Hemeroteca

Hemeroteca

Sense ordre ni concert

L’1 de desembre del 1899, el ministre de Finances, Raimundo Fernández Villaverde, va rebutjar des del Congrés la primera proposta d’un concert econòmic per a Catalunya

d
Francisco Silvela
CAP DELS CONSERVADORS (228 escons)
“Hi ha alguna persona a qui jo hagi promès el concert? Hi ha algú que pensi que assentiré a una proposta semblant estant identificat com estic amb el ministre de Finances?”
Práxedes A. Sagasta
CAP DEL PARTIT LIBERAL (102 escons)
“Soc contrari a la idea del concert de Catalunya perquè seria un privilegi i perquè es mataria l’acció de l’Estat en una matèria tan important com la tributària”
Gumersindo de Azcárate
Partit Republicà Democràtic Federal (2 escons)
“El sistema que avui regeix per a les províncies basques i Navarra s’ha de mantenir allí, però no és possible estendre’l a la resta d’Espanya”

“Soc radicalment contrari als concerts econòmics; jo no n’autoritzaré cap. Però el que es demana (el de Catalunya) encara és més greu que els altres i el rebutjo amb més causa i més convenciment. Es tracta d’una societat que es vol imposar. Es tracta de demanar una autonomia econòmica i fiscal, funesta per a la nació.” Les declaracions anteriors no estan extretes d’un debat recent. Contràriament, es van poder sentir al Congrés dels Diputats l’1 de desembre del 1899, fa justament 120 anys. La persona les que va fer no era un polític il·luminat o de segona fila, sinó el màxim responsable de Finances del govern conservador, Raimundo Fernández Villaverde. El ministre no només es va expressar amb vehemència, sinó que es va mostrar esgotat per les pressions que rebia des de la societat catalana i va deixar anar: “A Catalunya és coneguda aquesta actitud meva, la coneixen des de sempre i saben que no poden esperar de mi aquest concert.”

El ministre tenia raó. Aquella no era la primera vegada que s’havia manifestat en contra del concert. El 4 de juliol d’aquell any, a través d’un telegrama adreçat a una de les entitats que l’havia demanat, Foment del Treball, s’hi va mostrar en desacord. I, alguns mesos més tard, després d’una reunió presencial amb la societat promotora, va reiterar la seva negativa. Les declaracions de l’1 de desembre es van produir en un espai molt més solemne, l’hemicicle del Congrés, i es van convertir en una oportunitat idònia per comprovar que la proposta no només era rebutjada des de l’executiu, altrament incapaç de donar sortida al projecte de pressupostos. De fet, ja des d’abans que la proposta arribés al Congrés, la demanda d’un concert econòmic havia provocat reaccions irades per part dels representants polítics espanyols, tan liberals com conservadors, monàrquics com republicans. La coincidència era absoluta. En tot cas, les mostres de rebuig es van intensificar a partir del 4 de març del 1899, amb l’entrada de Camilo García de Polavieja al govern espanyol. El “general cristià”, tal com era conegut per la seva extrema religiositat, s’havia compromès a acceptar algunes demandes catalanes, entre les quals hi havia precisament el concert. L’1 de juliol, durant el debat sobre el missatge a la corona, el diputat Romero Robledo, cap d’una facció dels conservadors, advertia que “el programa del general Polavieja, que va acceptar Silvela en un discurs al Cercle Conservador, contenia el concert econòmic per al pagament de les contribucions amb Catalunya, la diputació única de Barcelona i altres coses tan greus com el vaticanisme i el regionalisme”. De fet, Polavieja va acabar dimitint pocs mesos després, en desacord amb les retallades del ministre de Finances i, poc a poc, les expectatives de la societat catalana es van anar diluint com un terròs de sucre.

Malgrat tot, la proposta d’un concert econòmic es va acabar votant al Congrés dels Diputats. El 9 de març del 1900, amb motiu del debat de la llei de pressupostos, el diputat Joan Sallarès, expresident de Foment del Treball, va presentar una esmena sobre el tema. El ministre va rebutjar novament la proposta argumentant que “fereix i redueix la sobirania econòmica de l’Estat”. Això sí, Fernández Villaverde va voler cloure la seva intervenció amb un gest de condescendència i, malgrat la negativa, va afirmar: “No hi ha res que minvi l’estima profunda que sento cap a les províncies catalanes.” La proposta va ser rebutjada per 139 vots. Un fidel seguidor de l’activitat parlamentària sentenciava, amb una evident complaença: “Poques vegades es deu haver produït a les Corts una votació més desigual!” La demanda d’un concert econòmic va aconseguir, doncs, una unanimitat gairebé absoluta, malauradament de rebuig.

Des de la societat civil

La demanda d’un concert econòmic es remuntava al 1897 i cal vincular-la a l’acord que havien aconseguit, feia pocs anys, les províncies basques i Navarra. I, en l’aspecte intern, a la insatisfacció pels abusos comesos pels arrendataris de tributs. A banda d’això, la necessitat de controlar el cobrament dels tributs esdevenia imprescindible per augmentar la capacitat d’intervenció en les necessitats del territori. La demanda ja havia aparegut, vagament, en alguns documents previs, però a partir del 1897 va començar una autèntica ofensiva en aquesta matèria. El novembre d’aquell any, la Diputació de Barcelona va impulsar una enquesta entre els ajuntaments i les associacions de la província sobre la possibilitat d’acordar un conveni amb l’Estat per tal de recaptar i redistribuir els impostos. La resposta va ser àmpliament favorable i, ben aviat, va acabar derivant en una proposta per al conjunt del país i en una formulació que anava més enllà de la demanda estrictament fiscal.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)