Entrevista

PERE SOLÀ I GUSSINYER

HISTORIADOR I ESCRIPTOR

“El derrotisme és un mal conseller”

El catedràtic emèrit de la UAB, especialista en temes d’educació, cultura popular i associacionisme i autor de múltiples obres d’investigació, ha convertit Francesc Ferrer i Guàrdia en protagonista de la seva primera novel·la: ‘Quadern de cel·la’

Quadern de Cel·la Autor: Pere Solà Editorial: Llop Roig Pàgines: 351
SITUACIÓ ACTUAL
“Des de fa anys, l’actuació dels polítics i gestors educatius de l’establishment respon a la lògica neoliberal i mercantilista”
AGAFATS DE BRACET
“En la història catalana del segle XX, anarquisme i independència han anat molt més units del que sembla a primer cop d’ull”
Vostè que ha centrat la seva vida en la investigació, ara ha publicat una novel·la en què fa el pas de la literatura científica a la de ficció?
Tinc una biografia extensa amb fonts i documentació noves sobre el fundador de l’Escola Moderna en el context polític i ideològic de l’època i del moviment anarquista. Abans del confinament provocat per la covid, vaig intentar transformar aquest estudi històric biogràfic de 280.000 paraules, unes 500 pàgines i 800 notes documentals, en l’autobiografia d’un personatge que ens pot ajudar a entendre d’on venim. Per a mi, convertir en ficció una recerca històrica prolongada va ser una gran experiència. Vaig aprofitar els mesos de reclusió per donar un impuls definitiu al projecte i acabar una obra que no es pot valorar com una novel·la autèntica, sinó com una biografia mínimament novel·lada, que es basa en els apunts de darrera hora del protagonista, que escriu un quadern de cel·la. És una narració autobiogràfica interrompuda per acotacions en primera persona de l’historiador encarregat d’editar un manuscrit trobat en una masia de Collserola. El resultat són dos relats creuats, dues realitats, dues veritats confrontades. Fa anys, quan la novel·lista Maria Aurèlia Capmany era regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, en un acte commemoratiu solemne al Saló de Cent, va venir a dir que hi havia més veritat per copsar una època en la narració de ficció que en el relat històric. “Apa!, quina exageració!”, vaig pensar aleshores. Ara potser hi estaria més d’acord, i poso com a referents el Victor Hugo d’Els Miserables, el Lev Tolstoi de Guerra i la pau i l’Stefan Zweig de Maria Antonieta.
Una de les particularitats del text és que mai s’esmenta el nom del protagonista, i que fa servir l’anonimat per retratar una societat corcada pels convencionalismes, la corrupció i les decisions judicials que té paral·lelismes amb l’actual.
L’escenari que vaig triar és el de les últimes setmanes de vida de Ferrer i Guàrdia. Es tractava de copsar la tragèdia d’una víctima de la violència d’estat que, amb la connivència o silenci còmplice de bona part de la societat, va ser condemnat a mort. No cal ser gaire espavilat per veure que ni la societat amb la seva corrupció i convencionalismes ni la naturalesa humana han canviat tant com per no trobar grans paral·lelismes amb l’actualitat. Tampoc ha canviat tant l’Estat espanyol profund, que s’aguanta sobre les mateixes potes: capitalisme, monarquia, Església catòlica, exèrcit i sistema judicial. En l’àmbit català, avui dia trobem la mateixa covardia dels representants polítics i el mateix egoisme de la gran burgesia.
Tot i la tragèdia personal, el protagonista de Quadern de cel·la. Apunts de darrera hora es mostra com una persona enamorada de la vida però, alhora, capficat per entendre els grans mals que flagel·len la societat. Es tracta d’una metàfora del que està passant?
Tal com diu, el protagonista està enamorat de la vida i alhora és una mena de filòsof autodidacte que intenta treure el desllorigador dels factors que creen el conformisme i la submissió de la massa. Està convençut del poder alliberador de la cultura i l’educació populars. Aquesta novel·la se centra en una existència tràgica i èpica, en un cas de flagrant de violació dels drets humans que comporta l’aplicació de la pena capital; una sentència moguda per la venjança i l’odi que es tradueix en un assassinat legal basat en el Codi Militar. La història s’ha repetit, va passar durant la Guerra Civil amb els afusellaments d’uns i altres i va continuar amb les víctimes de Franco fins a arribar a la repressió del primer d’octubre del 2017 i l’empresonament i exili de rapers. La república social que gent com Ferrer i Guàrdia, Layret o Salvador Seguí perseguien encara s’ha de materialitzar. Avui, la diferència és que potser ara la majoria de republicans catalans no volen salvar Espanya, sinó que volen la independència. En la història catalana del segle XX, anarquisme i independència han anat molt més units del que sembla a primer cop d’ull.
