Entrevista

KARL SCHLÖGEL

HISTORIADOR

“Putin no accepta la independència d’Ucraïna”

Karl Schlögel és un historiador alemany que ha escrit diversos llibres sobre la Unió Soviètica. En aquesta entrevista repassa el passat de Rússia i el seu paper en l’actualitat

El siglo soviético Editorial: Galaxia Guttenberg Pàgines: 928
MIGRACIONS
“En els darrers deu anys uns dos milions de persones joves, de classes mitjana, han marxat de Rússia.No volen viure en un país on hi ha censura. És una fuga de cervells terrible”
CULTURA
“He conegut camioners soviètics amb qui he viatjat que podien recitar poemes de Puixkin mentre conduïen, cosa que sempre em deixava bocabadat”
ESTALINISME
“En totes les capes i en tots els segments de la societat podies trobar enemics. Ningú entenia per què era enemic del poble”
DISTÀNCIA
“Moltes persones que simpatitzaven amb la Unió Soviètica a Occident no podien explicar el que havia succeït i es van distanciar d’aquest sistema totalitari”
REALITAT
“El problema principal en un futur és com s’ha de crear una nació russa més enllà dels límits i els horitzons del seu imperi”
Què queda dels vestigis del comunisme a la Rússia actual?
Són romanents molt forts. No pots escapar de la història, una història que s’ha construït durant generacions. I no només són 104 anys els que han passat [des de la Revolució del 1917], sinó que darrere d’aquesta història de la Unió Soviètica hi ha la història de l’imperi rus. La història de la cultura russa. La història de la llengua de Puixkin, la història i les tradicions d’un enorme imperi, de les seves fractures i de les seves fissures, que són molt profundes. Jo diria que fins i tot irreversibles. I moltes coses que semblen revolucionàries actualment havien estat preparades des feia molt de temps, durant les darreres dècades de l’imperi soviètic, de la Unió Soviètica.
Posi-me’n algun exemple.
La independència dels nous estats postsoviètics, incloent-hi l’estat rus, havia estat preparada durant l’existència de les antigues repúbliques soviètiques. La república ucraïnesa, les repúbliques asiàtiques i caucàsiques... Tenien les seves institucions i sempre havien conservat la seva llengua, de manera que aquesta construcció de la nació no és una cosa completament nova. Aquest procés d’identitats nacionals no només es remunta a l’any 1990 o 1991. No. Ja existia prèviament. De vegades de manera més forta, de vegades de manera més feble. Evidentment, va ser més visible als territoris que tenien la seva pròpia independència, el seu propi estat, com els estats bàltics abans de l’any 1939. Eren estats independents. I en aquell cas es va tractar només de la recuperació, de la reconstrucció d’una situació que havia existit prèviament. No és el mateix que ha passat a Ucraïna, que no era un estat independent. Sempre hi havia hagut un poble ucraïnès, una nació ucraïnesa, però mai no havien tingut un estat, o potser d’una manera molt breu. Hi ha diferències. I el problema principal, suposo, és per al poble rus, per formar una nació russa, moderna, a partir d’una nació imperial antiga. Aquest és el problema principal en un futur. Com crear una nació russa més enllà dels límits i els horitzons del seu imperi.
La guerra d’Ucraïna és un dels conflictes greus del món actual. Quins són els objectius de Moscou?
Crec que aquesta acció militar l’ha dut a terme perquè estava convençut que podia gestionar-la, perquè Ucraïna es trobava en una situació molt complicada d’inestabilitat. Després de l’ocupació de Crimea, Putin està intentant integrar el Donbass, donant centenars de milers de passaports russos i la ciutadania russa a moltes persones. Vol influir en l’escena domèstica, sobre els partits polítics ucraïnesos. Alguns oligarques són molt propers a Putin, literalment, molt propers i molt familiaritzats amb Putin. El seu interès, però, és claríssim i ho va deixar palès en el seu darrer article, de caràcter històric, en què diu que Ucraïna, els ucraïnesos i Rússia són un únic poble. De fet, no accepta la independència de l’estat ucraïnès. Això ho deixa ben clar.
Aquestes actuacions que fa Rússia en l’àmbit mundial, com ara intervenir a Síria... Té diferents missions que el fan ser un dels actors internacionals més actius. Quin paper li dona a Rússia?
