Entrevista

FERMÍ RUBIRALTA

HISTORIADOR

“La repressió fa que Estat Català no es creï fins al 1922”

Fa anys que va començar a recuperar la història de l’independentisme català a través dels principals protagonistes i partits. El seu darrer llibre, ‘Estat Català sota el franquisme (1939-1968)’ ressegueix una part d’aquesta història

Editorial: Base Any: 2021 Estat Català sota el franquisme (1939-1968)
Editorial: Txalaparta Any: 2020 Historia del independentismo político catalán
Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974) Editorial: Edicions de la Magrana Any: 1988
El 1922 és una data relativament tardana per a un primer partit independentista, sobretot si la comparem amb altres moviments semblants, com ara l’irlandès. Com s’explica aquest retard?
Els corrents independentistes ja comencen a sorgir a començaments del segle XX i sembla que la lògica diu que si t’organitzes políticament el primer que has de fer és crear un partit polític, no necessàriament des d’un punt de vista electoral, com els que darrerament s’estilen. Això no es produeix fins al 1922, quan ja fa bastants anys que és en la brega política. Quan surt Estat Català, el sistema polític del país està en transformació i han sorgit diferents propostes ideològiques. La Lliga Regionalista, que es funda el 1901, és el primer, però després tenim el Centre Nacionalista Republicà (CNR), el 1906, i altres intents per part dels republicans catalanistes.
Hi ha alguna altra explicació?
Hi ha un altre factor que ens ajuda a entendre aquest “retard” i que fins ara se’ns havia escapat, i és la repressió. La primera entitat que té un perfil de catalanisme radical, que encara no es pot dir que sigui específicament independentista, és La Reixa, que apareix el 1901 després dels incidents de l’11 de setembre i que és una entitat eminentment antirepressiva. Em sembla molt significatiu que la primera entitat independentista tingui aquest caire. Però és que, a més, quan vaig estudiar el Grop Nacionalista Radical, fundat a Cuba el 1908 i Fora Grillons! (considerada la primera publicació independentista), em vaig trobar que el director d’aquesta darrera publicació era una persona, Josep Llamosí i Deu, que havia hagut de marxar del Principat per la repressió. De fet, les primeres expressions de “visca la independència de Catalunya!” surten a Santiago de Cuba i no pas a Barcelona o en qualsevol altra ciutat del país. Sobretot a partir de la llei de jurisdiccions del 1906, que deixa en mans de l’exèrcit qualsevol ofensa o atac a la unitat de la pàtria, hi ha una repressió cruenta, que a més, es deixa en mans de la justícia militar. El cas paradigmàtic és de Josep Maria Folch i Torres, que ha d’estar tres anys a l’exili a França per un article que surt a La Tralla abans fins i tot que s’aprovi la llei de jurisdiccions. Molta gent, com ara Folch i Torres i Llamosí, es veu obligada a marxar a l’exili. Per la força de la repressió, aquest moviment s’ha d’expressar a l’exterior o bé en la clandestinitat.
En aquest escenari, què representa la fundació d’Estat Català el 8 de juliol del 1922?
S’ha de situar en el context del final de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), quan els grupets nacionalistes que estan dins la Unió Catalanista i molt influïts pel doctor Martí i Julià, van trobant el seu espai propi. A banda de la Revolució Russa o de l’imperialisme, també és una “guerra de les nacions”, com diria Antoni Rovira i Virgili, en què es revolten els pobles petits. Tenim tant la reivindicació de l’autodeterminació de Lenin com sobretot els famosos punts del president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson. En aquest context, fracassa el projecte de Martí i Julià dins la Unió Catalanista, i els joves radicals ultranacionalistes dirigits per Daniel Cardona es troben orfes.
I què fan?
Doncs mirar cap al principal referent internacional en aquell moment, Irlanda, que ha tingut la Pasqua del 1916. I troben un referent molt millor que no pas a les Filipines o a Cuba, per exemple. També cal tenir en compte el fracàs de la primera campanya autonomista i la crisi de la Lliga Regionalista, que s’ha tret la careta des d’un punt de vista social i nacional i ha donat suport al règim de la Restauració, malgrat la seva agonia. El cas més simbòlic d’aquesta evolució del catalanisme cap al nacionalisme radical és el de Francesc Macià, que es converteix en la veu de tots aquests grups. Hi ha un moment molt important, que és la Conferència Nacional Catalana que convoquen entre el 5 i el 6 de juny del 1922 alguns dissidents de la Lliga Regionalista i en la qual es rebutja expressament una esmena de Macià en què es defensa l’estat català com a objectiu de la nova formació. Tres anys abans, el diputat de les Borges ja havia creat la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), que tirava més per la via electoral que no pas per la irlandesa. Després del fracàs de la Conferència Nacional Catalana, concretament el 8 de juliol, Macià anuncia públicament que es va cap a la conformació d’un gran front que serà Estat Català.
