Hemeroteca

Hemeroteca

L’assassinat de Lluch

El 21 de novembre del 2000, fa justament vint anys, un comando d’ETA va assassinar el polític Ernest Lluch, un atemptat que va provocar una reacció multitudinària de la societat catalana

UNA FRASE RECORDADA
Durant la lectura del manifest, la periodista Gemma Nierga es va saltar el guió i va afirmar: “Estic convençuda que l’Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin”

Hi ha dates que queden fixades en la retina col·lectiva. Dates en què molts recorden on eren o què feien. El 21 de novembre de fa vint anys, el dia que van assassinar Ernest Lluc, és una d’aquestes dates. Aquell dia, però, l’exministre el va viure amb plena normalitat, com un dia qualsevol. De fet, acostumava a dir que la seva vida era “com la d’un oficinista”, amb uns horaris i llocs reiteradament gravats a l’agenda. De bon matí, va participar en una tertúlia d’actualitat política a Ràdio Euskadi des dels estudis de Catalunya, i després d’una conversa telefònica amb el seu amic Odón Elorza, es va desplaçar fins a la facultat. Va dinar amb la seva filla Rosa, professora d’historia medieval. I, durant la conversa, li va explicar l’entrevista que havia mantingut el dia anterior amb la delegada del govern espanyol.

Lluch hi havia anat convençut que Julia García-Valdecasas li parlaria de la necessitat de dur escorta davant l’escalada d’atemptats d’ETA. Pocs dies abans d’aquella reunió, l’organització armada havia col·locat un cotxe bomba als jardins de Clara Campoamor, una acció que no havia provocat cap ferit, però que confirmava la presència de la banda terrorista a Catalunya. En comptes d’això, però, la delegada li va recriminar que en una tertúlia s’hagués referit al seu pare, exrector de la Universitat de Barcelona, com “un repressor”. Al final, Lluch havia reconduït la conversa cap al perill d’un atemptat, però la delegada, al límit de la impertinència, li va etzibar: “Qui et voldria matar, a tu?”

A la tarda, Lluch va deixar passar les hores treballant al seu despatx, amb algunes breus interrupcions per conèixer el nadó d’una companya del departament d’història econòmica i per mantenir una conversa telefònica. Poc després de les nou de la nit, va sortir de la facultat i es va dirigir cap a casa. Quan sortia del seu Seat Córdoba, a l’aparcament soterrani del seu domicili, una ombra se li va acostar pel darrere i li va disparar dos trets, un a l’esquena i l’altre a la nuca. Lluch ni tan sols va veure el seu agressor i va caure al terra, abraçat als seus apunts de la facultat.

L’assassí va fugir a través de la rampa de l’aparcament, on l’esperava un altre membre de la banda en un Ford Fiesta blanc. Pocs minuts després, el feien explotar en un descampat proper, al costat del parc de Can Rigalt, i fugien en un altre vehicle. Durant força estona, la policia es va trobar desorientada, incapaç de deduir quin havia estat el veritable objectiu dels terroristes. Però la trucada d’un veí al servei d’emergències va orientar els agents cap a l’aparcament, molt a prop d’on vivia un altre polític, Alberto Fernández Díaz, aleshores president del Partit Popular a Catalunya. Poc després de les dotze de la nit, l’arribada del president de la Generalitat, Jordi Pujol, visiblement abatut, confirmava la mort de l’exministre de Sanitat.

Una reacció unànime

La reacció de la societat catalana va ser unànime, amb actes a les facultats i als ajuntaments, però la protesta amb més participació es va produir dos dies després de l’atemptat, amb una de les concentracions més multitudinàries que s’havien celebrat fins aleshores, de gairebé un milió de persones, segons les dades de l’Ajuntament de Barcelona. La manifestació es va convocar amb el lema Catalunya per la pau, ETA no. L’atemptat es va produir en un moment en què les relacions entre La Moncloa i Ajuria Enea eren gairebé inexistents i, segons sembla, el president del govern espanyol, José María Aznar, va intentar fins al darrer moment que el lehendakari, Juan José Ibarretxe, no estigués a la fila d’autoritats. Al final no ho va aconseguir, però van haver de crear un cordó de separació entre el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona. L’endemà de l’atemptat, la direcció del PSC va aprovar un document en què es criticava durament la política del govern del PP en la lluita contra el terrorisme i es remarcava: “El govern d’Espanya i el govern d’Euskadi tenen l’obligació política i moral de resoldre a través dels camins del diàleg i de la màxima eficàcia policial el principal problema del país.”

Un moment de tensió

El moment més recordat d’aquella manifestació, però, es va produir en el moment de llegir el manifest pactat pels partits polítics i les entitats. L’encarregada de fer-ho va ser la periodista Gemma Nierga. Quan va arribar el torn de llegir la versió en català, la periodista es va saltar el guió previst i va deixar anar una frase que ha quedat gravada en la memòria de molta gent: “Estic convençuda –va dir– que l’Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin.” La frase, que va pronunciar en castellà –“per tal que m’entengui absolutament tothom”, segons va explicar–, va provocar una reacció irada d’alguns dels polítics que hi havia a primera fila, especialment els del Partit Popular. Just després de sentir-la, el president del govern espanyol, José María Aznar, va dirigir la seva mirada cap a Jordi Pujol i José Luis Rodríguez Zapatero per esbrinar si en sabien res, mentre anava preguntant: “Amb qui he de dialogar?” El president de la Generalitat tampoc es va mostrar satisfet per aquelles paraules i, a les seves memòries, ha deixat escrit que “no eren realistes, ni justes”. La qüestió és que la gent les va interpretar com un homenatge a Ernest Lluch i com la necessitat de dialogar sense límits.

GEOGRAFIES D’ERNEST LLUCH

Va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries fa dos anys, en la darrera convocatòria que es va celebrar d’aquest premi. L’escriptor, historiador i columnista Joan Esculies (Manresa, 1976) ressegueix la trajectòria del polític català en el llibre Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador (La Magrana, 2018). A través de 461 pàgines, nodrides de la consulta d’un munt d’arxius i biblioteques i de seixanta-dues entrevistes dutes a terme durant dos anys, l’autor ens acosta al perfil humà d’Ernest Lluch. I ho fa a través de les “geografies” que van marcar la seva vida. Els seus inicis a Barcelona i València, l’etapa com a ministre de Sanitat a Madrid, el nord amb l’inici de l’interès per ETA i, finalment, les il·lusions perdudes, un epíleg sobre tot allò que va deixar Ernest Lluch. Un llibre escrit amb un estil planer i compromès que es converteix, vint anys després de l’assassinat, en una manera immillorable d’homenatjar-lo.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)