Entrevista

MARC CASTELLNOU ,

CAP DEL GRAF DELS BOMBERS DE LA GENERALITAT

“Sense gestió del territori, no hi haurà capacitat d’extinció”

Gestió del territori per combatre dels incendis de sisena generació. El cap del GRAF recepta boscos adaptats al canvi climàtic i polítiques per crear mosaic agrícola

DECISIONS
“Calen decisions reals per canviar la distribució de l’economia del nostre territori”
PREVENCIÓ
“És cert que el foc s’apaga a l’hivern, però l’extinció d’incendis es fa durant tot l’any si com a societat som conscients del problema”
Ens trobem en una primavera que sembla l’estiu i venim d’un hivern amb poca pluja. En quina situació estem de cara aquest estiu?
A principis de maig, es presentava una situació molt similar a la de l’any passat, però hem tingut calor molt forta durant el maig i ara hi tornem al mes de juny, amb temperatures de 40 graus, que es tornaran a repetir pels volts de Sant Joan. La vegetació està molt tocada i ha pujat el nivell de risc; per tant, esperem un estiu més mogut que el del 2021 i molt més moviment al sector de la vall del Segre, a la Catalunya Central i al sector del Garraf.
Dieu que els incendis s’apaguen a l’hivern i em comenta que estem en una situació similar a la de l’any passat. Què s’ha fet aquest hivern?
A Catalunya en els darrers deu anys hi ha hagut un canvi de tendència, i això es nota perquè s’està començant a executar previsió d’incendis: hi ha franges, hi ha gestió forestal i hi ha molta planificació en aquest sentit. No estem al nivell que hauríem d’estar, però s’està avançant, i aquest hivern hi ha hagut un punt d’inflexió perquè la Generalitat ha multiplicat els pressupostos en gestió forestal i s’està començant a moure. Això ha passat aquest hivern, però no són accions que es facin d’avui per demà, i la millora es veurà en els propers tres o quatre anys.
Comencem a tenir consciència que cal gestió forestal?
En l’àmbit de país és un tema que, a diferència de fa deu anys, comença a estar sobre la taula. Catalunya ha de compaginar la protecció de la seva biodiversitat i dels seus ecosistemes amb la defensa d’aquests ecosistemes de diversitat, i la tendència és invertir en prevenció d’incendis. En els darrers anys s’ha discutit molt i ara s’ha fet el pas definitiu d’augmentar la dotació pressupostària. L’expressió que el foc s’apaga a l’hivern –una expressió encunyada per Jordi Peix quan era director de Medi Natural– és certa, però el que hem de dir és que l’extinció d’incendis es fa durant tot l’any si com a societat som conscients del problema. No només hem de fer gestió forestal, sinó que hem de ser capaços, com a ciutadans i com a societat, de fer una economia rural activa i fomentar un paisatge mosaic. Catalunya ha passat d’un 34 a un 70% de massa forestal des que es va crear el cos de bombers. La superfície del país que pot cremar s’ha duplicat, els boscos han augmentat. Catalunya és ara un país de bosc, i aquests boscos s’han de cuidar bé. Hi ha d’haver gestió del territori: s’ha de planificar, s’ha de prioritzar i s’ha d’executar. I això implica uns processos llargs, uns processos de responsabilitat, uns processos d’acords que són complicats.
Què vol dir exactament?
En aquests moments no podem pensar que tot és defensable. Quan hi ha un incendi forestal s’han de prendre decisions, i aquestes decisions impliquen saber què és el que podem defensar, què és el que no podem defensar i també què no es podrà defensar si decidim defensar una cosa concreta. No tot és possible, i les decisions sobre què es pot defensar i què no es pot defensar depenen de la gestió que has fet abans i de les decisions que has pres abans. El que no podem entendre és que un país que tenia una compartimentació basada en una economia rural estigui desapareixent. Això és una decisió política de país, i no podem alarmar-nos perquè hi ha incendis forestals si no s’ha fet res abans pel medi. I no fer res vol dir també com consumim, com planifiquem i què prioritzem. Ara, per exemple, hem fet un pla d’energies renovables i hem decidit que posarem plaques solars i parcs eòlics en molts indrets del territori. Això tindrà un impacte que assumirem perquè hi ha un acord de país al darrere. En el cas de la prevenció d’incendis també hi ha un impacte sobre el territori, i sovint les accions s’aturen per aquest tema d’impacte.
