Entrevista

LETICIA ASENJO

Psicòloga i escriptora, autora de "Divorci i aventura"

“Si trobo algú, cadascú a casa seva”

Psicòloga i empresària. I ara escriptora. Leticia Asenjo explora les relacions des de la seva pròpia experiència, ficcionada. ‘Divorci i aventura’, o com sobreviure quan es torna al “mercat” després d’una separació

Divorci i aventura Autor: Leticia Asenjo Editorial: La Segona Perifèria Pàgines: 184
PÈRDUA DE POTÈNCIA
“Els homes també són víctimes del patriarcat. De nosaltres es diu: «Ja té la menopausa, és una frígida, una ‘malfollada’.» I d’ells no es diu res”
ESPAI I PARELLA
“Es viu com un desamor el fet de tenir ganes de fer activitats en solitud, amb amics, i no compartir-ho tot. Tenim un model de relació que és tòxic”

“Després de setze anys de practicar sexe amb la mateixa persona amb qui havia perdut la virginitat, de ser fidel a la fidelitat per convicció i de no haver follat des que m’havia separat, vaig pensar que potser havia arribat el moment de fer-hi alguna cosa.” Primera frase del llibre Divorci i aventura (La Segona Perifèria, 2022), de Leticia Asenjo, psicòloga de professió i vocació, cofundadora i directora tècnica d’EDAI, centre d’atenció psicològica. També és escriptora per vocació i qui sap si per professió. Autoficció, aquest és el gènere on se situa el seu títol. Molta realitat i moltes llicències. La base és la pròpia experiència amorosa de l’autora, plena d’escenaris que poden ser compartits. El primer de tots, la complexitat de ser dona, amb la rèmora del patriarcat a sobre i la convicció de saber-se i voler-se lliure. Les experiències que narra l’autora fan riure i pensar a parts iguals. L’home vidu que no vol estar sol de cap manera, el “sobrat” que perdona la vida, el que viu amb els pares, el que es pensa que li faran el dinar i li rentaran la roba i... Poc autoconeixement i dificultats per a una comunicació efectiva.

