Internacional

Anàlisi

Tensió a Israel: el malmès procés de pau

Un possible acord de pau entre israelians i palestins és ara més lluny que mai
Israel sembla que s’aboca inevitablement a unes terceres eleccions

Les últimes passes del malmès procés de pau van ser a Taba, una petita localitat egípcia al golf d’Aqaba, entre el 21 i el 27 de gener del 2001. Van ser propiciades pel llavors alt representant de la Unió Europea en el procés de pau araboisraelià, Miguel Ángel Moratinos. Van acabar sense acord, igual com mig any abans havien fracassat les negociacions patrocinades pel president Bill Clinton entre el primer ministre israelià, Ehud Barak, i el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Yasser Arafat, a Camp David (de l’11 al 24 de juliol del 2000). Després del fracàs de Taba i en plena intifada d’Al-Aqsa (del 28 de setembre de 2000 al 8 de febrer del 2005), iniciada arran de la visita provocació d’Ariel Sharon a l’esplanada de les Mesquites per disputar a Benjamin Netanyahu el lideratge del Likud, van tenir lloc les eleccions a primer ministre d’Israel del 6 de febrer del 2001. Sharon les va guanyar per una àmplia majoria (62,4% dels vots). Dos anys després, el Likud va obtenir el doble d’escons que el Partit Laborista (38 i 19) en les eleccions a la Kenésset.

Des de llavors, s’han succeït a Israel els governs de centre dreta (Kadima) i, sobretot, de dreta (Likud) i dreta extrema (Likud + Israel Beitenu), mentre que el centre esquerra laborista i l’esquerra (Mérèts) han anat perdent suport i representació parlamentària. Paral·lelament, després de la desconnexió unilateral de Gaza de l’agost del 2005, han estat freqüents les operacions de càstig contra la Franja (la presó més gran de la Terra, segons el títol del darrer llibre de l’historiador israelià Ilan Pappé) i s’han incrementat les ocupacions de terres i els assentaments il·legals a Cisjordània impulsats pels governs de Netanyahu, primer ministre des del març del 2009 (i abans entre el 1996 i el 1999). Així, segons l’Oficina Central d’Estadística d’Israel i sense comptar Jerusalem Est, el total de colons israelians a Cisjordània ha passat dels 198.095 del 2001 als 449.697 del 3 de gener del 2019. Un increment del 127% en menys de dues dècades en un territori que, segons la legislació internacional i els diversos fulls de ruta proposats, hauria de formar part d’un futur estat palestí! Estem més lluny que mai d’un possible acord de pau i la política israeliana sembla abocada a tensions creixents.

D’una banda, en un procés paral·lel a la creixent militarització de la societat israeliana, s’ha produït un increment de la corrupció que esquitxa els primers ministres: tot i que el cas va ser arxivat el 2004, Sharon va ser acusat de corrupció; el 2015, Ehud Olmert va ser condemnat a sis anys de presó –rebaixats a divuit mesos– per corrupció i prevaricació; el 21 de novembre passat, el fiscal general d’Israel imputava Netanyahu per suborn, frau i abús de poder.

el paper dels EUA

De l’altra, la insensatesa sense aturador del piròman Donald Trump no fa res més que afegir llenya al foc: ruptura del consens internacional no escrit anunciant el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units de Tel-Aviv a Jerusalem; reconeixement de la sobirania israeliana sobre els alts del Golan que ocupa il·legalment des del 1967, i finalment, en un cop demolidor al frustrat procés de pau, el secretari d’Estat dels EUA, Mike Pompeo, va declarar el 18 de novembre passat que els Estats Units deixaven de considerar il·legals els assentaments israelians a Cisjordània.

Per acabar, des de l’inici del segle la política israeliana s’ha anat escorant cap a posicions cada cop més dretanes i alhora intransigents envers els drets dels palestins. Així, en les darreres eleccions (abril i setembre del 2019) el centre esquerra laborista i l’esquerra del Mérèts no van arribar entre tots dos al 10% dels vots (la llista unificada dels partits àrabs té avui més suport que l’esquerra) i es troben encallats en els sis i els cinc diputats, respectivament. És per això que l’esperança dels moderats se centra ara en la coalició Blau i Blanc liderada per Benny Gantz, un centrista liberal provinent, evidentment i seguint la tradició dels primers ministres (l’excepció és Olmert), dels alts comandaments de l’exèrcit.

clau política

Probablement, Israel s’aboca inevitablement a unes terceres eleccions: Netanyahu serà processat si deixa de ser primer ministre; Gantz i el líder del Likud són incompatibles i cap dels dos és capaç de sumar els 61 diputats necessaris per formar govern (Gantz, amb els partits àrabs i l’esquerra, arriba als 57 escons; Netanyahu, amb els ultraortodoxos i altres, als 55). Així doncs, la clau de la política israeliana està ara per ara a les mans d’un personatge tan poc recomanable com Avigdor Lieberman, el líder de l’ultraliberal, ultranacionalista i radicalment antiàrab Israel Beitenu. En definitiva, el joc és a veure qui és més dur, i en això sempre guanyarà Lieberman. I, mentrestant, el procés de pau ha deixat d’existir sense que la UE ni hi pugui ni hi vulgui fer res.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.