Hemeroteca

Història

La batalla pel relat

Els llibres dedicats als fets del 6 d’octubre del 1934 es van convertir en els més sol·licitats durant la diada de Sant Jordi de l’any següent, amb un debat encès per imposar el relat

L’1 d’abril del 1935, en una ressenya dedicada al llibre de Lluís Aymamí El 6 d’octubre tal com jo l’he vist, el periodista Domènec Guansé vaticina: “Es tracta del primer que obre el foc sobre el tema i segurament no serà l’últim.” Des de l’endemà mateix, la revolta genera una enorme quantitat de reportatges, opuscles i llibres. El mateix Aymamí, que ha estat alguns dies detingut al Pati dels Tarongers i més endavant al vaixell Uruguay, deixa constància de la inquietud i l’interès de la gent per conèixer què va passar aquell dia: “L’endemà, el primer amic ens atabalà a preguntes. El segon feu el mateix. Els altres els imitaren. Els uns havien sortit amb l’arma al coll i havien hagut d’abandonar-la sense lluitar. Els altres ens deien que havien passat «una nit terrible escoltant la ràdio». Això darrer ens ho digueren alguns homes amb càrrec representatiu que devien a aquells companys anònims que havíem deixat al vaixell o que anaven cap a presidi.”

A partir de l’endemà mateix, els partits polítics i les capçaleres de premsa expressen el seu parer sobre aquell episodi. Primerament, amb el condicionant de la censura imposada per l’estat de guerra; i, més endavant, de forma molt més oberta. En pocs mesos, el tema es convertirà en un autèntic best-seller, fins al punt que el periodista Antoni Rovira i Virgili podrà assegurar, a mitjans del 1935: “Mai havíem vist ací, en tant poc temps, una tal abundància de llibres polítics”, bona part dels quals centrats en el 6 d’octubre. L’èxit de bona part dels llibres és immediat. El d’Aymamí mateix, esgota dues edicions en el primer mes i el de Pere Foix, aparegut poques setmanes després, arriba a la quarta en dos mesos. Segons una crònica apareguda l’endemà a la premsa “en matèria de llibres polítics, la data del 6 d’octubre ha fornit xifres fabuloses de vendes a autors i editors [...]”. En aquell moment, només hi ha dos llibres al mercat, però el seu èxit ha estat espectacular: “A les 8 del vespre d’ahir, l’editor d’Atena declarava no comptar amb més de noranta exemplars de la tercera edició del llibre d’Aymamí i Baudina [...] i quant al de Pere Foix, constatàvem que al quiosc de la Rambla, enfront el carrer Canuda, calgué posar, sota la pancarta, el rètol d’esgotat”. El llibre només feia onze dies que es trobava a les llibreries.

El desig d’explicar-se

En molts llibres, redactats per testimonis presencials o periodistes, s’imposa l’afany “d’explicar al poble què havia passat aquella nit”, en paraules del mateix Aymamí. En bona part es rastregen els antecedents, es traça el perfil dels protagonistes, s’explica amb detall la dinàmica dels esdeveniments i, també, s’incorporen un munt d’imatges i documents, des de la famosa proclama de Companys fins al debat sobre la llei de contractes de conreu, el principal punt de fricció entre els governs català i espanyol. Tanmateix, a banda d’aquesta vocació periodística, es desferma una batalla implacable per imposar el relat, per justificar políticament uns esdeveniments que representen un punt i a part en la història del país. Una batalla que es converteix en un foc creuat de retrets entre el republicanisme federal que representa Lluís Companys i el separatisme que personifica Josep Dencàs. El relat dels primers serà clarament majoritari i, de fet, el conseller de Governació se sent empès a publicar la seva pròpia versió com una estratègia defensiva davant l’allau d’atacs. No falten, però, les anàlisis provinents de la dreta catalanista i espanyolista; i fins i tot des d’una perspectiva obrera. En el seu conjunt, tracen un foc creuat de retrets i acusacions, una batalla sense treva que es viu intensament a mitjans del 1935, quan els llibres sobre la temàtica inunden les llibreries del país.

El primer llibre, el que escriu Lluís Aymamí, redactor en cap de La Humanitat i militant d’ERC, apareix el març del 1935. Més enllà del seu perfil polític, l’autor no és un analista qualsevol. Aymamí ha estat l’únic periodista que s’ha mantingut al Palau de la Generalitat durant la revolta i pot explicar, per tant, El sis d’octubre tal com jo l’he vist. El llibre no és només un reportatge vibrant sobre aquell dia, sinó que també assumeix el repte de jutjar els principals protagonistes de la revolta. En aquest sentit, l’autor és apologètic amb Lluís Companys, a qui presenta com el polític que uneix les forces catalanes d’esquerres, i especialment dur amb Josep Dencàs i amb el sector independentista, que “en un moment donat controlaven no solament Esquerra, sinó la governació de Catalunya”.

Aymamí també deixa un espai per a la reflexió. Una de les lliçons que extreu és que l’independentisme s’ha reforçat des del 6 d’octubre, però que difícilment es tornarà a embrancar en una aventura com aquella: “S’ha demostrat plenament que una revolució de caràcter nacionalista, més exactament, una revolució de tipus polític, és una revolució perduda. Estem plenament convençuts que el nombre de separatistes ha augmentat considerablement a partir del 6 d’octubre. Estem, però, igualment convençuts que una nova revolució que tingués per única finalitat la proclamació d’un estat més o menys independent a Catalunya tindria menys acceptació que mai.” El missatge final, però, és optimista. El dia 6 d’octubre no va acabar res, sinó que “va començar una revolució”.

