Entrevista

MARINA GAY FAURA

PORTAVEU DE SOMESCOLA

“La immersió funciona, però no s’aplica bé”

La sentència del Tribunal Superior de Justícia contra la immersió ha mobilitzat la comunitat educativa. La portaveu de Somescola ens parla d’aquest i d’altres reptes de l’escola catalana

VALORACIÓ POSITIVA
“Les entitats de persones nouvingudes reconeixen que gràcies a la immersió la seva integració a la societat catalana ha estat molt millor”
BLINDAR LA IMMERSIÓ
“La solució fàcil per garantir la immersió és constituir-nos sobiranament com un estat i organitzar-nos com vulguem”
DEIXADESA POLÍTICA
“Tota la diversitat de governs, de diferents colors polítics, ha anat deixant el tema de la immersió a l’escola com a no prioritari”
Com es funciona en una plataforma com Somescola que aplega més de cinquanta entitats i que té la necessitat de reaccionar amb rapidesa davant alguns embats, com ara la darrera sentència contra la immersió?
Hi ha onze entitats que formen la comissió permanent de Somescola i que són les que en el dia a dia prenen les decisions executives més àgilment. Per exemple, la discussió del manifest arran de la sentència sobre el 25% del castellà a l’escola es va fer al si de la permanent, i després es va elevar com a proposta a la plenària per valorar-la i validar-la, i per consensuar possibles accions a desenvolupar. La plataforma funciona molt bé com a mecanisme de reacció quan hi ha un embat, però també intentem treballar en el vessant més propositiu, generar accions de caire proactiu.
En aquest moment esteu treballant en un pla per defensar el model d’escola en català. En què consisteix?
Es tracta de reforçar l’argumentari, el sentiment d’autoestima, la seguretat de la comunitat educativa a l’hora de defensar per què volem l’escola en català. La sentència té dues lectures. Una té a veure amb la qüestió jurídica política. La sentència fa una intromissió brusca i barroera al si del poder legislatiu, definint uns percentatges i unes qüestions que no li pertoquen. L’altra qüestió és que el model que ataca és un model àmpliament compartit. En el moment que la sentència és ferma, hem de veure com reforcem a les escoles i al conjunt del sistema educatiu la idea que el català és la llengua vehicular, que sigui la llengua normalment emprada en l’aprenentatge, però també als patis i institucionalment, que és el que diu la llei d’educació.
I quines accions teniu previstes?
Entre les accions que es volen impulsar, hi ha una part important que té a veure en com articulem les mobilitzacions al territori, sobretot arran de les denúncies puntuals que hi ha a escoles en què es demana l’aplicació d’aquest 25% a través d’alguna família, des d’organitzacions com Asamblea por la Escuela Bilingüe o Hablamos Español. Són organitzacions que no sabem qui tenen al darrere ni si apleguen gaire gent, però són les que estan instigant famílies particulars a demandar els seus centres perquè apliquin el 25%. Hem de veure com les entitats educatives i socials a escala local reaccionen de manera coordinada i, a partir d’aquí, reforcen tant la direcció del centre com el claustre i les famílies, que senten amenaçats els seus drets per la demanda d’una família en concret. Per tant, d’entrada, tot el que és articular la reacció del territori davant d’aquestes demandes és la primera proposta d’acció. Després hi ha tot el que fa referència a donar suport als centres educatius en un sentit més ampli, no només amb accions de mobilització, sinó també reforçant l’argumentari que els permeti obrir els debats necessaris a la comunitat educativa per defensar i reforçar el model lingüístic propi de l’escola catalana. És a dir, quan diem que l’escola catalana és un model de cohesió, de progressió social i que, a més, vertebra tot l’aprenentatge a través del català com a llengua vehicular, què volem dir? I per què això no va en detriment del castellà, ni de cap altra llengua, ni suposa cap amenaça com sí que ho faria si s’apliqués la sentència del 25% de forma indiscriminada, sense tenir en compte ni criteris pedagògics, ni sociolingüístics, només perquè ho diu un jutge abusant de les competències que li són pròpies. Seria un desastre per al sistema educatiu i per als seus professionals, que veurien com la seva autoritat quedaria qüestionada a l’hora de definir què i com s’aprèn a l’escola, perquè estaríem sucumbint a un dictamen judicial que no es basa en cap criteri pedagògic ni organitzatiu del sistema educatiu, sinó a partir de mesures absolutament discrecionals. La tercera pota és com podem incidir, com a societat civil, en l’actualització d’aquest model sense renunciar als principis fonamentals. A hores d’ara, la realitat del país ja no és bilingüe, com quan es va crear l’anomenada immersió, sinó multilingüe. Cal veure quin és el nou marc normatiu per al reconeixement de tot això. I cal facilitar i donar suport a la incorporació al sistema educatiu de totes aquestes famílies que acaben d’arribar i que veuen que el context lingüístic és complex. En definitiva, es tracta de generar de nou les condicions perquè el català sigui la llengua de trobada i d’oportunitats, com ho era aleshores.
A banda dels atacs judicials i polítics, des de Somescola heu denunciat que el model d’immersió lingüística, tal com es va concebre en els anys vuitanta, s’estava aplicant malament. Quin és el problema?
Les dades del Consell Superior d’Avaluació posen de manifest que és tot el sistema el que no està fent la seva feina, que el model no s’estava aplicant de forma sistemàtica. No diuen que el model d’immersió no funciona, sinó que no s’està implementant bé, per la qual cosa els resultats que tenim són dolents. En el moment en què l’ús dels docents és d’un 50% de castellà a secundària, per exemple, també és perquè el model de conjunció lingüística que s’aplica a primària, especialment en els contextos no catalanoparlants, no ha acabat d’arrelar en els infants. Però, a més, els docents no han rebut una formació específica ni intensiva. D’alguna manera, la llei d’educació no s’estava aplicant? És culpa dels docents? No només. Els docents han de seguir el que diu la llei, però també ha d’estar-hi a sobre el sistema d’inspecció; el departament ha d’oferir els recursos i el suport necessaris a la comunitat educativa perquè puguin desenvolupar la seva tasca professional amb qualitat i, a més, hi ha d’haver un seguiment. Tot això no s’estava fent.
Parleu sovint d’una certa deixadesa per part del govern. Quin ha estat el motiu d’aquesta desídia?
