Hemeroteca

El retorn triomfal

El 23 de febrer de 1936, l’endemà de l’aprovació del decret d’amnistia, Enric Pérez Farràs, va ser alliberat. Pocs dies després, va retornar a Catalunya convertit en un autèntic heroi. Amb aquest capítol acabem la sèrie dedicada al cap dels mossos el 1934

ALLIBERAMENT
ALLIBERAMENT
Pérez Farràs va sortir del castell de San Julián poc després de les cinc de la tarda del 23 de febrer
COMIAT DE MADRID
Poc abans d’abandonar Madrid, el comandant Farràs va respondre amb un “«¡Viva España!
»”
»”
DES DEL BALCÓ
DES DEL BALCÓ
El cap dels Mossos es va adreçar a la gent aplegada a la plaça Sant Jaume poc després que ho fes Lluís Companys

La victòria del Front Popular en les eleccions del 16 de febrer del 1936 desferma, arreu del país, una onada d’entusiasme entre els simpatitzants de les esquerres. En molts pobles i ciutats, es multipliquen les celebracions i les manifestacions improvisades. La gent exigeix, des del primer moment, el compliment del programa electoral del Front i, molt concretament, l’alliberament dels presos polítics. En poques hores, els centres penitenciaris es converteixen en epicentres de tensió, en espais on s’expressa, des de l’interior i l’exterior, l’eufòria i la impaciència dels vencedors. A l’exterior d’algunes presons, els familiars, amics i simpatitzants d’esquerres es concentren per tal de reclamar l’alliberament immediat dels presos, i en algunes fins i tot es produeixen amotinaments dels presos comuns.

Un dels penals on es viu una situació com aquesta és precisament el de Cartagena, on hi ha reclosos alguns dels consellers de la Generalitat. El conseller Ventura Gassol, poc després de sortir de la presó, explica amb detall aquells moments d’angoixa viscuts en un escenari absolutament descontrolat, com un intent d’utilitzar-los com a escuts humans per tal d’aconseguir la llibertat: “Es va tractar d’una situació veritablement compromesa, que va estar a punt d’esdevenir tragèdia. Els penats volien, emparant-se en nosaltres, com a diputats, sortir al carrer. Jo els vaig parlar i vaig parlar al director. Van aparèixer armes per tot arreu. Va ser un instant de gran perill […].” Finalment, els consellers són alliberats el dia 22, poques hores després que la diputació permanent del Congrés aprovi el decret d’amnistia i que el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, el signi. Tanmateix, el cap dels Mossos encara ha d’esperar algunes hores més per sortir del castell de San Julián. Enric Pérez Farràs abandona el recinte passats uns minuts de les cinc de la tarda de l’endemà, pocs instants després que es rebi l’ordre. Els tinents Conde i Torrents, amb qui ha compartit penúries durant els darrers mesos, encara triguen algunes hores més a fer-ho.

En el moment de donar-se a conèixer la notícia, a la ciutat de Cartagena s’organitza una manifestació espontània de suport, i els simpatitzants d’esquerres el victoregen pels carrers, talment com si es tractés d’un màrtir de la República. El cap dels Mossos és rebut com un heroi a l’ajuntament i a la Casa del Pueblo, la seu del PSOE. Pérez Farràs fins i tot s’adreça a la gent i dona les gràcies “als militants socialistes per l’atenció que ha rebut el temps que ha estat reclòs en aquesta ciutat”. Es tracta d’una escena semblant a la que viuen Lluís Companys i la resta de consellers en el seu trajecte des del penal del Puerto de Santa María fins a Madrid, però en el cas de Pérez Farràs, la reacció encara resulta més sorprenent si tenim en compte la seva condició de militar. La solidaritat entre els represaliats i les esquerres, però, no entén de professions, ni tampoc de fronteres partidistes o territorials.

Poques hores després, ja l’endemà, el cap dels Mossos arriba a Madrid. El mateix dia, aprofita per saludar Lluís Companys i la resta del govern al Palace Hotel, on s’allotgen. La salutació al president de la Generalitat és breu, de només deu minuts, i es fa difícil no imaginar-se el contingut d’una conversa entre dos homes units per la derrota del 6 d’octubre i la tensió dels mesos posteriors, però que ara es veuen rehabilitats plenament en els seus respectius càrrecs.

Un “«¡Viva España!»”

Les escenes d’eufòria es reprodueixen l’endemà, a l’estació de tren de Mediodía de la capital de l’Estat, on la comitiva catalana en ple és acomiadada. Just abans de marxar, els amics i simpatitzants que s’hi apleguen, entre els quals hi ha l’exministre i dirigent socialista Indalecio Prieto i el republicà radical socialista i exministre d’Instrucció Pública Domingo Barnés comencen a cridar visques a Catalunya, a Lluís Companys i a altres figures representatives del Front Popular. L’intercanvi de proclames provoca una escena curiosa. Instants abans de tancar les portes dels dos vagons que concentren la delegació catalana, un obrer llança un crit de “Visca Catalunya!”, al qual “el comandant senyor Farràs respon amb un «¡Viva España!», que és contestat amb entusiasme per la multitud”.

