Hemeroteca

Hemeroteca

La voluntat de Porcioles

El 6 de desembre del 1966, fa cinquanta-tres anys, l’aleshores alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, va pronunciar una conferència a l’Ateneu de Madrid titulada ‘El dret viu de Catalunya’

El 6 de desembre del 1966, fa cinquanta-tres anys, l’aleshores alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, va obrir un cicle de conferències organitzades per l’Ateneu de Madrid, totes titulades Visió panoràmica de Catalunya. Qualsevol disquisició sobre el nostre país a la capital de l’Estat corre el risc de convertir-se en un devessall de tòpics al voltant de la necessitat de fer pedagogia o d’emprar les dues ciutats (Barcelona i Madrid) per bastir ponts de comprensió i concòrdia. En tenim un munt d’exemples, de tots els colors i de totes les èpoques, però en el context del franquisme resultava fàcil passar dels tòpics a la paranoia, encara més si el conferenciant era un catalanista reconvertit al franquisme.

La conferència de l’alcalde Porcioles va suscitar, si ens atenem a les cròniques de l’època, una enorme expectació. La Vanguardia, que aleshores era “espanyola”, ressenyava que el saló d’actes “de la primera entitat cultural madrilenya era ple de gom a gom”. I especificava: “Entre l’auditori hi havia personalitats importants de la vida cultural madrilenya, de la política i dels negocis.” “Hi havia comerciants catalans residents a Madrid que deien que venien a escoltar el seu alcalde.” A la primera fila de l’auditori hi havia una nodrida representació del govern franquista, com ara el ministre ideòleg del Plan del Desarrollo, Laureà López Rodó, i el director general d’Informació, Carlos Robles Piquer, futur ministre d’Educació i Ciència i també l’alcalde de la capital espanyola, Carlos Arias Navarro, que anys més tard, com a cap del darrer govern franquista, va ser l’encarregat de dur a terme l’anunci de la mort del Caudillo i la lectura del seu testament. Abans de retornar a Barcelona, els dos alcaldes es van reunir i es van comprometre a “estrènyer les relacions entre les dues ciutats i els dos municipis”, un compromís molt original.

La conferència començava amb alguns tòpics. El primer de tots era l’escassa pedagogia dels catalans a l’hora d’explicar l’efectivitat de la seva situació. El segon feia referència a la dificultat de parlar de Catalunya. En aquest cas, l’alcalde es referia “a fets aïllats i a determinades actituds” que s’havien produït als carrers de Barcelona. Pocs mesos abans d’aquella conferència, un dels tradicionals avaladors del règim, l’Església catòlica, se n’havia començat a distanciar de forma pública, primerament a través de la Caputxinada; més endavant, amb la campanya Volem bisbes catalans, i l’11 de maig fins i tot s’havia produït una manifestació de capellans a la Jefatura de Policia de la Via Laietana, l’epicentre de la repressió franquista. L’alcalde remarcava que aquestes manifestacions no eren “aptes per al diàleg ni per a la comprensió”.

L’alcalde va aprofitar les gestions sobre la compilació del dret civil català per inflar el pit sobre la qüestió i va remarcar que aquella fita iniciava “un procés integrador que obre nous camins i solucions paral·leles per a altres problemes de Catalunya, que des de fa anys són objecte d’afanys i de polèmiques”. A partir d’aquesta reflexió, Josep Maria de Porcioles va resseguir els antecedents de la tensió entre Catalunya i Espanya i, tal com havien fet alguns catalanistes reconvertits a franquistes, es va entretenir en “les desviacions del catalanisme polític, les seves errònies interpretacions i el fet, encara no prou valorat, que la consciència de Catalunya mai es va apartar de la que, en cada moment de la història, va tenir la resta d’Espanya”. Segons la interpretació de l’alcalde, el problema del catalanisme havia estat “la desviació esquerrana d’aquest catalanisme, més tard absorbida per l’anarquisme català, que va posar fi al seu caràcter inicial de defensa d’uns costums i d’una tradició de maneres de viure”.

EL PAPER DE LA IMMIGRACIÓ

Josep Maria de Porcioles també es va referir a la immigració massiva que, en aquells moments, estava canviant de dalt a baix la fesomia del país. Amb una mitjana de 72.000 nouvinguts anuals, ciutadans d’Andalusia, Extremadura i d’altres territoris de l’Estat eren amuntegats en barris i ciutats sense serveis i en unes condicions deplorables. Aliè a aquesta realitat que ell mateix contribuïa a agreujar en zones com la Meridiana, l’alcalde assumia aquest “corrent migratori tan fort a Catalunya” com una oportunitat per resoldre la incomprensió amb la resta d’Espanya: “A Catalunya li va faltar, en el passat, una projecció nacional, fins i tot en el terreny econòmic [...]. Avui, en canvi, les relacions entre les regions són totals, la dissociació ja no existeix. La projecció de Catalunya, abocada exclusivament a Barcelona en el passat, ja s’ha orientat cap a l’àmbit nacional”.

L’alcalde també va reflexionar sobre la llengua catalana, àmpliament reivindicada per la societat del país. En aquest sentit, partia de la idea que “la situació de Catalunya en aquesta matèria és la de bilingüisme”, i afegia que el català era una llengua de segona, si bé puntualitzava que “les llengües regionals constitueixen, com qualsevol verb, un gran tresor espiritual”. I en to místic, sentenciava: “Només correspon a Déu fer-les néixer o morir”, una manera ben original d’espolsar qualsevol responsabilitat del Caudillo i atribuir a la gracia de Dios el marginament públic de la llengua. En tot cas, ja fos per convicció o per tranquil·litzar l’auditori madrileny, Porcioles va afegir: “El ple ús de les llengües regionals no pot afectar el de la llengua nacional [...] també per voluntat de Déu”.

UN ‘PATRIOTA’ DE FRANCO

Josep Maria de Porcioles (Amer, 1904 - Vilassar de Dalt, 1993) era fill de Joan de Porcioles, notari d’Amer i pioner del catalanisme i notari de professió. Josep Maria de Porcioles va seguir les passes del pare i va simpatitzar amb la Lliga Catalana. Amb l’esclat de la guerra, el 1936, va abandonar el país i, després de retornar, va fer carrera política durant el franquisme, sobretot com a alcalde de Barcelona (1957-1973). Porcioles representa el paradigma de l’especulació i el creixement urbanístic desenfrenat i, igualment, el prototipus d’una burgesia que, ja des del segle XIX, va viure atrapada en el dilema de defensar el país o la butxaca. I com ens podem imaginar, tot sovint va escollir aquesta darrera opció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)