En un moment determinat, el tema deixa de ser prioritari. Tota la diversitat de governs, de diferents colors polítics, ha anat deixant aquest tema com a no prioritari. És veritat que en l’educació hi ha molts focs oberts i molts temes en què hem de situar el focus, i el principal és que no estem destinant prou recursos a l’educació, però és evident que la llengua, per alguna raó, s’ha anat relegant a un segon pla i això ha estat nefast. També cal dir que hi una diferència remarcable entre el que passa a primària i a secundària. A l’educació primària, que, a més, es on s’estableix que hi puguin haver tots aquests programes d’immersió, especialment en els contextos més desfavorables, hi ha hagut un major esforç per mantenir l’essència del model d’escola catalana. Hi havia més consciència lingüística. A secundària, en canvi, la realitat educativa és molt més diversa i amb més autonomia dins de l’aula, per la qual cosa resulta més complex fer un seguiment de tot això. En qualsevol cas, el que és evident és que l’administració no ha fet el seu paper d’acompanyament ni de dotació dels recursos necessaris. També és veritat que en els darrers anys la realitat ha canviat moltíssim, sobretot pels moviments migratoris, però aquest ha estat un fet intrínsec a la societat catalana al llarg de la seva història. I sempre l’hem sabut anat capejant. Aquests darrers dies que hem estat parlant amb entitats de persones nouvingudes arran de la sentència del TSJC, tothom reconeixia que gràcies a la immersió la seva integració en la societat catalana ha estat molt millor. Ho veuen com una plataforma d’integració.
El pla de xoc que va anunciar el conseller us sembla suficient?
La primera proposta del govern es fa en el marc del Pacte Nacional per la Llengua, quan es presenten les dades del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya. Es tracta d’una proposta un xic més relaxada que la que va presentar posteriorment, quan ja hi havia la sentència ferma. A partir d’aquell moment, canvia l’ordre de prioritats i situen la llengua en primer terme. Quan ens van explicar la proposta a les entitats, ens va semblar certament ambiciosa. Si ho apliquen, potser serà de les accions més aprofundides i contundents en relació amb la defensa del model d’escola catalana que hi haurà hagut en els darrers vint anys, perquè la proposta és realment intensiva. Ara bé, primer hauran de trobar els recursos i la resposta de la comunitat educativa. I després, hi ha diversos elements que estan oberts i que hem de veure com es van gestionant.
Com ara quins?
Per exemple, com responen sindicats i docents a tots els requisits, com ara que els demanin el nivell C2 de català. També caldrà veure com es dona suport als centres educatius en l’elaboració dels seus projectes lingüístics perquè, si bé és evident que hi ha autonomia de centre, també ho és que el model lingüístic ha d’estar protegit pel mateix sistema. Hem d’anar veient com es resolen tots aquests temes.
A dins de la comunitat educativa hi ha propostes diferents. Quines són, a grans trets?
Hi ha una sèrie de principis clau en els quals tots estem d’acord. Un de molt clar és que volem que l’escola catalana tingui un únic model per a tothom, que la llengua d’escolarització no sigui un factor de tria d’escola. El segon, que els nois i noies, quan surten de l’escola, han de ser competents perfectament tant en català com en castellà, tant oralment com de forma escrita. És a dir, les competències lingüístiques dels nostres alumnes, inclòs l’anglès com a llengua estrangera, han de ser del màxim nivell. Un tercer element en què tothom està d’acord és que el català ha de ser la llengua vehicular normalment emprada, tal com diu la llei d’educació. És, arribats a aquest punt, quan sorgeixen els matisos. Hi ha qui defensa que, perquè això passi, el català ha de ser la llengua exclusiva de l’aprenentatge, excepte per a l’assignatura de castellà o d’anglès, davant dels que defensem l’aprenentatge de les llengües a través de tractar situacions i continguts. Per tant, hi ha qui s’aferra encara a la defensa dels continguts impartits i els percentatges, i hi ha qui prioritza les competències lingüístiques assolides com a com a vara de mesurar. En aquestes qüestions, per exemple, hi poden haver diferències. Però precisament el que intentem des de Somescola és no entrar en aquests matisos i, en canvi, agafar-nos al que és el consens fonamental. De fet, tampoc ens pertoca. Això és cosa de l’administració educativa.
La manifestació del desembre passat, segons vau comentar poc després de fer-la, era un “primer pas”. Quins han estat els passos següents i quins es preveuen?
Des de la darrera sentència del TSJC s’ha produït un canvi d’escenari. Fins ara hi havia sentències en escoles concretes. Ara, aquesta sentència és ferma, i això ens porta a seguir dues vies: la primera, mantenir la pressió als carrers; i la segona, fer un treball més a foc lent en cadascun dels claustres educatius. És una feina de menys impacte, però fonamental.
En l’aspecte polític, creieu que es manté el consens que hi ha hagut tradicionalment?
Pel que fa a Òmnium, tenim claríssim que és necessari mantenir l’acord que sempre hi ha hagut en el tema de la immersió i que aquest vagi més enllà de l’àmbit específic del sobiranisme per abastar tot el catalanisme. Ens consta que hi ha una voluntat per arribar aquí. El Pacte Nacional per la Llengua és un espai idoni per renovar aquest consens polític i social, però la veritat és que seria ben trist que arribéssim a acords en àmbits com ara el de l’audiovisual i no fóssim capaços de fer-ho en el de l’escola
En alguna ocasió, els polítics han assegurat que la immersió estava blindada, però la realitat ens ha fet veure que no és així. Quin és el problema?
Tenim un estat que menysprea la diversitat lingüística al seu territori, i que el que vol és imposar no només una unitat territorial, sinó també lingüística. Aparentment, no sembla que es vulgui revertir aquesta tendència. I, a més, una cosa és el govern, que no es mostra gaire entusiasta pel tema, però l’altra, encara pitjor, és el poder judicial, que està clarament ideologitzat. Aquí tenim mala peça al teler. Perquè sempre tindrem l’espasa de Dàmocles, ja sigui a través del Tribunal Superior de Justícia, que s’inventa tants per cents, o del Tribunal Constitucional, que anul·la lleis discrecionalment.
Com es blinda el model d’escola amb els instruments d’una autonomia?
Si el consens és ampli, serà més possible que si no ho és. Però fins i tot lleis que han tingut un consens molt ampli, com ara la que es va impulsar per evitar els desnonaments, les han portat al Constitucional i fora llei. Per tant, tampoc tinc clar que aquest consens sigui una garantia absoluta.
El conseller afirma que la immersió no es podrà blindar del tot fins que no siguem independents. Ho comparteix?
Totalment. La solució definitiva és constituir-nos sobiranament com un estat i organitzar-nos com vulguem. Ara bé, em sembla totalment inconcebible que en el marc d’un estat democràtic europeu no sigui possible defensar l’escola en català com a via per a una educació lingüística i cultural avançades, que afavoreix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