Quan els diaris es fan ressò del llibre d’Aymamí, s’anuncia l’aparició del d’un altre company de redacció de La Humanitat i també militant d’ERC, Pere Foix, que es troba a les llibreries a partir del 12 d’abril. En aquest cas, l’argument és molt semblant, si bé amb una crítica encara més visceral a la figura de l’exconseller de Governació, a qui acusa literalment de “traïció”. Pere Foix també dirigeix els seus atacs a l’Aliança Obrera, de qui sosté que “tenia l’obligació d’apoderar-se del moviment de Barcelona i de dirigir-lo”.

Poc després del judici a Companys, concretament el 12 de juliol, apareix a les llibreries un altre volum, en aquest cas signat per Jaume Miravitlles, president de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat i vinculat a ERC, tot i els seus antecedents al Bloc Obrer i Camperol. En el llibre Crítica del 6 d’octubre s’incorpora un pròleg de Companys, en què el president de la Generalitat, des de la presó, expressa el convenciment que “el moviment català surt [del 6 d’octubre] intacte amb més fortitud i vibració”; un argument que, de fet, es recupera amb força a partir del 16 de febrer del 1936, quan la victòria electoral del Front d’Esquerres s’interpretarà com una validació de la revolta. Miravitlles també s’afegeix a les crítiques a Dencàs i Badia, a qui presenta com “dos homes sense preparació teòrica, ni continguts i mancats d’un veritable sentit polític”; si bé conclou que el seu “pecat no fou de traïció, fou de mancament”. O, dit en altres paraules, d’incompetència. També els acusa, des d’un punt de vista ideològic, de voler “fugir dels motlles vells del republicanisme”, la qual cosa, juntament amb la seva “manca de preparació ideològica [...] podia arrossegar-se cap a un feixisme”.

Els llibres anteriors i, en conjunt, la campanya que es promou en contra seu, també provoquen l’aparició d’un llibre en què Josep Dencàs explica El 6 d’octubre des del Palau de Governació. Malgrat les atzagaiades que rep de tots costats, el conseller no ataca directament ningú, sinó que centra bona part dels esforços a posar de manifest els preparatius de la revolta des del seu departament i a intentar demostrar que la responsabilitat del fracàs és de tot el govern i no exclusivament seva. De fet, més de la meitat del llibre està dedicat a reproduir documents. Una de les principals revelacions de l’exconseller rau en el fet que ha estat nomenat conseller “amb l’encàrrec de preparar la resistència armada de Catalunya, un acord que fou pres unànimement pel Govern de la Generalitat”. Amb la idea de repartir responsabilitats, Dencàs no es limita al govern, sinó que sosté que “el moviment fou planejat per diferents partits, encara que alguns avui no vulguin recordar-ho”.

Més enllà del debat en el si d’ERC, també hi ha qui reparteix les crítiques entre tots els membres del govern, sense distingir entre federalistes o separatistes. Aquest és el cas, per exemple, d’Àngel Estivill, amb el llibre L’ensulsiada dels jacobins. Estivill, proper al Bloc Obrer i Camperol, parteix de “l’evidència [...] que cap dels que actuaven de dirigents, ni Dencàs, ni Companys, no volien, en realitat, portar a terme un acte de revolta”. En contraposició a això, el llibre emfasitza el protagonisme de l’Aliança Obrera. A partir d’aquesta lectura, clarament destinada a les classes obreres, Estivill també extreu algunes lliçons i conclou que “la revolució democràtica és una responsabilitat dels treballadors [...]. Les forces populars, la petita burgesia, ja no poden arribar-hi pel seu compte”. El llibre d’Estivill no només aconsegueix fer-se forat als aparadors de les llibreries, sinó també a la sala del tribunal que jutja el govern. I això no només per les referències d’alguns advocats de les defenses, sinó també perquè el mateix tribunal el reclamarà com a prova de càrrec.

La Lliga Catalana també ofereix la seva versió, en aquest cas a través dels periodistes Modest Sabaté i Costa i Deu, autors de La nit del 6 d’octubre a Barcelona i La veritat del 6 d’octubre. El primer llibre apareix a mitjans del 1935, mentre que el segon pocs dies abans del 16 de febrer de l’any següent, en un context de campanya electoral. En el pròleg se sosté que la revolta “no fou catalanista, sinó purament social en el pitjor sentit del mot”; i afegeix que si no hagués estat vençuda s’hauria convertit en: “Una de les dates més sagnants de la història civil de la nostra terra.” Els autors sostenen que ni Companys ni Dencàs, els dos extrems de la revolta, volien la revolució: “[...] la revolució [...] va ser exclusivament un moviment de l’Aliança Obrera, amb la particularitat extraordinària de portar-ne la direcció els homes que figuraven al Govern, els quals eren els primers a sentir un espant davant les conseqüències que poguessin portar els fets.”

el 6 d’octubre tal com jo l’he vist Autor: Lluís Aymamí i Baudina Editorial: Atena Pàgines: 260
la veritat del 6 d’octubre Autor: J. Costa / M. Sabaté Editorial: Impremta Clarasó Pàgines: 172
el 6 d’octubre des del palau de governació Autor: Josep Dencàs Editorial: Edicions Mediterrània Pàgines: 183
el 6 d’octubre. L’ensulsiada dels jacobins Autor: Àngel Estivill Editorial: Edicions L’Hora
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)