Hemeroteca

Hemeroteca

Una tragèdia silenciada

Entre el 21 de juliol i el 10 d’agost del 1921, entre 8.000 i 13.000 soldats espanyols van perdre la vida a la plana d’Annual, un desastre que s’ha mantingut silenciat durant anys

PRIMERES FOTOGRAFIES
A finals d’octubre, els primers fotoperiodistes van poder arribar al lloc de la tragèdia; i, pocs dies després, es van donar a conèixer les primeres imatges, realment impactants

Han passat 100 anys i el desastre d’Annual, en què van perdre la vida més de 13.000 soldats espanyols, segueix essent un episodi maleït. El periodista Manuel Leguineche, en un estudi publicat fa alguns anys, va definir-la com “la pitjor guerra en el pitjor moment en el pitjor lloc del món [...]. Una batalla que tothom va voler oblidar durant 75 anys”. En els darrers anys, els llibres dedicats a aquella derrota s’han multiplicat i s’ha posat de manifest, en la línia del que ja va apuntar l’informe dirigit pel general Picasso el 1922, el cúmul d’errades i despropòsits que es van succeir durant aquells dies.

Un dels principals responsables de la tragèdia va ser el general Fernández Silvestre, cap de la comandància general de Melilla, que, amb només 50 anys, acumulava una carrera heroica, en bona part forjada a Cuba. La seva intenció era estendre el control espanyol cap a la badia d’Alhucemas, a poc més de 30 quilòmetres de la plana d’Annual. Però els errors estratègics en l’avenç i la menysvaloració de la força de l’adversari van resultar fatals. La matinada del 22 de juliol es va veure atrapat per una emboscada i, davant la manca de recursos per fer-hi front, va ordenar la retirada cap a Melilla; una operació que es va convertir en una desbandada descontrolada i en un autèntic calvari per a milers de soldats. Tots els enclavaments espanyols van anar caient de forma irreversible. El darrer de tots va ser el Mont Arruit, on es van atrinxerar més de 3.000 soldats comandats pel general Felipe Navarro. Durant dies van ser sotmesos a un setge implacable, amb bombardejos continus, llançament de granades i, fins i tot, de pedres llançades amb fones. A tot això, s’hi afegia la manca d’aigua, l’acumulació d’infeccions i la desmoralització de la tropa. Finalment, el 9 d’agost, després de rebre l’autorització de l’alt comissariat per “tractar amb l’enemic que l’envolta, encara que sigui lliurant l’armament”, el general Navarro va decidir capitular. Aquell mateix dia, 1.675 persones van abandonar el lloc a partir de l’acord subscrit amb els caps rifenys; però, instants després, van ser atacades sense compassió per més de 3.000 rifenys armats amb fusells i gumies. Molts pocs van aconseguir sobreviure; i els que van fer-ho es van convertir en testimonis d’excepció de la tragèdia.

A la Península, els detalls de la tragèdia es van anar coneixent amb comptagotes. A mitjan agost, tot i que ja se sabia que el nombre de baixes durant el setge havia estat molt elevat, hom encara no coneixia la crua realitat. A finals d’octubre, els primers fotoperiodistes van poder arribar al lloc de la tragèdia; i, pocs dies després, la premsa gràfica va començar a publicar les primeres imatges, realment impactants, que van escandalitzar l’opinió pública. Una cosa eren les descripcions periodístiques i els testimonis recollits amb comptagotes; i una altra, ben diferent, les fotografies de cadàvers escampats per tot arreu, putrefactes i mutilats sense compassió. Enmig d’un clima polític crispat, en què es començava a demanar l’assumpció de responsabilitats, la societat es va veure colpida per la tragèdia. Tal com expressaria un columnista del Heraldo de Madrid: “Aquests 2.000 cadàvers del Mont Arruit, mig carbonitzats, mutilats, amb el rostre contret pel darrer gest de dolor, el de la mort, són muts acusadors de l’immens desastre marroquí.”

El desastre va provocar una crisi política considerable i la instrucció d’un expedient impecable de 2.417 folis per part del general Picasso, en què es parlava de corrupció generalitzada i d’errors que apuntaven al general Fernández Silvestre; però també a l’alt comissariat del Marroc, el general Dámaso Berenguer. I fins i tot al rei, Alfons XIII. En tot cas, el 13 de setembre del 1923, amb el vistiplau del monarca, el general Primo de Rivera va impulsar un cop d’estat que va servir per enterrar l’expedient Picasso i silenciar totes les misèries d’Annual.

TESTIMONIS DE LA CENSURA

El govern controlava les informacions que arribaven del Marroc i, des d’aquí, sotmetia la premsa a una fèrria censura. D’aquí que bona part dels mitjans triguessin dies a explicar la magnitud de la tragèdia. A poc a poc, però, alguns reporters intrèpids van fer arribar les seves cròniques, mentre que els supervivents explicaven el seu testimoni. Alguna publicació, com ara La Libertad, va voler copsar el parer dels seus lectors i, una vegada recuperada la posició del Mont Arruit, els va demanar que proposessin solucions al problema marroquí. La iniciativa va quedar suspesa per ordre governamental; però de les respostes se’n deduïa que una bona part eren favorables a l’abandonament de la zona. La mesura era compartida pels socialistes, i també pel futur dictador, Primo de Rivera, que havia perdut el seu germà en la tragèdia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)