Sí, Rússia vol tornar a l’escenari en què tres o quatre superpotències decideixen quines són les seves àrees d’influència. Això ens remunta a una divisió del món constituït per esferes d’influència. La meva interpretació d’aquestes intervencions tan intel·ligents a tot arreu és que Rússia és una potència nuclear però no és la superpotència que havia estat. I Rússia no té cap mena de problema, almenys fins ara, de com enfrontar-se a la modernitat del segle XXI, si la volem anomenar així. El progrés principal que ha fer és tornar a l’escenari internacional, però no s’ha modernitzat internament. Des del meu punt de vista, el desenvolupament intern es decideix en l’últim segon, i Putin no té cap mena de concepte del que és una Rússia moderna. No ha seguit les passes necessàries per lluitar contra la corrupció, per tenir un federalisme real, per obrir el país... Rússia s’autoanomena federació però tot és governat des del centre. La carta principal que fa servir Putin de manera molt intel·ligent és utilitzar les febleses i les diferències internes, les contradiccions dins d’Europa i dins del que s’anomenava anteriorment Occident. El món està canviant, ja no vivim en l’època del món bipolar, ara tenim molts centres i no és únicament un problema per a Rússia. També és un problema per a Occident i per als Estats Units. Putin intervé, de manera astuta, en diferents països. Durant les eleccions, du a terme una guerra informativa per influir en el joc polític. Per exemple, a Alemanya, tenim una minoria d’uns quatre milions de persones de parla russa. Làvrov, el ministre d’Afers Estrangers rus fa dos anys, va mostrar el que podria ser aquesta influència. Es va dir que una noia russa havia estat violada per uns immigrants. I Làvrov va dir: “Nosaltres defensarem la nostra gent fins i tot si viuen a Alemanya.” Tot plegat, però, era mentida. La policia ho va desmentir, va provar que totes aquestes acusacions eren falses, però va ser molt simptomàtic que el ministre d’Afers Estrangers rus argumentés la necessitat de defensar la gent de parla russa a Alemanya. És com una mena de legitimació, d’una intervenció en els afers interns d’Alemanya. I això forma part de la ideologia de Putin: podem intervenir on vulguem, allà on hi ha gent russa implicada.
Precisament, hi ha un gran nombre de russos que emigren del seu país. Per què es dona ara aquesta situació?
Hi ha una migració gegantina que s’està produint i que és molt clara. No és el moviment d’exiliats tal com el teníem després de la Revolució d’Octubre, quan dos milions de persones van fugir de l’eximperi soviètic i van anar a Berlín, Nova York, París... Totes aquestes persones, aquesta primera onada migratòria d’exiliats, es van veure forçats a abandonar el país perquè estaven en una situació de perill extrem. Actualment, les comunitats russes són molt diferents. A Berlín tenim entre 300.000 i 400.000 russos, que és una comunitat força significativa. Tenim una barreja de persones, un grup de russos alemanys (fins a l’any 1941, sempre hi havia hagut una minoria alemanya a Rússia), com una república de persones de parla alemanya. Van ser deportats i van tenir l’oportunitat d’anar-se’n a l’Alemanya Occidental. Aquest és un grup. Després tenim un grup de jueus russos que han arribat des del anys setanta, també des del final de la Unió Soviètica perquè Alemanya se sentia obligada d’alguna manera a donar-los aixopluc i ciutadania. Després tenim un grup de persones que es poden permetre viure a Alemanya i alhora a Rússia, de manera que tenim milers de persones que tenen una segona residència i que van anant constantment d’un país a l’altre. És bastant freqüent. És una indicació de normalització de la globalització, que la gent es pugui bellugar, però també és molt representatiu d’una tendència: les persones que no tenen cap mena d’oportunitat de fer negocis i de tenir èxit professional a Rússia, abandonen el país i aquesta és una pèrdua terrible, un fuga de cervells terrible per a Rússia. En els darrers deu anys, uns dos milions de persones joves, de classes mitjana, ben formats, que han viatjat per tot arreu, de Silicon Valley a Barcelona. Senten que no volen perdre la vida de tota una generació i abandonen el país perquè volen guanyar diners i tenir una vida normal. I aquestes persones són les actives i les que no volen viure en un país on hi ha censura, on els empresaris són perseguits perquè no paguen als funcionaris corruptes. Aquesta generació és molt activa i molt patriòtica. Estimen el seu país amb bogeria i voldrien poder construir el seu propi país, però saben que amb Putin no tenen cap mena d’oportunitat i prefereixen marxar.
