Hemeroteca

Hemeroteca

L’arribada dels enemics

El 19 de juliol del 1901, fa 120 anys, els primers diputats catalanistes van debutar al Congrés dels Diputats, un esdeveniment que va provocar una reacció irada de la premsa espanyola

LA IRA DE LA PREMSA
Després de la intervenció de Robert, alguns diaris van afirmar que “marcarà una fita en els annals dels nostre infortunis”

Hi ha dates que, malgrat el pas dels anys, han quedat fixades en la història del nostre país, encara que resultin desconegudes per a la immensa majoria de la gent. Una d’aquestes és el 19 de juliol del 1901, quan Bartomeu Robert, un dels integrants de la candidatura anomenada “dels quatre presidents” es va estrenar al Congrés dels Diputats. En aquell moment, el doctor Robert era un personatge conegut, però allò més rellevant no era el seu perfil, sinó el fet que es tractava de la primera vegada que un diputat catalanista feia sentir la seva veu a la cambra espanyola.

La intervenció va aixecar una enorme expectativa. A les seves memòries, qui esdevindria el líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, recordava d’aquella primera intervenció: “Per al nostre partit [era] un moment decisiu: un èxit tindria enorme transcendència; un fracàs era un esfondrament, almenys per una llarga temporada.” La intervenció va deixar satisfets els simpatitzants catalanistes o, en paraules de Cambó, “entusiasmats”. Robert va dibuixar un esbós punyent de l’Espanya de principis de segle, atordida per la pèrdua de les darreres colònies colonials, en fallida econòmica i immersa en una crisi política sense aturador. En el seu parlament, es va preguntar: “Disposa encara d’elements de vida? I, si els té, on són? A les regions. No els cerqueu aquí, al centre.” En un discurs eminentment pedagògic, Robert va reivindicar la diversitat de l’Estat espanyol i va posar de manifest la necessitat d’assumir-la: “La força de l’Estat espanyol [...] precisament consisteix en el vigor i l’energia que podreu concedir a totes les regions.” A partir d’aquest diagnòstic, va reclamar el respecte a la llengua i al dret civil i el concert econòmic, tot i reconèixer que no era lògic “demanar-lo sense tenir abans l’autonomia política”.

El discurs de Robert, qui ja havia estat denigrat per la premsa espanyola abans d’aterrar a Madrid, va provocar una agra resposta. Primerament, dels polítics espanyols. El president del Consell de Ministres, Práxedes Amadeo Sagasta, va voler reivindicar que la prosperitat de Catalunya havia estat deguda a la seva pertinença a Espanya i va deixar anar alguns interrogants provocadors: “Qui dubta que Catalunya s’ha fet rica amb Espanya i per Espanya? Qui dubta que per fer-se rica ha estat necessari concedir-li en les lleis certs privilegis que li han donat avantatges davant [...] la resta de províncies d’Espanya? Qui dubta que [...] potser el malestar de les nostres perdudes Antilles hagi estat a causa de les preferències que Espanya donava a Catalunya?”

La vinculació entre la pèrdua de Cuba i els interessos catalans no era nova, però resultava poc usual sentir-la per boca d’un cap de l’executiu. En tot cas, el principal problema de la intervenció de Sagasta no van ser els improperis, sinó la negativa a acceptar cap de les demandes que li van plantejar els diputats catalanistes: “No es pot donar el que demana el senyor Robert, perquè això seria dolent per a la nació, i per a aquest, com per a tots els governs, abans que tot i per sobre de tot, hi ha la nació espanyola.”

Tot i el to conciliador i pacient del diputat barceloní, la premsa de Madrid es va indigestar amb les seves paraules. Algun diari, com El Heraldo, va afirmar: “El dia d’ahir marcarà una fita en els anals dels nostres infortunis. Van ser tan greus les coses que va dir Robert al Congrés que fins i tot a les estàtues del saló de sessions se’ls va encendre el rostre en senyal de vergonya. Finalment, el catalanisme s’ha tret la careta. Semblava que no podíem caure més en desgràcia, però ho hem fet [...]. Allà on la idea de la pàtria té el seu major simbolisme i la seva realitat més perfecta, van ressonar-hi veus, no ja de dos diputats, sinó de dos ambaixadors d’una potència estranya presentant al Congrés un ultimàtum intolerable.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)