Entrevista

DAVID PUJOL I FABRELLES

MESTRE I AUTOR DEL LLIBRE ‘LA REPRESSIÓ DEL CATALÀ A L’ESCOLA’

“Els atacs a la llengua han estat una constant”

Acaba de publicar ‘La repressió del català a l’escola’, el primer llibre que ofereix una síntesi de conjunt sobre més de “tres cents anys de lluita i resistència”

LA REPRESSIÓ DEL CATALÀ A L’ESCOLA. TRES-CENTS ANYS DE LLUITA I RESISTÈNCIA (1715-2018) Editorial: Gavarres / IEC Pàgines: 544 Preu: 28 euros
MÉS DE TRES-CENTS ANYS
“No és gaire habitual que una tesi abasti un període tan ampli, però m’interessava donar tota una visió panoràmica”
LLENGUA I PEDAGOGIA
“El mestre que és conscient del paper de la llengua, també ho és de la necessitat d’incorporar una metodologia nova”
El seu és el primer llibre que tracta globalment de la repressió del català a l’escola...
El llibre és el resultat de gairebé vint anys de feina, i els darrers dos, de manera molt intensa. En un inici em vaig centrar en el paper de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que va néixer a finals del segle XIX i va morir amb la guerra. Quan estava fent això, en Lluís Duran va publicar el llibre sobre la Protectora durant la República i llavors vaig decidir centrar-me en un aspecte que ell no havia tractat, que era tota la part de les publicacions. Després em vaig adonar que per entendre la Protectora havia de resseguir els precedents de la catalanització escolar i vaig trobar tota una sèrie de mestres que havien fet els primers intents de bilingüisme escolar. Més endavant vaig pensar que per entendre que el català tornava a poc a poc a l’escola calia explicar també que s’havia prohibit i vaig començar a investigar tota la repressió, que és el que em va portar a retrocedir fins al 1715. Al final em vaig trobar fent aquests tres-cents anys. No és gaire habitual que una tesi abasti un període tan ampli, però m’interessava donar tota una visió panoràica i també vaig considerar que tenia molt més sentit si ho feia així.
Malgrat aquest període tan ampli, sembla que la història es repeteixi constantment...
Quan es van tornar a reactivar els problemes del català a l’escola i la gent s’escandalitzava, jo pensava: “No sé de què us estranyeu! És el que ens han fet sempre.” No hi ha cap novetat. Sempre, l’Estat, allà on hi ha hagut una mica de millora en relació amb la llengua, ja sigui a l’escola o en qualsevol altre àmbit, ha tractat d’atacar-la. El que estan fent ara els jutjats amb el 25% i tots els problemes que hi ha és el que es va trobar, per exemple, el ministre d’Instrucció Pública de la República Marcel·lí Domingo quan va voler implementar el decret del bilingüisme. El català va ser prohibit a les escoles públiques durant molts anys i els mestres renovadors de finals del segle XIX i principis del XX tenien molt clar que l’escola era en castellà perquè el català estava prohibit, la qual cosa ha estat una constant. Ara parlem de la sentència del 25%, però no recordem els manifestos dels 2.300 o el Foro Babel. No hi ha cap novetat. Volen anar contra la llengua a l’escola perquè és on hi ha hagut una certa millora. Perquè no diuen el 25% als jutjats o al cinema, per exemple? Perquè allà ja han aconseguit l’objectiu que sigui residual.
Com s’explica que malgrat aquests atacs sistemàtics no hagin aconseguit el seu objectiu, que és aniquilar la llengua catalana?
És una pregunta complicada. El que es veu molt clarament és que quan l’Estat fa aquests intents, com ara a través de la Real Cédula de Aranjuez el 1768, sempre topen amb la realitat. A la Biblioteca de Peralada hi ha una llibreta del convent dels franciscans de la Bisbal en què es veu que quan el frare va dictar la Real Cédula es va fer en castellà, però de seguida van tornar a reprendre l’ensenyament en català. Per què? Doncs perquè era la llengua que coneixen els nens. Oficialment deien unes coses, però la realitat era una altra. Ara és totalment a l’inrevés: tenim una escola que l’hem pogut catalanitzar, però socialment ja hem el fet el tomb cap al castellà. Per què Salvador Genís fa un llibre que es diu El auxiliar del maestro catalán el 1869? Doncs perquè com a mestre oficial l’obliguen a ensenyar en castellà, però és conscient que els nens no en saben i fa un llibre que els ajuda a entendre que quan diu garbanzo en realitat vol dir cigró. El català és la llengua de casa i sense aquesta li resulta impossible ensenyar el castellà. En realitat, el català és la llengua social majoritària i els intents de liquidar-la no tenen gaire efecte. Tornant a la pregunta, el mèrit principal és la resistència de la gent i el prestigi de la llengua.