Fem un pas enrere, vostè va néixer a Girona, fill d’una de les famílies rellevants de la ciutat. Va anar a estudiar a Barcelona, va militar al Sindicat Democràtic d’Estudiants, va participar a la Caputxinada i va ser represaliat. Com recorda la lluita contra el franquisme?
Us heu referit als meus orígens familiars. Com a narrador d’un cas flagrant de pena de mort voldria recordar que si sintonitzo amb aquest tema és perquè la meva família va patir un trauma semblant: el 1936, durant el terror roig, en circumstàncies encara no aclarides van assassinar el meu avi matern, la qual cosa va provocar el desplaçament de la família de la meva mare des del seu poble de la Garrotxa fins a la ciutat de València, on van passar tota la guerra. La durada i l’empremta del règim feixista i nacionalcatòlic del general Franco posa clarament de manifest la facilitat amb què un estat modern manipula, modela i forja una societat fins a fer-ne una massa de gent conformista. Panem et circenses, televisió, futbol, divises per treballar a Alemanya i ingressos per turisme a còpia de malmetre el territori, tot això ben amanit i lligat amb repressió policial, censura i el terror que fes falta (si calia amb tortura) envers els dissidents i una diplomàcia que t’emblanqueixi la imatge... Tot això és el que Franco va permetre que durés anys i panys. Els estudiants universitaris ens hi oposàvem complementant i, de vegades, eren rellevants la lluita obrera i la política clandestines. Jo vaig ser un més, un de tants...Podíem fer-ho perquè érem l’elit de la classe mitjana i teníem sovint una bona base cultural (jo, per exemple, vaig tenir grans professors a l’Institut de Girona...), però també he de reconèixer que anàvem molt despistats per la informació esbiaixada i controlada per la censura estatal i eclesiàstica.
Creu que se’ls ha explicat suficientment que va suposar el franquisme a les noves generacions?
Segur que no, però és que tampoc se sap prou què va ser la Setmana Tràgica, o la Guerra Civil i la revolució social. Al sistema educatiu no s’ensenyen coses molt bàsiques. Tampoc la universitat no val. Està massa allunyada de la gent i de les seves necessitats i massa a prop dels interessos del poder. La universitat és una oficina d’expedició de títols que moltes vegades no compleix amb la funció crítica i de servei a la societat que li seria exigible. Estudiar la història de forma crítica i en la direcció d’una cultura de pau hauria de ser l’ABC escolar.
Què el va portar a estudiar a París, les represàlies?
No van ser tant les represàlies com la fam d’aprenentatge i de progrés acadèmic i, sobretot, un impuls d’evasió, de marxar d’ambients asfixiants. No vaig viure el Maig del 68 sobre el terreny, vaig arribar a París el setembre d’aquell any. En canvi, el que sí que vaig viure, i molt intensament, va ser tot l’activisme i esperança revolucionària dels anys següents. Va ser quan vaig fer-me amic del pintor i grafista gironí Enric Marquès i Ribalta.
Va ampliar estudis de pedagogia i es va llicenciar en psicologia social a França, i en tornar a Catalunya va ser dels primers a centrar la investigació en el moviment llibertari. Per què?
El nivell polític i la maduresa de pensament de França contrastaven amb el dogmatisme que imperava aquí a les acaballes del franquisme. Després del Maig del 68, la recusació de tota forma d’autoritarisme i l’autogestió estaven de moda... Es discutia molt el paper de l’educació i de l’escola en relació amb el canvi social. La temporada a fora em va formar i em va donar perspectiva. Vaig madurar. Vaig tenir experiències amoroses, alts i baixos i atacs d’angoixa. La cosmovisió marxista i cristiana conciliar que jo havia assimilat els anys precedents em serviren, només en part, per entrar en aquest moviment llibertari proscrit pel franquisme i sovint menyspreat pels pensadors marxistes. En l’aspecte acadèmic, em van proposar estudiar Ferrer i Guàrdia. Això volia dir contextualitzar-lo, informant-me del que havia estat i era el lliure pensament i, sobretot, del que havien estat els diferents corrents llibertaris: col·lectivisme i comunisme llibertaris, anarcosindicalisme, anarquisme individualista...
Entre els anys 1976 i 1980 va publicar tres llibres centrats en el període 1900-1939 en què remarca l’esforç dels treballadors per convertir la cultura en una eina d’emancipació. Un moviment cultural social i polític de futur. Després de la guerra, tot es va perdre?