S’aturen les accions de prevenció d’incendis?
Per exemple, vols fer un desbrossament i et diuen que té un impacte sobre una espècie protegida o sobre una zona amb un valor natural i s’atura. El que és impensable és que al mateix lloc on has posat 60 molins la mateixa administració digui que això no té impacte i que fer un estassada de retenció d’incendis sí que en té. És contradictori, no? Una cosa va per un procediment administratiu i l’altra cosa té un acord de país que ha establert que és una necessitat i que, per tant, va tirant endavant tant sí com no.
Ha fet esment al pla de prevenció d’incendis 2022-2025. Expliqui’ns.
Sí, ara s’invertiran 72 milions d’euros en prevenció d’incendis i se’n distribuiran 18 cada any, i això és un augment. Aquí hi haurà més diners per a gestió, però tot i així encara falta arribar a acords polítics per això que comentava, perquè hi ha molta planificació d’incendis que podrien fer voluntaris forestals, ajuntaments o ADF i que al final no s’executa per problemes mediambientals.
A què es destinaran aquests diners?
Han d’anar a gestió forestal, a preparar canvis per si hi ha un incendi poder-lo delimitar. Si van a extinció d’incendis serà un fracàs, perquè voldrà dir que el territori no millorarà i continuarem amb el nostre problema de canvi climàtic que fa que els incendis siguin més ràpids i més intensos. El que necessitem és gestió de territori perquè els incendis siguin més lents i menys intensos per poder-los apagar, ja que si continuem com ara, és igual el nombre de recursos que tinguem perquè no els podrem apagar. I aquest és el missatge que hem d’entendre. Si no hi ha gestió del territori, no hi haurà capacitat d’extinció per molts recursos que tinguem, i això anirà canviant a tot el món, perquè és la tendència en l’àmbit mundial. Per tant, aquests diners han d’anar a crear mosaic agrícola forestal, a la gestió forestal, amb zones més aclarides i la diversificació dels espais per crear estructures forestals. No pot ser que un foc es trobi amb un mosaic continu i homogeni de boscos estressats.
Que és considera un bosc estressat?
Un bosc que no arriba a final de mes, que no té prous recursos per mantenir la vegetació que té. Hi ha més vegetació xuclant aigua que aigua per beure i, per tant, no poden viure tots. Tenim boscos que van néixer en un clima en els anys cinquanta i seixanta i que ara han de viure en un altre clima diferent, per tant, estaven adaptats a viure en unes condicions que ara no tenen i per això estan estressats i dèbils i és més fàcil que cremin. Això és com una família que té un nivell de vida a partir d’un sou: si de sobte les condicions de vida són més cares, el sou no li arriba. I si a més li abaixen aquest sou, ja no pot viure en aquell lloc i ha de marxar o ha de malviure.
Doncs poc espai per a l’optimisme amb les perspectives de canvi climàtic que hi ha.
Per això hem de ser capaços de gestionar els nostres boscos i ajudar-los a passar aquest tràngol. El que no pot ser és no fer res, tot i veure que estan malament, i resar cada any perquè no hi hagi un incendi i ho perdem tot. Aquí la clau no és si apaguem o si no apaguem un incendi, la clau és si serem capaços de preservar tota la diversitat i el valor dels nostres boscos per a la propera generació. I això vol dir prendre decisions ara per al bé comú de demà. Què és el que necessitarà el nostre territori d’aquí a vint anys amb el canvi climàtic? Quins són els boscos que hem de defensar tant sí com no? Quins boscos són els que hem de gestionar? Quina estructura d’economia rural necessitem al territori? No podem tenir un territori continu i abandonat. No podem viure a la ciutat i només recordar-nos del bosc el dia que crema, perquè això ens situa en una societat amb molts pocs valors.
