Entrevista

Quina és la posició de Turquia a Europa?

Des del 1987, Turquia fa cua per entrar a formar part de la Unió Europea com a estat membre de ple dret, però la relació amb l’aliança no comença aquí
El més probable és que Turquia segueixi intentant equilibrar les relacions tant amb l’est com amb l’oest, servint de pont

“Primer, veniu i obriu el camí de Turquia a la Unió Europea, i després nosaltres obrirem el camí a Suècia, tal com ho vam fer amb Finlàndia.” Aquestes eren les paraules del president turc, Recep Tayyip Erdogan, durant la cimera de l’OTAN a Vílnius que es va celebrar l’11 i 12 de juliol, on un dels punts centrals era l’acceptació de l’entrada de Suècia a l’aliança militar.

Alguns, com el president dels Estats Units, Joe Biden, van opinar que un fet i l’altre no tenien relació; d’altres, com el primer ministre de Suècia, Ulf Kristersson, van oferir el seu suport a l’hora d’acceptar Turquia a la Unió Europea. La cimera es va cloure amb la pilota llançada al Parlament de Turquia, que a l’octubre haurà de decidir si accepten l’entrada de Suècia a l’OTAN, atès que un país no pot adherir-s’hi sense la unanimitat dels estats membres.

Fins ara, Erdogan s’oposava a l’entrada de Suècia perquè considerava que el país era un refugi de terroristes kurds i gülenistes, moviment islamista nascut a Turquia i encapçalat per Fethullah Gülen. Tal com explicava Macià Serra a l’edició de La República del 14 de juliol, Turquia sembla que acabarà cedint per l’enduriment de la legislació “antiterrorista” de Suècia i per l’extradició d’alguns refugiats kurds, així com per la represa d’exportació d’armes a Turquia. A aquest escenari s’hi ha de sumar la venda d’avions de combat F-16 dels Estats Units a Turquia –en un passat li havien bloquejat la compra– i el nou mandat d’Erdogan, que va guanyar les eleccions el maig passat.

Però, per què Erdogan fa tornar a la palestra l’entrada a la Unió Europea? És possible aquest nou escenari? A Europa li interessa? Com poden evolucionar les relacions entre Turquia i Europa?

Des del 1987, Turquia fa cua per entrar a formar part de la Unió Europea com a estat membre de ple dret. Malgrat tot, la relació amb l’aliança europea no comença aquí. El 1959 ja va demanar un acord d’associació amb la Comunitat Econòmica Europea, que es va fer efectiu el 1963. Amb aquest acord, que porta per nom l’Acord d’Ankara, es va reconèixer Turquia com un país europeu i es van decretar els criteris d’entrada. El 1999, deu anys després que la UE confirmés la demanda d’entrada de Turquia, se li va concedir l’estatut de candidat.

El 2004, la Comissió Europea va afirmar que Turquia complia els requisits necessaris i que es podien obrir les negociacions, però el mateix any hi va haver deu països que havien iniciat la demanda després de Turquia que van ser acceptats a la Unió. “Per a Turquia, allunyar-se d’Europa no ha estat una decisió, ha estat una obligació”, assenyala en aquesta línia l’especialista en política turca estrangera, Ali Faik Demir.

Les relacions, però, no són només aquestes: Turquia és un dels fundadors de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i es va unir al Consell d’Europa –que administra la Cort Europea dels Drets Humans– tres mesos després de la seva fundació, al mateix moment que Grècia i abans que Espanya. El 3% del territori del país forma part del continent europeu, ha participat a la UEFA Champions League i va guanyar Eurovisió el 2003 amb Everywhat that I can. I per si fos poc, hi ha una diàspora del voltant de 3,1 milions de turcs a Europa.

Tot i els vincles, l’entrada de Turquia a la Unió Europea mai no ha estat validada. Dels trenta-cinc capítols que s’havien d’acceptar per a l’adhesió, només se’n van obrir setze i se’n va tancar un, el que se centrava en ciència i investigació. Des de principis de segle, el suport a l’entrada de Turquia a la UE ha estat controvertit dins de la mateixa organització. Els que hi estan en contra no acaben de veure l’entrada d’un país de majoria musulmana, que és el més poblat i que, per tant, tindria una gran representació, i que està envoltat de països on hi ha hagut tensions els últims anys. A més, el consideren un país feble i empobrit. La inestabilitat econòmica, les polítiques autoritàries i el suport financer i militar de Turquia a la República de Xipre del Nord –país només reconegut per Turquia– influeixen en la falta de suports.

