Hemeroteca

Hemeroteca

Reial repudi

El 13 de setembre del 1871, fa 150 anys, el rei Amadeu I va visitar Barcelona entre el rebuig de bona part dels polítics i la indiferència de la majoria de la població

VERSIONS CONTRAPOSADES
Si fem cas a les cròniques que van aparèixer a la premsa, es fa difícil saber del cert quina va ser la reacció de la societat barcelonina

“Tenint en compte que a Barcelona els republicans estem en immensa majoria, tenint en compte que cada vegada que hem anat a les urnes hem fet triomfar diputats i regidors federals, ens preguntem: què vindrà a fer don Amadeu en una ciutat eminentment republicana?” La reflexió anterior va aparèixer al setmanari La Campana de Gràcia el 3 de setembre del 1871, deu dies abans de la visita d’Amadeu I de Savoia. I, com ens podem imaginar, no tenia una resposta satisfactòria. La qüestió és que el monarca, que havia accedit al tron alguns mesos abans, tenia ganes de guanyar-se el suport dels seus súbdits i es va esforçar en cos i ànima a recórrer el país. De fet, en el seu viatge des d’Itàlia per accedir al tron, Amadeu de Savoia havia volgut arribar al port de Barcelona, però una epidèmia de còlera l’hi va impedir i va haver d’atracar al port de Cartagena.

La qüestió és que la visita reial es va preparar a consciència. Els teatres van programar funcions gratuïtes, els carrers es van guarnir com si es tractés de la festa major i l’Ajuntament va preparar un senzill programa d’actes que anava des del repicament de campanes fins a una serenata, passant per la distribució de donatius entre els obrers lesionats. En el manifest que els anunciava, l’Ajuntament recordava que Amadeu I era “el primer monarca escollit pel poble espanyol en ús de la seva libèrrima sobirana voluntat”. I, sorprenentment, anunciava: “No volem imposar ni reclamar [...] manifestacions de joia que no siguin fruit de les vostres conviccions i lliure i espontània expressió dels vostres sentiments.” En qualsevol cas, com que donava per descomptat que no hi hauria un excessiu entusiasme entre la ciutadania, només s’atrevia a reclamar “cortesia, respecte i consideració”.

Si fem cas de les cròniques que van aparèixer a la premsa, es fa difícil saber del cert quina va ser realment la reacció de la societat barcelonina. El diari La Imprenta, per exemple, destacava: “Barcelona ha fet una rebuda tan afectuosa que probablement ha sorprès els mateixos progressistes, que amb tan afany i tants temors van preparar els actes oficials.” El recorregut estava literalment ocupat per l’exèrcit, però, tot i això, aquest diari destacava que s’havia notat “un moviment extraordinari en la població, i la gentada que va sortir al carrer era immensa”. El rei, que devia tenir malastrugança, va assistir a un incident desafortunat. Una tarima es va esfondrar i alguns veïns es van lesionar de gravetat.

Malgrat aquest ensurt, el monarca es va passejar tranquil·lament en un espectacular cavall àrab pel centre de Barcelona, sense que es produís cap incident més. Tot i això, quan va sortir de la catedral, després de sentir el Te Deum que li van dedicar, es va posar a ploure a bots i barrals, i Amadeu I va arribar a l’edifici de Capitania “completament amarat d’aigua”. El monarca, però, no va deixar de seguir el programa previst. La imprenta, en tot cas, tenia molt clar que aquella visita havia “enterrat” del tot la dinastia dels Borbons i n’havia consolidat una de nova.

Des de l’altre extrem de la palestra periodística, el diari tradicionalista La convicción analitzava la visita de qui havia batejat com a “rei d’Itàlia” de manera totalment contraposada i es preguntava: “Si don Amadeu és tan popular, per què tantes precaucions? Per què tanta presència de l’exèrcit a les cantonades i als terrats? Amb això n’hi hauria d’haver prou per indicar l’estat de setge de la ciutat si era necessari prendre tantes precaucions per ofegar els excessos d’entusiasme, com han dit els progressistes.”

En la crònica de l’acte, remarcaven que bona part del públic hi havia anat per “curiositat” i que “la major part de la gent eren treballadors municipals, jutges i altra gent oficial, que havien d’assistir-hi de forma obligatòria”. El diari també posava èmfasi en algun episodi de tensió, com el que s’havia viscut a la plaça de la Catedral, quan “es van sentir alguns crits de «fora», la qual cosa va provocar les corredisses i els ensurts conseqüents”. Segons La convicción, enemic acèrrim del nou rei, la fredor de la gent era inenarrable: “El poble s’havia entossudit a no desenganxar els seus llavis i ho va complir al peu de la lletra.”

ENTRAR AMB MAL PEU

Amadeu de Savoia (1845-1890) és l’únic rei espanyol que ha arribat al tron a través d’una votació. I si exceptuem José Bonaparte, imposat pel seu germà, és l’únic que no forma part de la dinastia borbònica d’ençà que aquesta es va imposar en el segle XVIII. Tanmateix, va regnar pocs mesos i va entrar amb mal peu. Només d’arribar, li va tocar visitar el fèretre del seu principal avalador, el general Joan Prim, mort tres dies abans en un atemptat. Ben aviat, els espanyols es van mofar del rei, a qui anomenaven Macarroni I. Però el principal problema no era la falta de respecte cap al monarca, sinó la pèrdua de suports per part dels que l’havien votat. Per acabar-ho d’adobar, el rei va patir un atemptat frustrat, després del qual va declarar: “No entenc res, això és una gàbia de bojos.” El rei, finalment, va abdicar l’11 de febrer del 1873, el mateix dia que es proclamava la República.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)