És realment el moment fundacional?
Estatuts, com a tals, no n’he trobat, i el que es pot considerar com el tret de sortida de la nova formació és el primer número de la publicació L’Estat Català, el 15 de novembre. De facto, estava dirigida per Daniel Cardona, però el que apareixia a la capçalera era Francesc Macià, que en aquell moment era diputat a les corts. Molt probablement, era una mesura per eludir la repressió de les autoritats espanyoles.
També és en aquest moment que surt un element icònic important com és la bandera estelada...
Al meu entendre, més que un impuls és un senyal, un símptoma molt clar que aquest grup es va organitzant i va traient el cap, la qual cosa fa que es comenci a pensar en una simbologia pròpia, que identifiqui el moviment. Tot i això, des del primer moment deixen molt clar que quan s’assoleixi la independència, la bandera oficial serà la senyera.
En aquells moments, els mateixos “independentistes” s’anomenaven “separatistes”. Per quin motiu?
Llegint coses he comprovat, per posar un paral·lelisme, que el terme feminista sorgeix de la mateixa manera. És el terme despectiu que utilitzava la premsa masclista per referir-se al moviment de les sufragistes. Què passa amb el separatisme? El nom d’independència és un tema tabú a Catalunya. L’any 1922, per exemple, el director del portaveu de La Falç ha de marxar a l’exili perquè escriu: “Visca la independència de Catalunya.” D’aquesta manera, quan hom s’ha de referir exteriorment a aquest moviment es fa servir el mateix nom que utilitzen els enemics polítics, que és el de separatisme. Tot i això, hi ha gent com Daniel Cardona o d’altres que no el fan servir. En tot cas, el terme separatista surt en aquest context de repressió. És l’únic que es permet utilitzar. De fet, es popularitza tant que fins pràcticament els anys quaranta o cinquanta no es generalitza el terme independentista. Jo diria que d’una manera formal no ho fa fins als anys seixanta, quan el Front Nacional de Catalunya diu clarament als seus estatuts que ells són independentistes. Hi ha una nova generació que oblida progressivament el nom de separatisme perquè veu les mancances que té.
A banda de la defensa de la independència, quins eren els principals postulats d’Estat Català?
Fonamentalment són dos. D’una banda, l’acostament a aquelles opcions polítiques i socials més progressistes. I, de l’altra, la tendència a no limitar la reivindicació al marc del Principat, sinó ampliar-la als Països Catalans, un concepte que ja apareix el 1886 en un article publicat a L’Arch de Sant Martí. Els estatuts de la Federació Democràtica Nacionalista, creada tres anys abans d’Estat Català, ja s’hi refereixen. També torna a aparèixer el text de la Constitució de l’Havana. El tema social també és molt evident. En un dels actes de presentació del Diccionari biogràfic d’Estat Català, Josep-Lluís Carod-Rovira destacava, amb molt d’encert, que la Constitució de l’Havana tenia un afegit que no apareix en altres textos semblants i que venia a dir que en la qüestió social s’aniria adaptant a tots els avenços socials que s’anessin plantejant conforme el pas del temps. De fet, aquesta vocació social és molt comuna a tot el catalanisme. La meva teoria és que això també té a veure amb el fet que l’altre nacionalisme, l’espanyol, fa justament el contrari i s’emmiralla en l’ultraconservadorisme.
I en el cas concret d’Estat Català aquesta vocació també s’observa?
En aquest cas encara més, perquè no només s’oposa al nacionalisme espanyol, sinó que sorgeix com a reacció al catalanisme conservador de la Lliga Regionalista. I això fa que subratlli molt les diferències en aquesta temàtica.
Un altre element característic del separatisme d’aquells anys, en l’àmbit estratègic, és l’aposta per la via insurreccional. Un fet que xoca des de la perspectiva actual. Per quin motiu?