Com amb el porc, en història tot s’aprofita. Amb això vull dir que gent com jo, i no em vull penjar cap medalla, vam fer possible que la cultura de lluita obrera i ciutadana d’abans de Franco fos molt més ben coneguda tant aquí com a fora. Parleu bé de l’esforç dels treballadors per convertir la cultura en una eina d’emancipació. És el vell ideal racionalista il·lustrat, però és un idea perenne. Una de dues: o la cultura emancipa i enriqueix individualment i col·lectivament, o bé és una eina de classe que perpetua una societat dividida en classes i castes de primera i de segona. En aquest sentit, quan reclamaven una educació en què es barregessin rics i pobres, gent com Ferrer i Guàrdia feien una tasca trencadora.
Què representa per a vostè la figura de Ferrer i Guàrdia?
Els professors Sala-Molins i Jankélévitch, de la Sorbona, em van proposar que estudiés la seva filosofia política. Tot i que inicialment no tenia cap afinitat amb el personatge, i vaig decidir aproximar-m’hi d’una manera crítica, tant a ell com a la seva obra, després em vaig adonar que, d’una banda, teníem la seva trajectòria tràgica que es confon amb un poderós al·legat a favor dels drets humans i contra la pena de mort –aquesta pena de mort sumària de què va ser víctima el meu avi matern, que es deia Pau– sigui quina sigui la coartada ideològica que pretén justificar-la. D’altra banda, hi havia la personalitat d’un autodidacte de gran iniciativa empresarial i capacitat organitzativa com a editor popular, una conjunció que em va resultar fascinant. Investigant sobre ell, he volgut divulgar-lo, restituir-lo i rehabilitar-lo com a ciutadà que representa el bo i millor per fer una societat catalana més justa i feliç. Això volia dir contravenir la tradició de la dreta catalana i espanyola i de bona part de l’esquerra espanyola. Els mites i estereotips són més resistents i duradors del que pot semblar.
Al llibre Educació i societat a Catalunya vostè escriu: “L’educació és un patrimoni col·lectiu que té en compte la memòria històrica. L’experiència històrica marca la sensibilitat dels pobles.” Avui, l’educació pública, amb els problemes greus que té i quan sembla que la sensibilitat ha quedat al marge, està immersa en una crisi d’identitat? O potser el poder polític i econòmic han deixat de creure en el projecte emancipador i la veuen més com un negoci que com una solució?
Quan dic que l’experiència històrica marca la sensibilitat dels pobles vull dir que allò que una societat ha passat –diguem-ne guerres, revolucions, pandèmies o fams– d’una manera o d’una altra expliquen com som i actuem ara: sense el 1714, les guerres carlines, la Primera República, les guerres colonials, la Setmana Tràgica, el 1936-1939, etc., no s’entén l’embranzida històrica que ha de portar a la independència de Catalunya en el segle XXI. La falta de recursos per a l’educació pública de qualitat accentua les injustícies socials i enforteix la doble xarxa. La covardia del govern per acatar hipòcritament decisions judicials de lawfare, és a dir, decisions d’acord amb la llei de l’opressor, també va en aquesta direcció. En aquest temps, no he vist desmoralitzats els ensenyants que es manifestaven per fer fora buròcrates de la Conselleria d’Ensenyament. Al contrari! Vol dir que lluiten i són sensibles per aconseguir una educació pública integradora i de gran qualitat. L’educació es troba en una crisi d’identitat? Segurament. I per què? Doncs perquè els educadors no tenen ni autonomia, ni llibertat, ni recursos suficients per fer bé la seva tasca. Depenen d’unes autoritats que, per començar, no han complert la llei que les obliga a destinar un 6% del pressupost públic a l’educació. Com se sap molt bé, tant si és un 3,56% o un 2,04% la quantitat de diners dedicats a l’ensenyament públic, és una xifra inferior al 6% que recomana la Unesco, que és el que hi inverteixen un bon grapat de països del nostre entorn. Això passa tot i que la llei catalana d’educació del 2009 fixava que el 6% d’inversió era el percentatge de diners que el govern havia d’assolir abans de l’any 2017. En cas que s’arribés a dedicar aquesta xifra a Educació, caldria afegir entre 3.400 milions i 10.000 milions més que els 5.000 milions actuals. Mireu si anem bé: obras son amores... Finalment, pel que fa a la darrera afirmació que feu, en el sentit que “el poder polític i econòmic han deixat de creure en el projecte emancipador i ara la veuen més com un negoci que com una solució” hi estaria molt d’acord. Des de fa anys, l’actuació dels polítics i gestors educatius de l’establishment respon a la lògica neoliberal. Per entendre’ns, la lògica mercantilista i baixa de sostre del Pla Bolonya. Una lògica que massa sectors, i de l’independentisme, compren.
