Hemeroteca

Hemeroteca

La invenció de la ‘cruzada’

El 30 de setembre del 1936, el bisbe de Salamanca, el català Enric Pla i Deniel, va publicar una pastoral en què, per primera vegada, s’utilitzava el terme ‘cruzada’ per definir el cop d’estat de Franco

UNA CARTA COL·LECTIVA
“El relat d’Enric Pla i Deniel va quedar sòlidament incorporat a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor dels militars rebels”

Durant anys, el franquisme va defensar que la Guerra Civil (1936-1939) havia estat una cruzada; una lluita santa que, a diferència de les expedicions medievals, no havia estat dirigida contra els musulmans amb l’objectiu de recuperar els espais sagrats del cristianisme, sinó que s’havia impulsat contra els enemics de l’anti-Espanya, entre els quals hi havia els marxistes, els anarquistes, els maçons, els separatistes, els republicans i, en definitiva, tots els “mals espanyols”. El concepte era, lògicament, un recurs per justificar el cop d’estat dels militars contra la República i, al mateix temps, imbuir-lo d’un caràcter religiós. Allò que probablement resulti menys conegut és que la persona que va començar a utilitzar aquest terme va ser un català, el bisbe de Salamanca Enric Pla i Deniel. I la primera vegada que el va emprar va ser en una carta pastoral adreçada als seus feligresos, el 30 de setembre del 1936, poques setmanes després del cop d’estat i exactament el mateix dia que el Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional de Espanya (el BOE dels rebels) va publicar el decret en què es nomenava “jefe del gobierno del Estado español al Excmo. Sr. general de División D. Francisco Franco Bahamonde, quién asumirá todos los poderes del nuevo estado”.

La pastoral s’anomenava Les dues ciutats, una referència a la coneguda doctrina de Sant Agustí en què es plantejava la tensió entre l’espai terrenal i el celestial, entre l’amor propi que conduïa al menyspreu de Déu i l’amor de Déu que derivava en el menyspreu a un mateix. Pla i Deniel resseguia els “mals” de la història d’Espanya i es remuntava al 1808, amb la Guerra del Francès, quan s’havien començat a esbossar dues Espanyes, una de bona i una altra de dolenta. Segons aquesta interpretació, en la lluita contra la França revolucionària, s’havia “malbaratat el fruit de la sang vessada pel poble espanyol, alçat en armes contra els francesos”, que havien intentat introduir “l’esperit estranger”. A banda d’aquesta lliçó d’història, el fragment més rellevant de la pastoral i el que va crear escola va ser el que batejava el cop d’estat i la Guerra Civil. El bisbe de Salamanca afirmava que el conflicte “té, sí, la forma externa d’una guerra civil, però el realitat és una cruzada”: “Va ser una revolta, però no per pertorbar, sinó per restablir l’ordre.”

Un preu elevat

Pla i Deniel, que havia apressat l’Església a posicionar-se a favor dels militars sollevats, va aconseguir finalment que l’1 de juliol del 1937 s’aprovés una carta col·lectiva signada pel cardenal Isidre Gomà i la resta de prelats en què es beneïa oficialment el cop d’estat i se segellava l’aliança entre l’Església i l’estat feixista. A partir d’aleshores, el nom de cruzada es va difondre per terra, mar i aire. El general Mola i el mateix Franco el van utilitzar de forma incansable i, posteriorment, va quedar plenament incorporat a la historiografia franquista.

Per la seva banda, Pla i Deniel va tornar a incidir en el tema el 19 de maig del 1939, quan els franquistes ja havien aconseguit la victòria. En una pastoral titulada El triomf de la Ciutat de Déu i la resurrecció d’Espanya, oferia una interpretació ben particular de la guerra. El document també incorporava una llista programàtica, una petició que es deroguessin totes les lleis laïcistes de la República, el preu que volia cobrar-se la jerarquia eclesiàstica pel seu compromís amb els revoltats. L’Església, tal com havia fet amb el cop d’estat que va conduir a la Restauració Borbònica el 1875, es va cobrar aquella legitimació amb espècies; bàsicament, amb la recuperació del control de l’ensenyament i la beneficència i amb la imposició de la seva moral en tots els àmbits de la societat. El cost d’aquest pacte, malgrat el distanciament d’alguns sectors durant els darrers anys del franquisme, va ser enormement elevat.

UN ENEMIC DE LA REPÚBLICA

Des dels inicis de la seva carrera sacerdotal, Enric Pla i Deniel (Barcelona, 1876 - Toledo, 1969) es va convertir en un fidel seguidor de les doctrines socials de Lleó XIII i, al mateix temps, en un ferm partidari de la implicació política de l’Església, que inicialment va vincular al tradicionalisme. Durant la República (1931-1936) va passar del bisbat d’Àvila al de Salamanca i, en totes dues diòcesis, es va caracteritzar com un fervent opositor a les mesures de laïcització. Quan va esclatar la guerra, es va reclamar una posició unànime i contundent de la jerarquia eclesiàstica. En una carta adreçada al cardenal de Toledo i primat d’Espanya, Isidre Gomà, expressava el seu convenciment així: “És evident per a mi la licitud del moviment militar i així ho he dit a tothom abans i després d’aquest moviment. He cedit a les autoritats militars tots els edificis i objectes que m’han demanat.” El bisbe, finalment, va aconseguir que la seva posició fos assumida pel conjunt de la jerarquia eclesiàstica.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)