Per aquests motius, el 2016 i el 2017 el Parlament Europeu van aprovar una resolució en la qual s’anunciava la suspensió temporal de les negociacions. En l’adaptació de l’informe, el 2022, s’especificaven els motius: l’estat de dret i l’estat de la democràcia a Turquia, amb mitjans de comunicació tancats i periodistes a la presó; la intervenció militar de Turquia a Síria; les activitats il·legals a Xipre, i el desplegament de bucs turcs d’exploració d’hidrocarburs en zona econòmica exclusiva de Grècia.

Els que han donat suport a Turquia ho han fet sobretot per la seva funció geostratègica, que s’ha vist augmentada amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, en la qual Erdogan ha intentat fer de mediador teixint aliances amb els dos països. A més, des d’Europa es veu com un passatge cap als països del golf Pèrsic, amb qui Turquia també té relació. Aquest fet li permet presentar-se com una figura que pot apropar les dues zones en un moment en què a Europa li interessa establir relacions amb el Golf. La ubicació geogràfica també és puntal en les migracions, atès que Turquia serveix a la Unió Europea com a escut per frenar les onades migratòries cap al continent amb l’acord firmat el 2016, i en el control del tràfic de drogues.

L’economia també hi té un pes, tant per la diàspora turca que hi ha a Europa –sobretot a Alemanya, on als anys seixanta es va convidar ciutadans turcs a treballar com a mà d’obra a la indústria, i que actualment superen el total d’estrangers al país provinents de la Unió Europea– com pel comerç entre Turquia i altres països europeus en diferents sectors com ara el tèxtil. Als països europeus, doncs, els interessa tenir una bona relació amb Turquia.

“Europa també ha de fer coses per Turquia, sinó se n’allunyarà”, defensa l’especialista Ali Faik Demir. Una de les maneres de demostrar aquest interès pot ser a través de la renovació de l’antiga unió duanera i de l’acceptació de visats turcs a Europa, una qüestió al centre de l’actualitat turca i que Erdogan va repetir durant la campanya electoral. Amb la pandèmia generada per la covid-19, la denegació de visats va augmentar del 10 al 17%, i ara es manté en el 15%. La Unió Europea ho justifica dient que la negació és per l’augment de migrants turcs que volen demanar el permís d’asil, però Erdogan defensa que són polítiques antiturques. La realitat és que la denegació del visat i l’escurçament és un problema també en casos d’acadèmics o periodistes turcs que volen anar a Europa de forma temporal.

En la política exterior, Erdogan es mou per l’interès nacional, i ho posa de bandera quan es comunica amb el poble turc. Així, per a ell, la política a l’estranger depèn de la interior. Els problemes domèstics els porta a les relacions amb els altres països, com en la condició d’acceptar Suècia, si el país nòrdic endureix les polítiques relacionades amb la diàspora kurda. Per tant, no té una ideologia concreta en aquest àmbit, sinó que es mou pel pragmatisme. D’Europa, Erdogan en treu sobretot entrades de capital econòmic –ara més necessari encara per a la reconstrucció de les destrosses causades pels terratrèmols del febrer– i beneficis comercials, atès que Europa és el principal destí de les exportacions turques.

Segons diversos experts en política estrangera turca, l’entrada a la UE no serà una prioritat: “No fa falta esperar un gran avenç en les relacions entre la UE i Turquia, ni en l’adhesió a la UE ni en la modernització de la unió duanera. Perquè això fos possible, Erdogan hauria de fer un gir democràtic i iniciar reformes”, assenyala Yasar Aydin, del Centre d’Estudis Aplicats de Turquia a Berlín. Per tant, és possible que l’estratègia d’Erdogan sigui sobretot tàctica i que l’objectiu sigui reforçar la seva presència com a potència i enfortir l’autonomia del país. El més probable, doncs, és que Turquia segueixi intentant equilibrar les relacions tant amb l’est com amb l’oest, servint de pont per als països del voltant a canvi de beneficis nacionals.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)