Hemeroteca

Hemeroteca

L’amnistia desitjada

El 20 de febrer del 1936, el govern presidit per Manuel Azaña va aprovar una amnistia per alliberar 30.000 represaliats pels fets d’octubre del 1934, entre els quals hi havia tot el govern de la Generalitat

EL SUPORT DE LES DRETES
EL SUPORT DE LES DRETES
El decret que concedia l’amnistia es va aprovar amb una diputació permanent controlada pels partits conservadors
EL SUPORT DE LA CEDA
EL SUPORT DE LA CEDA
El partit liderat per Gil Robles, que havia participat activament en la repressió dels fets d’octubre, va acabar donant suport a l’amnistia

Des del mateix dia que es va conèixer la victòria del Front d’Esquerres, la gent va començar a reclamar amb insistència l’amnistia. Arreu del país, la celebració pel triomf electoral es barrejava amb l’exigència d’alliberar els 30.000 presos polítics. En poques hores, la pressió de la ciutadania es va traslladar dels col·legis electorals als centres penitenciaris. A les portes de les presons s’amuntegaven els familiars i els amics dels presos polítics, que no es mostraven disposats a acceptar ni un minut més de captiveri, i en alguns centres es van produir amotinaments sagnants. El duel per reclamar l’amnistia també es va viure amb intensitat als carrers. El 20 de febrer, per donar-ne exemple, Barcelona va viure una manifestació multitudinària per exigir l’amnistia que va provocar diversos ferits, un dels quals va morir l’endemà.

Tanmateix, malgrat la pressió de la gent i el desig de donar compliment a un compromís electoral, la solució no era gens senzilla. La constitució de les noves corts, que havien de donar el vistiplau a la mesura, encara es podia perllongar algunes setmanes i la pressió popular no afluixava. Era imprescindible, doncs, recórrer a la diputació permanent, l’organisme que manté el pols del Congrés entre la convocatòria electoral i la formació de la nova cambra. El problema es trobava en el fet que aquest organisme estava controlat per les dretes, que havien guanyat les eleccions del novembre del 1933. Des del mateix moment d’assumir el càrrec de president del Consell de Ministres, Azaña va intensificar els contactes. Primerament, per trobar el mecanisme adequat i, tot seguit, per assolir un acord polític ben ampli.

La diputació permanent es va convocar d’urgència aquella mateixa tarda. La convocatòria va aplegar vuit diputats. Molts no van tenir temps d’arribar-hi, però alguns van avançar la seva adhesió a tots aquells acords que s’adoptessin. La principal sorpresa es va produir just a l’entrada de la Diputació, quan el representant de la CEDA, el partit que havia participat en la repressió posterior als fets d’octubre, va declarar als periodistes que el seu partit estava disposat a votar a favor de l’amnistia. El seu portaveu, Manuel Jiménez Fernández, ho va justificar dient que l’amnistia era “necessària per pacificar els esperits i una conseqüència de la voluntat electoral del país”. Jiménez era un personatge singular, conegut com “el bolxevic blanc” pel seu tarannà humanitari i el costum d’invocar les encícliques papals per defensar els seus posicionaments. Malgrat tot, no es tractava d’una sortida personal, sinó que tenia el suport de bona part del seu partit. Les declaracions del representant de la CEDA van provocar una sorpresa generalitzada entre els periodistes que s’amuntegaven a l’exterior del Congrés. I, de fet, encara ens sorprenen avui, captius com som de la narració imposada pels vencedors de la guerra, en què les setmanes prèvies a l’aixecament militar ens apareixen descrites amb un ambient asfixiant, inequívocament abocat a un enfrontament armat.

El document que va donar a conèixer el ministre de Justícia era extremadament senzill. De fet, reproduïa fil per randa els arguments expressats pels representants polítics davant dels periodistes; una bona prova que no només existia un acord previ sobre el que calia fer, sinó també sobre el que calia dir. En el preàmbul, es recordava la “inequívoca significació del resultat de les eleccions [...] en allò que fa referència a la concessió d’una amnistia per delictes polítics i socials” i, tot seguit, es remarcava que es tractava d’una mesura “de pacificació convenient per al bé públic i la tranquil·litat de la vida nacional en què estan interessats tots els sectors polítics”. El decret tenia un únic punt, en què s’instava el govern a “concedir amnistia als penats i encausats per delictes polítics i socials”. La reunió de la diputació va transcórrer amb cordialitat. La majoria de cròniques parlen d’un simple “canvi d’impressions”. Els únics temes de debat es van centrar al voltant de la voluntat de restringir l’amnistia als presos anteriors al 16 de febrer, un aspecte que va posar damunt la taula la CEDA. La reunió va finalitzar a dos quarts de nou del vespre. Quinze minuts després, Diego Martínez Barrio, que havia estat designat per presidir les noves corts, va arribar a la seu de la presidència per tal d’informar Manuel Azaña dels resultats de la reunió. El president va signar el decret d’amnistia i, poques hores després, just a la matinada, es van començar a obrir les presons.

De presoner a alliberador

La trajectòria de Manuel Azaña resumeix perfectament els girs que va donar la política espanyola entre el 6 d’octubre del 1934 i el 16 de febrer del 1936. Pocs dies després de la revolta, l’expresident del Consell de Ministres va ser detingut i empresonat perquè en aquells moments es trobava circumstancialment a Barcelona. El polític madrileny va rebre un linxament brutal que, paradoxalment, va donar un nou impuls a la seva carrera. El 16 de febrer es va convertir en un dels grans triomfadors de les eleccions del Front Popular i com a president del Consell de Ministres va signar el decret per alliberar els 30.000 presos polítics.

eleccions i amnistia

El mateix dia que es va donar a conèixer la sentència, el periodista i polític Brauli Solsona va publicar un article al setmanari La Rambla titulat: Primer que tot... amnistia. Solsona, que havia estat secretari de Companys en la seva etapa com a governador civil de Barcelona, reclamava a les esquerres que es comencessin a posicionar davant les contingències del futur. Tot seguit, però, puntualitzava: “Sense deixar de pensar en l’esdevenidor, tinguem en compte sobretot el present. I el present és que hi ha centenars, milers de camarades nostres als presidis, a les presons, a l’exili. I que ho estan perquè –equivocadament o encertada– es llançaren a la violència per defensar les essències del règim republicà.” Des de l’endemà mateix de conèixer-se el temut veredicte, doncs, la petició d’una amnistia va esdevenir un dels eixos centrals en el debat polític; i, de fet, es va convertir en un dels principals elements de la campanya electoral del 16 de febrer del 1936.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)