Fent referència a aquesta fuga de cervells... El nivell cultural i d’estudis dels països de l’est sempre s’havia presentat com a superior. Aquest és un dels llegats que encara queda del comunisme?
És veritat, això del nivell d’estudis. He conegut camioners soviètics amb qui he viatjat a la cabina que podien recitar poemes de Puixkin mentre conduïen, cosa que sempre em deixava bocabadat. Hi havia un accés generalitzat a l’educació, no només per a grups privilegiats. L’educació general era molt sòlida, i la Rússia postsoviètica encara es beneficia d’aquest patrimoni, d’aquesta herència. Ara aquest sistema està en decadència; d’una banda, hi ha la formació d’alguns grups molt elitistes, algunes institucions que aprenen de Stanford o d’Oxford. El sistema en general s’està esmicolant, dissolent... igual que les infraestructures. El transport públic, per exemple. Totes aquestes estructures estan infrafinançades. Estan en total decadència i sovint depenen de la iniciativa dels individus, de pares i mares o de persones de cultura. Encara hi ha una capa que està a l’altura de les millors institucions mundials, de pedagogs, amb els conservatoris o escoles de música. D’altra banda, el sistema d’hospitals, fins i tot en l’època soviètica, no era perfecte. Tenies una assistència però si tenies un complicació hi havia problemes. Ara trobar un lloc en un hospital ja és qüestió de diners i de suborns. Qui ho pot pagar? Qui té accés a les millors institucions mèdiques? Pel que fa als casos de covid, per exemple, les xifres estan totalment manipulades. No et pots creure res. Totes les coses que precisin tenir un metge són cada vegada més difícils, necessites contactes i diners.
Vostè és historiador i va estudiar, concretament, els fet que van ocórrer l’any 1937. Què li va cridar l’atenció per posar-hi el focus?
Sempre tenim al cap una data específica. L’any 1937 va ser l’any que un milió de persones van ser sistemàticament assassinades o executades de manera planificada i dos milions més van ser deportades a camps de treball forçats, als gulags. Aquest va ser el punt culminant d’una política de persecució i d’exclusió de centenars de milers de persones. Entre el 1929 i el començament del govern de Stalin i la seva mort, el 1953, si seguim les fonts arxivístiques, i existeix un gran consens pel que fa a això, vint milions de persones van passar pel sistema dels camps de treballs forçats. El 1937 va ser un punt àlgid, un punt d’inflexió. He intentat entendre què va succeir. Des del meu punt de vista, va ser la combinació de diversos moviments i contradiccions. Les elits governants, aquest petit grup al voltant de Stalin, van decidir resoldre aquests problemes executant aquelles persones que d’alguna manera estaven fora del control d’aquest grup estalinista, i l’any 1937 va ser la culminació d’aquest procés. Hi va haver la campanya per a la industrialització, amb tot un seguit de noves construccions que es van aixecar en espais molt amplis sense cap condició. Hi va haver la necessitat de tenir mà d’obra. Centenars de milers de camperols van ser enviats a aquests indrets per construir fàbriques d’acer, mines. I després hi va haver la col·lectivització de l’agricultura, i el resultat va ser com una mena de guerra civil al camp, on entre tres i quatre milions de persones van morir com a conseqüència del caos que es va produir. I milions de persones es van traslladar als nous emplaçaments industrials i a les noves grans ciutats tot creant un altre caos increïble. Així doncs, aquestes persones van crear caos en llocs com Moscou, que en menys de deu anys va doblar el nombre d’habitants. I va arribar un moment que tot aquest caos només podia ser controlat per aquest grup de l’elit creant un enemic en comú. La creació d’un enemic podia integrar una societat caòtica. Calia tenir una utopia i definir un enemic contra el qual tots s’unien. I el 1937 va ser l’any que es va crear la societat de l’home soviètic, la persona soviètica per crear coses fantàstiques com la construcció de canals, nous ferrocarrils, la creació de noves mines