“El règim sempre va desconfiar dels catalans”

Afortunadament, això ha canviat molt. Els estudis sobre el creixement econòmic que va iniciar Pierre Vilar i van continuar altres historiadors han permès capgirar aquesta imatge. Però hem caigut en un altre extrem, i és en la idea que durant el segle XVIII els catalans només pensaven a fer diners i s’oblidaven de la política. Per tant, ens cal resituar la política en el marc complex en què es va donar, que va ser el de fer-se sense institucions pròpies, en un règim absolutista, militaritzat i amb repressió. A partir d’aquests condicionants, hem de tenir en compte quina política es podia fer i quina es va fer, perquè se’n va fer. Crec que es tracta d’un filó que encara pot donar molts treballs, perquè als arxius hi segueix havent molta documentació.

La primera conclusió que no hem de perdre de vista és que el 1714 Catalunya va ser vençuda. I aquesta premissa val per a tot el segle XVIII i fins i tot més enllà d’aquest. Als documents borbònics s’està recordant constantment que els catalans són un poble sotmès i rebel. En tot cas, és lògic que els historiadors posessin la mirada en allò més impactant, com la represa econòmica, sobretot en un marc polític hostil. Durant moltes dècades es va fer només història econòmica i no ha estat fins als darrers anys que tota una generació d’historiadors hem parat atenció en la política i hem intentat restituir aquest fil conductor de com s’intentaven plantejar alternatives a l’absolutisme, com es recordaven les institucions suprimides i es posaven com a model. I no pas amb una visió enyoradissa, sinó amb la idea de tornar al sistema de la representació dels tres braços als municipis.

Primerament, a partir dels informes dels militars, que són constants durant tot el segle XVIII i que posen de manifest que donen per perduda la batalla. Des del Consell de Castella fins als militars, hi ha plena consciència que el model de la Nova Planta ha fracassat, i al llibre en poso alguns testimonis i exemples molts clars. En segon lloc, els viatgers estrangers són una font d’informació impressionant. I no només expliquen que hi ha prosperitat, sinó també repressió o una fiscalitat molt més elevada que en altres territoris de la monarquia. I en molts casos també es posa de manifest que hi ha un esperit d’insubmissió molt clar.

És sorprenent, però va en la mateixa línia que el dictamen del Consell de Castella després de l’avalot de quintes, que és de finals del segle. Per acabar, cal tenir en compte el rosari de denúncies, memorials, protestes i mobilitzacions que hi ha durant tot el segle XVIII i que és constant. Si fem una mirada global del segle, que és el que he intentat fer al llibre, ens adonem que no hi ha oblit de res, ni de les llibertats ni de les institucions perdudes ni d’una manera de fer política que era participativa. Tot això va ser abolit per un absolutisme que de vegades ha estat presentat com a “modernitzador”.

Fins i tot s’accentua per la transformació social que hi ha a Catalunya i que no es dona en altres llocs de la monarquia, principalment de la industrialització i el naixement de l’obrerisme. Això genera uns grups socials i una polarització molt intensa, i també una penetració més notable de les idees més democratitzadores i revolucionàries.

Si es llegeix bé Les señales de la felicidad en España, y medios de hacerlas eficaces (1768), es veu una persona que accepta l’absolutisme moderat, però que també fa un compendi de reclamacions en el sentit que els vençuts han de ser tractats com els vencedors i aquests han d’aprendre coses dels vençuts. També defensa una política diferencial per als territoris i recorre a economistes cameralistes. Deixa clara la seva admiració per Maria Teresa d’Àustria, el model compost de la monarquia dual austrohongaresa i el model del primer catalanisme fins a Enric Prat de la Riba. A més, és un personatge interessant perquè està compromès amb la societat, com ho demostra el fet de proposar un advocat general del públic, que ha de fer de pont entre la societat civil i l’Estat i que en definitiva ha de controlar els polítics. És un individu que va ser perseguit per la Inquisició, i tot i que va ocupar càrrecs en el règim no s’hi sentia còmode. És un personatge moderat, sí, però és que tampoc trobem figures alternatives en aquell moments del segle. Les que hi ha es mouen en el terreny de la reforma i de les mesures econòmiques industrialistes.

El factor lingüístic no es qüestiona. Tant Romà i Rossell com altres il·lustrats com Antoni de Capmany donen per fet que la llengua important és el castellà i que si Catalunya vol jugar un paper en l’economia espanyola no té altre remei que funcionar en castellà. És més, en Romà i Rossell escriu una frase en què diu que el castellà és el que permet enllaçar províncies diferents i, per tant, rebaixar les diferències.

La burgesia és la que es pot sentir més atreta pel règim borbònic, entre altres coses perquè és la gran beneficiària del cadastre. Tot i això, cal tenir en compte que el règim borbònic va desconfiar sistemàticament dels catalans, especialment del poble baix, per insubmís. Però també dels burgesos i dels juristes borbònics, i a alguns els acusava de “catalanistes” o “d’estimar massa la seva terra”, tal com es diu en alguns informes. El règim borbònic no facilita l’adhesió incondicional dels catalans que li podrien haver manifestat el seu suport. Una mostra del seu descontentament és el Memorial de Greuges del 1760.