Ha entrat amb empenta a les lletres. Quin espai vol dedicar a l’escriptura a la seva vida?
Em preguntaven si escric com si es tractés d’un procés terapèutic i dic que no, que per a mi no ho és. Per a mi escriure és un espai de creació, de sentir-me més lliure, fora d’aquest món real d’obligacions i responsabilitats, de la mare, l’empresària, la culpa... I la mirada dels altres, perquè has de mostrar una imatge. Per a mi, escriure és poder sortir d’aquest encotillament. Ara estic fent relats i de fet aquest llibre és més aviat una excepció perquè allò que m’agrada fer és fantasia, terror, ficció-ficció. Com que soc una mica dispersa, treballar en relats i tenir diverses idees en marxa fa per a mi.
Fa autoficció en aquest llibre, diu, per tant els límits del que és cert són...
Aquesta és la gràcia. Hi ha molta barreja. La protagonista és molt jo. Es diu igual que jo, és psicòloga, té una empresa, s’ha separat, té dos fills de l’edat dels meus. El punt de partida soc jo, allò que em va passar quan em vaig separar i tot allò que em vaig anar trobant. Quan em vaig separar, als 33 anys, de sobte em vaig veure havent de fer coses que no havia fet mai. Era jove, però tenia ja moltes responsabilitats i de cop havia de ser com adolescent i no em sentia així. Em vaig veure vivint experiències tragicòmiques. I vaig pensar: “Tinc ganes d’escriure-ho.” Va ser el punt de partida.
Més en les primeres històries, se la veu mossegar-se la llengua per no dir tal com raja el que pensa d’alguns hàbits que no li agraden dels homes que entren a la seva vida.
A vegades callem el que pensem, perquè ens sap greu evidenciar segons què. Ho pensem però callem. I així no fem cap favor a l’altre. No cal matxacar l’altre però en algun moment sí que hem de sentir-nos “més homes”, en el sentit que no ens sàpiga tant greu ferir l’altre.
Fa un moment en parlava: com porta això de prescindir de la mirada dels altres?
Cada vegada em costa menys dir les coses tal com són. I aquest és un dels aspectes que valen la pena de fer-se gran. Treballo en autisme i fa uns dies una eminència explicava que a les dones autistes moltes vegades no els importa gaire què pensin els altres, i deia que tots hauríem d’aprendre a ser una mica dones autistes. I pensava jo: quanta raó hi ha en això. No estar pendent de la mirada dels altres, menys repressió. Evidentment, vivim en societat, però...
Cal aconseguir allò que volem. Una terapeuta recomanava: si no ens donen allò que demanem, ens ho hem d’agafar. Primer pas, posar límits. I mantenir-se, encara que l’altre reaccioni malament. Sembla que la Leticia del llibre vol això, agafar el que li pertany.
Es tracta també de tenir autoestima i no sentir-se malament per desitjar, per opinar, per pensar, encara que, és clar, puguis escoltar els altres.
Es veu que té santa paciència. En les relacions que mostra en el llibre hi ha homes que semblen a mig coure.
Aquest llibre, evidentment, barreja l’experiència personal, però en algun moment ens pot servir a totes, perquè ens hi podem sentir reflectides per com ens han educat. Hi ha aspectes meus, i trets d’aquesta protagonista, que et fan pensar: “De debò cal aguantar tant?” Segurament no.
Veure-la “aguantar” certes coses en una relació aporta tanta llum com veure-la “quadrar-se” i dir “no vull això” ben clarament. Quan cedeix i compleix amb un rol ens allibera a la resta de molta culpa: “És normal que intenti entendre el meu company, i sí, és injust que no m’entengui a mi.” Al final, no sé si la resposta a tants conflictes de parella és posar l’atenció en nosaltres i veure què hem de fer, en lloc d’insistir perquè els altres canviïn.
I tant! Encara que sembli un tòpic, primer de tot has d’estar bé tu. Si no estàs bé, no pots estar bé en parella, ni en societat. I aquí està el quid. Ens han educat per al servei, o moltes de nosaltres tenim el xip del servei a l’altre, i nosaltres, sempre les últimes. Està bé ser generoses, és una virtut, però fins a un punt, perquè, si la generositat et porta a anul·lar-te, això ja no funciona. I hi torno: no podràs ajudar els altres. Encara que ho plantegis de manera altruista i supersalvífica, si no estàs bé acabes ofegat. Quan vaig tenir els meus fills vaig entendre que l’amor en parella mai ha de ser incondicional. L’amor incondicional, als fills. Amb una parella no pot ser incondicional, hi ha d’haver un feedback. Aquí va ser el meu despertar feminista, em va venir de la maternitat.
Té una filla i un fill.
La primera és una noia i vaig pensar que no volia ser un determinat tipus de dona per ella, volia ser un referent diferent. I vaig començar a canviar el xip i a cedir menys terreny.
Sabent que l’altre pot ser que no estigui d’acord amb els canvis que fem.
I no hem de tenir por d’estar sols. Moltes persones aguanten perquè pensen: “I què faré jo sola?” Hi ha homes molt dependents, hi ha de tot, però crec que a les dones ens han educat més perquè pensem que som més dependents.
El centre, el sentit de la nostra vida, ens han dit que és la família, per tant n’hem de tenir una.