per trobar or, la construcció d’embassaments per a la generació d’electricitat. Un nou Hollywood, una nova indústria cinematogràfica. I la utopia de la nova societat només la pots crear si aconsegueixes vèncer l’enemic. Has d’unir el poble soviètic contra l’enemic, has de definir qui és l’enemic. I qui és? La persona que pertany a l’anomenada classe explotadora, el granger o l’empresari. Has de lluitar contra les persones que tenien relació amb el món exterior, amb Occident. Has de lluitar contra els espies, contra els que soscaven el procés d’industrialització. En principi, tothom podia ser definit com un enemic. Els enginyers, els responsables d’un accident a la fàbrica, per exemple. El director d’una pel·lícula que va escollir un actor o un guió erroni. En totes les capes i en tots els segments de la societat podies trobar enemics. Fins i tot els botxins dels serveis secrets van esdevenir víctimes! Milers de botxins en els anys posteriors, l’any 1938 i 1939, van esdevenir víctimes d’aquesta gran purga. Ningú entenia per què era enemic del poble, i aquesta va ser la gran qüestió, per a mi. Aquesta és la gran diferència amb els nazis.
Per què?
Els nazis tenien molt clar qui era l’enemic. El comunista, el jueu; definien com a enemic del poble alguns membres de l’església protestant. L’oposició en general. En el cas rus, centenars de milers de persones havien estat empresonades i molts d’ells van ser executats de manera immediata. Tots signaven confessions que havien estat preparades, que eren d’una fantasia inimaginable. Una situació dantesca en què moltes persones que simpatitzaven amb la Unió Soviètica a Occident no podien explicar el que havia succeït i es van distanciar d’aquest sistema totalitari. Persones com André Gide o Arthur Koestler i molts que donaven el seu suport a l’experiment social de la Unió Soviètica van tenir dubtes molt profunds.
Amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial i la victòria russa sobre el nazisme totes aquestes atrocitats van quedar en certa manera amagades?
És així. I diré una cosa més. Entre el 1937 i el 1945, hi va haver unes grans manifestacions, amb unes desfilades cada any, com una commemoració, i Stalin les va eliminar el 1946, tot i que després es van tornar a fer amb Leonid Bréjnev. Stalin volia eliminar tot el que fes referència a la guerra en què ell va fer un paper terrible. Ell va ser el responsable directe d’aquestes pèrdues enormes de milions i milions de presoners de guerra i no volia que la gent recordés els veritables herois de la guerra, els patriotes. Milions de soldats, homes i dones que van lluitar pel seu país i per la seva nació. Stalin va fer tot el possible perquè s’oblidés la reputació de grans generals que, de fet, van ser els que van gestionar la victòria –no va ser ell–. Volia que les coses tornessin a la normalitat, i el final dels anys quaranta és comparable al que havia passat a finals dels anys trenta. Van tornar les grans purgues. Va ser l’època de l’anomenat afer de Leningrad, quan la gent del seu partit en aquesta ciutat va ser executada. La gent que pertanyia al seu cercle més proper van ser eliminats. Durant els darrers anys hi va haver una campanya contra els metges que va ser un cas claríssim d’antisemitisme. Centenars de científics i metges van perdre la seva feina. El que va passar entre l’any 1948 i el 1959 va ser una autèntica bogeria.

Els mètodes d’Stalin

Karl Schlögel ha estat professor d’història de l’Europa de l’Est, primer a la Universitat de Constança i després la Universitat Europea de Viadrina. En la seva obra ha estudiat en profunditat la figura de Ióssif Stalin. “Decidia de manera molt curosa i molt conscient qui havia de ser eliminat i qui no. Podia ser qualsevol persona amb qui tenia dificultats de comunicació”, explica. “Era un treballador incansable, llegia i no era un bohemi gandul. Era molt diferent de Hitler. Feia comentaris en la llista de persones que havien de ser executades i escrivia al marge: “Aquest porc, aquest porc ha de ser executat!” Hi ha milers de notes. Aquestes notes ara han estat publicades”, revela Schlögel. “Qualsevol persona podia ser enemiga seva, fins i tot la gent del seu cercle més proper. Grans bolxevics van canviar el Kremlin per la presó en segons”, afegeix.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)