Què ens proposa?
Hem de ser capaços de consumir i crear economia al nostre territori. Si no afavorim gens el sector primari, morirà. Si no hi ha inversió al territori rural i no el fem atractiu, la gent no hi anirà viure. De la mateixa manera que fem una autopista de tres carrils perquè és necessari per al país, el país necessita un mosaic agrícola, sinó el paisatge no podrà aguantar i al final els incendis del rerepaís arribaran al litoral i a les zones industrials. Llavors ens queixarem, però ja fa anys que ho anem dient i que anem avisant. Hi ha una emergència de país, i la feina dels bombers és avisar. A partir d’aquí, s’han de prendre decisions a llarg termini, perquè el que ens trobarem aquest estiu ja fa vint anys que s’està acumulant, perquè és fruit de la climatologia d’enguany i de l’estructura de país que hem creat els últims vint o trenta anys.
Parla del sector primari i del món rural. Més del 40% de la pagesia té més de 65 anys i el despoblament és una realitat.
Pots prendre decisions! Viure en una ciutat té uns costos com a país, perquè s’hi ha de portar el menjar, s’hi ha de portar energia i hi has de portar moltes coses. Ara bé, si tu tractes fiscalment la gent igual, i a la ciutat la gent té més serveis que als pobles, és molt difícil que facis que els pobles creixin. Hem de prendre decisions estructurals de país. No ens hem de lamentar, sinó prendre decisions estructurals. Per exemple, si fixo el preu mínim que ha de tenir el raïm, les explotacions de vinya funcionaran. La gent ha d’entendre que no només parlem del valor de mercat del vi que produeixes, sinó que és també el valor de mosaic que produeixen aquelles vinyes i el valor de biodiversitat. Protegeix les vinyes i protegiràs la biodiversitat. Aquí el raïm es paga a 18 cèntims i a França a 4 euros. Aquest vi sortirà al mercat i es vendrà a un preu més alt perquè es un compromís com a país i la gent del país sap que aquell vi crea un paisatge. A Catalunya no hi ha aquesta consciència però l’hem de crear.
Des del govern s’estan fent coses. Recentment s’ha aprovat l’Agenda Rural.
L’administració pot fer més. Els productes locals podrien tenir una fiscalitat diferent o es pot demanar als menjadors escolars que s’aposti per un producte i no per un altre. I així mil decisions que es podrien prendre i no prenem. Hem de crear polítiques per incentivar la capacitat de viure en aquest territori; ja ha passat l’època de prendre decisions petites, ara calen decisions reals per canviar la distribució i l’economia del nostre territori, per crear mosaic, per crear certesa de país, perquè això és el que cotitza al mercat. I Catalunya cada vegada és més incerta, perquè pots fer una inversió en aquest país i després que un incendi t’ho devasti tot de dalt a baix i de dreta a esquerra. Això computa als mercats, i Catalunya no està computant correctament.
En l’àmbit urbanístic, també tenim moltes zones urbanitzades enmig de boscos i pinedes. Aquí també s’han de prendre decisions?
S’ha de dir: “Aquí no es pot construir, i si construeixes t’has d’autoprotegir.” El que no pot ser és que qui té diners es pugui fer una casa en qualsevol lloc però que llavors el servei de bombers, que és públic i per a tothom igual, hagi de protegir abans la casa que no pas el bosc, que és de tots. Estem creant un sistema de decisions i de servei públic capitalista. A Vallirana el 2013 hi va haver un incendi i tots els recursos es van centrar a salvar la urbanització, perquè primer s’han de protegir persones, després béns i, per acabar, la massa forestal, i una senyora va fer una denúncia perquè s’havia deixat cremar el bosc que era de tots per salvar les cases d’unes persones que no havien pres cap mesura d’autoprotecció. Aquest debat està sobre la taula i ens l’hem de prendre seriosament.