Exacte. Si superes això i t’adones que estar sol no vol dir viure en soledat com un ermità i ser un desgraciat. M’hi vaig trobar i ho he volgut reflectir en el llibre: la soledat no és estar sol, pots trobar altres roques que et sustentin i et donin molta gratificació i no aquest amor romàntic que sembla que t’ho hagi de donar “tot”.
Mentida?
Mentida. I és mentida en altres àmbits. Ho parlo molt amb els meus fills, respecte dels seus amics. No podem esperar que aquell amic sigui la perfecció absoluta i ho ompli tot.
El millor amic no existeix. I si ho pensem, el dia que ens decep, que ens decebrà...
Ho farà, com tots ho fem. No és just, per a l’altra persona, que hi dipositem totes aquestes expectatives i aquestes exigències.
I qui diu els amics diu els fills. Sobre ells a vegades també hi ha una llosa d’expectatives.
I tant! Els altres, els fills, la parella, ens serveixen sovint d’excusa per no mirar dins nostre. Aquest és el problema. El llibre no va estar pensat com un catàleg dels desastres que ens trobem les dones, també hi ha molta autocrítica. Si no n’hi ha, no anem enlloc. Ens hem de mirar a nosaltres mateixos. En una separació pots veure que l’altre té això o allò, però amb el temps t’has de mirar a tu mateix. En cas contrari, estàs condemnat a repetir-ho una vegada i una altra, i demanar als altres que et salvin i que et donin allò que necessites.
A vegades se sol dir allò de “hi ha molts peixos al mar”, quan algú trenca. La veritat és que ha de fer molta mandra.
Molta!
A ‘Divorci i aventura’ parla de dues possibles “sortides”: la d’una simbiosi quasi perfecta amb una nova parella o la de mantenir la pròpia independència. Hi ha qui diu que, arribats a certa edat, el millor és ser “nòvios” eterns. Cadascú a casa seva.
Aquesta és l’altra, les expectatives que tenim sobre un tipus concret de relació. M’ho he trobat molt i per part de dones, la qual cosa em fa ràbia i em fa veure que ens hem de treballar molt el feminisme. Quan he dit que no vull tenir més fills em diuen: “I si et tornes a enamorar?” I a vegades hi afegeixo que “en principi” no en vull tenir, perquè no pots dir mai d’aquesta aigua no en beuré. Però vaja, el meu estat intern és aquest: si trobo algú, cadascú a casa seva, amb monogàmia, que ja m’està bé, i quedar el cap de setmana.
Així no acabes fent rentadores amb calçotets, com explica en un capítol.
T’estalvies que et posin en una situació en què penses: “Per què? Per què t’he d’estar renyant? Per què m’ho fas?”
Per què t’he de demanar res? Fes-ho.
Això es pot evitar. I és cert, he trobat amigues que m’ho han dit: “Quan t’enamoris, ja veuràs...” No, prou! Prou d’aquesta visió naïf de només tenir al cap un tipus de relació.
Reflexiona, tot avaluant l’experiència amb diferents homes: que difícil que hi hagi sintonia de ments, esperits i cossos. Hi ha qui ho aconsegueix? Ho fan veure?
No ens ho anem explicant... és difícil, si més no, que els tres aspectes conflueixin al màxim. No sé si és possible. La meva exparella i jo vam tenir uns anys molt bons, ens vam estimar molt.
Potser, malgrat tenir les tres coincidències, tot té data de caducitat?
Treballem junts, som socis, i som molt bons pares dels nostres fills, però hi ha una cosa que no vam saber fer i és guardar un equilibri entre la vida de parella, la vida familiar amb els nens i la vida individual. Quan ho vam posar damunt de la taula no ens en vam sortir. És el que em trobo més sovint: els fills a vegades serveixen d’excusa. O es viu com un desamor el fet de tenir ganes de fer activitats en solitud, amb amics, com sigui, i no compartir-ho tot. Tenim un model de relació al cap que és tòxic: la independència de la parella es viu com un desamor. Segur que hi ha parelles que ho saben fer i si no en sabem n’hem d’aprendre. Hi ha relacions que s’acaben absurdament, em fa l’efecte. També és cert que passen els anys i pot ser que allò que va unir ja no serveixi.
Respecte a les relacions que surten en el llibre, encara sorprèn que una dona digui: “Només vull un rotllo, res més”? I més a segons quines edats?
A les dones, encara no ens han educat per a això. En algun moment vaig voler que aparegués que tenim diferent el cervell. En el nostre circuit d’excitació, primer hem de desactivar l’ansietat i la por per poder estar tranquil·les i gaudir, tenir orgasmes, etcètera. Això s’ha confós amb amor, que hem d’estar bé i a gust i en un estat amable, per gaudir. A nosaltres mateixes ens confon.
Per això pensem que hem de tenir relacions amb qui estimem?
Sí. I al revés, si ens hem sentit a gust en l’intercanvi físic necessàriament ens ha de portar a l’amor. No és fàcil, però s’ha de poder diferenciar, i pot ser que t’entenguis amb algú al llit i després no hi acabi d’haver connexió. I a l’inrevés, que t’hi portis molt bé i després al llit, res.
En les pel·lícules sempre ens mostren les dues correlacions, i si es dona una circumstància es dona l’altra. Dit això, a banda de mostrar una dona que té desitjos, que és capaç de dir “això no ho vull”, també mostra les dificultats d’alguns homes en les relacions sexuals. No és una problemàtica de la qual es parli amb naturalitat. I el desig: si ell en té “ganes”, toca adaptar-se, i si no en té, “t’aguantes”.