El franquisme, que va matar l’associacionisme, s’ha mantingut viu en àmplies capes de la població. Això podria explicar la tornada de l’extrema dreta i l’èxit de Vox?
El franquisme va clavar un cop dur a l’associacionisme, però no el va poder esborrar del tot, i això va venir donat en part per contradiccions de l’estil que la seva columna ideològica, l’Església catòlica, de vegades va donar suport a moviments socials o a reivindicacions de minories oprimides. Fins i tot va fer veure que protegia l’associacionisme amb la llei d’associacions dels anys seixanta. I quan l’associacionisme podia renéixer, en la Transició, vers el règim monàrquic del 78 i amb la falsa democràcia del règim del 78, el va continuar mantenint en un estat de menor d’edat. L’invent socialista dels centres cívics va ser un desastre. I el clientelisme bananer del pujolisme envers els casals va ser lamentable. La participació ciutadana de baix cap a dalt no va créixer com calia. Moltes vegades l’associacionisme s’ha burocratitzat en excés. El darrer exemple d’això serien casos com l’elecció recent a la búlgara de la nova junta d’Òmnium Cultural. O el sentit unidireccional del vot d’organitzacions ciutadanes de pes com els partits polítics. Canviant de tema, no crec pas que a Catalunya el franquisme s’hagi mantingut viu en àmplies capes de la població. El problema per a Catalunya i per a Europa és que el missatge de l’extrema dreta acabi amarant sectors de població empobrida, vulnerable i desorientada. Els mitjans informatius en mans de la burgesia i la plutocràcia estan creant un perillós consens favorable a solucions populistes.
Una de les darreres frases de la novel·la és: “La humanitat no es deixarà autodestruir. Crec en la bondat i la dignitat de la nostra espècie.” Veient com està la situació actual al món, vol dir que el protagonista no peca d’ingenu?
Això seria tant com dir que els milions d’activistes per un món millor i els milers i milers de persones que treballen en organitzacions humanitàries i de drets humans són uns il·lusos i uns babaus. La diferència respecte de fa cent anys és que en l’època de l’heroi de la meva història, cap al 1900-1910, no hi havia hagut cap de les guerres generals destructives del segle XX ni del segle XXI. Hi havia qui tenia consciència de la gravetat de la degradació mediambiental, però ningú no sospitava que l’acció humana acabaria malmetent les condicions de vida al planeta. Tornant a la pregunta: ingenu, el protagonista? Creure en la prevalença de la bondat humana és ser ingenu? Cada cop que la raó del poder i la violència en fa una de les seves ens autoacusem de beneits! Vols res més beneit que l’Imagine de Lennon o l’Himne a l’alegria i a la germanor del final de la Novena Simfonia de Beethoven? En aquest sentit, el derrotisme és un mal conseller. Fins i tot un crit tan desesperat com el de Blanca Llum Vidal a El Temps (4-4-2022), titulat “Desastre”, acaba així: “És tan real, en el fons, aquest cul-de-sac que tant de bo no fos un cul nihilista i sabés dir esperança i pogués dir noblesa... És tan concret, el desastre, que ves que per fi no acabi una frase que digui endavant, que digui a la merda o que digui t’estimo.”

Fill de Girona, veí de La Sagrera

Va néixer a Girona, i ara viu a Barcelona, al barri de la Sagrera. Després de llicenciar-se en filosofia, va ampliar estudis a París, on va arribar el setembre del 1968, quan les universitats de la Sorbona i Nanterre encara bullien després de l’explosió del gloriós Maig. Allà va ampliar estudis de pedagogia amb Gilles Ferry i es va llicenciar en psicologia social, amb Jean Maisonneuve. El 1975 va iniciar una vida de docència i investigació que el va portar a especialitzar-se en l’educació popular i llibertària, la història de l’associacionisme a Catalunya i en la vida i obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Catedràtic, avui emèrit, d’història de l’educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, és autor d’obres fonamentals com Las escuelas racionalistas en Cataluña 1909-1939, Educació i moviment llibertari a Catalunya (1931-1939), Francesc Ferrer i Guàrdia i l’escola moderna o Educació i societat a Catalunya. Una sinopsi històrica.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)