, en aquell moment, i la vista es va fer, amb molt bon criteri per part de la jutgessa, perquè quan tens clar que has de deixar en llibertat un detingut ho has de fer com més aviat millor. I a la vista no hi va haver controvèrsia perquè estàvem tots d’acord.
I de la detenció del president, a la seva. Tem ser detingut per haver-se negat a declarar la setmana passada davant el TSJC?
Seria una altra detenció il·legal. Estic convençut que no hi ha cap motiu per detenir-me. Privar una persona de llibertat és una mesura molt greu i ha de respondre a un objectiu legítim, i em falta saber quin seria l’objectiu legítim per detenir-me perquè no estic obligat a declarar, el tribunal sap on visc, on faig feina i jo mateix exerceixo d’advocat en defensa meva i conec de què se m’acusa i m’estic defensant. No veig quin seria el motiu; de fet, no n’existeix cap, per detenir-me. No estic ni en parador desconegut, el que faig és no reconèixer aquesta justícia. He recusat els magistrats, he presentat recursos, empara al Constitucional… Per tant, no poden dir que no estic a disposició del tribunal. Potser el que preferirien és no tenir-me al davant ni tan present.
No reconeix el tribunal, però s’hi defensa. És una contradicció?
No. El que estic denunciant és la il·legalitat de la mateixa existència de la causa. No m’he defensat del que vaig fer al Parlament per justificar-ho, ni ho faré. Només discutiré la il·legalitat d’aquesta causa judicial, la seva mera existència és il·legal. És una vulneració de la inviolabilitat parlamentària que és la que garanteix que els diputats no puguin ser sotmesos a cap tipus de procediment sancionador per la seva activitat política. No entraré mai a discutir què es va dir o què no es va dir al Parlament perquè no reconec que un tribunal pugui entrar a discutir això.
No anant a declarar es confrontava contra els poders de l’Estat, però també era una manera de marcar distància amb l’estratègia d’ERC i de Junts?
Hi ha matisos significatius, però la idea que no reconeixem la jurisdicció del tribunal la compartim. Tots hem fet recursos argumentant que el tribunal no té cap legitimitat per fer aquesta investigació penal contra uns diputats pel que diuen o fan al Parlament. A partir d’aquí, podem seguir estratègies diferents, però res més, en la lluita antirepressiva hi ha d’haver un respecte absolut per l’estratègia de cadascú. No criticaré mai l’estratègia de defensa de ningú; senzillament aquesta és la meva.
Aquesta estratègia de defensa l’ha portat a demanar empara al TC però posant-los un parany. La idea final és posar en qüestió els diferents tribunals espanyols?
Forma part d’una estratègia de defensa per denunciar la il·legalitat de tota la causa. El fet que la causa comenci amb uns requeriments del Tribunal Constitucional que prohibeixen el debat parlamentari i continuï després amb una denúncia a la fiscalia que fan els mateixos magistrats del TC deslegitima completament aquest tribunal com un òrgan imparcial. I això és el que he posat de manifest. He anat a defensar els meus drets argumentant el que ha estat fins ara la doctrina d’aquest Tribunal Constitucional, que diu que quan a un diputat se li obre una causa penal pel que diu i fa al Parlament aquesta causa ja és una vulneració dels seus drets.
Va ser el cas de Rodríguez Ibarra quan era president d’Extremadura, el 1997.
Sí, hi ha aquest cas, en què el Constitucional fins i tot va ordenar paralitzar la causa penal mentre es tramitava el recurs. El que jo he plantejat al TC és si la llei és igual per a tothom, o si és que ara s’aplica d’una altra manera, perquè justament els magistrats del Constitucional són els que m’han denunciat. Evidentment, tot això ens dona munició per anar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.
Fa la sensació que el procés independentista, ara per ara, és una batalla als tribunals.
La batalla per la independència passa ara pels tribunals, com fa dos-cents anys hauria passat per la revolta armada. Els tribunals són els exèrcits del segle XXI, l’instrument de coacció, de repressió, de control i, per tant, són allò que simbolitza el poder d’un estat, i la nostra lluita, justament als tribunals, consisteix a intentar desarmar l’Estat. És la batalla europea, que consisteix a buscar un terreny neutral on puguem combatre de tu a tu amb els tribunals espanyols. El 2017, l’Estat espanyol es va envalentir amb la idea que la seva força arribaria a tot Europa amb les euroordres. L’arrogància de pensar que la seva força repressiva ens podria perseguir on fos i que els exiliats no tindrien refugi es va desmuntar ràpidament. El nostre refugi és Europa, allà on no arriben els tribunals espanyols. La lawfare és el substitut de la guerra i podem guanyar aquesta guerra jurídica en l’àmbit europeu; de fet, l’estem guanyant. Ja ha quedat establert que el que vam fer el 2017 no és delicte en termes de justícia democràtica europea. I malgrat que es diu que Europa no ens ajuda, ha quedat molt clara una cosa: Europa no ha ajudat a tancar ningú a la presó per l’1-O, i això no es pot menystenir. Semblava que Europa tampoc no feia res perquè no hi hagués presos polítics, i amb la resolució del Consell d’Europa tot això ha quedat matisat. Des del primer dia va quedar clar que Europa no tindria presos polítics per encàrrec d’Espanya. I això és, també, el que es va veure la setmana passada a l’Alguer.