Hi ha alguna zona especialment conflictiva en aquest sentit?
Hi ha molts llocs a Catalunya, començant per Boscos a Tarragona, ja que ara, amb la continuïtat de paisatge, aquesta urbanització s’ha convertit en un punt calent i hi podem tenir un problema. Cal gestió, i la gent que viu allà ha d’entendre que els boscos del voltant s’han d’aclarir. Però quan ho fas hi ha protestes veïnals i dels grups ecologistes. Hi ha molt poc coneixement d’ecologia forestal i molt poca comprensió forestal. Nosaltres volem que continuï el bosc, però necessitem gestió forestal, perquè si no ens arrisquem a perdre-ho tot per no haver estat capaços de prendre decisions. Hem de madurar com a societat i no podem creure que tot se solucionarà perquè vindrà algú i ens ho arreglarà. Hi ha problemes que s’han de solucionar estructuralment i que no es poden ignorar esperant que enguany no passi res, i qui dia passa any empeny. El canvi climàtic, en accelerar el clima, fa que les coses vagin més ràpides i es facin més evidents, i pel que fa a extinció d’incendis, coses que en els anys noranta eren passables ara ja no ho són.
És el que en dieu incendis de sisena generació?
Sí, un incendi de sisena generació correspon bàsicament a un incendi que es comporta d’una manera més ràpida i més intensa del que seria normal pel tipus d’estructura forestal que té i pel tipus de meteorologia que té, i això és així pel context de canvi climàtic que ha provocat estrès als boscos, que estan més secs i més dèbils del que ho haurien d’estar. I per això són incendis més perillosos. La solució és tornar a una situació de bosc sa. Això s’aconseguiria amb més recursos i si no s’hi poden destinar, hem de fer que hi hagi menys arbres perquè es puguin repartir els recursos que hi ha i viure més bé.
Un incendi de sisena generació necessita alguna cosa més que aigua per apagar-lo? Em refereixo a l’estratègia.
Només el pots apagar amb estratègia. Has de pensar on l’apagaràs, has de preparar l’escenari i has de conduir l’incendi i contenir-lo. Ja no és una extinció directa. I això implica entendre l’incendi, saber el que pots fer, saber el que no vols que faci i anar-ne reduint la intensitat.
El malaurat incendi d’Horta de Sant Joan del 2009 va significar un punt d’inflexió. Què es va aprendre d’aquell incendi?
Va ser un incendi que en mitja hora va fer un comportament que no es podria preveure pel coneixement que teníem llavors; ara tampoc hi podríem fer res, però a partir d’aquest es va veure amb altres incendis que hi ha haver a Andalusia, Galícia, Califòrnia o Portugal –el 2017, amb molts morts– que hi ha coses que estan canviant. A patir d’aquí ens adonem, mundialment, que cal canviar la manera d’actuar perquè són incendis que tenen la capacitat de canviar el seu comportament, perquè són capaços de dominar l’entorn i de canviar la meteorologia de grans zones. I això vol dir pensar diferent. A partir de llavors, canvia l’estratègia, i el que fem és pensar què és el que no vols que faci l’incendi i evitar qualsevol possibilitat que l’incendi canviï i faci coses diferents del que tu esperes que faci, anar-lo acorralant perquè no tingui capacitat de reaccionar. Tota aquesta manera d’entendre els incendis arranca a Horta de Sant Joan i s’acaba concretant el 2017 amb tot el que va passar a Portugal i Grècia. Els Bombers de la Generalitat de Catalunya vam estar liderant aquest procés, que és un procés global en l’àmbit europeu.
El seu coneixement sobre incendis l’ha portat a fer conferències arreu del món. Hi ha alguna zona del planeta que sigui un polvorí preocupant?