Un dels problemes que comporta el fet d’haver nascut en un ambient de repressió és que durant molt de temps l’independentisme és una força clandestina. Això deixa poc marge a altres opcions, sobretot quan hi ha el mirall irlandès i quan ens trobem en un moment de violència política. La meva tesi és que el gran problema de l’independentisme català és que fins pràcticament els darrers trenta o quaranta anys s’ha dedicat més a intentar el trencament amb l’Estat espanyol que no pas a fer pedagogia oberta en la societat catalana dels avantatges de la independència. Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) aquest plantejament no es podia fer. Sota la de Franco (1939-1975), tampoc. El missatge independentista no es podia explicar de tu a tu, obertament, a la societat catalana com altres plantejaments ideològics. En el cas de l’independentisme l’han retirat a les catacumbes. Per això mateix Estat Català triomfa durant la dictadura de Primo de Rivera. En aquell moment es converteix en la força política més important de l’oposició, i no només al Principat. Si no hagués estat així, Francesc Macià no hauria estat el cap indiscutible d’ERC. I per què té aquest paper Estat Català? Doncs perquè té inserit aquest ADN resistencialista de l’independentisme.
Aquest pes és el que explica que Estat Català participi en el Pacte de Sant Sebastià juntament amb els republicans espanyols per tal d’enderrocar la monarquia?
Aquí hi ha dos factors que cal destacar. Primer, que en l’àmbit interior la direcció del partit cau en mans de Jaume Aiguader, militant de la Unió Socialista i que té poc a veure amb Daniel Cardona, que ja ha marxat per discrepàncies amb Francesc Macià. L’altre factor que cal tenir en compte és el possibilisme de Macià, que torna d’Amèrica després d’haver fundat el Partit Separatista Revolucionari Català. Però quan torna a Europa i comprova que la dictadura militar comença a fer aigües comença a tendir cap a una sortida més possibilista. Els republicans catalanistes també s’adonen que Macià pot ser la figura que encapçali un projecte d’unificació. I Macià, al seu torn, veu que el sector separatista és molt reduït. És per això que signa el Pacte de Sant Sebastià amb alguns dels seus antics aliats polítics.
De tota manera, el camí des d’aleshores no ha estat gens senzill?
Les grans patums de l’independentisme com ara Ballester, Cardona i Batista i Roca s’adonen que per construir la independència cal un procés de renacionalització del país, de creixement de la consciència nacional. D’alguna manera és el que s’ha produït entre el 1980 i el 2010, durant el període autonomista. El país estava molt verd per tirar endavant un projecte independentista. Això explica, cent anys enrere, la participació en el Pacte de Sant Sebastià, en la fundació d’ERC i el 14 d’abril.
Quin significat té la fundació d’Estat Català ara fa cent anys? Què representa?
Evidentment, les diferències amb el sobiranisme actual són molt remarcables, però la fundació d’Estat Català ens ajuda a entendre que l’aposta per la independència no és qüestió de quatre dies ni sorgeix només com a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional. Tots aquells primers lluitadors que de manera altruista es van lliurar a la causa, com ara Daniel Cardona i molts d’altres, tenien molt clar que si es vol subsistir com a nació catalana no es pot fer en el marc d’un projecte d’àmbit estatal, sinó que la solució és la independència. Aquesta gent ja ho va veure fa més de cent anys.

RESSEGUINT EL FIL ROIG

Fermí Rubiralta i Casas (l’Hospitalet de Llobregat, 1959) va dedicar la tesina a la història del PSAN, una de les organitzacions icòniques de l’esquerra independentista (Edicions de la Magrana, 1988). En aquell moment es va adonar que aquesta temàtica era “un erm, només amb estudis hagiogràfics de la militància i poca cosa més”. Des d’aleshores ha intentat anar tancant forats, si bé destaca els que queden per cobrir, sobretot en l’àmbit local. Ha dedicat biografies a Joan Cornudella, Daniel Cardona, Miquel Badia i Joaquim Juanola. El 2004 va publicar una primera síntesi (Pagès Editors), però darrerament l’ha traduït al castellà i l’ha ampliat per incorporar l’escenari de l’1 d’octubre (Txalaparta, 2020). També és l’autor de Breu història de l’independentisme dins la col·lecció “DivÈrsia.cat”, dirigida per Josep-Lluís Carod Rovira i publicada per Pagès Editors (2020). Actualment treballa en una biografia dedicada a Josep Dencàs, dirigent independentista i conseller de Governació i Sanitat i Assistència Social de la Generalitat, una tasca de dos anys que espera enllestir a finals d’aquest 2022.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)