Hemeroteca

Hemeroteca

La pista russa de Macià

El 24 d’octubre del 1925, fa 95 anys, el líder d’Estat Català, Francesc Macià, juntament amb el seu secretari, Josep Carner-Ribalta, van arribar a Moscou per tal d’aconseguir el suport de Rússia a la causa independentista

SUPORT A LA CAUSA
Segons el testimoni de Carner, el líder rus Mikhail Bukharin es va comprometre a “ajudar el moviment d’alliberament de Catalunya seguint la norma de sostenir tots els plets nacionalistes”

A finals del 1925, el líder d’Estat Català, Francesc Macià, va viatjar fins a la Rússia soviètica. Feia dos anys que l’Avi vivia exiliat a l’estranger, plenament abocat a cercar suports per dur a terme una insurrecció armada contra la dictadura de Primo de Rivera per tal d’assolir la independència de Catalunya. I, després de diverses temptatives fallides, va decidir dirigir els seus esforços a Moscou. Feia vuit anys que hi havia esclatat la revolució, i el règim bolxevic es trobava plenament consolidat, malgrat la mort del seu principal dirigent, Lenin, i d’una llarga guerra civil que va deixar el país exhaust i arruïnat. La revolució havia estat determinant perquè Finlàndia assolís la seva independència i havia donat vida a una III Internacional que defensava obertament el suport del moviment comunista a les nacions oprimides. La possibilitat d’obtenir suport per a l’independentisme català era, doncs, perfectament versemblant, i després d’establir contacte amb la direcció del Partit Comunista d’Espanya, Francesc Macià es va dirigir a la capital de la Rússia soviètica acompanyat del seu secretari particular, Josep Carner-Ribalta.

Només d’arribar, el matí del 24 d’octubre del 1925, ambdós es van dirigir al quarter general de la Comintern, on els va rebre el secretari internacional del comitè central del Partit Comunista Rus i de la Internacional, Mikhail Bukharin. I, segons el testimoni de Carner, aquest es va comprometre a ajudar “el moviment d’alliberament de Catalunya seguint la norma de sostenir tots els plets nacionalistes”. El líder rus, a més, devia acabar d’engrescar els dos enviats catalans quan els va demanar que li presentessin, tan aviat com fos possible, un informe detallant el balanç de forces a tenir en compte per a una revolució a Catalunya. Malgrat tot, la proposta de Macià no encaixava amb els interessos de l’organisme internacional. En primer lloc, la península Ibèrica no era una prioritat estratègica. A més, la proposta no provenia del Partit Comunista d’Espanya o d’un organisme que formés part de la III Internacional, sinó d’un líder nacionalista que tenia uns objectius ben diferents que els de garantir l’establiment d’un model comunista.

Una partida d’escacs

Tot i això, durant la seva estada a Moscou, Macià es va esforçar per seduir els seus possibles aliats. I va lliurar dos informes a Bukharin, l’un titulat “La tradició revolucionària de Catalunya”, i l’altre, “Per la revolució a Espanya”. El diagnòstic dels dos documents era que Espanya es trobava abocada al col·lapse i que aquesta situació podia conduir, o bé a una contrarevolució o bé a una revolució que aboqués el país a un canvi nacional, social i polític. Els paral·lelismes amb la situació de Rússia l’octubre del 1917 eren, segons l’anàlisi de Macià, prou evidents, ja fos pel perill d’una involució o pel context de crisi social i conflicte armat, que en el cas de Rússia havia estat la Gran Guerra i en el d’Espanya, la situació al protectorat marroquí. En tot cas, Macià no apostava per una revolució amb contingut comunista, sinó per una insurrecció que partís de Catalunya, amb ànim d’estendre’s arreu de l’Estat. En el material lliurat es deixava molt clar que “l’ideal de reivindicació social de Catalunya no és especialment comunista”, ja que “el caràcter català és d’un fort individualisme”. I concloïa: “La nostra revolució, així com la llibertat política de Catalunya, s’encamina també a la dignificació moral i a la millora material de les classes obreres de Catalunya”; una declaració de principis que formava part de l’ideari reformista de Macià, però no pas de les aspiracions d’un organisme anomenat Internacional Comunista. Macià, que havia arribat al rang de tinent coronel de l’exèrcit, coneixia prou bé les necessitats per dur a terme una insurrecció i proposava un pla molt detallat, amb unes forces equiparables a les que havien assaltat el Palau d’Hivern a Petrograd el novembre del 1917. El líder d’Estat Català demanava 1.000 soldats, tots ells preparats a la frontera entre Catalunya i França, i que estarien equipats amb 1.500 fusells, 5-6 metralladores, 300 pistoles automàtiques, 4.000 granades de mà i 1.500.000 cartutxos. A banda d’això, també demanava 2 avions, que havien de permetre distribuir propaganda d’agitació i estendre la insurrecció arreu del territori.

Un acord de mínims

Segons el testimoni de Carner-Ribalta, el secretari general de la Internacional, Zinoviev, va traslladar a Macià que coneixia “el plet de Catalunya i assegurava (a través d’Andreu Nin)”: “L’URSS el mira amb simpatia i està disposada a ajudar el nostre moviment alliberador” i, per tal de donar credibilitat a la seva oferta, va recordar que “la Rússia soviètica havia hagut de resoldre molts plets nacionals abans de poder procedir a la unió i que havia donat plena satisfacció en les seves aspiracions a tots els pobles”. Però, més enllà de popularitzar la causa independentista entre els comunistes, Macià va marxar de Moscou amb la cartera buida. El 25 de novembre, el comitè executiu de la III Internacional va aprovar una resolució de mínims en què es comprometia a donar suport a una insurrecció a Espanya, però sense fixar ni la data ni els mitjans per fer-ho. Tot plegat, a través d’una acció conjunta entre els obrers i els nacionalistes bascos i catalans. Francesc Macià es va sentir profundament enganyat i, alguns mesos després de retornar a París, va acabar trencant amb els comunistes.

UN VIATGE DOCUMENTAT

L’expedició de Francesc Macià a Rússia ha estat explicada amb tota mena de detalls. Els primers que en van donar compte van ser Josep Carner-Ribalta i Ramon Fabregat en el llibre Macià. La seva actuació a l’estranger, editat a l’exili de Mèxic (Xaloc, 1952). Un volum que té un valor especial perquè Carner-Ribalta, com a secretari particular de Macià, el va acompanyar en aquell viatge. Amb motiu del primer centenari, el professor Josep Puigsech va recollir en un volum l’impacte de La Revolució Russa i Catalunya (Eumo, 2017), amb una atenció especial als viatgers catalans que la van viure en primer persona i al viatge de Francesc Macià. No obstant això, l’estudi més complet és el dels professors Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies, Macià al país dels soviets (Edicions de 1984, 2015), bons coneixedors de la trajectòria de Francesc Macià i que van recuperar informació inèdita localitzada a l’Arxiu de la Internacional Comunista de Moscou.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)