Tots som un polvorí a escala mundial. El problema és que els nostres boscos han de canviar. Els boscos que tenim, tal com els coneixem, marxaran i en vindran de nous, és un procés de canvi generacional, i això és el que hem d’entendre, que un arbre jove només pot créixer on ara hi ha un arbre vell si aquest mor. Necessitem més coneixement d’ecologia forestal perquè necessitem entendre què està passant. Com a espècie humana no hem de ser un problema, sinó part de la solució, ajuntant els boscos i no intentat evitar els canvis. Aquest canvi és a escala global i no passa res, els boscos s’han d’adaptar al nou clima. El que hauríem de fer és utilitzar creativament el procés de canvi per millorar els boscos del demà, perquè si no el que tindrem serà fruit dels fracassos d’avui.
Si volem que d’aquí a vint-i-cinc anys no se’ns mengi el foc, el paisatge de Catalunya ha de canviar?
Si volem que d’aquí a vint-i-cinc anys hi hagi boscos hem de ser capaços de prendre decisions ara, perquè necessitem boscos que comencin a arrelar ara amb el nou clima, perquè els boscos vells que tenim ara d’aquí a vint-i-cinc anys no podran viure amb el clima que tindrem i, per tant, no tindrem boscos.
Llavors la solució quina és, repoblar boscos?
Gestionar boscos i començar a afavorir el seu procés d’evolució, ja sigui obrint forats o gestionant que hi hagi pertorbacions a través d’herbívors, a través de plagues. Necessitem crear un mosaic forestal on tinguem tots tipus d’estructures forestals diferents.
En un país on el 75% dels boscos són de propietat privada, com es gestiona això?
S’han de prendre decisions polítiques complexes per fer-ho possible. I això vol dir prioritzar el país i no prioritzar l’asfalt i les ciutats. Vol dir prioritzar el país perquè aquest asfalt i aquestes ciutats s’aguanten si al darrere hi ha un país. Si no hi ha un país al darrere, aquestes ciutats cauran perquè no seran competitives globalment.
El que vostè proposa és un canvi de paradigma d’àmbit general.
Els incendis són la febre del problema que tenim. Els bombers poden fer abaixar la febre, però del que es tracta és d’atacar el que ens està creant aquesta febre, i el virus és l’abandonament total del territori i que no tenim una estructura de país. La solució és complexa i s’han de prendre decisions en l’aspecte pressupostari i polític. La inversió en el sector primari està a baix de tot del conjunt d’inversions que es fan, i amb això ja veus clar quina és la política de país, que és zero territori. El pagès potser només representa un 2% de la població activa, però pel que fa a seguretat produeix molt més, perquè un incendi baixant per la vall del Llobregat i cremant tots els polígons industrials des de Martorell fins a Sant Boi... col·lapsa el país. I si tu tens 90 morts a la Costa Brava, l’estiu següent no hi anirà ningú. I això abans t’ho garantia un mosaic agrícola, que no rebia ni un duro de benefici ni del sector industrial ni del sector turístic. Al pagès només se li reconeix el producte agrícola, però també crea seguretat a tota l’estructura del país, i això no li reconeix ningú.
Hi ha algun país en què ens puguem emmirallar?
Tots estem al mateix nivell: identificant el problema, i no hi ha ningú que hi hagi posat més solucions que d’altres. Som molt durs quan diem que Catalunya va malament, però Catalunya ha identificat el problema i en aquest aspecte anem una mica al davant. No tenim un referent a qui seguir, sinó que l’estem fabricant nosaltres.

uN EXPERT d’àmbit MUNDIAL EN INCENDIS

És el cap de l’àrea del Grup d’Actuació Forestal (GRAF) dels Bombers de la Generalitat i és qui decideix l’estratègia d’actuació més adequada quan hi ha un incendi. Marc Castellnou (Tivissa, 1972) és un apassionat de l’ecologia forestal i de la capacitat de resiliència dels boscos davant les pertorbacions naturals. Ha desenvolupat eines d’anàlisi, de simulació i, especialment, de gestió de la resiliència davant el canvi global, i s’ha convertit en un dels principals experts en la lluita contra els incendis, no només a Catalunya sinó arreu del món, on imparteix xerrades sobre els incendis de sisena generació i les estratègies a seguir per prevenir-los i apagar-los.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)