Al llibre també demostra que l’espanyolisme lingüístic negacionista és més vell que l’anar a peu...
En realitat, al llibre volia fer veure que gent d’un cert prestigi, com ara l’historiador Antonio Domínguez Ortiz, acaben negant l’evidència, coses que Francesc Ferrer, per exemple, va demostrar a bastament. Ara bé, quan surt alguna persona com el líder del Partit Popular i deixa anar que a les Illes no parlen català, sinó menorquí, la majoria de la gent culta veu clarament que fa el ridícul.
Fa un buidatge molt sistemàtic de l’obra editorial de la Protectora. A banda de la introducció del català, també hi ha un afany sistemàtic de renovació pedagògica, no?
Sí, certament. I també amb l’excursionisme o el lleure. Un dels exemples més clars, i aquesta és una de les novetats de la tesi, és el cas d’en Francisco Flos i Calcat, que és qui va fer la primera escola catalana dels temps moderns a Barcelona, al costat del Palau de la Generalitat. Els autors que l’havien analitzat, com ara en Robert Saladrigas al seu llibre L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya (1973), el presentaven com un personatge pintoresc, catalanista, però quan l’estudies bé t’adones que no només hi havia el tema del català, sinó que va renovar l’ensenyament amb intuïcions impressionants. Va crear una granja escolar, la geometria es feia amb objectes, va crear un joc en què els nois havien d’encertar els països en una paret... Estem parlant de finals del XIX i principis del XX. Hi ha una preocupació per la llengua, sí, però va associada a una millora de l’escola i a fer una pedagogia més activa. Es tracta d’una constant: el mestre que és conscient del paper de la llengua, també ho és de la necessitat d’incorporar una pedagogia nova, molt més propera a l’alumne.
La vostra història condueix a pensar que Espanya no ha acceptat mai que el català sigui a l’escola, ni tan sols en els períodes en què realment hi ha estat, com la República o ara. És així?
Aquest és un tema que m’ha quedat pendent d’estudiar a fons i voldria fer-ho, com ara el període de la República, amb els arguments a favor i en contra quan s’impulsa el decret del bilingüisme per part de Marcel·lí Domingo. Al període actual, sí que m’hi he dedicat més, i es veu clarament que en els darrers quaranta anys, quan el català ha tingut una certa presència a l’escola, l’oposició d’alguns sectors ha estat constant. Fa poc va sortir un llibre de Joan Mena que posa en valor aquesta aposta que es va fer durant els primers anys de la Transició.
No me’n puc estar de fer-li alguna pregunta sobre l’actualitat. El govern, finalment, ha reconegut la situació de retrocés de la llengua i la necessitat de posar-hi remei. Creieu que està ben encarrilat? Hi serem a temps?
Per primera vegada, el conseller ha reconegut públicament que les coses no van bé i s’han començat a fer accions. Fins i tot entitats com Òmnium han reprès amb força el tema de la llengua. Com a mínim, doncs, som conscients de la situació. Ara bé, jo encara seria una mica més valent en temes com la llengua que s’utilitza a les reunions escolars o a l’hora del menjador. Que no forma part del projecte educatiu? Crec que s’hauria d’incidir més a fons en la inspecció.

“DOLOR DE LLENGUA”

David Pujol i Fabrelles (la Bisbal d’Empordà, 1965) és mestre, llicenciat en filosofia i lletres i doctor en ciències de l’educació. També és el director de la revista Perspectiva, editada per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Fa gairebé vint anys va començar a treballar en un projecte de tesi doctoral que, amb el pas del temps, s’ha anat engruixint fins a abastar un període tres segles. La va defensar fa tres anys a la Universitat de Girona i el 2021 va rebre el Premi de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC. El llibre que ha editat en recull una part. En l’exordi confessa que pateix una malaltia crònica anomenada “dolor de llengua”. I també conclou la voluntat que el va dur a fer que aquest dolor “es convertís en un estímul i no pas un element desmotivador”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)