El cap dels Mossos torna a Catalunya amb tots els honors, a diferència del seu antic responsable polític, Josep Dencàs. De fet, arriba en el mateix tren que el govern de la Generalitat. I, simbòlicament, és el primer de la comitiva que trepitja terra catalana al baixador de Castelldefels i el primer que, poca estona després, entra triomfalment a la plaça de la República, l’epicentre de les celebracions. Quan el seu vehicle hi arriba, la gent l’aplaudeix amb entusiasme i crida visques a Pérez Farràs. Just a l’entrada del Palau de la Generalitat, quan es distingeix el seu perfil entre la munió de gent, els aplaudiments s’intensifiquen i la gent, entre els quals hi ha els periodistes que cobreixen l’acte, es pregunta a què responen. Un dels reporters contesta: “És el comandant Pérez Farràs que, amb el seu abric entre groc i verd, de tall militar i amb el cap descobert, fa la seva entrada al claustre del Palau. Abraçades i poc després el comandant es perd al despatx d’un conseller.” A l’entrada del Palau es produeix una escena especialment emotiva, quan “els mossos d’esquadra que estan a la porta de la Generalitat es dirigeixen al seu antic cap i l’abracen emocionadíssims”. El comandant, segons alguns dels testimonis, està “embargat de vivíssima emoció”. No ha tornat al Palau de la Generalitat des de l’endemà de la revolta, i ara ho fa en unes condicions radicalment diferents.

DES DEL BALCÓ

Pérez Farràs entra triomfalment al Palau. I, a través de l’escala d’honor, puja a la primera planta fins a arribar la galeria gòtica, on pot abraçar la seva dona i la seva filla. Es tracta, tal com recull un periodista, d’una escena “carregada d’emotivitat”. Durant els actes que es concentren a la plaça de la República, el cap dels Mossos no es limita a exercir un paper d’heroi silenciós. Mentre el consell executiu celebra la primera reunió al despatx de presidència, Pérez Farràs és reclamat per la gent que es concentra a la plaça. I, des del balcó, improvisa un petit discurs en què expressa el seu “etern agraïment per les atencions que he rebut del poble de Catalunya durant el meu captiveri”. I, imbuït per l’èpica i la passió d’aquell instant, proclama: “Quan hom és lluitador per sentiment i troba al darrere l’entusiasme del seu poble, no donaria només una vida, sinó un milió.” Pérez Farràs acaba el seu discurs amb dos visques, l’un per la democràcia i l’altre per Catalunya. Pérez Farràs també exerceix de mestre de cerimònies i, en nom dels membres de l’executiu acaba dient: “Pel cansament del viatge i les penes i fatigues passades, no us podran dirigir la paraula i us preguen que amb l’ordre més complet dissolgueu aquesta manifestació tan afectuosa, per la qual us resten molt agraïts.”

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

Un home agraït

Pérez Farràs era una persona agraïda. Poc després de tenir coneixement de l’indult, va adreçar un telegrama a Alcalà Zamora en què deia: “Senyor president. Li dec la vida. Disposi d’ella.” Així mateix, es va adreçar a la ciutadania a través d’una carta oberta. Les mostres d’agraïment també es van donar quan va ser alliberat. La mateixa tarda d’arribar a Madrid, es va entrevistar amb el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña. I just abans de retornar a Catalunya ho va fer també amb el de la República, Alcalá Zamora. La premsa, a més, va donar compte d’una coincidència malèvola. El mateix dia que el president de la República va rebre l’excap dels Mossos també va rebre el general Franco, que havia estat destinat a les Canàries.

L’heroi de las Ventas

Pérez Farràs va tornar a Catalunya l’1 de març del 1936, vuit dies després del seu alliberament. Durant aquest interval, va participar en alguns actes polítics, com ara el multitudinari míting de celebració del triomf del Front Popular que es va organitzar a la plaça de Las Ventas de la capital de l’Estat, just el dia abans del retorn de la delegació catalana. Com si es tractés d’un torero més, en un moment de l’acte, Pérez Farràs va alçar els braços i va ser aclamat amb fervor per la multitud que omplia el recinte taurí. Va ser una escena espectacular, ben reveladora de la capacitat de la societat per forjar símbols, malgrat els clarobscurs dels personatges.

A LA TOMBA DE MACIÀ

Només posar els peus a Catalunya, Enric Pérez Farràs es va desplaçar, juntament amb uns amics, fins al cementiri nou de Montjuïc per retre un homenatge a Francesc Macià. Es va tractar d’un moment solemne, ple d’emotivitat. Davant la tomba de l’expresident de la Generalitat, de qui havia estat un fidel servidor, el cap dels Mossos “va guardar uns minuts de silenci [...] i, tot seguit, va besar la llosa”. Immediatament, va abandonar el cementiri i es va dirigir fins al Parlament, on s’esperava l’arribada del president i els consellers de la Generalitat, i es va reintegrar a la comitiva presidencial. Al parc de la Ciutadella, el cap dels Mossos va tornar a assumir un protagonisme especial. Mentre Lluís Companys intentava refer-se del cansament, ell va ser una de les persones, juntament amb el president de la cambra i altres represaliats polítics, que va saludar els simpatitzants concentrats a l’exterior, a la plaça d’Armes.

HOMENATGE SENTIT

Les mostres de reconeixement a Enric Pérez Farràs no es van limitar a aquell dia. El cap dels Mossos s’havia convertit en un dels herois del 6 d’octubre i va ser homenatjat en una bona quantitat d’actes. Molt probablement, un dels més emotius va ser el que es va celebrar pocs dies després de la seva tornada a Vilassar de Mar, el seu poble de residència. Els veïns de la població, sense distinció, es van abocar de ple a l’hora de reclamar l’indult de Pérez Farràs, igual que ho havia fet Lleida, la seva ciutat natal. L’acte d’aquell dia, en què va intervenir el conseller de Cultura, Ventura Gassol, va tenir un doble component, d’homenatge dels vilatans i també d’agraïment a Pérez Farràs.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)