Ha fet el símil d’Europa com a refugi. Què hauria passat sense la carta de l’exili i aquesta batalla europea?
Ens hauria costat més visualitzar la repressió, però l’existència de presos i exiliats s’ha complementat molt bé. El simbolisme dels presos polítics té molta força; de fet, sense presos polítics els exiliats haurien tingut més dificultats per explicar-se i posar en evidència la repressió. És evident, en tot cas, que l’exili ha estat un encert i una gran font d’èxits.
No serà, però, un tribunal qui reconeixerà la independència de Catalunya…
La independència no ens la donarà cap tribunal, no, ni serà un tribunal qui ens reconeixerà el dret a ser independents. El dret a ser independents ens l’hem de guanyar nosaltres i aquí. Tampoc serà l’exili qui farà la independència. El retorn dels exiliats pot ser un detonant de moltes coses, però és evident que la sobirania és el control del territori, i això no s’aconsegueix des de l’exili. L’exili ha de ser una palanca per fer la lluita dins del país.
Parla del retorn dels exiliats. Quan creu que serà possible?
No m’agrada fer pronòstics, sobretot perquè el retorn dels exiliats és una feina interior, el país ha d’estar preparat, mobilitzat i organitzat per a aquest retorn. El retorn dels exiliats ha de tenir un sentit polític i ha de ser un embat democràtic. Ni els tribunals vindran de fora a fer-nos lliures, ni tampoc els exiliats vindran de fora a fer-nos lliures.
Amb les desavinences entre els partits i el desànim en bona part de la població, ara mateix sembla complex.
Ens hem d’independitzar d’aquestes batalles partidistes. Vivíem millor quan els partits es barallaven per la gent i no quan hi ha gent que es baralla pels partits. M’agrada recordar que l’1-O els partits eren els mateixos, i les rivalitats, les desconfiances i les lluites pel poder tampoc eren diferents. No hi havia un moment idíl·lic entre les cúpules dels partits, era la gent qui anava de bracet sense plantejar-se de quin partit era i, justament per això, els partits més que barallar-se entre si es barallaven per qui estava al costat de la gent. Aquest és el secret de l’1-O. Hauríem de deixar de lamentar-nos perquè els partits es barallen; ho faran sempre. Ens hem d’emancipar d’aquesta dependència dels partits.
Cal que tornin a guanyar pes entitats civils com l’ANC i Òmnium?
Ha de guanyar pes la gent i sobretot hem de deixar d’estar pendents que els partits es posin d’acord. Em vull rebel·lar contra aquesta idea sobre la unitat dels partits, hem de superar aquest estadi, ens hem d’emancipar d’això. Si les desavinences fan que la gent fem un pas enrere hi ha precisament el risc que algú pugui incentivar la baralla partidista per desmobilitzar la gent. He arribat a aquesta conclusió i aquest va ser un dels motius pels quals vaig sortir de la política institucional.
Aquesta és la raó per la qual va renunciar a l’acta de diputat?
Sí, és una de les raons importants. Vaig arribar a la conclusió que la baralla entre partits era la causa del bloqueig del procés independentista i que era irresoluble. No hi ha cap fórmula perquè els partits es puguin posar d’acord, això no passarà perquè les seves estratègies són incompatibles. Entre anar endavant i anar enrere el punt mitjà és no fer res, el bloqueig. Entre una estratègia d’aprofundir en el conflicte, i la contrària, la d’evitar-lo, quin és l’acord possible? És la gent qui ha de marcar el camí i els partits s’hi han de veure arrossegats.
Una altra de les raons per abandonar la política és que ja no estava còmode a les files de Junts?
No. He estat sempre independent, no he format mai part del partit i he tingut sempre una gran llibertat de pensament a les files de Junts. El que em va incomodar, ho he de reconèixer, és el fet d’estar engabiat en una etiqueta de partit. Hi ha qui canvia d’idees per fidelitat a un partit i jo soc, i s’ha vist amb la meva trajectòria, dels qui canvia de partit per fidelitat a les meves idees. Molta gent va canviar de vot després de l’1-O, i jo soc un d’ells, i potser per això em fastigueja estar engabiat en unes sigles sobretot de cara a debatre sobre la millor estratègia a seguir. No vull que els meus arguments puguin ser rebutjats o deslegitimats simplement perquè se’ls posa una etiqueta de partit.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)