Hemeroteca

La rereguarda en perill

Entre el juliol i l’octubre del 1936, el sindicalista Joan Peiró va publicar una sèrie d’articles en què denunciava l’actuació irresponsable de “grups incontrolats” a la rereguarda republicana

El 24 de setembre del 1936, el vicepresident del comitè antifeixista de Mataró, Joan Peiró, va publicar un article al diari Llibertat de Mataró. Es titulava “Perill a la rereguarda” i el seu autor denunciava: “A la rereguarda s’hi està forjant una tempesta diluviana i si els que deuen i poden no posen fi a la causa determinant d’aquesta acumulació de greuges, de rancúnies, d’odis justificats, caldrà que pensin ells a preparar el parallamps.” L’autor feia una defensa aferrissada de la revolució, però, al mateix temps, no deixava de denunciar aquells que estaven disposats a “passar per damunt de totes les consideracions morals i humanes [...] i a vessar la sang per vessar-la, com si el seu únic fi fos la deshonra de la revolució i dels revolucionaris, que avui sols poden triomfar damunt les terres hispàniques i a l’ànima del poble, palesant amb els propòsits i pels fets la superioritat universal de la causa de la llibertat i de la justícia que tots diem defensar”.

L’article no només té interès en si mateix, sinó també perquè va donar nom a un llibre en què es recollien setze articles publicats entre el juliol i l’octubre del 1936 a Llibertat i a Combat i altres d’inèdits, alguns dels quals centrats en les transformacions econòmiques impulsades des del 18 de juliol, però també en la violència revolucionària. En la introducció, Peiró confessava que s’havia trobat amb amics que li havien dit que “tenia el deure de blasmar d’aquestes morbositats, perquè aquestes morbositats, segons ells, procedien exclusivament dels rengles de la CNT i de la FAI i, és clar, també segons ells, era un home de la CNT qui havia d’atacar el mal”. Malgrat l’apel·lació a la seva militància, la veritat és que feia temps que Peiró se sentia desplaçat dins del moviment llibertari. Alguns anys enrere, havia estat un dels inspiradors ideològics del moviment anomenat trentista, que havia abandonat la CNT en disconformitat amb el control que hi exercia el sector més radicalitzat de la FAI; i si bé hi havia tornat a través dels sindicats d’oposició, la seva no era una posició que es pogués qualificar d’oficial. Malgrat tot, va aconseguir convertir el setmanari Combat en una plataforma influent, des de la qual va expressar sense embuts el seu pensament en temes tan transcendentals com les col·lectivitzacions, el paper de la CNT al govern o la violència a la rereguarda. Pocs dies després del fracàs de l’aixecament militar, Combat es va convertir en el diari Llibertat, inicialment com a portaveu del comitè local de salut pública i, pocs dies després, del comitè local antifeixista.

Perill a la reraguarda s’ha convertit, amb el pas dels anys, en un llibre mític. Tal com afirma l’historiador Pere Gabriel en una reedició recent, “la fama, la polèmica, provingué directament, ja el mateix 1936, de la gosadia de l’autor quan va denunciar en lletra impresa –i no només a la premsa diària, sinó en un llibre, amb voluntat menys efímera– les malifetes, les actuacions dels «valents de cantonada», practicades aquell estiu que per a molts semblava revolucionari. Més endavant, va arribar la mitificació, quan aquelles pàgines es van convertir en una bandera que provava fins a quin punt les veus morals, crítiques, valentes, eren en gran mesura patrimoni dels vençuts”.

un debat obert

A més de l’article que dona nom al llibre, el volum en recull molts d’altres en què es posa de manifest la mateixa posició. Per donar-ne exemple podem citar “La causa de la revolució i la franquesa”, en què denunciava els crims i els actes vandàlics que s’estaven produint a Catalunya després del 18 de juliol. Peiró no considerava verdaders revolucionaris els que es dedicaven a assassinar clergues, burgesos i altres ciutadans contraris a la revolució i es mostrava contundent: “Impunitat? Res d’impunitat. Els enemics del poble, a la forca o que siguin afusellats.” A la rereguarda republicana, la repressió va provocar vuit mil cinc-cents morts durant tota la guerra i, d’aquests, només uns quatre-cents van ser execucions després d’un procés. Peiró acompanya les reflexions d’exemples propers, de casos en què es posen de manifest els abusos comesos en nom de la revolució. Pàgina a pàgina, se’ns revela un autor compromès amb la revolució, crític amb aquesta quan és necessari, però, per damunt de tot, disposat a denunciar els que la desvirtuen.

“Mai no he fet un pas enrere”

A finals del 1941, Joan Peiró va ser sotmès a un consell de guerra. En un dels informes policials que es van demanar, es posava en valor que “tots els individus interrogats han coincidit que és veritat que va fer campanyes en els seus escrits contra els assassinats i excessos que es van cometre” i, per donar-ne prova, citaven “els articles que es van publicar al diari Llibertat i al llibre Perill a la rereguarda”. També es va comprometre personalment per salvar algunes persones de la violència revolucionària. De fet, durant el consell de guerra va aconseguir vint-i-vuit testimonis de descàrrec contra les acusacions que se li imputaven, entre els quals hi havia des de capellans maristes fins a membres de la Falange. En una de les darreres cartes que va escriure, Peiró es definia com “un home que s’ha passat tota la vida carregant el sambenito de tebi revolucionari”, però també afegia: “Jamai no he fet un pas enrere [...] i això no s’aconseguirà de mi, encara que estigués davant el piquet d’execució.” Joan Peiró va morir afusellat pocs mesos després, sense que les seves paraules ni els seus actes servissin per convèncer els botxins.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)