Internacional

Anàlisi

Brexit, Escòcia i Catalunya

Fora del marc de l’ONU, hi ha poca legislació sobre la situació dels estats que se segreguen
És compatible un sí a Escòcia i un no a Catalunya? El debat sobre el dret a la secessió tot just comença a la UE

El març del 2013, Christopher K. Connolly, especialista en relacions internacionals i en dret internacional i comparat per la Universitat de Virgínia i la Cornell Law School i ajudant del fiscal del districte sud de Nova York, publica Independence in Europe: secession, sovereignty, and the European Union (en català, a: www.parlament.cat/document/intrade/44005), on, després d’advertir que els punts de vista de l’article eren només seus i no del govern ni del Departament de Justícia dels EUA, analitzava els casos d’Escòcia, Catalunya i Flandes i les seves conseqüències en el marc de la UE.

Després de fer un breu repàs de la història de les tres nacions i dels moviments secessionistes, passa a ocupar-se del dret d’autodeterminació, que té els seus orígens en els catorze punts de Woodrow Wilson del 1918 i que queda recollit en l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides del 1945 (“Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació”), que es va convenir a aplicar només a les colònies, ja que el “dret internacional és, abans que res, un conjunt de regles fetes per i per als estats, que s’han mostrat reticents a aprovar un dret que justifiqui el seu desmembrament”. De fet, en el marc de les Nacions Unides només s’han separat amb èxit sense el consentiment dels seus estats matrius Bangladesh, Eritrea i Kosova. Encara més, arran del cas del Pakistan, que es va separar de l’Índia quan l’excolònia britànica ja era membre de l’ONU, es va establir el principi general que, en cas de divisió d’un estat, hereta la personalitat jurídica el que conserva la majoria del territori, de la població, de les forces armades i la seu del govern, mentre que l’Estat que se segrega ha de demanar l’admissió: és el que es va aplicar en el cas de l’URSS i Iugoslàvia.

Però, fora del marc de l’ONU, hi ha poca legislació sobre la situació dels estats que se segreguen, tret de l’article 34 de la Convenció de Viena del 1978, que suggereix que la secessió comporta l’assumpció automàtica de les obligacions de la seva exmetròpoli; del precedent d’Algèria, que, tot i formar part de la metròpoli, va quedar fora de la CEE; de la secessió pactada de l’antiga Txecoslovàquia, i de la llei de claredat canadenca del 1998.

El jurista nord-americà concloïa que, malgrat la manca de referències en el dret internacional, confiava que la UE trobaria una via a la independència postmoderna, “a l’europea”, basada en la negociació i l’acord, puix “no hi ha cap raó per la quals els principis democràtics que van guiar la Cort Suprema del Canadà [...] no haguessin d’aplicar-se amb la mateixa validesa a democràcies com ara Espanya, el Regne Unit i Bèlgica”.

Però, des del 2013, ha plogut força. Primer, el referèndum d’Escòcia del setembre del 2014, en què es va imposar la permanència al Regne Unit per un 55,3% dels vots. Segon, a Catalunya, hi ha hagut el procés participatiu del novembre del 2014, amb un 37% del cens electoral i un 81% de vots favorables a la independència, i, sobretot, el referèndum no acordat de l’1 d’octubre del 2017, amb una participació del 43%, un 90% de vots a favor de la secessió i una brutal acció policial contra els votants i judicial contra els política catalans. Tant a Escòcia com a Catalunya el govern central va insistir que la separació deixaria els nous estats fora de la UE i que els caldria demanar de nou l’adhesió, fet que plantejaria un problema jurídic, ja que escocesos i catalans són ciutadans europeus i no queda gens clar quin seria el principi legal per desposseir-los de la dita ciutadania. Tercer, el juny del 2016, se celebra el referèndum sobre la permanència (remain) o la sortida (leave) del Regne Unit de la UE i s’imposa el leave per un 52% dels vots, però a Escòcia guanya el remain amb un 62%. Per últim, les eleccions al Regne Unit han confirmat una majoria absoluta del líder populista conservador Boris Johnson (43,6% dels vots i 365 escons) i la ensulsiada laborista. Al mateix temps, però, els nacionalistes de l’SNP obtenen 48 dels 59 escons d’Escòcia i, per primera vegada a Irlanda del Nord, els partits nacionalistes oposats al Brexit han aconseguit més escons que els unionistes probritànics. I la líder escocesa Nicola Sturgeon ja ha exigit fer un segon referèndum perquè s’han alterat les condicions en què es va realitzar el primer. I Flandes forma part de “l’Estat fallit més reeixit de tots els temps”, que s’apaga lentament a còpia de cedir competències als governs federats.

Què farà la UE si Escòcia demana l’adhesió? Què farà la UE si el Parlament de Catalunya sol·licita formalment realitzar un referèndum? És compatible un sí a Escòcia i un no a Catalunya? El debat sobre el dret a la secessió tot just comença a la UE.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)