UN AMPLI CONSENS SOCIAL

“Una plataforma àmplia que sorgeix per defensar el gran model de consens de l’escola, que es basa en el fet que el català sigui la llengua vehicular.” Així defineix la plataforma Somescola la seva portaveu, Marina Gay. I afegeix: “Aquest model, que neix en els anys vuitanta a partir d’un ampli consens social, es veu amenaçat a partir del 2014, amb la pujada del PP al govern espanyol i la llei Wert, la qual cosa reclama una reacció de la societat catalana.” Somescola aplega cinquanta- quatre entitats i funciona a través d’una executiva i de sessions plenàries quan es tracta de definir els grans posicionaments.

DELS CAMINS A L’AULA

Marina Gay i Faura (Barcelona, 1977) és enginyera de camins, canals i ports per la Universitat Politècnica de Catalunya. Entre el 2004 i el 2016 va exercir com a enginyera en l’àmbit de la consultoria d’obres públiques. Entre el 2016 i el 2020, va formar part de l’equip de la Fundació Jaume Bofill com a directora de xarxes del programa Escola Nova 21. Des del desembre del 2020, és directora de Catesco (l’antic Centre UNESCO de Catalunya-UNESCOCAT). En l’àmbit associatiu, des de molt jove ha estat vinculada a l’escoltisme i entre el 2006 i el 2009, va ser presidenta d’Escoltes Catalans i, durant una etapa, també comissària internacional i cap de relacions exteriors. També és secretària de la Fundació Paco Candel. Des del desembre del 2015, forma part de la junta d’Òmnium com a responsable d’educació, llengua i cohesió social. En la darrera remodelació de la junta, encapçalada per Xavier Antich, ha estat escollida vicepresidenta segona. Des d’aquest mes de març també forma part, com a vocal, del Consell Lingüístic Assessor que ha de proposar al Departament d’Educació les bases pedagògiques i lingüístiques per reforçar el model d’escola catalana.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)