Hemeroteca

Hemeroteca

El flagell de la febre groga

Fa dos-cents anys, Barcelona i altres ciutats del país, com ara Tarragona, Tortosa i Palma, es van veure greument afectades per una epidèmia de febre groga que va provocar milers de morts

DIFERÈNCIES SOCIALS
Els ciutadans rics van emigrar a les cases d’estiueig, mentre que els més pobres malvivien a la muntanya de Montjuïc, a la intempèrie

El 3 d’agost del 1821, la Junta de Sanitat de Barcelona va deixar constància que s’havien produït algunes defuncions provocades per “una malaltia sospitosa” apareguda al barri de la Barceloneta. Es tractava de la primera informació d’una epidèmia que, amb el pas dels dies, trasbalsaria la ciutat i provocaria més de 6.000 morts. La Junta va reaccionar amb una certa celeritat, però sense prendre les mesures necessàries. Després de reunir-se, va decidir nomenar alguns comissionats que anessin a visitar els malalts i emetessin el corresponent informe. En aquesta primera reunió ja s’informava de la mort de quatre persones: “[...] dos napolitans procedents de la pollacra de guerra d’aquella nació, una dona nouvinguda de Sant Feliu de Guíxols i un maonès del bergantí Gran Turc”. I, a més, se sentenciava que “les seves malalties no havien estat contagioses, sinó més aviat pròpies de l’estació de la calor”. De fet, des del primer moment, a la comissió nomenada per la Junta es van manifestar dues tendències diametralment oposades: alguns facultatius consideraven que la malaltia no era contagiosa i, per tant, no volien alarmar la població i d’altres, en canvi, defensaven la necessitat d’aïllar el focus infecciós.

Segons sembla, l’origen de l’epidèmia havia estat un vaixell provinent de Cuba, una zona on la febre groga era endèmica. Durant el trajecte des de l’Havana fins a Màlaga, la seva primera escala a la Península, havia hagut de llançar a l’oceà els cadàvers d’alguns tripulants afectats del “vòmit negre”. Malgrat tot, no van informar les autoritats de la ciutat andalusa, a pesar que hi havien enterrat alguns tripulants i que tenien coneixement que la malaltia s’estenia entre els seus veïns. Tampoc van informar les autoritats de Barcelona, on el vaixell va atracar el 29 de juny i, en dues setmanes, l’epidèmia ja s’havia estès a tot el barri de la Barceloneta. Mentre els casos es van restringir a aquell barri, on vivia gent amb escassos recursos econòmics, la malaltia va passar gairebé desapercebuda, però quan va començar a afectar altres zones i classes, l’alarma es va estendre. A finals d’agost, la Junta expressava la seva “satisfacció de participar a tota la província que la malaltia no passa del port i de la Barceloneta”.

El retard i les mesures adoptades, juntament amb la canícula estiuenca, van contribuir a propagar l’epidèmia. Aviat, el pànic es va estendre entre la ciutadania, amb reaccions diverses en funció de la classe social. Els ciutadans benestants van emigrar a les seves cases d’estiueig, mentre que els més pobres malvivien a la muntanya de Montjuïc, a la intempèrie. La desesperació va fer que la Junta Municipal de Sanitat implorés “la misericòrdia del Totpoderós a través dels seus ministres, com es practica en aquests casos”. Les autoritats van dictar ordres que obligaven els metges i els farmacèutics a romandre a la ciutat i es van suspendre alguns espectacles populars, com ara les curses de braus. Entre les mesures adoptades, també hi havia l’obligació de comunicar si s’havia entrat en contacte amb alguna persona contagiada i el confinament de Barcelona. Aquest aïllament va agreujar la falta de subministraments i va atiar la tensió social, la qual cosa va obligar a formar una milícia ciutadana de 3.000 persones. En tot cas, malgrat les sancions econòmiques, eren molts els veïns que eludien els controls, amb la qual cosa l’epidèmia s’estenia sense aturador. D’altra banda, mentre la ciutat era confinada, el port es mantenia obert. La propagació a la resta del país va esdevenir, doncs, inevitable. Pocs dies després, apareixien dos focus nous: un al port de Salou i un altre al port fluvial de Tortosa, una expansió de l’epidèmia que va provocar milers de morts.

DIA A DIA

Les primeres notícies sobre l’epidèmia van aparèixer el 10 d’agost del 1821, una setmana després que es detectessin els primers casos, quan el Diari de Barcelona informava que “la nit del dia 3 va arribar a coneixement de la Junta Municipal de Sanitat que alguns mariners de la pollacra de guerra napolitana i algunes persones del barri de la Barceloneta havien mort d’una malaltia sospitosa”.

A partir d’aquell dia, les informacions sobre la pandèmia van ser contínues fins al 25 de novembre, en què es va informar d’un ban del dia anterior en què es declarava que “la malaltia es troba en el seu darrer nivell de decadència”. Un recull de premsa que es pot consultar a l’Arxiu Històric de Barcelona ens permet descobrir els dubtes dels facultatius sobre l’origen de les morts i algunes mesures sorprenents, com ara l’obligatorietat dels escrivans de fer testament a les persones infectades o una petició en què es demanava una rebaixa dels lloguers a causa de l’epidèmia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)