Se’ns ha venut una moto, en certa manera. Té un substrat de realitat en el sentit que l’home va envellint i perd potència, és clar. Les dones, no, però. Es diu que amb la menopausa es perd l’interès sexual. Però es diu perquè puguem anar de bracet d’ells, que perden potència i força física. Els homes també són víctimes del patriarcat, perquè, en lloc de poder parlar-ne, de nosaltres es diu: “Ja té la menopausa, és una frígida, una malfollada.” I d’ells no es diu res, però la invisibilització de la seva pèrdua de potència és un problema. S’ha de poder normalitzar la Viagra, i que no es visqui com un “t’has fet vell”. És un dels grans temes dels quals no es parla.
En el llibre parla del seu bloqueig creatiu i del fet que, precisament, topa amb homes amb bloquejos de diversa índole. Si ens centrem en vostè, el bloqueig té molt a veure amb la llengua amb la qual s’expressa.
Quan era adolescent i escrivia poemes dolentots i intensos, eren en castellà. De la mateixa manera que vaig viure un despertar feminista, també hi va haver un despertar d’identitat nacional. Vaig néixer a Granada i vaig venir a Barcelona als 3 anys, amb els pares. La llengua materna configura el cervell, deixa una petjada. El meu cervell està configurat en castellà.
Tot i que a la parla res ho fa pensar.
Em considero totalment bilingüe. I com li passa a tantes persones, segur, estic llegint i a vegades no sé en quina llengua ho estic fent. A casa pensaven que tornarien a Granada perquè havien vingut per un trasllat de feina provisional del meu pare. Havien de ser dos anys, però igualment van decidir que jo aniria a una escola catalana, per aprendre la llengua. Van ser molt oberts i els estaré eternament agraïda. Al final els pares es van trobar a gust a Barcelona i ens hi vam quedar. Ja a l’institut, que era molt català, la major part de la meva vida passava en aquesta llengua, i tenia aquesta mena d’esquizofrènia lingüística: quan havia d’escriure i contactar més amb mi, amb la veu interna, no acabava de sentir-me còmoda en castellà ni en català. En castellà em sentia estranya i en català sentia que no hi tenia dret i que era deslleial. Tenia un conflicte de lleialtats, sí. Quan vaig fer els 18 anys i em va arribar l’hora de votar, vaig haver de trobar el meu camí i pensar per mi mateixa i no en funció d’allò que pensessin la família o els pares. Aleshores vaig prendre consciència del que volia, i la idea que el català necessita protecció va sorgir amb força. Va ser conscient: aposto pel català. Estic orgullosa dels meus orígens, però soc catalana i m’hi he de sentir amb dret. Tot això, és clar, és un procés intel·lectual. Connectar tot això amb les emocions és una altra qüestió. D’aquí va venir el bloqueig, perquè aleshores ni escrivia. En el llibre jugo amb la metàfora que em vaig desbloquejar en el moment en què també ho vaig fer emocionalment. Estava bloquejada a molts nivells. Venia d’una relació molt llarga i tenia molta por de com tornar a estimar o deixar-me estimar per algú. I ho vaig barrejar amb la llengua.
És cert que no hauria d’importar què pensin, però com ha impactat en el seu entorn que expliqui en un llibre històries força íntimes?
Amb els nens, i arran del llibre, estem parlant més de la meva vida. Són adolescents i havíem parlat molt de sexe, del seu, i de manera natural. No els parlava de mi. Si hagués tingut una parella que per a mi fos important els l’hauria presentat, però barrejar-los en certes situacions, no, perquè els fills s’han de protegir i no han de ser partícips de tot. Ara, però, sí que em pregunten: “Nosaltres t’expliquem les nostres coses i tu no ens expliques mai res!” Així que fa uns dies vaig tenir una cita i els ho vaig dir. I després em van trucar per saber com havia anat! Estem en un moment molt divertit. Són moments bonics que estem vivint ara. Per a mi això també és ser una bona mare, que vegin que sí, que són la meva prioritat, però que no són l’únic que tinc a la vida. Si no, per a ells seria una càrrega tremenda. Si els fills són la clau de la felicitat dels pares, s’ha acabat.

Mare i empresària

Leticia Asenjo (Granada, 1978) va començar Comunicació Audiovisual, volia escriure guions i fer programes infantils. “L’escriptura m’ha acompanyat sempre.” Per raons personals x va deixar la carrera i va acabar fent psicologia: “Vaig fer una teràpia i em a ajudar molt i em va fer pensar que havia trobat el meu camí.” Des de ben jove lidera un equip de trenta persones, per tant és terapeuta i també empresària. Treballen especialment amb l’etapa de zero a sis anys. I a l’empresa no solament hi ha la figura del psicòleg, també hi ha el neuropediatra, el logopeda, i fisoterapeuta, treballador social... Fa molta gestió. “Quan vaig tenir els nens, quan vaig començar el negoci, tenia molta feina i molts bloquejos, i vaig estar molt temps sense escriure. Ho vaig recuperar quan em vaig separar.” La custòdia compartida –un dels grans avenços del feminisme, afirma–, li va donar el temps que necessitava. La custòdia compartida, per cert, exemplifica bé les crisis femenines al s.XXI: li va donar un respir i, a la vegada li va generar sentiment de culpa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)